HISTÒRIES DEL FOC, EL TIÓ I LA SOCA

Deixa un comentari

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a renéixer el sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió al setial del foc que es feia “cagar” la nit de Nadal. Posteriorment el tió havia de cremar durant tretze dies seguits. Passats aquets dies el sol començava a brillar amb més força. Perquè el tió donés més virtut al sol calia tallar-lo durant la lluna vella del mes de novembre d’un any per l’altre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Les cendres del tió s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès troncatoza o tizón de Nadal/Navidat),  i Andorra.

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau, ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa cagar. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Té el mateix origen de l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.

Per fer-lo cagar, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Amb lleugeres modificacions hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió, la més popular al Penedès és:

Caga tió

avellanes, avellanes,

caga tió

avellanes i torró.
No caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons.
Si no vols cagar

garrotada, garrotada.

Si no vols cagar

garrotada hi haurà.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 11 de desembre de 2021 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.