Josep Arasa i Ferrer

JOSÉ ZORRILLA, A SANTA MARGARIDA I ELS   MONJOS I A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA DEL 1868

• CASTELL DE PENYAFORT.- El poeta va viure uns mesos a la Ràpita per escriure bona part del seu llibre de llegendes “Ecos de las montañas”
• PUIG I LLAGOSTERA.- Aquest vilafranquí, amic seu, era propietari de del Castell de Penyafort, i el va convidar a assistir a la festa major del 1868

Pere Ferrando Romeu

A les portes del que havia de ser el Concurs de Castells de Tarragona del 2020, el tarragoní i Cap de Plaça de Sant Fèlix, Jordi Bertran va donar a conèixer al “Diari de Tarragona” que el poeta José Zorrilla, universalment conegut per la seva obra “Don Juan Tenorio”, va estar vivint per terres castelleres l’estiu del 1868. Pocs dies després, l’historiador vilanoví Xavier Güell aportava i ampliava noves dades al seu blog “balldexiquetsdevalls.wordpress.com” referents a la relació que Zorrilla va mantenir amb diferents amics seus i a les excursions que li organitzaven, entre les quals diverses festes majors del Camp de Tarragona, on hauria contemplat les perceptives actuacions castelleres.

Zorrilla, a les seves memòries “Recuerdos del tiempo viejo”, editades el 1882, va rememorar el següent: “Estas fiestas y certámenes de torres de hombres y luchas de carreras de los Xiquets de Valls, en las cuales me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.  En poques paraules, l’escriptor cita la rivalitat de dues colles exhibint-se en una actuació i amb un premi en litigi per la millor, a part dels pilars caminant que sembla descriure amb allò de “luchas de carreras”. Bertran i Güell aporten tot un seguit de dades que situen Zorrilla vivint en la masia del seu amic, el comte de Rius, a prop de Tarragona, amb diferents escapades a altres poblacions. Oportunitats suficients per veure una o diverses actuacions castelleres.

En totes dues aportacions s’hi esmenta la bona relació existent llavors entre Zorrilla i el vilafranquí Josep Puig i Llagostera (1835-1879), un industrial i polític rellevant a l’època, de pare vilanoví i mare vendrellenca i poc estudiat encara, que li va obrir les portes de casa seva de bat a bat quan Zorrilla va marxar de la població burgalesa d’Estépar per venir a viure al nostre país, ja que havia rebut l’encàrrec d’escriure  una llegenda amb gravats de Gustave Doré per part de l’editorial barcelonina Montaner i Simón.

Assabentat del compromís, i segons paraules del mateix Zorrilla “el excéntrico fabricante Pepe Puig i Llagostera […] me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fábrica de Esparraguera”. El reputat empresari vilafranquí era propietari de la colònia tèxtil allí establerta, que duia el seu nom, i que més tard fou coneguda com la Colònia Sedó, en funcionament fins a l’any 1980.

ZORRILA A VILAFRANCA

Tot semblava prou clar i ben documentat, fins que les casualitats de la vida van fer que aquesta primavera passada, llegint el recull d’articles del cronista vilafranquí Antoni Sabaté Mill De Prop i de Lluny, editat el 1994 per Edicions El 3 de Vuit, ens vam topar amb un escrit que parlava de la festa major vilafranquina i d’alguns dels seus convidats més rellevants que ha tingut al llarg del temps. Deia Sabaté “¿Fué también por la Fiesta Mayor cuando en 1865, un ilustre vilafranqués injustamente olvidado, J. Puig i Llagostera, acompañó a Vilafranca al vate vallisoletano José Zorrilla?”.

La data del 1865, és errònia, ja que Zorrilla llavors vivia a Mèxic.  Però la resta concorda amb tot el que hem vist. És en aquest punt que vam iniciar la recerca per tal d’esbrinar si realment Zorrilla va venir a Vilafranca aquell any 1868 i el paper que va jugar Puig i Llagostera en tot aquest afer.

Repassant la correspondència entre els dos personatges, dipositada i consultable per internet a l’Archivo Municipal de Valladolid, ens adonem de l’enorme complicitat entre ells dos. Zorrilla l’anomena com el “querido Josué” o “mi querido Pepón”. El desembre del 1867 diu que “necesito recogimiento y silencio”. El gener del 1868 li confessa que “no tengo mas amigos que usted”, explica l’encàrrec de l’editorial barcelonina, i li pregunta “si es possible que yo llegue a esa [ciutat] sin ruido, me encierre en su casa de V. de absoluto incognito y saliendo a tomar el aire solo a primera hora de la noche y sin V. para que no me atisben, acabe yo mi leyenda…” . Més, endavant, a finals de febrer, Zorrilla insisteix: “pero ¿cree V. en conciéncia que yo pueda vivir largo tiempo en Barcelona? Yo odio las ciudades y me jodo en los hombres reunidos en sociedad. Hace catorce años que vivo en el campo por que necesito mucho aire, mucha luz y mucha soledad”

Les intencions de Zorrilla, doncs, estan prou clares: volia estar tranquil, passar desapercebut i tenir temps per escriure. Continuant amb el repàs del contingut de les cartes entre ells dos sabem que Zorrilla va arribar a Olesa de Montserrat –a prop de la colònia d’Esparreguera- el dilluns 23 de març. I aquí s’acaben les cartes, lògicament per que ja eren junts. Com hem vist, el mateix poeta reconeix que el seu amic li va oferir la seva hospitalitat a la casa de Barcelona i a la fàbrica d’Esparreguera: en aquesta població del Baix Llobregat és on es va instal·lar en primera instància. Però, i Barcelona? No odiava les grans ciutats?

La resposta a aquestes preguntes les trobem al diari madrileny El Imparcial del 31 de març, tan sols vuit dies després de la seva arribada: “según tenemos entendido, el Sr. Zorrilla fijará su residencia en una casa de campo, cerca de Villafranca del Panadés, dedicándose á continuar sus Ecos de las montañas, que ha empezado á publicarse en Barcelona”. L’encàrrec ja tenia nom: Ecos de las montañas, i la seva publicació va anar apareixent per fascicles: el diari barceloní La Pubilla del 29 de març ja informa de l’aparició de les primeres entregues.

EL CASTELL DE PENYAFORT A LA RÀPITA (SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS)

Però, quina era aquesta casa de camp a prop de Vilafranca? La solució l’hem trobat novament a la premsa, aquest cop local. Al setmanari Panadés del 26 de febrer del 1949 es comenta la lectura de l’obra Ecos de las montañas a la biblioteca de la Caixa de Pensions. I aprofita la conjuntura per transcriure la ressenya d’una excursió realitzada l’abril del 1879 per part d’un grup d’intel·lectuals barcelonins i organitzada per Puig i Llagostera. Entre els diversos llocs visitats hi havia el convent de Sant “Domingo” -actualment anomenat castell de Penyafort-, situat Al terme de Santa Margarida i els Monjos i de la seva propietat. A l’esmentada ressenya s’afirma que l’expedició va poder admirar “el precioso panorama que se extiende a los pies del edificio, donde el inspirado poeta castellano señor Zorrilla escribió buena parte de su preciosa obra ‘Ecos de las montañas’”. Tot i que no hem pogut trobar d’on va sortir aquesta ressenya ni el seu autor, és evident que la informació la va donar el mateix Puig i Llagostera als integrants de l’excursió, ja que havien passat onze anys de l’estada de Zorrilla a Penyafort. I acaba la notícia de l’acte a la biblioteca ponderant sobre la importància de la presència del poeta en aquest indret:  “Si don José Zorrilla ha alcanzado la inmortalidad por su obra ‘Don Juan Tenorio’, ello no quiere decir ni en mucho que ésta sea su obra cumbre. ‘Ecos de las montañas’ cuya cuna puede decirse fué nuestro cercano San Domingo, es una colección de Leyendas históricas ilustradas nada menos que por el artista Gustavo Doré…”

L’edifici en qüestió fou posat a la venda amb la desamortització del 1836.  L’industrial Miquel Puig Catasús, pare del Josep, el va adquirir en subhasta pública a l’Estat el 1851 i, a la seva mort, el 1863 l’heretà el seu fill, que el va convertir en residència senyorial rural de la família.

I aquí és on Puig i Llagostera va poder satisfer els desitjos del seu íntim amic: gaudir de pau, tranquil·litat, estar lluny de les grans ciutats, poder passar desapercebut i tenir concentració per escriure. Arran d’aquestes troballes vam tenir el goig (de la ma del company de recerques Josep Arasa) de passejar-nos pels entorns del castell, on vam descobrir que el camí que mena a la font de Sant Llorenç no te res a envejar a alguns dels gravats del francès Gustave Doré que acompanyen el text de Zorrilla…

Existeix encara, tot i que d’una manera més tangencial, una segona relació de Zorrilla amb Vilafranca. Ens referim a la admiració que l’escriptor vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano proferia al poeta castellà. En la sessió de tarda del Teatre Principal de Barcelona del dia 29 de març, on Zorrilla hi va assistir, Vidal i Valenciano va presentar el seu text titulat “Ben vingut sia. Salutación a Zorrilla”, juntament amb altres textos d’altres poetes catalans, tots en homenatge a l’il·lustre espectador que tot just feia una setmana havia arribat de terres castellanes al nostre país.

Hem dit a l’inici que a l’estiu d’aquell any 1868 hom situa el poeta en una masia prop de Tarragona, propietat d’un altre amic seu, el comte Rius. El mateix Zorrilla ho explica a les seves memòries: “Retirado en una masia de Tarragona perteneciente á la família del hoy conde de Rius, trabajaba yo con afan en la conclusión de mis Ecos de las montañas […] escrito en los intervalos breves que de quietud relativa me dejaban la interminable série de convites, veladas, excursiones y extremados obsequios con que los catalanes me honraron por aquel tiempo. En medio de un capítulo, el municipio de Tarragona, la comisión de los juegos florales de Reus ó cualesquiera otra delegación de perentoria fiesta mayor, en país más ó menos cercano, me encerraba en un coupé de un tren especial, y comenzaba conmigo una semana de bailes, lecturas, festines y serenatas; y los buenos de mis editores Montaner y Simon quedaban en Barcelona con las manos en la cabeza, sin poder dar á los suscritores de mis Ecos de las montañas otra razon de la falta de entregas que la de que el autor estaba en una ó en otra fiesta, en tal ó cual población.”

És a dir, que la tan cobejada tranquil·litat i el desig de passar desapercebut no es van poder acomplir del tot. La premsa del moment ja anava donant compte d’alguns dels actes en que el poeta era present. Es molt probable que algunes d’aquestes excursions tinguessin com a punt de partida l’estació d’Els Monjos, ben a prop del castell de Penyafort. La seva estratègica ubicació, just a mig camí entre les ciutats de Barcelona i Tarragona, van possibilitar la mobilitat de Zorrilla pels diferents compromisos que anaven sorgint. A Tarragona, per exemple, hi va arribar el 25 de juliol i era previst que s’hi quedés uns dies per visitar Reus, Valls i Poblet. Marxava el 30, i el u d’agost un altre cop cap a la imperial Tarraco per assistir, junt amb el polític i escriptor Victor Balaguer, a la festa major de Constantí.

A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA

Sigui com sigui, a finals d’agost s’esdevé la festa major de Vilafranca. Davant de totes les dades aportades sembla que podríem respondre afirmativament a la pregunta formulada per Sabaté Mill, en el sentit de si fou per la festa major el moment en que Puig i Llagostera va convidar al seu amic Zorrilla a visitar Vilafranca. Totes les evidencies exposades així ens ho fan creure. Però el detall que, al nostre entendre, esdevé definitiu per afirmar-ho, és aquest breu aparegut al Diario de Tarragona del 2 de setembre: “Bienvenido.- En el último tren de Barcelona llegó anteayer á esta ciudad [de Tarragona] el eminente poeta señor Zorrilla”. Abans d’ahir era el 31 d’agost, darrer dia de la festa major vilafranquina, i el tren tenia el seu origen a Barcelona, però no tots els passatgers eren d’allí: entre mig hi ha moltes estacions…

En aquest viatge sí que sabem que el poeta castellà s’establí a la masia del comte de Rius, a prop de Tarragona, on s’hi va estar fins a finals de setembre amb el propòsit d’acabar –segons ell mateix recorda- la seva obra Ecos de las montañas.

I, pel que fa a la festa major vilafranquina d’aquell any 1868 sabem, gràcies al llibre dels administradors de Sant Fèlix que es va distingir “sobre manera las dos oposades colles de Chiquets ab los seus admirables castells de nou”.  Una competició que concordaria amb les paraules del mateix Zorrilla que hem transcrit a l’inici, quan parlava de “certámenes de torres de hombres”  i dels quals “me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.

Sigui com sigui, el cas és que, amb el present treball podem afegir una altre il·lustre espectador de la festa major vilafranquina. Si ja ho van ser el Baró de Maldà a l’any 1805, el periodista barceloní Pau Pifarrer cap el 1839, i el polític i músic Anselm Clavé el 1863, ara hi hem d’afegir el nom de José Zorrilla per la edició del 1868. I es que, com diu la crònica de la festa major d’aquell any publicada en un diari barceloní “La festa de Vilafranca, unida al franc caràcter dels vilafranquins, deixa inesborrables records als forasters”.

Pere Ferrando Romeu

Publicat a “El 3 de vuit” el 27 d’agost de 2021