Josep Arasa i Ferrer

Jaume Carner i Romeu va néixer al Vendrell el 1867. Era fill d’un veterinari, es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, i començà a treballar de passant al bufet de l’antic alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet. Políticament fou vicepresident del Centre Nacional Català. La seva actuació el va convertir en una de les figures més conegudes del catalanisme als ambients populars de començaments del segle XX. Fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. A finals del 1906 participà en la fundació del Centre Nacionalista Republicà (CNR), del qual fou elegit president. Participà activament en l’organització de Solidaritat Catalana, amb la que fou elegit diputat pel Vendrell. Quan va perdre l’escó es dedicà a fer d’advocat; el seu bufet esdevingué un dels més prestigiosos de Catalunya. En proclamar-se la Segona República Espanyola fou elegit diputat a les corts constituents amb Esquerra Republicana de Catalunya. Com a membre de la Diputació Provisional de Catalunya, formà part de la comissió que redactà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 15 de desembre de 1931 fou designat ministre de finances del segon govern de Manuel Azaña. Des del seu càrrec plantejà la reforma tributària i elaborà el primer pressupost de la Segona República. Se’l considera el precursor de l’establiment de l’actual impost sobre la renda. Jaume Carner va ser l’avi de Joan Reventós i Carner, qui va ser president del Parlament de Catalunya.

A la “Biblioteca Nacional de España” de Madrid he trobat un exemplar de  Luz, diario de la republica, del dilluns 11 d’abril de 1932, amb una crònica de l’homenatge que va fer El Vendrell al seu il·lustre fill, Jaume Carner. Luz va ser un diari editat a Madrid. El seu primer exemplar es va publicar el 7 de gener de 1932. En els seus inicis va estar relacionat amb Ortega i Gasset.  El projecte va ser un fracàs econòmic. Va acabar per desaparèixer el setembre de 1934.

“El ministro de Hacienda salió de Barcelona acompañado de D. Marcelino Domingo. A la entrada de Vendrell, en la carretera de Tarragona, fueron recibidos por el Ayuntamiento, representantes de las entidades, organizadoras del homenaje y casi todo el pueblo”

El tarragoní Marcel·lí Domingo (1884 – 1939) participà activament en la campanya a favor de l’autonomia de Catalunya l’octubre del 1918. Durant la Dictadura de Primo de Rivera conspirà per a proclamar la República, però fou detingut i processat el 1930. Marxà a l’exili a Portugal i després a França. En proclamar-se la Segona República va tornar. Participà en l’acte de constitució d’ERC. Del 1931 al 1936 va ser diputat a les corts per Tarragona. Endemés de ministre d’educació, també ho fou d’agricultura, indústria i comerç. Va promoure la construcció de nombroses escoles i decretà l’educació conjunta d’ambdós sexes, alhora que intentà impulsar la reforma agrària.

Publicat a El 3 de vuit el 11 de gener de 2019

Cal Ferrer és, actualment, un nucli del municipi del Montmell de quinze o vint cases cuidades i conservades, disposades vora la carretera de Sant Jaume dels Domenys a Vila-rodona.

El lloc de la Cuculiata ja apareix esmentat l’any 974 en la carta de poblament atorgada pel bisbe Vives de Barcelona als habitants del Castell de Montmell. L’any 1188 s’esmenta l’indret de la Cogullade.

La casa pairal de Can Ferrer és la gran masia que ha donat nom al lloc, i és la casa pairal més gran del Montmell. Actualment és molt modificada i serveix de desembaràs. A l’entrada hi ha la data de 1809, però a la llinda de fusta de la porta d’accés a la casa es veu la data de 1702, que correspon a la data de construcció. A l’interior hi ha pintures sobre la paret: una que representa a sant Lluís amb un nen i amb data 1831; l’altra és a l’antic menjador i representa a la Mare de Déu del Roser amb una santa i sant Lluís. En una dependència adossada a la casa es troba el celler, potser la part menys modificada de tota la construcció. Allà destaquen uns grans arcs de mig punt i un arc escarser.

Al ser encara coneguda pel nom de Can Ferrer, pot haver-hi certa relació amb la casa pairal dels Ferrer que nomena un fogatjament del 1553. És probable que el poble s’originés a partir d’aquest mas, quan algun dels seus propietaris construí cases pels parcers. La casa i totes les seves propietats, al segle XIX, pertanyia al bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (les Cabanyes, 12 de setembre de 1846 – Vic, 7 de febrer de 1916)

A la punxa final de la Serreta de Can Ferrer, una mica més amunt del dipòsit d’aigua de la població, hi ha les restes del Castellot de Can Ferrer, situat a 529 m d’altitud. El lloc és ben estratègic. Està literalment penjat sobre el fons de la masia amb vista a l’obaga de la serra del Montmell. Malgrat aquesta situació tan triada, ara és difícil de trobar les minses runes que resten de la construcció.

El castell està format per una petita torre circular central. Tenia un diàmetre interior de només 120 cm i els seus murs feien un de gruix de 105cm. Hi havia una nau de 7 x 3,5 metres. Prop de la torre hi ha  una cisterna. En conjunt totes les mides són força reduïdes. Des de 1989 s’hi han fet diverses excavacions.

En la vesant més assolellada del turó hi has un gran nombre de cases abandonades. Segons els arqueòlegs que ho han estat excavant, el nucli habitat era esglaonat en tres terrasses que ocupaven el vesant de la muntanya per damunt d’un camí medieval que feia de límit inferior del poble. El poble era obert sense cap tipus de muralla defensiva. Les seves cases eren majoritàriament de planta quadrada, i la roca o la paret del marge feien de mur posterior de l’habitatge.

Publicat a El 3 de vuit del 04 de gener de 2019

L’Aeròdrom d’Igualada/Òdena porta el nom del general Pere Vives Vich,  pioner en el camp de l’aeronàutica. Vives, fill d’un fabricant de teixits, va néixer a Igualada, el gener del 1858. Als 16 anys ingressa a l’Acadèmia d’Enginyers militars de Guadalajara on el 1878 acabà la carrera amb el grau d’alferes i amb la Creu Blanca al Mèrit Militar. Sortint de l’acadèmia va fer un viatge a París per conèixer de prop les innovacions tecnològiques. Al seu retorn fou destinat a la Comandància d’Enginyers de Lleida i d’allà cap al Sud d’Espanya.

L’any 1896 el van nomenar cap del nou Servei d’Aerostació.  Tot i que es tractava d’un cos militar, va col·laborar estretament amb ambients científics per estudiar amb detall totes les particularitats dels globus aerostàtics i dirigibles.  L’any 1904 ja era tinent coronel. L’any 1906 va ser nomenat vicepresident de la Societat Aeronàutica Internacional.  i el 1907 fou nomenat coronel. El 1909 estrenà el dirigible “Espanya”. L’any va ser nomenat cap de l’Aeronàutica Española i se li confià la construcció del primer camp d’aviació militar. Al cap de tres anys, el 1913, amb l’aviació militar espanyola va establir els primers aeròdroms militars a l’Àfrica i formà la primera esquadra de combat. La seva preocupació era la formació de pilots i de personal qualificat, la impulsió d’una indústria nacional capaç de fabricar bàsicament motors per a l’aviació i el manteniment constant de tot el personal d’aviació en plena forma.

L’any 1915, víctima d’una confabulació, va ser destituït dels seus càrrecs. Fou nomenat cap de les forces d’enginyers de Catalunya, fins que a l’any següent, va ser traslladat a Ceuta on el 1917 ascendí a general de Brigada. L’any 1921 tornà a l’Àfrica i ascendí a General de Divisió. A la guerra del Rif organitzà, per primera vegada a la història, un bombardeig aeri.

L’any següent fou destinat a Cartagena i després va ser Comandant General a Melilla, però en estar en desacord amb el govern, retornà a Cartagena com a Governador Militar. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923) fou nomenat Ministre de Foment.

Des de Madrid també es recordà d’Igualada i aconseguí l’eixamplament en 600 hectàrees del seu terme municipal i promocionà el projecte del pantà de Jorba, el qual no passà de ser un projecte. L’any 1925, fou nomenat Fill predilecte d’Igualada. La ciutat li dedicà un monument al Passeig Verdaguer i anomenà la Rambla, General Vives en el seu honor, i també ha donat el seu nom a l’Institut d’Ensenyament Secundari Pere Vives Vich

L’any 1929, ja cessat com a ministre, fou nomenat president de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental. L’any 1936 es va haver de refugiar dels republicans en la Legació de Noruega a Madrid. Va morir en aquestes mateixes condicions el 9 de març de 1938.

Publicat a El 3 de vuit el 28 de desembre de 2018

El dia 6 de novembre és sant Nicolau. El dia 6 no és tan sols el dia en que Santa Claus, el barbut personatge, comença el seu viatge des del nord d’Europa, per portar regals a les cases que l’esperen d’arreu del continent. És Sint Niklaus en neerlandès, d’on deriva el Santa Claus nord-americà, així com el Pare Nadal britànic.

Sant Nicolau, és una celebració d’origen cristià dedicada als infants que havia estat molt arrelada al Penedès fins als anys 70 del segle passat. Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe, va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. Nicolau morí el 6 de desembre.

Sant Nicolau és el patró dels nois. A Catalunya, els nens, tractats popularment el dia del sant com “nicolaus” o “nicolauets”, celebraven la seva festa organitzats en colles, recorrien el poble, casa per casa, cantant cançons populars relacionades amb el sant. La comitiva recollia tot el que la gent els donava i amb tots els queviures (dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, mandarines) i els diners que arreplegaven, feien un gran àpat. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven  armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobessin pel camí.

Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament, el dia del sant a Vilafranca, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada en fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant , mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.

Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores.

Publicat a El 3 de vuit el 21 de desembre de 2018

Pacs del Penedès és conegut pels seus vins, per ser el municipi on neix la contaminada riera de Llitrà -afluent del Foix- i per la desaparició de dos dels seus edificis emblemàtics: l’església de Sant Jordi i el castell.

Entre les localitats del municipi, a la part oriental del terme té interès geogràfic el veïnat de la Serra, on hi ha els turons de Sant Pau que constitueixen la partió amb Vilafranca amb els vèrtexs de Sant Jaume (296 m) i de Sant Pau (302 m). Antigament, al cim de la muntanya de Sant Pau, hi havia el santuari de Sant Jordi. La gent de Vilafranca acudia a la seva festa, de la mateixa manera que els de Pacs assistien a l’aplec de Sant Pau. El 1751 hi hagué una disputa entre els ajuntaments de Pacs i de Vilafranca, i aquest darrer ordenà que la festa de Sant Jordi es celebrés al santuari de Sant Pau. La gent de Pacs deixà d’acudir-hi i la capella de Sant Jordi es degué enderrocar.

El castell no se sap si estava a la Serra o on hi ha actualment el poble de Pacs. L’any 990 s’esmentava, dintre el terme d’Olèrdola, la via que condueix a Pax. En un judici celebrat a la ciutat d’Olèrdola el 1020, i presidit per la comtessa Ermessenda, signava en primer lloc Gombau de Pacs, més conegut com Gombau de Besora. En morir, la seva filla Guisla de Besora, muller de Mir Geribert, heretà el patrimoni patern del castell de Pacs i, pel seu testament, que s’ha de datar entorn del 1080, deixava al seu fill Ramon Mir la meitat del pa, vi, cubs i botes que hi tenia; l’altra meitat era per al cenobi de Sant Sebastià dels Gorgs.

El castell de Pacs, l’any 1066, era veí de la comanda hospitalera de Sant Valentí de les Cabanyes, situada a prop del camí que anava de la Granada al castell de Pacs. El 1186 Arnau de Pacs, amb la seva mare i el seu fill, van vendre a Dalgunau de Baiona totes les cases que tenien al costat de la vall del castell. Un descendent seu, Bernat de Baiona, militar, feu donacions al monestir de Santes Creus de béns situats al castell.

Per un cens del 1359 sabem que Ramon de Barberà tenia el castell de Pacs amb 21 focs, dels quals 3 eren del monestir de Santes Creus, 4 de l’Hospital de Sant Joan, 2 de l’Almoina i 2 d’en Vilafranca, però l’alta jurisdicció del castell de Pacs era del senyor rei, i es va mantenir en mans de la corona fins a l’extinció de les senyories al segle XIX.

Situada a les afores, a llevant del nucli de Pacs, al barri de la Rectoria, ocupant l’emplaçament d’una vil·la romana hi ha l’església parroquial de Sant Genís, bastida al 1669. És un edifici d’una sola nau amb un campanar de base quadrada amb finestres per a les campanes. D’ella en depenen la capella de Sant Pau i l’església i el cementiri de la Bleda, ja dins el terme municipal de Santa Margarida i els Monjos.

Publicat a El 3 de vuit el 14 de desembre de 2018

Des de ben antic l’home ha utilitzat les plantes per curar-se. Els nostres avis guardaven l’instint per saber quines plantes eren bones per curar-se, i la cultura heretada per segles d’utilització. A més, observaven les actituds dels animals quan emmalaltien o quan patien alguna ferida i, d’aquesta manera, obtenien més informació, si una serp mossegava un gos i aquest menjava o es refregava la ferida amb una planta: qualsevol persona que l’observés intuïa amb quina herba podia preparar l’antídot pel verí de serp.

Les herbes aromàtiques s’utilitzaven per desinfectar i donar bona olor a les cases (les condicions higièniques no eren les d’ara). A la majoria de cases no hi havia aigua corrent, la gent no es rentava sovint, els animals entraven per les cases i les bactèries i els virus es trobaven per tot arreu. Escampaven plantes i flors per les diferents estances de les cases, i a més de perfumar-les, evitaven moltes infeccions, ja que algunes plantes tenen la virtut de prevenir els contagis. També penjaven rams de plantes a les entrades de les cases per allunyar els mals esperits.

Ara, que comença la temporada dels refredats, és un bon moment per recuperar algunes receptes de plantes remeieres. El xarop de figuera de moro el recomana la vendrellenca M. Pilar Lopez. Cal agafar una pala neta de punxes de la figuera de moro, s’obre, s’omple de sucre negre, es torna a tapar, es lliga i es penja posant-hi un plat a sota. El xarop, que va regalimant al plat és bo per a la tos i el refredat.

La mateixa remeiera també aconsella per a la tos i el mal de coll el xarop de brots d’esbarzer. Es fa una infusió concentrada 10 minuts de brots d’esbarzer. Es cola i s’escalfa amb la mateixa quantitat de pes de sucre o mel. Es pren a cullerades. Escriu que també és ideal per a la tos el xarop de garrofa,  que es prepara amb una garrofa picada barrejada amb mel i suc de llimona.

Per suar els refredats, en Lluís Ripoll confia amb les infusions fetes amb: angèlica, alfabeguera, anís, borratja (fulles i flors), dauradella, ginebró, menta, til·la o xiprer. Si hi ha tos molesta i irritació de la gargamella cal preparar “una infusió amb aigua dins la qual fareu bullir figues amb quantitat suficient per endolcir-la per tal de no haver-hi de posar sucre”.

En Pere Sadurní al seu “Retalls del folklore penedesenc” recomana el te de roca pels forts refredats i la tos. A l’Arboçar va recollir una recepta per a la tos dels infants, les infusions de roselles.  Diu que els calma i els deixa dormir.  En el seu treball explica, que la infusió de fulles d’eucaliptus també es excel·lent per a la tos i els constipats.

Una parenta llunyana, la tia Lola de Moja, deia que per a la tos i els refredats, el millor és la farigola,  les fulles de malva o l’arrel de malví.

Publicat a El 3 de vuit el 07 de desembre de 2018

CORDERS (2)

A la Geltrú, a tocar la placa del Pou, hi ha un petit carrer dedicat a les Sogues (que és el mateix que dir cordes), i que és el que fan els corders (altrament dits soguers). Es creu que el nom de les Sogues el porta popularment des d’abans que l’any 1857 l’adquirís oficialment. El motiu d’aquest nomenament estaria en el fet que a principis del 1800, a la casa nº 13, la família Ferrer hi feia cordes.

La família Company de Vilanova, coneguts com el Corder, va ser l’ultima a fer cordes a Vilanova. L’avi de la casa Joan Company Bernadó, originari de Torredembarra, va venir al Penedès amb l’ofici après allà mateix. Ell va passar l’ofici al seu fill Joan, i aquest a en Francesc, a qui van jubilar les noves tecnologies. L’avi les feia del cànem que portaven del País Valencià. El net ja tan sols treballava el cotó.

Per fer una corda es fa a partir dels fils. El filat es feia dels brins, torçant o recargolant les fibres. Els corders es valien d’una roda plena de fusos de ferro disposats circularment. El corder duia a la ma un grapat de brins, n’estirava uns quants i els retorçava tot començant a caminar cap enrere allunyant-se de la roda. La ma dreta es la que treballa de valent estirant les fibres que es necessiten, i la ma esquerra es la que subjecta el fil per evitar que el torçat es desfaci.

La corda es fa d’un manat de cordes primes, cada una de les quals es compon d’una colla de fils retorçats. La fabricació de les cordes, no necessitava pas un gran embalum d’eines sinó espai obert, que en el cas dels Company era una feixa de terra d’uns 150 metres de llargada. I és que una corda podia tenir tants metres com es volgués. Feia falta una roda en una punta de la feixa. Aquesta roda podia ser gran com una roda de carro. També podia ser petita i en deien cabdellador. A la roda es lligaven els caps necessaris segons el gruix de la corda a trenar. Un cop estesos els caps a tota la llargada, es feia voltar el cabdellador -cosa que antigament feia un vailet- i el corder anava estricant, és a dir, donava estrebades intermitents amb les mans a les cardes, i acompanyava i vigilava que els cordills estesos s’anessin cargolant bé i sense gruixos estranys. En mig de la tirada (d’una punta a l’altra de la feixa), hi havia clavades a terra unes tes de fusta que aguantaven els fils entre mig de claus perquè no toquessin a terra. Les cordes que anaven destinades als mariners, i que estaven en contacte contínuament amb l’aigua de mar, les tenyien amb un tint fet d’escorça de pi i així quedaven més reforçades i es conservaven millor.

També s’havien utilitzat l’espart, el lli, el jute i el cotó per fer cordes. Tots els materials van aguantar fins que la industrialització, el plàstic, i les matèries sintètiques les van anar arraconant.

Publicat a El 3 de vuit el 30 de novembre de 2018

“Corda que molt tiba a la fi es trenca”. Els corders no gaudien de gaire simpatia, i tot venia perquè eren els que feien les cordes per penjar els condemnats a mort (es donava la mort a molts innocents) o per lligar els presoners i els esclaus. A vegades, els familiars d’un condemnat a mort s’assabentaven de qui era el corder que havia de fer la corda, i amb diners intentaven comprar-lo perquè fes una corda falsa i es trenqués en el moment de penjar-lo, la qual cosa es considerava que era “judici de Déu”, i se’l perdonava.

La gent donava la mateixa consideració als corders que als bruixots. Era creença que en la seva qualitat de bruixots, els corders congriaven les tempestes i es valien de la seva fama per a vendre unes bossetes amb set menes de cordills embruixats, que deien que guardava de tot mal. També era tradicional anar a buscar les sogues dels penjats, perquè creien que donava tota mena de ventures i riqueses. Es creia que els diumenges els hi sagnava el melic, i que quan escopien a terra en naixien cucs. De fet, durant el segle XV, a Barcelona, els corders tenien prohibit passar del llindar de l’església, i si volien assistir a missa ho havien de fer des de fora la porta.

Els vaixells a vela necessitaven un gran entramat de cordes, de les quals en depenia, en bona part, tenir una bona travessia. També gastaven moltes cordes els pescadors per lligar les xarxes, per treure les barques del mar cap a la sorra amb els bous, per lligar les ancores, etc,..Els paletes les feien servir per lligar els taulons i muntar les bastides. Igualment els pagesos i els hortolans per lligar les garbes o per pouar aigua. Els traginers les feien servir per lligar les seves  carregues al carro. Els basters per fer els guarniments dels animals.

Durant molts anys el cànem fou el producte que més s’usa per fer cordes de qualitat. Un cop segat o arrencat, el cànem era estès a l’era per assolellar-lo, i seguidament se li treien les fulles i s’espolsava per fer saltar la grana. Després se’n feien garbes o manats. La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir per poder-la obtenir. De primer s’amara, posant les garbes un cert temps en un riu o safareig. Fora de l’aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou s’estenen els manats i se’ls bat fortament amb un bastó o amb una maça. Amb aquesta operació -anomenada desfustar– es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa. La segona operació és la de bregar, que consisteix en destruir totalment el tronc i deixar la fibra obtinguda de la pela. Posteriorment cal pentinar amb una eina de fusta amb un nombre indeterminat de pues encorbades a la part superior. El matoll de cànem net es passa per aquest atuell, estirant fort, moltes vegades fins que queda flonjo i esponjós, separada la fibra llarga de la curta, i de la part de la borra que és de pitjor qualitat.

Publicat a El 3 de vuit el 23 de novembre de 2018

El 6 d’agost va fer 80 anys del primer i criminal bombardeig de l’aviació franquista sobre Santa Margarida i els Monjos.

A partir de 1938 els avions feixistes van bombardejar el Penedès: Avinyonet, Castellet, Vilanova, Sitges, Llorenç, Bellvei, Cubelles,  Calafell, Torrelles, Pacs, Torrelavit, Sant Vicenç de Calders, Vilafranca, Santa Oliva, El Vendrell, Llorenç, L’Arboç, ………. Als pobles tan sols quedaven persones grans, dones, i canalla; els homes adults estaven al front o emboscats. Els pobles foren bombardejats per desmoralitzar la població civil de la rereguarda.

A 2/4 de 10 del matí del dia 6 d’agost de 1938, 5 avions procedents de Mallorca van llançar sobre els Monjos 4.400 quilos de bombes: 40 bombes de 100 k explosives i 20 bombes de 20 k incendiàries.
Van morir Josep Cusiné i la seva filla Margarida de 18 anys.  El seu delicte va ser aprofitar la fresca del matí per batre a l’era de Mas Catarro. Els pagesos Jaume Solé (55 anys) i Miquel Tutusaus (73 anys) també van morir com a  conseqüències de les bombes. A l’aeròdrom que hi havia entre els Monjos i la Ràpita va resultar ferit Agusti Dominguez, que va ser traslladat a l’hospital de sang de  Vilafranca, on va morir.
El dia 5 de novembre de 1938, al migdia, es va produir el segon bombardeig sobre els Monjos. Va ocasionar 8 morts, 3 cases destruïdes totalment i 10 amb desperfectes. El bombardeig el van fer 19 avions Savoies-79 facciosos. Les víctimes foren dones i nens, excepte Josep Mora, qui havia estat alcalde per ERC. Ningú tenia res a veure amb l’aeròdrom.
L’edifici més perjudicat fou el del Xiringuito de l’avinguda Durruti (avinguda Catalunya). El Xiringuito era el renom que tenia el local social de la Societat Cooperativa Agrícola. L’any 1938 el saló d’actes del Xiringuito servia de menjador social on acudia la canalla del poble i els refugiats que, carretera amunt, fugien de la repressió franquista.

A 2/4 de 2, quan va sonar l’alarma, el local estava ple de mainada i personal de cuina, que van córrer a protegir-se al refugi que hi havia al costat del local. Les bombes tocaren de ple l’edifici i l’esfondraren. Tothom que estava al local es va salvar, excepte Cecilio Gomez, un nen refugiat que havia arribat amb la seva família de Motril, que no va entrar al refugi.
A l’aeròdrom els danys foren escassos. El avions del govern van poder enlairar-se i perseguir els bombarders. La metralla va provocar l’amputació d’una cama del pilot Joan Comas Borras.
Un parell de dies després l’aeroport va ser metrallat. Una part important del veïnat ja va anar a dormir, desmoralitzat, a les masies de la muntanya, a les coves, o a Penafel.

El dia 12 de gener de 1939, quan les esperances ja eren poques,  els facciosos tornaren a bombardejar el municipi. Aquell dia mataren Manuel Castro.

Publicat a El 3 de vuit el 16 de novembre de 2018

Al recinte casteller de Mediona hi ha l’església de Santa Maria. No hi ha noticies documentades d’aquesta església, tot i que l’indret s’esmenta ja a finals del segle X. Probablement es va iniciar la construcció de l’edifici al segle XII. És d’origen romànic de nau única coberta amb una volta de canó amb els arcs torals. Està presidida per un absis poligonal afegit al segle XIV cobert amb volta nervada. Tan sols als murs sud-oest queden restes de l’edifici romànic.

Enfront de l’absis, unes escales donen accés al cor de l’església, sostingut per un arc que reposa en pilars adossats al mur. Al centre del cor hi ha una finestra. Al capdamunt del cor s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls on encara s’observen les guies que suportaven les campanes.

L’entrada al recinte de l’església és a través de la porta adovellada del mur encarat al sud. Per accedir a l’interior cal baixar quatre esglaons de pedra semicirculars que arriben al nivell de la planta de l’església.

Hi ha una capella d’estil neoclàssic que va ser afegida al segle XVIII com a santuari de la imatge del Sant Crist. Sobre l’església hi ha un pis superior que en el segle XVII el capellà va fer construir per emmagatzemar els delmes que rebia dels veïns de Mediona. L’accés al pis superior de l’església es fa a traves d’una escala exterior, la mateixa que havia servit per accedir al campanar. Annexada a l’església trobem l’antiga rectoria. Al seu soterrani hi ha una sala amb arcs que va ser a l’origen un estable, suposadament de l’època templera, i que posteriorment al segle XVII va ser un celler.

Gispert de Barberà fundà, el 29 de febrer de 1372, un benefici a l’església de Mediona i un l’altar a Sant Miquel. Els Barberà (senyors o castlans del castell de Mediona) tingueren tomba pròpia, familiar, davant l’altar de Sant Miquel.

El juliol 1936 s’incendià. La imatge del  Sant Crist fou salvada, es perderen un retaule barroc de Sant Nicolau i Sant Crist, un retaule rococó de Sant Faust, un retaule neoclàssic de l’altar major i una creu processional. Durant aquells anys l’edifici es dedica a taller. El santuari fou restaurat en bona part l’any 1940 per la Diputació de Barcelona.

Es conta que en una de les moltes ràtzies que sofriren aquestes terres per part dels veïns musulmans, els de Mediona decidiren ocultar la imatge del Sant Crist i el van enterrar en un camp pròxim. El lloc va ser oblidat per molt de temps. Després de molts anys, un pagès cavant amb la seva aixada, topà amb la vella imatge de fusta, i l’hi va donar involuntàriament un cop a la cama, de la ferida en va sortir sang calenta. Aquell fet prodigiós s’estengué arreu. Per commemorar-ho, des de fa més de 270 anys, el primer diumenge de setembre se celebra l’aplec del Sant Crist de Mediona .

Publicat a El 3 de vuit el 9 de novembre de 2018

El castell de Mediona s’ubica en un emplaçament privilegiat pròxim a la via que connectava l’Alt Penedès i l’Anoia. A principis del s. XI va ser un emplaçament clau pel control de la frontera i la recuperació del territori. El topònim Mediona apareix documentat l’any 954 i el castell l’any 1011, en una donació a Sant Cugat del Vallès d’uns alous i un molí situats prop del riu de Bitlles.

Tot i trobar-se en estat ruïnós, encara conserva molts elements arquitectònics que confirmen que ens trobem davant d’un castell gran, amb dos recintes. És un castell arquitectònicament complex, fet en tres fases i ampliacions. Les més antigues datarien del segle X, són una torre semicircular adossada a un fragment de mur del costat est, una altra bestorre semicircular destruïda al nivell del que fou el primer pis i un recinte que s’estén cap a l’est amb un mur i una cisterna. El clos rectangular fou ampliat en una època primerenca cap a llevant i resseguint tot el cim del pujol.

Entre els s. XIII i XIV s’inicià una altra fase constructiva que erigeix els edificis de l’extrem sud-oest, del que destaca una sala gòtica rectangular amb arcs apuntats i el celler, segurament obra d’època templera. Aquesta sala, com el baluard, es destruí en part durant la tercera fase constructiva del s. XV, quan es va projectar una torre quadrada de dos pisos. Dins el recinte hi ha l’església del castell, dedicada a Santa Maria.

Al recinte si van instal·lar com a la majoria de castells, cases de pagesos, i d’artesans que treballaven la ceràmica, la forja, el cuir, etc. El bestiar corria entre les cases i els habitants es sentien més segurs entre muralles. El castell està molt lligat al llinatge dels Mediona que ja trobem a principis del segle XI. El 1057, Ramon de Mediona senyor del castell lluità al costat de Mir Geribert contra el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Durant el segle XII la senyoria del castell passà als Cabrera però els Mediona van conservar la castlania (el govern del castell). El 1194 Ponç de Cabrera oferí el castell com a penyora al rei Alfons el Cast. El 1226 el vescomte Guerau IV de Cabrera cedí el domini superior del castell a l’orde del Temple. El 1242 el castell de Mediona passà als Cardona. La casa ducal de Cardona tingué la jurisdicció del territori fins a l’abolició del règim senyorial al segle XIX. La castlania, el 1266, va ser cedida a Bernat de Barberà i els seus descendents que la retingué fins a l’any 1616 quan Enric de Barberà, clergue, va vendre el castell i les terres a Joan Ferrer, un comerciant de Sant Pere de Riudebitlles. Els Ferrer foren castlans fins al segle XIX.

Els anys 1940 es va restaurar el conjunt que actualment està considerat com a bé d’interès cultural per la Generalitat de Catalunya

Publicat a El 3 de vuit el dia 01-11-18

A l’antic terme de Terrassola del Penedès, al punt més alt del turó ocupat pel poble, als peus del qual aflueixen els torrents de Mas Vendrell i Mediona, hi ha l’església romànica de Sant Marçal, esmentada com a parròquia des de 1209, malgrat que la construcció és anterior. Popularment s’ha associat al castell de Terrassola del qual no se’n conserva cap vestigi ni testimoni documental.

Sant Marçal és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó amb arcs torals i capçalera trilobada. Damunt del transsepte, s’eleva un cimbori amb cúpula semiesfèrica A l’exterior, els murs laterals i els de l’ absis presenten decoració d’arcs cecs i bandes llombardes.  La façana és d’estructura senzilla i té una porta d’accés central adovellada i una petita finestra d’arc de mig punt a la part superior. La teulada, de teula àrab, és a dues vessants a la nau, cònica al absis i a vuit vessants al campanar.

Les restes més antigues conegudes a Sant Marçal corresponen a una habitació d’època ibèrica, situada al bell mig de l’àrea ocupada pel temple actual. Damunt d’una església anterior, Guislabert, bisbe de Barcelona, consagrà l’actual església de Sant Marçal entre els anys 1043 i 1053 a petició del matrimoni format per Silveri Borrell i Ermessenda.

Deuen ser d’aquesta època o de la capella anterior les tombes antropomorfes actualment tapades que hi ha dintre del recinte del temple. Al començament del segle XIII, l’església de Sant Marçal depenia del monestir italià de Sant Martino del l’Isola Gallinaria, a l’igual que el priorat de Sant Pere de Riudebitlles. La dependència del cenobi italià durà fins que es va fer una permuta de propietats amb el monestir de Montserrat l’any 1428, que canviava Sant Marçal per terres italianes.

L’església s’utilitzà també com a magatzem de gra, com ho demostra la troballa, en les últimes excavacions, de set sitges tallades al terra. Aquests dipòsits van estar en ús fins l’any 1780, ja que se sap que el bisbe, amb motiu d’una visita pastoral, va sol·licitar al rector que proporcionés un altre lloc per guardar el blat, ja que no era decent que el tingués dins l’església.

Al segle XVIII es va construir un campanar rectangular damunt de la nau i fer el contrafort de la façana sud. Al començament del segle XX s’adossà la sagristia sota del campanar. El 22 de juliol de 1936 fou incendiada i durant tres anys fou convertida en local de la CNT. La rectoria va ser la seu de l’UGT. L’arxiu parroquial queda totalment destruït.

En la restauració que va fer la Diputació de Barcelona entre els anys 1957-1973, es van treure el campanar i la sagristia i es va refer la façana actual. Sant Marçal, es pot considerar un dels millors exemplars del romànic català i està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia Maria Rosa Farré

Publicat a El 3 de vuit el 26 de novembre de 2018

“Els pastors practiquen l’ofici més antic dels Pirineus..” (Muntanyes maleïdes. Pep Coll, 1993). “La finalitat bàsica de transhumància és l’obtenció de pastures durant totes les estacions de l’any”(Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Joan Rovira 1999)

El Sant era pastor, com ho van ser el seu fill i el seu net. Els Sant eren transhumants pallaresos, i cada tardor baixaven els ramats des de les muntanyes pirinenques fins el Penedès per a passar-hi l’hivern. Començaven el seu camí per Tots Sants quan la verema havia acabat i el ramat podia entrar a les vinyes. Retornaven a muntanya el mes d’abril.

Les tres generacions dels sants van baixar pel mateix indret, van fer estada a les mateixes cases, van estacar els gossos a les mateixes armelles i van tancar als mateixos corrals. Aquesta rutina va teixir importants lligams, va deixar grans amistats que encara es guarden en el record d’algunes famílies i en algun llit on donaven “fenar a conills abandonats”.

Entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909 va esdevenir a Barcelona la Setmana Tràgica. El detonant va ser la mobilització de reservistes pel seu enviament a la guerra de Melilla. Aquella mobilització va ser molt mal acollida per les classes populars, ja que a causa de la legislació de reclutament es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, que no estaven a l’abast de la majoria de famílies (el sou d’un obrer no superava els 20 rals diaris). D’altra banda els reservistes, majoritàriament, ja eren casats i amb família al seu càrrec.

Joves penedesencs es van negar a servir els exercits espanyols i defensar les mines que el comte de Romanones, el marques de Comillas i el comte de Guell tenien a la zona. Alguns passaren cap a França amb l’ajut del Sant. D’altres, malauradament, hagueren d’anar a “matar moros”.

L’any 1912 va esclatar la guerra del Rif, en la que els rifenys (berebers de les muntanyes del nord del Marroc) defensaven el dret a viure lliures i no sotmesos a la ocupació colonial. La guerra es va acabar l’any 1928 amb importants pèrdues a l’exèrcit espanyol. Les tropes espanyoles eren pobres soldats de lleva obligada. Els rics podien lliurar-se del servei militar pagant a algú perquè hi anés al seu lloc. Amb l’ajuda del segon Sant, l’hereu Saldoni, Josep Olivella, de Cal Salines,  (Santa Margarida i els Monjos) va marxar nord enllà.

L’aixecament militar de 1936 va agafar els Sant al Penedès. La tardor del 39 no van baixar els ramats a Marina, van ajudar centenars de persones a passar cap a l’altre banda de la ratlla fugin del franquisme. Els anys 40 el camí va canviar de sentit quan centenars de jueus fugien del racisme.

Els 60, el més jove dels Sant es va casar, a muntanya, amb la filla d’en Jaume “Fuster” d’Els Monjos.

Publicat a El 3 de vuit el 19 d’octubre de 2018

Situat en un indret gairebé inaccessible del terme de Pontons, literalment adossada al penya-segat aprofitant una cavitat del congost de la riera de Pontons, hi ha l’edifici de Sant Salvador de la Balma, que actualment es troba en un estat d’abandonament important. Per alguns autors és una capella; per d’altres, una ermita, i d’altres opinen que el seu origen és militar i que va ser posteriorment quan va servir per ermitori i per capella.

Aquest edifici militar, capella, ermita, estrictament no és dins una balma. Està construït adossat al cingle. A diferència d’altres edificis troglodites on la balma fa de sostre, Sant Salvador té coberta construïda, per bé que a la teulada la vegetació faci pensar altra cosa. Es tracta d’una construcció ruda, consistent, però alhora bella i feta amb ofici. Disposa d’una sola sala suportada pel perfecte arc de mig punt de la nau base, una sala de modestes dimensions de planta aproximadament quadrada.

Els murs de migjorn i ponent estan muntats sobre uns arcs rodons. Hi ha volta de canó ogival i arcades interiors de punt d’ametlla. La volta conserva encara les marques de l’encanyissada. També inclou un portal adovellat de punt rodó, així com una finestra d’espitllera orientada cap a l’església de Sant Joan de la Muntanya  al SW.

Un accés a l’interior, extremadament difícil per als fidels, ens fa pensar en un altre objectiu que el de construir una capella. Observant-lo acuradament i tenint present el lloc on és, podria ser una construcció militar, una guaita fortificada. Res de la construcció respon a cap paràmetre del que seria la voluntat primigènia de construir una ermita o una capella.

Quan posteriorment va ser ermita, una esberla en la roca hauria servit com a habitatge de l’ermità, ja que hi ha una fornícula excavada i altres mostres d’aprofitament. Al fons d’aquesta cova es troba una comunicació amb la part superior de la cinglera per mitjà de l’anomenat avenc del Ral. Un pany de muralla tancava aquest petit clos, restes del qual encara es poden veure, així com els encaixos de la porta, que junt amb el difícil accés convertia aquest lloc en un indret gairebé estratègic. Com a capella, l’altar restava al fons de la balma damunt d’un terra sobresortint de roca i al seu costat es veuen les arcades ogivals.

Sant Salvadores va construir entre els segles XIII i XIV. S’esmenta per primera vegada l’any 1319. El 1508 queda consignada en una visita pastoral. A la meitat del segle XVIII es concedí permís per captar a la rodalia per al sosteniment del temple. El 1777 consta que la capella era dels pares bernats del castell de Pontons. Ja sia catalogada com a romànica per alguns estudiosos o situada en temps menys tardans per d’altres, Sant Salvador constitueix un exemplar únic al Penedès.

Publicat a El 3 de vuit l’11 d’octubre de 2018

Cal Semison o Sant Semison és un mas del terme de Castellet i la Gornal. El topònim té els seus orígens en Sant Simeó, al qual, segons alguns autors, es dedicà una capella en aquell indret  al segle XIII.  Malgrat que les esglésies cristianes reconeixen la santedat de diversos simeons el més popular és Sant Simeó l’Estilita el Vell, també conegut com Pilar Sant.

Simeó va néixer a Síria, vers el 388. Als setze anys va sentir a un monjo que predicava. Al preguntar-li Simeó què havia de fer, el monjo li digué que ho deixés tot i que es n’anés a viure com a ermità.  Així ho va fer, va viure un temps de vida solitària en una cabana del desert. Després marxà a viure a dalt d´una muntanya, que a partir d´aquell moment va ser coneguda com la “muntanya de Simeó”.

Va portar una vida ascètica fins que l’any 423, per tal de defugir la multitud de curiosos que l’envoltava, en compte continuar abandonant el món en sentit horitzontal, ho feu en sentit vertical, instal·lant-se dalt d´una columna; dret, suportant el fred i la calor, la pluja i el vent, tan sols abrigat amb una pell de boví. Els companys li van construir una columna de cosa de tres metres d’alçada. Com que era un home sant i era una època de gran admiració per les extravagàncies, una munió de persones rodejaven la columna, dia rere dia, per escoltar les paraules de l’estilita -del grec stylos, columna- i per rebre’n la benedicció.

Com que Simeó volia estar més a prop de Déu i, en especial, més allunyat de la plebs, va demanar que li fessin una columna més alta , i va passar a una de 6 metres, després una de 10 metres i posteriorment s’estava en un pilar de 16 metres on visqué fins a la seva mort. La circumferència del pilar era d’un metre aproximadament. Hi havia una base, i a dalt de la columna  una plataforma ampla amb una barana per tal d´evitar que caigués  quan dormia.

Simeó a dalt de la columna, pregava i predicava, atenia la gent, rebia prínceps, aconsellava reis i intervenia en els afers de l´Església. Amb la seva predicació atreia una riuada de gent procedent de Síria, Pèrsia, Armènia, la Gàl·lia, Hispània, Itàlia i Bretanya.

Va romandre al pilar durant 37 anys. Va morir vers el 459. De seguida el poble, per aclamació, el va considerar sant. El seu cos va ser portat a Antioquia, on fou rebut per una gran multitud i les seves relíquies foren molt apreciades. Més tard, l´emperador Lleó I va traslladat les seues despulles a Constantinoble. La seva columna fou motiu de veneració i hom hi construí la basílica i el monestir de Qal’at Sim’an. El bisbe Teodoret de Cir anomenà Simeó, “la gran meravella de l´univers”.

Des de Cal Semison la meravella és l’extraordinària panoràmica del Penedès que s’albira.

Publicat a El 3 de vuit el 05 d’octubre de 2018