Josep Arasa i Ferrer

Les picabaralles entre vilanovins i vilafranquins venen de lluny. Quan en el reculat segle XIX els vilanovins no pogueren fer passar el tren abans que arribes a Vilafranca, l’empipament es va transformar en gest.

Quan arribà la Festa Major d’estiu a Vilanova, enviaren la Mulassa a la carretera de Vilafranca i fent-la posar d’esquena a la capital del Penedès li feren etzibar un raig de guitzes i algun pet.

A les acaballes del mes d’agost, el dia de Sant Felix, els de terra endins, van fer anar el seu Drac a la carretera i encarant-lo cap a mar li feren engegar les seves piules vomitant foc en direcció a Vilanova. Durant anys així van  desfogar les seves rivalitats ambdues poblacions.

Però si els de Vilafranca van tenir el primer tren, mai no han pogut pair que els de Vilanova tinguin els millors pops

LA MULASSA

La Mulassa és una figura festiva en forma de mula, més o menys grossa. La transporten, posant-se en el seu interior, dues persones que la fan ballar i deambular amunt i avall durant el seguici de les cercaviles i processons festives locals. Aparentment sembla que la seva funció principal es complementar la resta de figures de la cercavila: gegants, dracs, bous, àligues, nans, etc.

La Mulassa més antiga que es coneix a Catalunya es la d’Olot que data de l’any 1414. Els indicis de la nostra Mulassa es remunten a finals del S.XVI i principis del S.XVII.

L’any 1629 “l’obra de l’església de Sant Antoni” va pagar per despeses de la Mulassa, 16 sous i a l’any 1658 comencen a constar pagaments als portadors de la Mulassa. Fins l’any 1779 la Mulassa era un animal ferotge i ofensiu, ja que anava a la processó espetegant i llançant foc per la boca, a partir d’aquesta data i com a conseqüència d’unes disposicions oficials dictades a Barcelona va deixar de llançar foc, passant a ser un animal pacífic.

Podem dir amb certa seguretat que la indumentària actual de la Mulassa parteix de l’any 1869 i que l’actual cap és una reproducció de la de 1902 i aquesta de l’anterior. L’agost de 1946 un grup de socis del “Fomento Villanovés” es proposen recuperar per la propera Festa Major el ball de Diables i la Mulassa, fita que varen aconseguir amb molt d’èxit i encert sobretot amb la Mulassa que al llarg de 50 anys ha anat sortint cada Festa Major, posteriorment el grup de mulassers és va integrar com a colla dins l’Agrupació de Balls Populars.

Actualment hi ha tres mulasses: la grossa de 1946 anomenada “La boja”, la mitjana o “Presumida” de 1955 i la petita “Cabreta”, la dels més petits construïda el 1984.

El   dimarts 29 d’agost de 1838, al pati de la Ciutadella de Barcelona, es van executar a garrot els parricides de Gelida. Segons explica en Joan de Déu Domenech en el seu llibre “L’espectacle de la pena de mort”, un pare i una filla varen matar un home que els era, respectivament, gendre i marit.

El cas va ser més famós per la sentencia i els rituals judicials que pel propi crim. L’execució es va retardar uns quants mesos. La dona estava embarassada i només se la podia matar a ella, no es podia executar al fill innocent. La justícia pacientment va esperar el transcurs de l’embaràs,  fins i tot, deixà transcorre un cert temps perquè la criatura mamés. Passades vuit setmanes del naixement, ja es va creure que el moment era arribat. Degut a que la sentencia deia que s’havien d’executar plegats, el pare, va atendre l’arribada de la seva mala mort a la presó.

Un cop morts, els cossos foren traslladats des del patíbul a la platja per la tropa, van ser ficats dins unes bótes i llençats al mar. Segons informa el Diario de Barcelona, les bótes tenien pintats un gos, un gall, un escurço i una mona, “en conformidad a la ley 12, titulo 8, partida 7” vigent en aquell moment.

El temps tot ho esborra. A Santa Fe, també.

Santa Fe del Penedès és un petit poble del centre del Penedès, situat en un  tossal a 240 m d’altura, on hi ha l’església parroquial de Santa Maria i la casa del comú.

El poble és documentat ja l’any 1142. El foguejament de 1365 (22 focs) cita el castell de Santa Fe propietat de l’arquebisbat de Tarragona.  Amb el castell s’esmenta la capella de Santa Maria, documentada des de 1308 i destruïda l’any 1759.

Actualment es desconeix el possible emplaçament del castell i de la capella. Ni cap obra publica ha deixat al descobert cap resta arqueològica, ni cap topònim fa intuir la seva ubicació. Una desaparició que al poble, acostumats a coses més greus, ja  no sorprèn a ningú.

Situació

A Santa Fe s’hi ha d’anar expressament. Potser per això, i perquè no hi ha elements que destorbin el visitant, és un terme apte per al passeig en la més absoluta tranquil.litat. Santa Fe és un terme més aviat pla, suaument ondulat, situat en un petit tossal a 240 metres d’altitud. El punt més alt és el puig dels Pujols de la Granada (311 metres), lloc de concurrència amb els municipis de la Granada i Font-rubí. La població no és molt disseminada en masies, sinó que hi ha un nucli urbà on es concentra la major part de la població del municipi i petits agrupaments anomenats el Pont , la Riera, els Botins i Cal Sení.

La visita

L’església parroquial de Sta. Maria fou bastida al S.XVII. Donant un tomb pel poble observarem l’estructura de pedra d’algunes premses de vi exposades a l’aire lliure. Existeix una zona de pícnic als Pins de Cal Ferret, amb una font natural i una àrea d’esbarjo i acampada. Existeix, també, la possibilitat de fer una ruta per visitar les diferents caves que hi ha al municipi: Jané Santacana, Cigravi, Martí Sardà i Forns Raventós.

L’església de Foix a Torrelles ja esta documentada l’any 608. Per la seva situació tan desavinent deixà de ser parròquia a finals del segle XIX, quan hi fou assassinat el darrere rector, mossèn Josep Pallarols.

Rectoria i santuari havien patit sovintejats assalts al llarg del segle XIX, i mossèn Josep no era el primer rector de Foix que moria a mans de lladregots.

El assassins, Teresa Penas, Josep Esteve, Josep Puig i Salvador Batlle, varen ser condemnats a garrot i executats el 21 de febrer de 1896 al camp dels Rolls de Vilafranca. Aquesta va ser la darrera execució publica efectuada a la capital del Penedès.

Segons les cròniques de l’època, l’espectacle va congregar unes vint mil persones, la majoria pares amb llurs infants. Explicava l’hereu de Mas Cremat, que quan els condemnats van fer el darrer ganyot començaren a sonar bufetades i el crit paternal adreçat als minyons “perquè te’n recordis“. Eren pares que amb l’espectacle de l’execució i el càstig del clatellot volien exemplificar, dins la memòria més profunda dels fills, com és una mala mort si es viu una mala vida. (següeix)

Els Monjos, històricament, sempre ha estat vinculat a la Carretera que l’unia al nord amb Barcelona i al sud amb Tarragona, l’antiga Via Augusta dels romans. En aquest carrer hi hagué un Hostal de nomenada (l’actual Casa de la Vila), i el moli dels monjos de Santes Creus que va donar nom a la localitat. L’estretor del seu carrer principal va fer, des de finals del segle XIX, que la convivència entre els vehicles a motor i els vianants fos difícil.

L’any 1922 l’Ajuntament acorda posar dos bans a les entrades del poble per recomanar als conductors que reduïssin la velocitat, “imponiendose a todo contraventor la multa de 10 pesetas”. En aquella època els vehicles no superaven els 40 km hora. Però els cotxes no respectaven ni els bans, ni l’agutzil, i l’home -segons consta als arxius municipals- es queixava a l’alcalde perquè els vehicles no es paraven, inclús alguns l’insultaven i d’altres intentaven atropellar-l’ho. En una setmana va posar 13 multes. L’alcalde, per tal de posar remei a la disbauxa, li va comprar un bastó i un xiulet.

Malgrat tot, el problema de pas de vehicles pels Monjos no es va solucionar, i l’any 1957 l’Ajuntament va acordar gastar 720 pessetes en “rotulos indicadores i de limitación de velocidad”. Anys més tard, el poble va ser conegut pel seu semàfor i les llargues cues que si formaven.
Avui, la carretera N-340, ja no passa pel poble.
(següeix)

El poble dels Monjos és el nucli més gran del municipi de Santa Margarida i els Monjos, i és la seu de l’administració local. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment el pas de la carretera nacional afavorí el seu creixement. Es troba situat a I’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial, enllestida desprès de la Guerra Civil, és dedicada també a Santa Margarida. 

El poble de Santa Margarida del Penedès (175 m d’altitud), a I’esquerra del riu Foix i avui deshabitat, es formà entorn de l’antiga església parroquial de Santa Margarida, situada al coster del puig d’Espitlles i que actualment es troba en mal estat de conservació. Era precedida d’un porxo sostingut per arcs de ferradura, amb un campanar de paret al davant. Del temple romànic original sols resta la portalada, amb arquivolta i dues columnes amb capitells. De tres naus, va ser molt reformada al llarg del segle XVI. L’any 978 s’esmenta el gual de Santa Margarida, al terme d’Olèrdola, topònim que presuposa I’existència de I’església, però fins el 1126 no la trobem documentada com a parròquia encara dins del terme d’Olèrdola. 

En el fogatjament (cens) de l’any 1370 hi consten 24 focs (cases), que augmentaren a 40 el 1553. El lloc de Santa Margarida era de jurisdicció reial. Joan 1 se la va vendre l’any 1381. L’any 1414 Gaspar d’Espitlles es titulava senyor de Santa Margarida. El 1642 tornaven a ser del senyor rei el lloc de Santa Margarida i el dels Monjos, però, en extingir-se les jurisdiccions feudals (segle XIX), consta que el seu darrer titular fou el senyor Ferrer i Guarro. Al lloc de Santa Margarida no hi viu actualment ningú. 
Al cap de pocs mesos es demanà llicència per a erigir un convent a l’antiga casa de Penyafort. 
El convent de Penyafort, de I’orde de Sant Domènec, era ja edificat pel 1613, any que hi mort el seu fundador fra Pere Joan Guasch, de Vilafranca. El convent subsistí fins a la desamortització del 1835. Posat en venda, adquirí els edificis un particular anomenat Puig i Llagostera. Després ha anat passant per diversos propietaris. 

No gaire lluny del castell de Penyafort, entre l’antic convent i la fabrica de ciment, es troba el mas Castellar, en els terrenys del qual es descobriren les restes d’un poblat ibèric que proporcionà materials abundants conservats, i exposats en part, al Museu de Vilafranca. 

El lloc de la Sanabra és a I’esquerra del riu Foix, al sector sud-occidental del terme d’Olèrdola. El topònirn és documentat el 992 (Sinapsis) i 993 (Sanabra). Correspon a una antiga caseria de la qual avui resten un mas, I’església i alguns edificis annexes, situats a una altitud de 212 m. als contraforts del puig de Ballestar. L’església de Santa Maria de la Sanabra és romànica, d’una sola nau i un absis semicircular, amb pedra ben carreuada. Es conserva un arc toral que aguantava la volta de canó, ara ensulsiada i substituida per un embigat de fusta amb teulada a dos vessants. És un dels millors exemplars de l’arquitectura romànica del Penedès. 

Recony com gaudia amb el bacallà!!. 
El vaig conèixer  xacrós i carregat d’anys, i encara sorprenia per la seva alçaria. Ell era gran i era gros, jo un marrec. La imatge del vell Saldòni encara desprenia fortalesa i bonhomia. Els seus relats ja confonien veritats i somnis. Les seves histories a voltes confuses, a voltes incongruents, denotaven arteriosclerosi i molts anys.
El vell Saldòni, de jove, pujava al carro gros. Quan els castellers de la Vella de Valls anaven a fer alguna actuació, en passar per Cal Salines feien parada per a recollir-lo. Mai vaig saber si era carro o era tartana. Deia que l’aixecava ple de castellers agafant-se al boto de la roda. En parlava orgullós. Amb aquelles mans immenses havia parat molts quatres de vuit, i ara ja tan sols mal aguantava un gaiato.
El vell Saldòni, amb la faixa ben cenyida, la gorra de gairell, un bon porró lliberal i un plat de bacallà recuperava el somriure.
(segueix)

Al castellot de Castellví de la Marca, una formosa encantada guarda el tresoràs, enterrat sota d’una campana d’argent que li fa com de caixa. Un safareig és el punt de referència per a la localització i una mata esponerosa creix al damunt d’on hi ha la campana. Tot i que el premi és substanciós, car el desenterrador del tresor podrà quedar-se’l i casar-se amb la princesa que ell haurà desencantat, ningú no ha reeixit en l’empresa. El cas és que l’endemà no resta cap traça del sot que l’ambiciós hi ha cavat i les seves eines apareixen al peu del castell de Marmellar.

El castell de Castelví de la Marca: Situat al cim d’un turó que domina la serra del Montmell, fou el centre neuràlgic de la família dels Castellvell. Citat des de l’any 977, és una de les construccions castelleres més importants de la marca del Penedès. Únicament conserva les restes d’una torre mestra circular i vestigis de murs i alguna construcció, com una torre d’angle. Arran del cingle i prop de la torre del castell hi ha les restes de l’església de Sant Miquel, construcció romànica molt singular. És un edifici de dues naus vinculades amb dos arcs formers. Es conserva una de les naus i fragments dels murs exteriors. Tot el recinte fou abandonat vers el segle XIII.

Quan anar des de el Penedès a Barcelona durava un dia, quan cada pujada tenia un nom (Matamatxos, Sant Salvador, la Creu…), cada revolt un renom (la del Pago, la Paella, la de cal Capellans…) i cada cim una Creu, el Morrut era el bandoler més temut de tot el camí. La seva historia es va mantenir viva fins les acaballes de  segle XIX.

La vella Saldonia de Cal Salines guardava a la memòria una oració heretada que repetia cada cop que el seu home guarnia els animals per anar a ciutat, ho feia tant pietosament com si el Morrut encara fos viu:

Jesús és nat,                                                          que caigui la rampa

Jesús és viu,                                                           damunt del malvat,

Jesús és mort,                                                        que quedi deturat,

Jesús és ressuscitat,                                               quiet i parat,                        

Jesús és al cel pujat                                                com les tres persones

i tot això és tan veritat,                                           de la Santíssima Trinitat

LLEGENDES DEL PENEDÈS I LES VALLS DEL GARRAF (Bienve Moya)

Una de bandolers

El Morrut era un despietat trabucaire, bandit que assaltava tot aquell qui s’atrevia a passar pel Coll de la Creu de l’Ordal, pas que situat dalt les serres de Gelida, comunica el  Pla del Llobregat i el Penedès.  Un dia muntava cap a aquest coll, provenint de Molins de Rei per ocupar la seva nova plaça a Vilafranca del Penedès, un famós general amb la seva guàrdia. En això que a les envistes del pas, els surt al mig del camí el Morrut, i amb veu estentòria els dona l’alto. Els soldats, amb el general al capdavant, i sense mirar qui ho ha parit, responen a la comminació amb foc granejat; De sobte voletegen tants projectils com abelles en un eixam… El Morrut  ha de fugir per cames, precipitar-se darrera un marge. Al poc cessa l’abeller i es fa el silenci a ambdós cantons.  El Morrut, més puta que bonic, se’n pensa una: Treu bandera blanca i demana enraonar; el general li concedeix. Aleshores es posa dret i amb l’índex de la dreta assenyala cap unes argelagues fent adonar al militar de les roges barretines que apareixen darrera d’elles. Els soldats s’acovardeixen i el general, veient-se sol, es dona. El Morrut, des del lloc on és mana que llancin a terra tot el què duen de valor, ultra les armes. Els soldats ho fan. Un cop mitja dotzena d’homes del Morrut han recollit el botí, el general abans de seguir cap a Vilafranca, sospita i demana que es mostrin els homes darrera les argelagues, i la sospita del general es mostra ben fundada, però ja és massa tard: darrera les argelagues, o més ben dit, damunt d’elles, només hi ha roges barretines i cap home. Això passava, diuen, durant la guerra contra Felip V.

El morrut  Editat per: EDICIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT, BARCELONA, 2006

Ser del Vendrell, no és tan sols el qualificatiu que mereixen en Pau Casals o en Martí Carnicer –l’home a l’ombra de la conselleria d’Economia i Finances- és també el renom que durant els anys del franquisme es donava als penedesencs homosexuals.

La historia neix a finals dels anys 50 del segle passat, quan la policia franquista va detenir un col·lectiu homosexual en aquesta vila penedesenca. Molts noms van anar de boca en boca. La comarca es va fer reso de l’esdeveniment i de l’aplicació de la llei de “vagos i maleantes”a la que van estar sotmesos els detinguts. Comentaris engrandits per la por i la repressió que emplenava les esglésies. Durant força temps van ser motiu de sermons i xafarderies a veu baixa.

(segueix) 

Havien transcorregut alguns mesos, quan un altre “redada” va dur a la presó a un col·lectiu homosexual de l’Arboç que es reunia en una sala municipal. El rebombori comarcal es va intensificar en saber-se que entre els participants hi havia adolescents.

Entre els detinguts va sonar força el nom d’un parent proper del que llavors era l’alcalde i “Diputado en Cortes” Manuel Pi. El “señor Pi” era fill d’una de les famílies il·lustres de Catalunya, un home fidel al regim, amant dels seus uniformes i de la parafernàlia feixista. En ple segle XX es feia besar la ma pels seus treballadors en senyal d’acatament, i volia el tractament de “monsenyor”. El “señor Pi” vestia amb americana blanca, bota alta, camisa blava i un reguitzell de condecoracions per presidir les processons del seu poble.

El “señor Pi” aspirava a president de la Diputació o a Ministre.

El detingut, sembla ser, era una persona molt culta, lliberal -havia estat grau 33 de la maçoneria- i ja feia temps que era vell.

El “señor Pi” no va pair una taca homosexual en el seu honor i en el del seu llinatge.

Quan el pobre home va sortir de la caserna de la Guardia Civil, en Pi va convocar a la seva abundosa família i, davant de tots, el va apallissar. Un fuet i una corretja de sivella metàl·lica gravada amb “el yugo y las flechas” van ser les eines utilitzades, complementades amb puntades de peu i cops de puny.

Els crits d’esglai i els plors de la dona, la sogra, el personal de servei i els infants van alarmar al veïnat. La por va immobilitzar tothom.
El càstig va acabar quan el dissortat va perdre el coneixement. A partir d’aquella data, l’estigmatitza’t, ja no va poder menjar mai més a taula amb la resta de la família, ni sortir de l’habitació mentre monsenyor estava a la casa.

El “señor Pi” no va arribar mai a ministre, ni a president de la Diputació.

El numero de desembre de Sapiens publica un interessant article de la Cristina Masanés i d’en Victor Manuel Bedoya amb el títol “Franco contra els homosexuals”.

Fins a l’any 1978, presidia el menjador dels Pi de l’Arboç un quadre de Franco amb el “parte oficial” de la fi de la guerra.
Avui el “señor Pi” i el seu parent ja son morts, l’un d’un tumor cerebral, l’altre de pena.