Josep Arasa i Ferrer

Malgrat que les darreres pluges ens puguin donar una imatge distorsionada de la realitat, actualment ja ningú discuteix que l’aigua és un bé escàs al Penedès i que condicionarà el futur del territori.

El tòpic del Penedès, entitat uniformement plantada de vinyes, s’està dissolent amb el seu important desenvolupament industrial emmarcat entre les zones metropolitanes de Barcelona i de Tarragona i amb la recuperació de la vegueria que ens obliga a diversificar les anàlisis i ampliar el seu marc.

Fa poc l’ACA (2022) declarava l’estat de sequera pluviomètrica a l’Anoia i a l’aqüífer Carme-Capellades. Hi ha 21 municipis del Penedès vulnerables a la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries o ramaderes, (Argençola, Bellprat, Sant Pere Sallavinera, Santa Maria de Miralles, Mediona, La Llacuna, Sant Martí Sarroca, Pacs, Vilafranca, Sant Pere de Ribes, L’Arboç, Banyeres, La Bisbal, Llorenç, Sant Jaume, Santa Oliva, Albinyana, Bellvei, Castellet i la Gornal, Castellví de la Marca (La Fura 2020). Hi ha deus d’aigua subterrània com la de la Falconera que estan contaminades, en aquests cas per l’abocador d’escombraries del Garraf. La dessaladora de Cunit, que preveia començar les seves aportació d’aigua de boca l’any 2009 i posteriorment l’any 2020, continua aturada.

El Penedès creix concentrant la seva població a la costa. Més del 45 % de tota la població penedesenca viu als 7 municipis costaners, creant grans desequilibris de consum estacionals. Tan sols a Sitges hi ha més de 6.000 places hoteleres i 1.000 apartaments turístics. Però no són tan sols els municipis turístics els grans consumidors d’aigua estival, s’estima que a Vilafranca hi ha 162 piscines, o al terme de Font-rubí n’hi ha 102. Un camp de golf de dimensions mitjanes consumeix tanta aigua com una ciutat d’uns 15.000 habitants i al Penedès hi ha 6 instal·lacions entre les de golf i pitch and putt.

Per al conjunt de Catalunya, i el Penedès no deu ser gaire diferent, els usos urbans de l’aigua, que incorporen el consum domèstic i l’industrial, representen un 27,4% del total (856 hm³/any). Els usos de tipus agrari, que inclouen el reg agrícola i el consum ramader, signifiquen l’altre 72,6% (2.267 hm³/any). A la part nord del Penedès proliferen les granges, una vaca necessita entre 70 i 110 litres d’aigua al dia, una ovella en necessita entre 40 i 70, i un porc beu de 20 a 30 litres d’aigua diaris. A la part central del Penedès predomina el conreu de la vinya, que alguns productors plantegen regar per fer-lo més competitiu, un cep necessita 200 litres d’aigua si el tenim en regadiu.

Amb el sistema actual no hi ha prou aigua per atendre tota la demanda. Entretant a molts pobles del Penedès es desaprofiten milions de litres d’aigües residuals i pluvials, quan  un nou món circular hauria d’estar a punt de néixer. Vivim en un sistema que consumeix sense fre els recursos de la natura. L’aigua juga un paper central en el canvi de model. La manera més sostenible d’ajudar la natura, protegir els recursos subterranis i adaptar-se als efectes del canvi climàtic és mitjançant la reutilització de les aigües residuals. La paraula clau és regenerar. Regenerar és sotmetre l’aigua depurada a un nou tractament perquè es pugui reutilitzar seguint un model circular.

Malgrat la sequera del Penedès -l’actual i la previsible-  no s’obté aigua regenerada. Aquesta manca de sensibilitat es pot constatar especialment a l’estació depuradora de Vilafranca que depura les aigües residuals de 13 municipis. Aigües que de la depuradora van a parar al riu Foix, el riu més contaminat de Catalunya.

Ja l’any 2003, res ha canviat fins ara, l’Agencia Catalana de l’Aigua, qualificava les aigües del Foix (48,3k) entre el seu naixement a la Serralada d’Ancosa fins a la confluència amb la riera de Llitrà d’una qualitat biològica relativament bona, amb incompliments de nitrats. A partir dels pèlags i les deus de la capçalera moltes parts d’aquest tram estan seques la major part de l’any.

La riera de Llitrà -afluent del Foix- recull les aigües residuals de Pacs. La riera de Llitrà és tan sols una claveguera a cel obert fins l’EDAR de Vilafranca, on a la riera, per si no n’hi havia prou, s’hi afegeixen les aigües teòricament depurades de 13 municipis, aproximadament 14 milions de litres diaris. Abocament que s’agreuja especialment els dies de pluja, quan la depuradora no pot contenir l’avinguda d’aigua en no disposar de dipòsits de contenció, ni existir als nostres pobles una doble xarxa de recollida, la pluvial i la d’aigües residuals. Dos kilòmetres més enllà de l’EDAR, a llevant d’Els Monjos,  la riera de Llitrà s’ajunta amb el Foix que desemboca al pantà de Castellet.

Des de la riera de Llitrà al pantà de Foix l’ACA diu que l’aigua té una qualitat biològica deficient. El Foix en aquest tram té com a principal recurs hídric les aigües de l’Estació Depuradora  de Vilafranca. Una depuradora  que està en obres de millora actualment, construïda l’any 1978, amb modificacions  els anys 1996 i 2001. Una EDAR que incorpora al riu moltes més sals de les que els organismes aquàtics poden suportar i alhora fa molt difícil de potabilitzar l’aigua. En el cas de l’amoni tot i tenir índex baixos, pot tenir risc de toxicitat depenent del PH i del temps de permanència. En el cas dels nitrits, els contaminants presents perjudiquen la biodiversitat d’organismes aquàtics i comporta un empitjorament de l’estat ecològic del riu. Si parlem de nitrats, l’excés de nutrients que porta l’aigua és una  de les principals causes del pèssim estat ecològic juntament amb nivells alts de fosfats.

L’estat ecològic (índex ECOSTRIMED) del riu Foix es pèssim en aquesta part, a més a més, incompleix les directrius de la Directiva Marc de l’Aigua d’Europa.

I aquesta aigua i les residuals de Castellet i la Gornal es recullen al Pantà de Castellet on les algues verdoses, són una de les mostres de la malaltia de l’aigua. Una gran quantitat d’algues degudes a l’abundància de fòsfor; aquestes algues provoquen falta d’oxigen en les capes inferiors i, per tant, problemes de potabilitat. La poca fondària del pantà, el fet d’estar mig ple de sediments i l’avaria de les comportes inferiors, no ajuden i s’ha trencat l’equilibri natural del zooplàncton i el fitoplàncton.

En el tercer tram, des de la presa del Foix fins a Cubelles, l’ACA diu que la qualitat biològica de l’aigua és deficient -carregada de fòsfor i nitrats- quan hi arriba aigua, malgrat que actualment des de el pantà ja es subministra un cert cabal ecològic que transcorre per zones amb moltes filtracions. La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d’espais humits. El 2006 la contaminació per aigües fecals del riu Foix a Cubelles, era nou vegades superior al que permet la llei, i res ha canviat malgrat els anys transcorreguts.

Per Santa Margarida i els Monjos passen La Riera de Llitrà i el riu Foix. El Foix, al seu pas pel centre d’Els Monjos, va sec la major part de l’any fins que a llevant del municipi hi desemboquen les aigües de la riera de Llitrà. La Auditoria Ambiental del municipi en el seu apartat 3.2 diu “L’estat ecològic del riu Foix i dels seus afluents al seu pas pel municipi no és bo: les aigües superficials presenten un índex de qualitat ecològica baix”. I segueix “Les aigües subterrànies d’alguns pous del municipi presenten alta salinitat (fins a 1700 microsiemens), i nivells de nitrats insatisfactoris.

L’any 2017 Al Parlament de Catalunya el grup de Junts pel Si va  presenta una proposta de resolució en la qual afirmava que el Foix és un dels rius amb estat més deficient de Catalunya.”  Demanava que “Es realitzi una millora de la depuració d’aigües residuals al llarg de tota la seva conca.

Fa un parell d’anys l’Eix Diari del Garraf publicava un interessant article dedicat al Pantà de Foix que deia “ara tenim una oportunitat d’or de recuperar unes terres que podrien proveir-nos d’aliments de proximitat i d’anar adquirint una importància cabdal per a fer front a l’emergència climàtica”, en poques paraules, que en el futur les zones de rec del Foix podien ser el nostre rebost.

L’autor o autora, amb una benevolència encomiable, oblidava que ja l’any  2009 la Generalitat va prohibir la pesca esportiva a l’embasament del Foix perquè es van trobar carpes amb salmonel·losis. Diu l’OMS que la Salmonella  pot sobreviure diverses setmanes en un entorn sec i diversos mesos en aigua. La salmonel·losis és una  malaltia de fàcil transmissió als humans. Si algú menja productes sense coure regats amb a aigua del Foix a les hortes de Ribes o Cubelles, i si malauradament es contagia, el dany que podria representar pel Penedès seria greu. No seria tan sols que una o unes persones de Ribes o de Cubelles s’han intoxicat per menjar uns enciams regats amb aigua del Foix. Sens dubte, la imatge que produiria un accident semblant, afectaria a tota la marca i el prestigi dels vins dels Penedès prou maltractats actualment.

Al 3 de vuit del 4 de febrer en Jaume Marse de l’agrupació de defensa del medi ambient del Garraf feia una proposta possiblement més realista, ell apuntava a la Demolició de la presa del Pantà del Foix com a única solució.

En fi, el riu i el pantà continuen essent majoritàriament una claveguera a cel obert condicionada pels designis polítics. És cert que s’han elaborat projectes però amb l’estat actual la regeneració de les aigües residuals del Foix és pràcticament impossible. S’han fet moltes promeses de millora incomplertes al·legant arguments econòmics, i jo afegiria que també ha sigut perquè la preservació del medi ambient i, l’aigua en concret, donen pocs vots.

La utilització d’aigües pluvials o les procedents d’una depuradora, amb els tractaments addicionals que la facin adient per a determinats usos, és una pràctica que possibilita disposar de més recursos hídrics i reduir el consum d’aigua. Regenerar les aigües residuals és un recurs que no només va associat, segons la FAO, a la producció d’aigua neta, sinó també d’energies renovables i de fertilitzants, a més de contribuir a reduir els gasos amb efecte d’hivernacle. Segons el Banc Mundial la reutilització d’aigües residuals és, com a mínim, un 48% més econòmica que dessalinitzar.

Fins ara els responsables municipals han utilitzat l’Agencia Catalana de l’Aigua com espantall i sac dels cops per justificar la inacció i la inoperància dels ajuntaments davant els afers hídrics, i han tingut una part de raó. Però amb la situació actual d’emergència els regidors i els alcaldes, principalment, han d’assumir les seves responsabilitats i emprendre accions malgrat que no els hi resultin rendibles electoralment, han de superar el curt-terminisme de les seves actuacions habituals i planificar a mig i llarg termini repensant el territori. L’aigua ha d’esdevenir un dels eixos de la planificació del Penedès. Regidors i alcaldes són els primers que han de posar-se a treballar per recuperar els recursos hídrics, ells poden acabar amb les pèrdues a les conduccions d’aigua que a moltes localitats arriben al 50% (Holanda o Israel estan al 10%).

Poden construir dipòsits de recollida d’aigües pluvials (cisternes) als respectius ajuntaments i als edificis de propietat municipal, per a no desaprofitar més aigua de pluja.

Poden elaborar normatives d’aprofitament de les aigües grises per als edificis de nova construcció o al menys pels habitatges públics que els ajuntaments construeixen.

Son els ajuntaments els responsables dels plans d’urbanisme que haurien d’incorporar la doble canalització de recollida, una per aigües pluvials i l’altre per aigües residuals.

Els ajuntaments poden realitzar un cens dels pous existents al seu municipi i fer controls de les extraccions. L’aigua és un bé escàs i no pot ser gratuïta.

Poden posar a disposició dels veïns un servei de recollida d’aigües residuals pels veïns que viuen a  les més de 200 zones amb baixa densitat de població que tenim al Penedès i especialment per a les 60 urbanitzacions no recepcionades. Aquestes àrees no tenen clavegueres, i masses vegades les aigües residuals s’aboquen descontrolades a qualsevol lloc contaminant-lo. Aprofitin-les.

No els hi hauria d’espantar una depuradora petita i ecològica al seu poble o barri, una depuradora petita i ecològica que els hi permeti reutilitzar l’aigua.

Són imprescindibles campanyes de sensibilització mediambiental entre la ciutadania perquè utilitzi productes de neteja, pintures i d’altres que siguin biodegradables i campanyes municipals per a la reducció del fòsfor, relacionades amb la indústria i amb els productes fitosanitaris emprats en les activitats agrícoles.

Etc, etc..

Pel futur del Penedès l’aigua ha d’entrar a l’agenda dels consistoris urgentment. Avui, mes que mai, tothom ha d’assumir les seves responsabilitats per a no lamentar-nos demà.