Josep Arasa i Ferrer

Tot i que no em considero cap estudiós de la Guerra Civil espanyola ni de la posterior dictadura franquista he d’admetre que, com a català i home de lletres, sempre he sentit força curiositat per ambdós esdeveniments històrics. Òbviament, no es tracta de cap curiositat o interès estrany perquè segur que molts dels meus coetanis (jo sóc del 68) encara heu pogut conèixer parents que van patir tant una cosa com l’altra i que, per tant, poc o molt us hauran pogut proporcionar informació de primera mà al respecte. Dissortadament, no ha estat el meu cas. Tant el meu avi patern com matern van morir relativament joves i a les meves àvies mai els hi va agradar massa això de parlar de política. Possiblement pels tristos records que d’aquesta etapa en tenien però també perquè mai havien estat persones massa compromeses ideològicament i perquè degut a la seva condició humil prou feines havien tingut, sens dubte, en preocupar-se de tirar la família endavant. Total, que el poc que sé de la meva família en l’esmentat context històric ho he anat descobrint, bàsicament, gràcies a hores i hores de navegació per la xarxa.

De totes les troballes, però, la que més m’ha frapat (i més m’ha sorprès, per descomptat) ha estat la de l’expedient penitenciari del meu oncle avi Josep Tort Colet. Un expedient que ningú de la meva família més propera coneixia (tret d’alguna dada imprecisa i genèrica, és clar) i que, al meu parer, sintetitza a la perfecció el drama pel qual van haver de passar milers de represaliats o presos polítics del franquisme. Però anem a pams.

D’entrada dir-vos que jo al Josep no el vaig conèixer mai. Fill del Ramon Tort Solanas i de la Teresa Colet Parés, el Josep era el més gran de tres germans –els altres dos eren el Jaume (1904-1983) i la meva àvia Pilar (1910-2002)– i havia nascut l’any 1902 a la casa pairal de la família Tort. Concretament, al número 15 del carrer Mare de Déu a La Ràpita, una barriada de Santa Margarida i Els Monjos (Alt Penedès). Pagès dedicat a la vinya, com la majoria dels seus avantpassats, el més probable és que el Josep (i el seu pare, és clar) fossin rabassaires. Dic “el més probable” perquè ma mare creu que les terres de l’avi Ramon eren seves. Tot i així, insisteixo, el més probable és que el Josep, el seu germà Jaume i el Ramon, el seu pare, fossin rabassaires. Un terme, rabassaire, que procedeix de rabassa morta i que defineix al pagès que treballava les terres d’un propietari amb el qual s’establia un contracte de conreu en règim emfitèutic (arrendament de terres) que només quedaria dissolt si les dues terceres parts dels ceps conreades deixessin de ser productives o bé haguessin passat 50 anys des de la seva signatura. A fi i efecte de defensar les seves posicions envers els propietaris, però, els pagesos dedicats a la vinya van decidir sindicar-se l’any 1922 sota el nom Unió de Rabassaires. I el Josep, òbviament, no va tardar gaire temps en afiliar-se a aquest col·lectiu.

D’abans de la guerra, però, només sé que el Josep va quedar orfe de mare amb 14 anys, que ell i el seu pare (en segones núpcies) es van casar alhora (el Josep, curiosament, amb la filla de la seva pròpia madrastra, la Lola Urpí), que va tenir dos fills (el Joan i la Teresina) i que la seva implicació amb l’esmentat sindicat vitivinícola va anar progressivament en augment. Amb el sindicat i amb els ideals republicans d’Esquerra Republicana, per descomptat, doncs no oblidem que tant Lluís Companys com el seu partit sempre van defensar els interessos dels pagesos i de les classes més desfavorides. A més, la majoria de rabassaires també militaven a Esquerra Republicana, que al poble tenia la seva seu a la Societat Coral Republicana La Margaridoia. Potser per això mateix, just quan va esclatar la guerra el Josep fou escollit per formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Santa Margarida i Els Monjos en representació de la UdR conjuntament amb el Joaquim Vergés i Joan Sonet (de la CNT), el Josep Casany (de la UGT) i el Joan Vinyals (del POUM). Un comitè la primera mesura del qual (concretament el dia 20 de juliol, dos dies després de l’Alzamiento) va ser cancel·lar d’immediat la Festa Major i anar a tallar els plataners del poble per posar-los al mig del pont junt amb sacs de terra i ciment a fi i efecte de barrar el pas als rebels nacionals que poguessin aparèixer. Posteriorment, fou regidor de l’Ajuntament per la UdR entre octubre de 1936 i setembre de 1937. Tot això ho sé gràcies a dues fonts: al portal web totselsnoms.org, projecte de recuperació de la memòria històrica (1931-1978) al Penedès, i a la inestimable col·laboració del Josep Arasa Ferrer, administrador de la pàgina de facebook SMMonjos Memòria.

A partir d’aquí, però, comencen les llacunes. De la incorporació del Josep a les files republicanes, per exemple, no en tinc cap constància. El que sí sé és que poc abans que finalitzés la guerra el Josep fou sotmès a un consell de guerra (el 25 de març de 1939) i posteriorment traslladat a la presó de Vilafranca del Penedès per una sèrie de fets que havien succeït a Santa Margarida i Els Monjos entre febrer de 1936 (eleccions generals guanyades pel Front Popular) i l’inici de la guerra (18 de juliol de 1936). Uns fets que, per cert, consten de forma extremadament enrevessada i confusa a l’atestat de la Comandancia de la Guardia Civil de Barcelona (puesto de Vilafranca del Penedès) que vaig obtenir del portal PARES (Portal d’Arxius Espanyols). Tot i així, si es pot arribar a alguna conclusió podríem dir que l’atestat acusa al Josep i a un munt de ciutadans del poble militants de diferents partits i associacions sindicals (Esquerra Republicana, CNT, UGT, POUM, UdR, etc.) de tot un seguit d’aldarulls, robatoris, detencions, assassinats i crematori d’esglésies. Tot i així, també és possible que el consell de guerra i la sentència a pena de mort del Josep s’hagués fonamentat en les confiscacions de l’església de La Ràpita i de la finca de Les Masses. Dues confiscacions que es varen produir al juny de 1937, quan el Josep ja era regidor de l’Ajuntament per UdR.

Sigui com sigui, tots els implicats a l’atestat varen sembrar al poble el que els franquistes van passar a denominar com a terror rojo o marxista. I molts d’ells (destacats en fons groc), els tornarem a trobar, conseqüentment, al llistat de ciutadans de Santa Margarida i els Monjos jutjats per tribunals militars que em va proporcionar el Josep Arasa i que inclou els següents noms: Jaume Bertran Bosch, Manuel Bertran Ferrando, Crispi Bertran Raventós, Pere Batet Canals, Antoni Bolet Soler, Manuel Carreño González, Josep Casany Morató, Miquel Castellví Figueres, Joan Domènech Robert, Pere Fernández Martos, Josep Francech Solé, Miquel Galindo González, Antoni Gatell Quer, Francesc Gatell Quer, Josep Gatell Figueres, Antoni Guillén Castejón, Josep Guasch Beltran, Joan Jané Cañas, Pau Jané Figueras, Ginés Martínez Hernández, Antoni Olivella Orpí, Josep Pagès Duran, Joan Palau Brugal, Joan Pujol Canals, Josep Ràfols Raventós, Pere Raventós Raventós, Josep Ribas Boada, Antoni Rovira Ventura, Joan Santacana Sants, Emili Tomàs Miravet, Joan Torrellas Pallissa, Pere Torrents Cañas, Miquel Torrents Cañas, Josep Tort Colet, Jaume Tutusaus Ràfols, Ramon Viñals Usina, Aureli Viquerin Viquerin i Josep Zamora Vivancos.

Val a dir que fou l’ajuntament franquista de Vicente Samaranch Fina el que va adreçar a la fiscalia el llistat de persones que havien actuat contra les víctimes de dretes. Aquí el veiem l’any 1941 a la recepció del governador civil Antonio Correa. Samaranch és el franquista de les ulleres de sol.

Naturalment, no entraré a valorar si tots ells van actuar correctament o no. I no ho faré perquè evidentment estem parlant d’un context històric molt convuls. El que sí sé és que el Josep i els seus companys eren gent compromesa amb una causa, la de la República. Gent d’esquerres que van veure amenaçada la legalitat vigent i que van actuar, encertadament o no, per defensar-la. A banda d’això, hem de tenir molt en compte que tant l’atestat com l’expedient de la Guàrdia Civil que descriu els delictes comesos pel Josep (i que us adjunto a continuació) són documents escrits per funcionaris adeptes al règim franquista. I que, per tant, la perspectiva des de la que es jutgen els fets és totalment esbiaixada, venjativa i perversa. Tot i així, hi ha un detall en aquest darrer document de la Guàrdia Civil (amb data de 1952, per cert) que em crida l’atenció. L’expedient diu que el Josep és un sujeto peligroso per haver patrullat pels carrers armat i per haver participat en robatoris, saquejos i crematoris d’esglésies però, en canvi, quan es refereix al delicte més greu que li imputaven (assassinat) diu literalment: “se le supone intervino en el asesinato cometido en la persona del vecino de La Ràpita Don Sebastián Romagosa”. És a dir, 16 anys després dels fets (l’expedient de la Guàrdia Civil, insisteixo, és de 1952) el Josep continuava sent un simple sospitós (se le supone) d’assassinat. Un crim mai provat que li va comportar un consell de guerra, una sentència de pena de mort, un posterior indult de la pena màxima i una condemna final de 30 anys de presó que, sortosament, només van quedar en 7. Però bé, no ens anticipem i retornem on ens havíem quedat. A la detenció del Josep per tots aquests fets i al seu trasllat a la presó de Vilafranca del Penedès.

Així doncs, un cop detingut i sotmès a un consell de guerra que el va condemnar a pena de mort (25 de març de 1939), el Josep va estar retingut a la presó de Vilafranca fins que el varen traslladar a la seva nova destinació: la presó cel·lular de Barcelona o, el que és el mateix, La Model. Va ser el 6 de juny de 1939 i aprofitaré un petit article que vaig escriure pel Malarrassa (un diari digital terrassenc) per explicar-vos les meves impressions d’aquesta presó i tot el què he esbrinat sobre l’estada del Josep en aquest centre penitenciari de funest record per milers de presos polítics del franquisme. Diu així:

[Conec molta gent que pensa que el millor que es podria fer amb La Model seria posar-li una tona de goma 2 als fonaments, fer-la saltar pels aires i edificar habitatge social al solar que en quedés. Ho entenc, ho respecto i fins i tot em sembla una molt bona alternativa. Tot i així, jo prefereixo, sincerament, l’opció que en el seu moment va prendre l’Ajuntament de Barcelona: conservar l’edifici (o una part, almenys), obrir-lo al públic i convertir-lo en un centre d’interpretació de la repressió política i social. En part perquè sóc un ferm defensor de la memòria històrica. I en part, també, perquè trobo molt curiós i paradoxal que una presó que es va dissenyar com a modèlic paradigma del que havia de ser un innovador, modern i funcional centre penitenciari del s. XX (Hotel Entença li van arribar a dir) s’acabés convertint, en canvi, en un modèlic exemple de presó sinistre, obsoleta i massificada. I en un destacat símbol, és clar, de la més pura i dura repressió franquista. 

Per aquest motiu, doncs, el meu principal al·licient el dia que vaig trepitjar per primer cop La Model va ser conèixer més d’aprop la presó on el Josep Tort, el meu oncle avi, va estar engarjolat com a pres polític durant cinc anys i mig. Concretament, del 6 de juny de 1939 a finals d’octubre de 1944. Els anys més durs i sagnants, sens dubte, de la dictadura franquista. Primer, cinc mesos al corredor de la mort, esperant que qualsevol dia els militars se l’emportessin al Camp de la Bota per afusellar-lo o que decidissin escanyar-lo pel salvatge mètode del garrot vil. I després, un cop indultat, complint una condemna de trenta anys. El seu delicte, haver lluitat per la causa republicana, haver estat membre d’Unió de Rabassaires (sindicat vitivinícola molt proper a Lluís Companys i Esquerra Republicana) i haver-se vist embolicat en una sèrie d’aldarulls al seu poble natal (Santa Margarida i Els Monjos) la causa judicial dels quals (“sembraron el terror marxista” diu) mai va quedar gens clara.

Per més que ho intento, però, em resulta molt difícil imaginar-me com devia ser el dia a dia del Josep a la quarta galeria de La Model durant tots aquells anys. Em resulta difícil perquè es concentren tantes variables adverses al mateix temps que suportar-les totes alhora devia ser una tasca gairebé homèrica. Em refereixo a l’angoixa de qui es veu sentenciat a mort, a l’amuntegament dels presos (fins a dotze dormint capiculats en una cel·la individual de nou metres quadrats) en un centre concebut per a vuit-cents reclusos que n’allotjava més de tretze mil l’any 1940, a les infectes condicions higièniques que es traduïen en malalties de tota mena i que facilitaven que les rates i les xinxes campessin al seu aire i, òbviament, al fred, la calor, la gana i la set que devien patir tota aquella munió de persones castigades -en definitiva- per no haver donat suport a un cop d’estat feixista..

Per si fos poca cosa, caldria afegir un altre element fatídic. La humiliació. La tortura psicològica. La degradació moral. Perquè si bé l’ésser humà és capaç de sobreviure en les condicions físiques més adverses, aconseguir neutralitzar alhora la violència ideològica del torturador/botxí comporta, certament, un esforç emocional titànic. I en aquest context entren en joc personatges com l’Isidro Castillón López, director de La Model i autor de la famosa frase “Un preso es la diezmillonésima parte de una mierda” o el cruel i venjatiu capellà del centre, el Bienvenido Lahoz Laínez, conegut per la seva malaltissa obsessió de convertir els reclusos comunistes al nacionalcatolicisme. 

Així doncs, era freqüent que els presos haguessin de participar a totes les celebracions religioses que es duguessin a terme a la capella del panòptic (per Nadal, inclús, fent esperpèntics pessebres vivents) i que, naturalment, cantessin el “Cara al sol” com a colofó de cada acte. De tots aquests actes, però, en destaca un de molt concret. El que es va celebrar amb motiu de la visita a La Model del general Luis Orgaz Yoldi, Capità General de Catalunya, i el seu fidel secretari el Tinent Coronel Emilio Ruíz del Árbol el 20 d’agost de 1939. Una visita que va comptar amb una missa cantada i amb una filípica als presos per part del mateix Orgaz Yoldi. Com a dada anecdòtica, afegir que l’esmentat capitost franquista va fer seva l’eloqüent descripció de l’aristòcrata i intel·lectual feixista Agustín de Foxá Torroba respecte als presos republicans: “Eran una masa revuelta formada por mujerzuelas feas y jorobadas, niños anémicos y sucios, tipos cojos, obreros de mirada estúpida y maestritos amargados y biliosos”. Una descripció realment conmovedora.

 En fi, que us recomano visitar La Model de totes, totes. Tant si voleu mantenir viva la memòria històrica com si, senzillament, us pica la curiositat o el morbo. Arquitectònicament no és cap meravella, però té el seu què. I recordeu que a banda de presos polítics com el president de la Generalitat Lluís Companys, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, l’anarquista Salvador Seguí El noi del sucre, l’artista Helios Gómez, l’antifeixista Salvador Puig i Antich o l’activista Lluís Maria Xirinachs, també van passar-hi temporades allà delinqüents tan mediàtics com l’assassí en sèrie Manuel Delgado Villegas El arropiero, el quinqui Juan José Moreno Cuenca El vaquilla, el gangster francès Raymond Vaccarizi, els atracadors Dani El Rojo i Martí Cots, El Rambo de la Cerdanya o el financer mangui Javier de la Rosa. Per la meva part i per raons òbvies, però, em quedo amb el Josep Tort, el meu oncle avi. Un de tants catalans anònims que van pagar un preu molt alt, massa i tot, per defensar la democràcia d’aquest país.]

Dissortadament, però, l’historial penitenciari del Josep no acaba a La Model. I francament no sabria dir-vos si les seves noves destinacions serien millors o pitjors que la seva estada a l’infecte presó barcelonina. Bàsicament perquè si bé La Model era una presó sinistre i massificada, la Colonia Penitenciaria Militarizada de Montijo (Badajoz) –malnom del camp de concentració extremeny que seria el seu lloc de treball i reclusió els propers 7 mesos– no semblava quelcom millor. Sobretot si tenim en compte que el Josep va ser un dels 170 catalans (d’entre 1500 presos republicans) destinats allà per treballar en les tasques més dures de construcció del canal i la presa de Montijo. Concretament, de l’1 de novembre de 1944 al 6 de juny del 1945. Les dades han estat extretes (a banda de l’apunt a la seva fitxa penitenciària que més avall us adjunto) de la Asociación para la recuperación de la memoria história de Extremadura (ARMHEX).

La segona colònia on va anar a parar el Josep fou el Destacamento Penal de Bustarviejo (Madrid), el 21 de juliol de 1945. Bustarviejo era un altre camp de treball situat a 70 km al nord de Madrid, enmig del no res, on la ma d’obra esclava dels reclusos va servir per construir dos túnels, un viaducte i una estació de tren per la via ferroviària que anava de Madrid a Burgos. A Bustarviejo hi acostumaven a anar els presos polítics abans d’accedir al tercer grau i una de les seves característiques era l’aplicació d’un mecanisme d’enginyeria social basat en la redempció que, segons els seus ideòlegs, havia de reconvertir els presos en subjectes perfectament vàlids pel règim franquista. Reconvertit o no, però, el Josep va sortir d’allà assolint la llibertat definitiva (però condicional, per descomptat) un 21 de març de l’any 1946. La guerra havia acabat 7 anys abans.

Res del que us he explicat hagués sortit a la llum, però, sense la informació que vaig extreure dels dos primers documents que em van ajudar a seguir l’itinerari penitenciari del Josep com a pres polític. El primer el vaig trobar tafanejant a la xarxa per curiositat i és la llista de persones encausades per procediments judicials militars Sumaríssims de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona (1939-1980) on el Josep hi figura entre les prop de 80.000 persones represaliades pel franquisme en el període que va de 1937 a 1980. I el segon és la fitxa de la Dirección General de Prisiones que em va proporcionar l’AGA (Archivo General de la Administración) i a partir de la qual he pogut he pogut anar encaixant totes aquelles peces que em faltaven.

I poca cosa més. Afegir que un cop lliure el Josep va continuar exercint de pagès a La Ràpita i què, òbviament, la maquinària policial del règim el va continuar vigilant durant molt de temps. Ho confirma l’expedient de la Dirección General de la Guardia Civil de 1952 que us he adjuntat anteriorment. Concretament, a la última frase: “En la actualidad parece ser que observa buena conducta pero se le considera elemento peligroso”. Com a dada anecdòtica esmentar, també, que gran part de la seva família mai va saber res de la seva experiència penitenciària (la majoria creien que durant tot aquest temps havia estat exiliat a França) i que l’únic record que la meva mare (o, el que és el mateix, la seva neboda) conserva d’ell és el d’un home més aviat esquerp i distant; sobretot si el comparem, per exemple, amb el seu germà Jaume, un home molt més simpàtic i rialler. Naturalment, ara la meva mare entén millor perquè el Josep era un home tant seriós i de poques paraules. La seva traumàtica experiència no va ajudar gaire, sens dubte, a fer d’ell un home precisament alegre i afectuós. Per si fos poca cosa, la meva àvia i el seu germà mai van tenir massa tracte. I tan és així que la meva mare ni tan sols recorda exactament quan va morir el seu oncle. Possiblement, però, a la dècada dels 70.

No m’agradaria acabar aquest relat, però, sense retre el meu homenatge pòstum a aquest oncle avi que mai no vaig conèixer i que, no obstant, admiro profundament pel seu compromís amb la causa republicana i, sobretot, per la seva increïble fortalesa i resiliència. I quina millor forma de fer-ho, com no, que amb el document de reparació jurídica emès pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya que declara la nul·litat de ple dret de la seva causa penal i que un servidor va demanar per tenir-ne constància i, naturalment, perquè era el mínim que podia fer per ell 80 anys i escaig d’aquell terrorífic periple. Allà on siguis, Salut i República, Josep!

Vicens Samaranch Fina va ser el primer alcalde franquista de SMMonjos. Va accedir a l’alcaldia el 5 de febrer de 1939 i es va mantenir fins els anys 60 del segle passat.

Va signar el ban que imposava el castellà a la població especialment als mestres, professors, tant públics com privats i als funcionaris “todos los funcionarios…cualesquiera que sea su categoria, …que… se expressen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedaran ipso facto destituidos, sin ulterior recurso” , I acabava deixant clar l’objectiu “lograr rapida y eficazmente el restablecimiento del uso exclusivo del idioma nacional en todos los actos y relaciones de la vida pública “ .

Recull Ramon Arnabat, a “La gent i el seu temps”, que l’ajuntament de Vicens Samaranch redactà l’informe adreçat a la fiscalia (07-12-1940) amb la relació de morts i atacs soferts per les persones de dretes del municipi. Aquest document servi per empresonar i afusellar molts dels dirigents locals dels partits d’esquerra.

Era metge d’ofici, fill del també metge del municipi Marià Samaranch. L’abril de 1920 va començar a SMMonjos el “conflicte del metge” quan una delegació dels veïns es va adreçar a l’Ajuntament queixant-se de les  desatencions mediques i demanant que s’instal·lés al municipi un altre metge, cosa que la corporació accepta. Es donaren de baixa del metge Samaranch 305 famílies del municipi, que s’igualaren al nou, Alfons Casalé Sans, republicà.

Quan a l’ajuntament tingueren majoria els republicans nomenarem Alfons Casalé metge titular. Quan els d’Esquerra van perdre la majoria el metge Casalé va haver d’abandonar el càrrec que passaria a ser ocupat per Vicens Samaranch (monàrquic). I així successivament en una història que no tindria fi.

L’any 1970, el consistori franquista del moment, va batejar les noves “Escuelas Nacionales” d’Els Monjos amb el nom de Vicente Samaranch Fina. L’home, malgrat la seva edat i la ceguesa que llavors patia, va assistir a l’esdeveniment.

Vicens Samaranch, com a metge, va ser lloat per uns i criticat pels altres. Quan va ser alcalde es va construir la Casa de la Vila actual, però el seu pas per l’alcaldia no va comportar millores significatives pel municipi.

“No podem tancar ferides si convivim amb símbols que han humiliat els perdedors de la Guerra Civil i les víctimes del franquisme. Això inclou monuments i noms que homenatgen colpistes i dirigents de la dictadura.” Ester Capella, consellera de Justícia de la Generalitat. Gestió integral de la Memòria històrica (11-07-2018).

Al matí del dissabte 21 de gener de 1939 van entrar al municipi els exercits franquistes. Acabava una guerra provocada per un cop d’estat militar i començava la repressió, molts veïns i veïnes marxaren a l’exili, d’altres entraren a camps de concentració, als camps de treball o a les presons, molts foren jutjats per tribunals militars. Comença una etapa repressiva que no acabaria fins l’any 1977 quan fou jutjat per un tribunal militar en Josep Alsina i Rosell d’Els Monjos, al llarg d’aquells quaranta anys d’altres persones ho foren pel Tribunal de Orden Público, o simplement detinguts i torturats per les “fuerzas del orden”.
De SMMonjos, al final de la guerra, foren jutjats per tribunals militars les següents persones:
Jaume Bertran Bosch, Manuel Bertran Ferrando, Crispi Bertran Raventos, Pere Batet Canals, Antoni Bolet Soler, Manuel Carreño Gonzalez, Josep Casany Morató, Miquel Castellví Figueres, Joan Domenech Robert, Pere Fernandez Martos, Josep Francech Solé, Miquel Galindo Gonzalez, Antoni Gatell Quer, Francesc Gatell Quer, Josep Gatell Figueres, Antoni Guillen Castejón, Josep Guasch Beltran, Joan Jane Cañas, Pau Jane Figueras, Ginés Martínez Hernández, Antoni Olivella Orpí, Josep Pagés Duran, Joan Palau Brugal, Joan Pujol Canals, Josep Rafols Raventós, Pere Raventós Raventós, Josdep Ribas Boada, Antoni Rovira Ventura, Joan Santacana Sants, Emili Tomàs Miravet, Joan Torrellas Pallisa, Pere Torrens Cañas, Miquel Torrents Cañas, Josep Tort Colet, Jaume Tutusaus Ràfols, Ramon Viñals Usina, Aureli Viquerin Viquerin, Josep Zamora Vivancos.
https://banc.memoria.gencat.cat/ca/app/#/ 

Que és un càrrec de confiança? és una plaça laboral per suplir els dèficits del càrrec electe. Un càrrec de confiança no figura a cap llista electoral i és elegit directament, en aquest cas per l’ajuntament d’Olèrdola. Per tant, no ha passat cap prova que avali la seva aptitud per desenvolupar la seva tasca, i el seu sou no està subjecte a cap reglamentació.

Que fa Imma Ferret a l’ajuntament d’Olèrdola? La legislatura anterior era: “dinamitzadora de la gent gran” (assistent social) a temps parcial,

Que farà ara a l’Ajuntament d’Olèrdola? El mateix que feia, però amb l’argúcia legal d’ “Assessora, en funcions de dinamitzadora de la gent gran”.

Perquè ara és “assessora”?  Perquè el sou d’un càrrec de confiança no està sotmès a cap reglamentació i, evidentment, és molt superior al que cobren els altres treballadors que fan la mateixa feina.

Que no està ben pagat el càrrec d’alcaldessa a SMMonjos? Durant la darrera legislatura l’alcaldessa de SMMonjos era la que més rebia de la comarca. Ingressava per la feina de l’alcaldia més diners que els alcaldes de Vilafranca, Gelida o Sant Sadurní. Aquesta legislatura seran 47.152 €, que és el màxim permès per a una localitat de 10.000 habitants.

Es que Imma Ferret no té prou feina com alcaldessa de SMMonjos? Si la vol fer si. SMiMonjos és un municipi de 7.600 habitants, on l’atur sobrepassa la mitjana comarcal. A l’ajuntament la cultura és un full molt prim, la poca dinamitzada és la popular, les esglésies romàniques incloses a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya estan abandonades i la majoria del patrimoni arqueològic està sense referenciar. El seu creixement poblacional ha estat escandalós i ha deixat regust d’especulació. Es fan rotondes de gust dubtós i carrils bicis que no porten enlloc sense cap pla de mobilitat actualitzat. El centre de dia està tancat i les contaminacions -acústica, ambiental, atmosfèrica, etc- són un mal endèmic. La feina de l’ajuntament per superar la greu situació actual, democratitzar la gestió i  l’atzucac que va representar ser l’únic ajuntament de Catalunya on es van inhabilitar l’alcalde i la secretaria, és ingent, i necessita de dedicació exclusiva i d’un bon equip amb moltes ganes de treballar.

Aquesta és una maniobra legal i ètica? Tinc els meus dubtes que una operació politico-comercial com aquesta -ser alcaldessa d’un ajuntament i càrrec de confiança d’un altre- sigui legal. El que tinc molt clar és que no és ètica, no conec cap altre cas arreu de Catalunya on succeeixi. Ètica que hauria de pressuposar-se a una persona que es presenta a unes eleccions per servir als ciutadans i no per omplir les seves butxaques.

“Quan s’estira molt la corda acaba per trencar-se”… o pot ser la crònica d’una successió anunciada?.

El castell, l’església i el cementiri de la Bleda estan al municipi de Santa Margarida i els Monjos (Penedès).

El castell de la Bleda, està documentat des de 1121, i s’hauria construït durant la consolidació del Comtat de Barcelona al sud del Llobregat. El 1334 hi era senyor Ramon d’Espitlles. Joan I el va vendre el 3 d’octubre del 1381 a Pere Febrer. L’any 1600 era de Critòfol d’Icard.

Des de 2016 el Castell de la Bleda és propietat de la Família Torres que ha efectuat diverses intervencions arqueològiques dirigides per l’arqueòleg Xavier Esteve. A les excavacions s’han trobat evidències d’ocupacions de ibers i romans i la base d’una torre de defensa medieval.

L’arqueòleg defineix el conjunt arqueològic del Castell de la Bleda com “un compendi de 2.500 anys d’història vitícola sense interrupcions. Segons Esteve, el jaciment ‘La Bleda’ és un assentament iber-romà d’entre els segles V i III aC, conegut des dels anys 30, quan es van documentar les primeres troballes de material ceràmic que confirmaven l’existència d’un petit assentament rural dels ibers i, posteriorment, d’una vila romana. Les evidencies de l’assentament ibèric consisteixen en algunes sitges que s’han trobat sota una de les estances de la casa. La presencia de materials constructius d’època romana apunten a l’existència d’una vila de fa 2000 anys. Esteve es mostra esperançat davant la possibilitat de descobrir noves restes perquè la superfície excavada no arriba ni ha una tercera part de l’espai amb més potencial arqueològic.

De l’any 994, a l’Alta Edat Mitjana, data el primer esment documental del topònim de la Bleda, on ja es parla de l’existència de vinyes en aquest paratge.  El senyoriu del castell aviat explotaria els terrenys de l’entorn amb la construcció d’un molí.

La base de la torre de defensa medieval descoberta podria datar de la segona meitat del segle X o principis del segle XI ha resultat sorprenent tant per la forma que presenta, molt poc freqüent, com per les seves dimensions. La part conservada de la torre consisteix en una estructura massissa de pedres i morter de calç amb dos extrems semicirculars units per segments rectilinis, que mesura nou metres de llarg per sis d’ample.

La seva situació enmig de la plana penedesenca es troba plenament justificada es tracta d’un emplaçament estratègic, amb ampli control visual del seu entorn, just sobre el riu Foix, en un punt des del qual es controlen algunes de les principals vies de comunicació de la plana. Els dos potents murs que s’adossen exteriorment a la torre, així com un paviment empedrat també exterior, fan pensar que les fortificacions d’aquesta torre es van anar ampliant fins a esdevenir un autèntic castell.

Acabada l’Edat Mitjana, és probable que el castell deixés de ser una fortificació per a transformar-se en una masia. L’edificació de planta quadrada de grans dimensions que ha perdurat fins a l’actualitat s’hauria construït a finals del segle XVII sobre les ruïnes del castell i de la possible masia posterior, mantenint el nom original de Castell de la Bleda.

La fesomia actual de l’edifici respon a les obres realitzades el segle XIX. Està format per planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. La distribució interna de la masia és organitzada al voltant d’un pati interior, antigament descobert. La façana principal presenta una composició pràcticament simètrica amb porta d’accés d’arc de mig punt adovellada, balcó centrat al primer pis i golfes amb cinc obertures, d’arc de mig punt la central i d’arc rebaixat les laterals.

El Castell de la Bleda és un dels edificis de Santa Margarida i els Monjos declarat bé cultural d’interès nacional.

En Joan Arasa Bertomeu va néixer a Besiers (Occitània) l’any 1917, en el si d’una família amb arrels a la Sénia (Montsià), que arriba a Sant Cugat de Sesgarrigues fugint de la grip espanyola de 1918 i de la Gran Guerra. Poc temps després, quan el seu pare va trobar una feina de barrinaire a la pedrera d’una fabrica de ciment, va anar a viure a Santa Margarida i els Monjos.

A Barcelona s’afilia a la CNT i paga els seus estudis treballant a les nits de forner. L’any 1938, havent combatut al front de Balaguer participa a la batalla de l’Ebre i el 26 de juliol passa el riu per Flix, amb la 60 brigada mixta, 240 batalló. Després d’una batalla acarnissada, a Vilalba dels Arcs,  el donen per mort el 27 d’agost de 1938.

Amb aquest fet luctuós, que mai va ser, comença un periple d’hospitals, presons, camps de concentració i batallons de treballadors: Gandesa, Artesa de Segre, La Corunya, Miranda d’Ebre, Lleó, Burgos, Villena, etc. Sempre considerat “desafecto” i amb la motxilla de l’esperpèntica acusació franquista de “auxilio a la rebelión”. Quan aquesta part de la història va acabar, va començar el servei militar a les ordres del vencedors. Una joventut perduda, mai va perdonar als qui l’hi van robar.

Escoltador amatent de les noticies de la BBC en castellà i lector voraç, des de una catalanitat militant i el ressentiment per allò que l’hi havien robat, creia en el pragmatisme de la reconciliació, va ser jutge de pau i tinent d’alcalde de SMiMonjos als anys 70. Moria l’any 2003 i l’any 2010 el president Montilla l’hi va retre un homenatge pòstum “En reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia. Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya”.

En Joan Arasa era el meu pare. Amb ell, vull retre homenatge a una generació perduda i posar fi a una etapa personal. Aquesta és la darrera de les Històries del Penedès que signo.

Han estat 500 setmanes en que he repassat cinc-centes pàgines de la Història del Penedès, 500 articles passejant per tots els pobles de la vegueria, buscant arxius i biblioteques per trobar les belleses del nostre passat. Em faig meves unes paraules d’en Josep Pla “Totes les coses belles fan dormir, i per això el perill de quedar-se adormit al nostre país és permanent”.

Gràcies als companys i companyes del 3 de vuit, als lectors que m’han acompanyat, als que han enviat els 1.728 comentaris que amb promptitud he intentat respondre, als que amb paciència de sant han retallat i col·leccionat aquestes històries, als que han discrepat i  als qui, anònimament i amb insults personals, m’han esperonat a trobar el passat d’aquesta part de Catalunya i divulgar-la. Entre tots i totes hem fet país.

Publicat a El 3 de vuit el 29 de març de 2019

La manca d’higiene i una població amb alimentació escassa i pobre feien molt vulnerables a les persones per contraure qualsevol malaltia. El Vendrell, com la resta de localitats del Penedès, s’ha vist afectada al llarg de la seva història per epidèmies o marfugues. La marfuga que afectà el Vendrell,  Albinyana i d’altres localitats del sud de la comarca, l’any 1911, fou el còlera.

A la portada del número 434 (1-10-1911) de Ilustració Catalana, es publicaven nou fotografies per distingir “Els vencedors de l’epidèmia del Vendrell”. La Ilustració Catalana fou una revista editada a Barcelona entre els anys 1880 i 1926, hi col·laboraren plomes tan importants com Josep Alemany, Joan Margall, Narcís Oller, Josep Carner, Joaquim Ruyra, Folch i Torres, el jove Josep M. Segarra, etc.. Pretenia mantenir viu l’esperit que havia impulsat la Renaixença.

En aquell exemplar de la Ilustració hi havia una crònica “La epidemia del Vendrell” signada per Ramon Ramon i Vidales (1857-1916). En Ramon Ramon ha passat a la història com “saineter”, però fou molt més: dramaturg, poeta, periodista, actor, impressor, novel·lista. En Ramon era un vendrellenc de soca-rel, un liberal i un progressista. Va dirigir les publicacions El Vendrellench i El Baix Panadès. Al Baix Panadès no va reconèixer que la malaltia era el còlera fins que va desaparèixer l’epidèmia.

L’article de la Ilustració explica que centenars de persones van caure malaltes a partir del 31 d’agost “com si hagués passat un mal vent exterminador”.  “L’esverament és gran, immens, inenarrable, y la meitat dels veins fugen sense saber la major part on feran cap y queda reduïda la població, a una meytat, y d’aquesta la meytat al llit” i segueix “Y va arribar un moment en que quedava un sol metge, en Salvador Reventos, qui va ser un hèroe, perque els altres queyen malalts”.i.”el senyor rector Mossen Esteve Font que també portava la pesta a la rectoria, morint una vella serventa”.

“Paraven totes les treballades y obradors y hagues estat la miseria per la vila sino hagues acudit Catalunya a l’auxili dels vendrellencs malaurats, y s’ha pogut donar gallina, ous, pa y demes quevieures y almoines en metalic a tans pobres malals”. Durant la quinzena que va durar l’epidèmia es van distribuir diàriament una quarantena de gallines, cinquanta dotzenes d’ous i una quarantena d’arroves de pa. Per ajudar a la població van arribar al Vendrell 30 germanes carmelites i  quatre metges.

En Ramon acaba la crònica agraint a tots els que van ajudar al Vendrell: autoritats sanitàries, metges, monges, clergues, poble de Catalunya, que en quinze dies van poder aturar una epidèmia “que semblava era imposible de març de mitx any”.

Publicat a El 3 de vuit el 08 de març de 2019

Josep Maria Baig i Aribau, va néixer a  Barcelona l’any 1905, era família del poeta Maragall i modelista d’ofici. Catòlic de pedra picada, de profunda consciència catalana. Va ser un dirigent obrer a Vilanova i la Geltrú. L’any 1933 era el President de l’ Associació d’Obrers de “Productos Pirelli, S.A”, un sindicat independent.

L’any 1948, seguint les passes d’un altre vilanoví, Guillem Rovirosa i Albet, va ser el fundador de l’HOAC (Hermandades Obreras de Acción Católica) a Vilanova. L’HOAC és un moviment fundat a Madrid el 1946 en plena dictadura franquista pel penedesenc Guillem Rovirosa i Albet amb el patrocini del cardenal Enric Pla i Deniel. Es tracta d’un moviment especialitzat en el món obrer i d’àmbit estatal. El seu objecte és difondre en tot l’àmbit de la nació, entre la classe obrera, un alt ideal de conquesta espiritual del poble per a Crist i de conquesta social d’un sa benestar per a tots. Durant els anys seixanta molts dels seus membres participaren en la fundació de Comissions Obreres i foren força actius contra el franquisme.

Guillen Rovirosa i Albet va néixer a Vilanova i la Geltrú l’any 1897 i va morir a  Madrid l’any 1964. L’any 1936, en plena guerra civil,  fou elegit President del Comitè Obrer de l’empresa “Rifà Anglada” de Madrid, on treballava de director tècnic. L’any 1939 fou empresonat per haver estat membre d’aquell Comitè Obrer. Va estar dos anys empresonat. L’any 1946, fundà la HOAC. L’any 1957 va ser atropellat per un tramvia i se li amputà una cama, llavors va anar a viure a Montserrat. És autor de Cooperativismo Integral (1959). El Primer Traidor Cristiano, Judas de Keriot, el apóstol(1962). El Primer Santo Cristiano, Dimas el ladrón. (1962). ¿De quién es la Empresa?.. Manifiesto Comunitarista.

Josep Maria Baig i Aribau des de l’HOAC continuà, semi-clandestinament, la seva tasca sindical i de defensa de Catalunya. Aquesta activitat li comportà denúncies de col·laborar amb el “Socor Roig”. L’any 1949, davant el tancament de la fàbrica de sabatilles “wamba” Pirelli (del c/ Sant Roc de Vilanova) i l’acomiadament de les 159 dones que hi treballaven, les va esperonar a defendre la readaptació dels seus llocs de treball a l’altra fàbrica Pirelli de Vilanova. Un any després, les dones van ser admeses, però les amenaces que havia rebut i rebia Josep Maria Baig van ser considerables. Les coaccions que rebia també li venien per les seves activitats en pro de la cultura catalana (va ser el cap visible en l’organització del primer concurs de sardanes de Vilanova, l’octubre de 1945). El juny de 1952 emigrà a Brasil i dos anys després s’establí a Montevideo (Uruguay). Allí va ser elegit President de l’Esbart del Casal Català. Posteriorment va emigrar a Veneçuela l’any 1975 on morí l’any 1983.

Publicat a El 3 de vuit el 1 de març de 2019

Santa Fe del Penedès, l’any 1936, quan el municipi tenia uns 250 habitants, va canviar de nom i, seguin l’onada laïcista, es va anomenar La Torre del Penedès.

El dia 3 de juliol de 1937, l’alcalde-president del Consell Municipal de La Torre del Penedès, en Francesc Vallés, s’adreça al president del Comitè de Responsabilitats del Departament de Finances de la Generalitat de Catalunya, per informar-lo que el Comitè de Milícies Antifeixistes s’havia apropiat de Can Galup, casa actualment desapareguda.

Quan hi va haver el cop d’estat franquista els Comitès de Milícies Antifeixistes van fer el que els hi va convenir. Ara l’alcalde  demana que es regularitzi la situació posant Can Galup a nom del Consell Municipal, ja que  era el Consell qui l’havia adequat com escola mixta. Can Galup era propietat de d’en Dionís Galup, però l’alcalde explica que ara no sabien qui era l’amo, ja que “havia desaparegut”.

Al mateix document en Francesc Vallés demana un informe favorable al decomís per part del Consell de tres propietats més, per tractar-se d’individus afectats pel Decret del 5 d’agost de 1936, que permetia que els ajuntaments, partits i sindicats d’esquerra poguessin confiscar propietats d’elements contraris al règim.

En concret demana apropiar-se dels bens de Feliciana Ferret -anomenada La Ferreta- per “haver demostrat en temps del Bienni Negre anar contra el règim, i ho prova el fet que en un dels edificis hi tenia un Centre Agrari”. El Bienni Negre fou el període de la Segona República Espanyola comprès entre les eleccions legislatives del novembre del 1933, que donaren una majoria a la dreta,  i les eleccions del 16 de febrer de 1936, en què triomfà el Front Popular.

També diu que cal apropiar-se dels bens de Enric Puig per haver estat condemnat pels Tribunals  Populars acusat de “feixista”. El tercer propietari de qui cal apropiar-se dels bens és d’en “Pon” de Baldús, el qual va desaparèixer i es desconeix el seu “parador”.

En un document del dia 7 del mateix mes, adjunta un acurat inventari dels bens que hi ha a un parell de cases. Cal Benet Xic del carrer de la Riera, de qui no esmenta la propietat, era una casa de no gaires recursos, diu que hi ha 18 botes, 1 premsa, un balancí, 1 sopera, 1 llit amb matalàs de clin, 1 llit amb una màrfega de palla, 2 “palanganers”, 2 calaixeres,…..

Contràriament, la casa propietat de “La Ferreta” -actual Cal Ferrer- era de possibles, i la relació de bens inventariats és molt més extensa: 23 botes grans, 3 botes xiques, 19 botes amb vi, 4 tines, 1 tartana, 1 caixa amb una sella, 31 cadires, 10 “sillons”, 2 “sofàs”, 7 llits, 1 piano, 1 gramòfon, 1 nevera, 2 pedestals, 35 plats, 1 prestatge amb vaixelles, 1 pastera, 1 bufet amb 38 plats, fruiteres, 6 bufetes de llard, etc, etc….

L’alcalde afirma que aquests bens serviran per arreglar l’escola i disposar de material escolar.

Publicat a El 3 de vuit de 22 de febrer de 2019

Sant Joan Samora, és un nucli de població del municipi de Sant Llorenç d’Hortons. Al costat d’una masia anomenada la Casa Gran, hi ha l’església romànica de Sant Joan Samora. L’església es troba ubicada sobre un petit turó des d’on es poden contemplar unes excepcionals vistes del paisatge de vinya i camps que caracteritza al municipi.

Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1080 en una donació que feu el clergue Seniofred a l’abat Andreu de Sant Cugat. Aquest clergue donà al monestir diversos béns mobles i immobles. A canvi, l’abat Andreu encarregà a Ramon Seniofred l’església de Sant Joan Samora, amb les terres vinyes, i d’altres pertinences perquè les treballés. L’any 1182 la capella és esmentada com Sant Joan Moragrega. Històricament Sant Llorenç d’Hortons va formar part del terme municipal del Castell de Gelida i l’església de Sant Joan Samora era sufragània de la de Gelida el 1304. El 1453 ja figura integrada a la parròquia de Sant Llorenç d’Hortons, d’on figura com sufragània del segle XV en endavant.

El material emprat en l’obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l’absis i irregulars a la resta. És un edifici d’una sola nau rectangular capçada a l’est per un absis semicircular amb una capella afegida a la façana nord. L’absis, té una finestra de doble esqueixada. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, que es troba reforçada per dos arcs doblers. Tant els arcs com la volta arrenquen d’una imposta.

La porta d’accés, d’arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. L’exterior, fet amb grans dovelles, està resseguit per un guardapols decorat amb estries. Coronant el mur de ponent trobem un campanar de cadireta de dos ulls, reformat al llarg dels segles i coberta exterior de teula a dos vessants.

En el mur nord, a l’esquerra de la primitiva construcció romànica, es van afegir una capella lateral i una sagristia en època moderna. Precisament en aquesta capella trobem una pica baptismal romànica certament curiosa, l’any 1926 Mn. Trens ja la descrivia com una pica molt interessant. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S’assenta damunt d’un peu afegit posteriorment. La seva estructura és circular i la part superior és envoltada per grossos bordons. A sota mateix hi ha una sanefa en relleu de motius triangulars invertits. A la part inferior hi ha un altre gros bordó i, en sentit ascendent, un altre sanefa en relleu formada per una mena de puntes de llança, o bé triangles acabats amb petits rombes. Tota la superfície és coberta d’una capa de pintura de color terrós.

La Capella de Sant Joan Samora està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Publicat a El 3 de vuit el 15 de febrer de 2019

En commemoració del cinquanta aniversari de la restauració dels Jocs Florals, el 10 de maig de 1908, es col·locà a Vilafranca la primera pedra del monument, dedicat a qui fou un dels filòlegs més importants de la Renaixença, Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca 1818–Barcelona 1884). Hi assistiren diferents intel·lectuals del moment, Carmen Karr,  Marcelino Menendez Pelayo, alcaldes, la comissió organitzadora de l’homenatge, autoritats civils i eclesiàstiques, premsa, família  i un nombrós públic.

El primer projecte de monument el realitza el jove arquitecte, historiador, crític d’art, assagista, poeta i agitador cultural Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1879- Lausana, 1963) i l’escultor noucentista Ismael Smith Marí  (Barcelona, 1886 – Nova York, 1972). Consistia en un basament sobre el qual hi havia la figura de Milà i Fontanals assegut en una càtedra i al·legories de les regions de la Corona d’Aragó. Aquest projecte s’abandonà i es decidí fer un concurs públic. El mes de març de 1909 es feia saber que el guanyador del concurs havia estat el projecte  del pintor, projectista i director artístic Enric Monserdà i Vidal (Barcelona 1850 – 1926). Els problemes econòmics van fer que l’execució definitiva del monument fos més senzilla que la del projecte guanyador, però no en perdé l’essència. Enric Montserda i Josep Puig i Cadafalch  van dirigir l’obra.

D’un pedestal de secció en creu, s’aixeca una columna jònica coronada amb l’Àngel de la Fama, que porta en una mà una palma i en l’altra una Venus de Milo sobre una bola del món. L’Angel, que simbolitza el triomf de la bellesa, és una creació de l’escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1863-1933). A banda i banda de la columna i damunt del pedestal, hi ha dues figures de bronze de cos sencer, d’una pubilla portant un llaüt i d’un guerrer amb una arpa que sostenen branques de llorer sobre el bust de Milà i Fontanals;  representen la poesia popular catalana i l’èpica castellana, també són fetes per Eusebi Arnau. El bust d’en Milà sostenint una ploma i un llibre està fet  per l’escultor  Manuel Fuxà i Leal (Barcelona, 1850-1927). El monument descansa sobre una base circular de tres esglaons.

Amb una important assistència de públic, i presidida pel Dr. Torras i Bages, es va fer la inauguració del monument el 30 d’agost de 1912 durant la Festa Major. El sacerdot i poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera va escriure uns versos per aquella ocasió que després va incloure en el seu llibre Horacianes:  …..s’alça de nou el mestre ja immortal./Tard s’és alçat el monument de glòria,/però sa imatge durarà en la història/més que aqueix bronze, son tribut d’honor./Mostra en Milà a tos fills, oh Catalunya!, /i ton jovent fins a l’edat més llunyà /veneri de la raça el gran Mentor.

Publicat a El 3 de vuit de 08 de febrer de 2019

Durant molts segles Santa Margarida i els Monjos s’havia anomenat Santa Margarida. Posteriorment, Santa Margarita del Panades i no és fins l’any 1916 que es va batejar com Santa Margarita y Monjos. Als inicis dels ajuntaments republicans es va dir Santa Margarida i els Monjos fins l’any 1936, en que va passar a dir-se Monjos del Penedès. L’any 1939 torna Santa Margarita y Monjos, i a partir dels anys 80 del segle passat Santa Margarida i els Monjos.

L’any 1932 amb l’arribada dels republicans a l’ajuntament la Plaça de les Eres, es va batejar com la Plaça de la República. L’any 1934 l’ajuntament d’ERC, a proposta dels veïns, va canviar noms de carrers de la Ràpita. El carrer de la Mare de Déu passa a dir-se carrer de La Llibertat, Santa Tecla a Primer de Maig, el carrer Freixas es va dir Fermí Galan, Sant Domènech es va dir 14 d’abril i el carrer del Miret es va canviar per Garcia Hernandez.

A partir de 1936 a Els Monjos, el carrer Sant Josep va canviar el seu nom pel de Ferrer i Guàrdia, el de Torres Picornell per Francisco Ascaso, el de Sant Antoni per Antoni Conesa, el de Sant Pere per Pau Iglésias, el carrer Berenguer es va dir Joaquim Maurin, el de Alvarez Cuevas va canviar per 19 de juliol, la Plaça de l’Església per Plaça de la Revolució, el carrer de la Plata per Vicens Segura, l’antic Camí Ral o carretera de Tarragona es va dir Buenaventura Durruti i el carrer de les Vinyes va rebre el nom de Salvador Seguí.

A Cal Rubió es van canviar els noms dels carrers Sant Antoni per Jaume Piqué, el de la Verge del Pilar   per Fermí Salvochea, Sant Tomàs es va dir Jaume Compte, el carrer Zulueta es va canviar per Isaac Puente, i un carrer sense nom es va batejar com Enric Fontbernat.

L’any 1939 amb el triomf dels franquistes els carrers recuperaren els noms que tenien amb anterioritat a 1932 utilitzant la denominació castellana, excepte la carretera de Tarragona que en el tram d’Els Monjos es va dir Ada. Generalisimo, i en el de la Ràpita passa dir-se Ada. José Antonio. El “carrer del maó” -bloc d’argila prim endurit al sol o al foc, emprat per a fer parets- es va transformar en carrer Maó, amb clara referència a la ciutat de les Balears, tal com ja havia succeït durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) quan l’havien traduït per “Calle de Mahón”.

Amb l’arribada dels socialistes a l’ajuntament l’any 1979, l’antiga carretera va passar a dir-se Ada. Catalunya en el seu tram mongenc i Ada. Penedès en el rapitenc. La que havia estat Plaça de la República la van nomenar Plaça de Pau Casals. Malgrat els informes de l’Institut d’Estudis Catalans, encara avui no s’escriuen en català alguns noms de carrers o barris com la Rambla de Penafel  que es manté amb el castellanitzat Penyafel. El popular “carrer del maó” -Carrer Maó amb l’ajuntament franquista- es va transformar en Carrer de Maho, denominació genuïna per anomenar la  ciutat de les Illes.

Publicat a El 3 de vuit el 01-02-2019

La Vida Marítima era una publicació de Madrid que va néixer el 10 de gener de 1901 i es va mantenir fins el 1934. Es definia com la “revista de navegación y comercio, marina militar, deportes náuticos, pesquerias e industrias del mar”, va ser l’òrgan de propaganda de la “Liga Marítima Española”, grup de pressió dels industrials naviliers després de la guerra de la independència cubana. Al numero 122 de 20 de maig de 1905 hi ha un article sobre la “Escuela de Alfonso XIII, elemental y gratuïta de navegación y pesca en Villanueva y la Geltrú”.

L’escola Alfons XIII neix l’any 1902, de la ma de Francisco Sanchez Rubió, nouvingut en aquell moment a Vilanova, on “no encontré en ella otras gentes de mar que pescadores; á ellos, pues, era preciso dedicarse, y estudiadas sus necesidades y deseos, se me ocurrió fundar una escuela”. Va començar a donar lliçons a la platja, o els dies d’oratge a cobert dels magatzems del Salvamento de Náufragos, de la “Comandancia de Marina y otras donde nos quisieron admitir, pues a oir el sermón acudían los marineros, sus mujeres y sus chicos, amén de otros curiosos de tierra, y la concurrència aumentaba que era una bendición”.

Oferia classes gratuïtes amb una assistència mitjana de 35 a 40 alumnes diàriament, malgrat que els dies de temporal hi anaven  molts més alumnes. Quantitat a la que cal afegir dones i nenes que no rebien la consideració d’alumnes. “A esto es preciso agregar la asistencia diaria de mujeres y niñas (unas 20), pues si no es lo más conveniente esta promiscuidad, es preciso, ante su buen deseo é insistencia, el admitirlas hasta tanto se pueda instalar las clases para ellas”. Tothom hi anava dues hores diaries, “variando según la estación y temporada de pesca, pero siempre de noche”.

Durant tres anys la gent de mar aprenien a llegir i escriure, operacions aritmètiques i geografia general i marítima, nocions de navegació i pilotatge, telegrafia, astronomia, meteorologia, física, dibuix, pesca legislació marítima, “ejercicios militares y marineros, educación y moral cristiana”. També hi feien un “cursillo especial para los que han de ingresar en la Armada”. Acabats els tres cursos obligatoris donaven un certificat d’aptitud “para que sirviera de especial recomendación”.

Gràcies a la portecció de  Juan Oliva, del Museo Balaguer, y de Salvamento de Naufragos, van tenir un local definitiu a cobert i el material bàsic per una escola convencional: pupitres, pissarres, etc. Hi podien anar “desde los diez años cumplidos hasta cualquier edad, con la condición indispensable de ser matriiulados de mar”. Els cursos estaven dividits en tres seccions: “Patrones, marineros y aprendices, subdividida cada una en dos grupos: uno, sin instrucción primaria, y otro, poseyéndola; (los de la primera son el 50 por 100 y los de la segunda, salvo raras excepciones, la poseen muy rudimentaria).

Publicat a El 3 de vuit el 25 de gener de 2019

El diari madrileny Luz de l’11 d’abril de 1932 va publicar la crònica de l’homenatge que va fer El Vendrell al seu fill il·lustre i ministre d’Hisenda, Jaume Carner.

“En el Ayuntamiento se celebró en su honor una recepción, y después, los señores Carner y Domingo, acompañados de las autoridades locales,…, se trasladaron al Teatro Tlvoli”.

Va començar l’acte el tarragoní Marcel·li Domingo, que en aquells moments era Ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç, qui va cridar l’atenció perquè “el nuevo régimen tiene buen número de enemigos entre los que se llaman extremas derechas e izquierdas”. Els de la dreta es queixaven per “la  separación de la Iglesia y el Estado, ….los que dicen que la República atenta a sus intereses materiales,….i los que  que intentan resucitar aquellas guerras dinásticas”. I els de l’extrema esquerra es queixava que anaven massa lents.

Carner va agrair les paraules de Domingo, i va explicar les reticències a acceptar el càrrec de ministre quan Azaña li ho va proposar, perquè llavors era president de la Diputació i per allò que deien que “los catalanes no quieren ocuparse más que de las cosas de Cataluña” . Va explicar que quan va accedir al càrrec es va trobar el ministeri d’Hisenda ple de deutes que no es pagaven. I va donar una xifra sorprenent “Vais a ser vosotros los primeros en conocerlo: España ha gastado en Maruecos, desde el año 1909 al 1931, 5.195.291.395,35 pesetas”, noticia  impactant que l’endemà va ser titular de molts mitjans.

“Pero no es solamente la cifra, sino su distribución, lo que más irrita: de estos cinco mil y pico de millones, solamente medio millón escaso se ha invertido en Instrucción Pública y Trabajo. El resto, que es casi el total, se ha empleado en Guerra y Marina. Con cinco mil millones de pesetas, gastadas estérilmente en Marruecos, se hubiera podido hacer la trasformación de España, y ahora la República no se encontraría en estas estrecheces”. Situació que, va dir, està condicionant els pressuposts de la República, “Para lograr cubrir los gastos de este presupuesto, el más reducido, será preciso un empréstito de quinientos millones de pesetas, y, además, la elevación de tributos, causa de mi impopularidad. Pero no hay más remedio; cuando un hombre ocupa un cargo público tiene que arrostrar todos los inconvenientes que lleva consigo”.

Despres de definirse com un treballador, va continuar “la República necesita primordialmente de la disciplina y del entusiasmo de todos….. y tenéis sobre todos los demás el deber de apoyar al régimen”.

Jaume Carner, malalt de càncer, hagué de dimitir el juny del 1933. Morí el 27 de setembre de 1934. Havia publicat Els catalans i el comerç modern (1919) i diversos treballs jurídics i econòmics.

Publicat a El 3 de vuit el 18-01-19