de l'Horta estant

El document titulat “Manifiesto por el reconocimiento y el desarrollo de la pluralidad lingüística de España”, que podeu llegir ací: https://socialismevedesocietat.files.wordpress.com/2015/12/manifest-cast.pdf, en versió, com no?, castellana, és l’últim cant de sirena del supremacisme lingüístic espanyol.

En primer lloc, el manifest parteix d’una afirmació més que qüestionable (“2. España es y siempre ha sido…un país multilingüe”), que confon l’existència d’idiomes amb el multilingüisme. Efectivament, a la península ibèrica es parlen diversos idiomes; ara bé, Espanya mai no ha estat, ni ha volgut ser, un estat plurilingüe, o respectuós amb les llengües, tal com es pot constatar en l’article 3 de la Constitució espanyola, que consagra una superioritat essencial per al castellà, i ni tan sols esmenta pel nom les altres llengües. De fet, seria més correcte afirmar que si a l’estat espanyol encara es parlen diversos idiomes, és bàsicament perquè no han tobat la manera eficaç d’exterminar-los.

D’altra banda, el manifest té un caràcter fonamentalment ‘bonista’. Es limita a declarar una sèrie de bones intencions, sense cap plasmació concreta que permeta suposar que hi haurà algun canvi respecte a la situació actual.

Fa pocs mesos que la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) va denunciar a l’ONU, que el supremacisme lingüístic és una pràctica sistèmica i institucionalitzada a l’estat espanyol. La majoria dels actes de discriminació són perpetrats per funcionaris, i és especialment destacable que els tribunals de justícia figuren entre les institucions en què es produeixen més abusos lingüístics. Això col·loca els parlants de llengües minoritzades (més d’un 40% de la població de l’estat), en una flagrant situació d’indefensió jurídica. Com canviarà això un manifest? Quines mesures concretes preveu per a garantir que els drets d’aquestes persones passaran a ser respectats?

En comptes d’això, el manifest afirma literalment que “Todas las lenguas españolas atañen por igual a todo el país y a todos los ciudadanos y ciudadanas. Las lenguas distintas del castellano no son sólo un asunto de cada Comunidad Autónoma. El castellano no es sólo un asunto delGobierno de España. Todas las lenguas españolas son asunto de todos los gobiernos. Todos los poderes públicos (legislativo, ejecutivo y judicial) deben compartir la defensa y el impulso de todas las lenguas de España”.

Què pot derivar-se’n, d’aquesta afirmació?, que els governs autònoms hauran d’impulsar també el castellà? L’única llengua que ha gaudit de tots els drets i privilegis possibles, ha de ser tractada de la mateixa manera que les llengües que han patit prohibicions i discriminació sistemàtica des de fa més de 300 anys? És aquesta la manera de promoure una igualtat entre  parlants que ens proposa el manifest?

Mentre que els drets dels castellanoparlants ja estan plenament garantits en tot el territori sota sobirania espanyola (i per tant, no cal cap protecció extra per al castellà), els dels altres idiomes, siguen o no oficials, ni tan sols no ho està als seus propis territoris. A canvi que els governs de les autonomies s’hagen d’involucrar en la promoció i defensa d’una llengua hiperpromocionada i d’aprenentatge obligatori com el castellà, què obtindrem per a les altres llengües de l’estat? Podrà un basc trucar al Ministeri d’Hisenda i ser atés en basc? Amb la mateixa facilitat amb què qualsevol persona, ara mateix, és atesa en castellà en una conselleria valenciana o un un departament del govern basc?

Allò que necessitem per a progressar en el respecte dels drets dels parlants de llengües distintes del castellà no són declaracions de bones intencions. Espanya ja ha signat i ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, i la viola constantment, amb la connivència de les diverses instàncies institucionals. Aquest manifest no té més ni potència ni més abast que les normatives internacionals, i per tant, encara tindrà menys incidència sobre la realitat quotidiana dels parlants minoritzats.

Personalment, estic decididament a favor del multilingüisme; en part pel convenciment que el monolingüisme és una limitació que s’ha de superar, sempre que siga possible. I apreciaria una proposta de reformes concretes d’articles centrals de la Constitució (com ara l’article 3), que començara, per example, per esmentar les llengües pels seus noms, i establir un principi d’igualtat efectiva, en substitució de l’actual principi de supremacia del castellà, que consagra l’existència de ciutadans de primera i de segona, en funció de l’origen lingüístic.

He apostat sempre pel respecte a totes les llengües i per un compromís decidit amb la igualtat lingüística. És precisament per això que no crec que el present manifest supose cap mena d’anvanç en aquesta direcció. Si alguna cosa sobra en l’àmbit dels drets lingüístic són les declaracions i els manifestos. Falten, en canvi, fets. Falta tractament igualitari als parlants de llengües distintes del castellà. Falta que se’ns  tracte com es tracta als castellans, ja que paguem contribucions igualment (de fet, la majoria en paguem més), i estem subjectes als mateixos deures. És per tant inadmisible que se’ns demane de contribuir (encara més) a la promoció del ja omnipresent castellà, a canvi d’unes escorrialles, en forma de manifest de bones intencions, que no té cap mena de capacitat per a revertir la desigualtat que ens afecta.

El proper 4 de desembre celebrarem el primer Dia Mundial dels Drets Lingüístics, amb un govern que no és hostil al valencià. No cal dir que això és una bona notícia. I també una oportunitat.

Amb els drets lingüístics passa una cosa curiosa: tothom s’hi manifesta a favor, i molt pocs fan algun pas en la direcció de garantir-los. Es veu que queda bé eixir en la foto i parlar de les llengües com a tresors ecològics i epítoms de la diversitat. Omplir-se la boca de paraules de respecte i tolerància és molt barat. I signar manifestos, també.

El cas és, però, que per a garantir qualsevol dret cal arbitrar els deures concomitants. En altres àmbits a ningú no li costa d’entendre-ho. Si tenim dret a la sanitat pública, ha d’haver algú capaç de proveir atenció sanitària. Sense hospitals i professionals de la salut, parlar de dret a la sanitat seria un pur exercici d’estil, buit de contingut. I no contentaria ningú.

No és diferent per a les llengües. Per a garantir els drets d’uns parlants, a l’altre costat ha d’haver algú que els entenga i que siga capaç d’atendre’ls, perquè, efectivament, les llengües s’utilitzen per a la comunicació. Totes les llengües; no únicament les que disposen d’un exèrcit.

L’administració pública valenciana fa molts anys que funciona amb un exigent requisit lingüístic: qui no sap parlar castellà no hi pot treballar. És condició sine qua non, i a ningú no li escapa això.

En un territori amb dos idiomes oficials, hi ha dos classes de parlants, els parlants complets, que són competents en els dos idiomes, i els incomplets, que només ho són en un. Quins ha d’incorporar una administració publica? Admetríem funcionaris que saberen sumar i restar però no multiplicar i dividir? O que estigueren capacitats per a treballar en primavera i estiu, però no durant la tardor i l’hivern?

És molt fàcil d’entendre: la igualtat requereix que tots els ciutadans puguen ser atesos en les mateixes condicions. Si uns ho poden ser en la llengua oficial de la seua elecció i els altres no, estem davant d’un sistema de castes. I això no és igualtat, és supremacisme.

Costa d’entendre que ningú, i particularment, que organitzacions que no tenen cap inconvenient per a signar preciosos manifestos a favor dels drets lingüístics, puga oposar-se a que l’administració pública valenciana prenga les mesures oportunes per a garantir la igualtat de tracte a tots els ciutadans.

Si una persona s’adreça a un funcionari, i aquest pot al·legar que no l’entén, com dimonis pot exercir els preciosos drets lingüístics que li reconeix la llei, i que tots els alegres manifestos del dia 4 li recordaran? Els ha d’exercir individualment? Ha de fer un exercici d’onanisme lingüístic?

És evident que necessitem una nova llei capaç de garantir la igualtat lingüística. La que tenim ara, no ho fa. I les lleis han de garantir els drets, i ho han de fer establint les condicions perquè els deures corresponents estiguen disponibles. No hi ha drets sense deures. Drets lingüístics, tampoc. I aquest primer 4 de desembre, el primer amb un govern partidari de respectar el valencià, hauria de marcar una fita en el camí cap a la igualtat lingüística. L’hora de passar dels drets lingüístics als fets lingüístics.

http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/6174/supremacisme-toponimic-ii

És cert que totes les llengües tenen noms per a ciutats o pobles d’unes altres cultures. Nosaltres en tenim, per exemple, per a Tolosa, Magúncia, Munic o Londres. No en tenim, en canvi, per a llocs com New Castle, Ramschaid o Majadahonda, noms que pronunciem com millor podem, amb fonètica adaptada a la nostra, però que escrivim tal com ho fan ells mateixos.

Si hi ha hagut una relació històrica especial, que ens haja obligat a rebatejar un lloc, o si es tracta d’una ciutat internacionalment molt coneguda, és normal que tinga un nom en cada llengua. Ara bé, cap idioma no es pren la molèstia de donar nom a tots i cadascun dels pobles d’un territori on es parla una llengua distinta. Cap? Bé, potser sí que hi ha excepcions: les derivades d’ocupacions militars. Els territoris ocupats passen a ser propietat dels ocupants. I de les teues propietats, en fas el que vols, incloent-hi, com no?, posar-li el nom que et vinga de gust.

Els noms, de llocs i de persones, tenen una funció pràctica de reconeixement i identificació. No és l’única, però. També tenen un valor simbòlic. Totes les ocupacions militars de la història ho han sabut, això. I totes n’han volgut traure profit. Durant l’ocupació japonesa de Corea, els noms en coreà estaven prohibits, i tots els nadons havien de dur noms de pila japonesos. Sense anar tan lluny, durant el franquisme no es podia inscriure cap criatura amb un nom en valencià. Així és com les nostres famílies es van omplir de Franciscos, Vicentes o María Josés. Fins i tot els nostres cognoms van ser escrit a la manera castellana; el mateix sistema que fou imposat als noms dels nostres pobles.

Així, hem tingut Carcagente, Elche o Chilches, presidint durant dècades l’entrada dels pobles, i la capçalera de qualsevol paper oficial. Combinada amb l’analfabetisme forçós en la llengua pròpia, l’estratègia ha mostrat una gran eficàcia. Molta gent ni tan sols no sap quin és el nom autèntic del seu poble. La martingala, ordida pels governs madrilenyistes que han ocupat la Generalitat durant els darrers vint anys, de fer que cada ajuntament haja de decidir quin és el nom que ha de dur el poble, no és més que una intel·ligent continuació de la mateixa jugada guanyadora.

Diu l’historiador Yuval Noah Harari que el supremacisme cultural és la forma moderna del racisme. Ningú, llevat de quatre sonats, no sosté actualment que una ‘raça’  és superior a una altra. Sí que n’hi ha, en canvi, i molts, que sostenen que hi ha llengües superiors. ‘Universals’, en diuen, ‘internacionals’, ‘comunes’, o ‘amb molts parlants’. Fa igual una cosa que l’altra. La idea de base és, senzillament, ‘superiors’.

I és clar que les llengües superiors tenen tot el dret de reanomenar tots i cadascun dels pobles de les altres. Com no l’han de tindre? És el dret de conquesta; el d’oupació. Com en diem, en valencià, de Jarandilla de la Vera, Almendralejo o Arabayona de Mójica? Doncs exactament així, com ho fan ells. Escrivim el nom dels pobles castellans com s’escriuen en castellà. I ho pronunciem com millor podem (generalment, a la perfecció). Si el castellà té un nom per a tots i cadascun dels nostres pobles, per menuts que siguen, no és per cap abstrusa norma d’utilització dels exònims, sinó per pur sentiment de possessió. El dret a donar nom, el que vols, a tot allò que posseeixes, terres, pobles o persones.

És que és impossible, en castellà, pronunciar les Useres o Almassora? Deixant de banda les sonoritzacions i les vocals obertes (ho poden pronunciar com vulguen, només faltaria!), quin problema tenen per a llegir Atzeneta o Monòver? No és això del que es tracta (massa ho sabem), quan algú s’aferra als topònims que el franquisme consagrà com a oficials. Es tracta del mateix sentiment que ha inspirat tants anys de govern contra el valencià i contra els valencians. És pura i simple valencianofòbia. El desig, malament dissimulat, d’acabar amb tota forma de cultura o existència que no siga la castellana. És l’obsessió colonial de convertir els valencians en uns simples madrilenys de segona divisió. Amb tots els deures i molts menys drets que els ciutadans de primera.

Fins i tot els nostres noms són seus, els nostres pobles són seus, els paratges són seus. És per això que els poden anomenar com els vinga en gana. Que no cal que respecten ni les tradicions ni la història ni la voluntat expressada pels ajuntaments. Per molt que els de Vila-real, Almassora o Puçol hagen decidit que l’únic nom oficial és l’original dels seus pobles, qualsevol mindundis els pot anomenar Villarreal, Almazora o Puzol, en oberta invocació del mateix dret que asssistia les tropes de Felip V o les del general Franco.

Disfressar això de coherència contextual, o apel·lar a la normativa d’ús dels exònims és un mer exercici de cinisme i deshonestedat intel·lectual. És només la voluntat bastarda de mantenir un statu quo que es va establir a colp de terror institucionalitzat. De prohibir, de forçar, de violar. Comparar aquesta forma d’imposició dels topònims en castellà, amb la legítima voluntat de restablir els noms propis dels nostres pobles; equiparar el supremacisme inherent a la imposició via militar, amb el desig de retornar a una normalitat que siga respectuosa amb els nostres topònims, és repugnant. És propi d’una de les qualitats més repulsives de qualsevol lacai: la de disfressar la submissió abjecta a l’amo i la bavosa acceptació dels seus privilegis, de defensa i aplicació d’alguna mena de normativa asèptica.

Cadascú sabrà què fa amb la seua activitat i ètica professional. Allò que seria inacceptable, en qualsevol cas, és que ni un sol cèntim dels diners públics anara a parar, en forma de subvencions, a mitjans de comunicació que, usen la llengua que usen, aposten decididament pel manteniment dels privilegis toponímics instaurats pel franquisme.

1. Recuperar el prestigi institucional. Una llengua que no parlaven pràcticament  mai les autoritats, difícilment pot tenir cap mena de prestigi. Recordem que tant l’anterior president de la Generalitat, com la batlessa de València o la d’Alacant no estaven capacitats ni per a pronunciar correctament una frase sencera. Els càrrecs electes d’aquest nou període tenen la responsabilitat de fer un ús correcte, digne i consistent del valencià, sense subordinar-se automàticament a la llengua dels interlocutors. Serà important que no cometen errors absurds com ara fer ells mateixos de traductors de les seues declaracions públiques. Fer això els rebaixa a ells i a la llengua, perquè  transmet  clarament el missatge que el coneixement del català és innecessari, i per tant, irrellevant. 
2. Canviar la llengua d’ús normal en les administracions públiques. Amb el lideratge del partit castellanista, l’administració valenciana ha estat, quant al funcionament intern, indistingible de la vallisoletana. ”Tot en castellà i per al castellà” sembla que ha estat la màxima rectora dels darrers vint anys. Com a ciutadans, havíem de demanar explícitament (sovint, unes quantes vegades) que l’administració se’ns adreçara en valencià, per tal d’aconseguir comunicacions -sovint plenes de faltes d’ortografia- en la nostra llengua oficial. S’ha de normalitzar, i establir per defecte, l’ús de la llengua pròpia en les comunicacions internes i externes de les distintes administracions valencianes. 
3. Transcendir l’àmbit educatiu. Un dels encerts dels exterminadors lingüístics ha estat inculcar la idea que ‘la llengua’ és un tema que afecta exclusivament l’àmbit educatiu (per a, després, intentar també minoritzar-la en aquest àmbit). Per a entendre la falsedat d’aquesta idea només cal comprovar com amb l’altra llengua oficial (l’única que és oficial de veritat: el castellà) no es produeix cap restricció d’aquest tipus. La llengua és precisament un dels elements més transversals de tota societat. Ni la sanitat, ni l’economia, ni l’urbanisme, ni cap altre aspecte de la vida social no es poden desenvolupar sense llengua: tot es fa en un idioma o en un altre, i el retorn del valencià a l’estatus de normalitat que li correspon no pot confiar-se exclusivament al sistema educatiu.  
4. Ser transversal. Estic convençut que es farà molta i bona faena des de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, ubicada orgànicament en la Conselleria d’Educació Cultura i Esports. Caldrà, però, que totes i cadascuna de les accions de les institucions valencianes es facen amb perspectiva lingüística; és a dir, que sense ignorar que tot es fa en una llengua o en una altra, i que la responsabilitat dels governants és la d’avançar cap a la igualtat lingüística. Recordem que ja hi ha una part de la població valenciana, la que prefereix expressar-se en castellà, que té tots els seus drets lingüístics perfectament i efectivament reconeguts. Són els drets dels altres parlants, dels qui preferirien viure en valencià, els que cal defensar i impulsar per tal d’equiparar-los als dels seus veïns. Cap societat democràtica no hauria de tolerar l’existència de ciutadans de primera i de segona; i això és el que passa ara mateix al País Valencià.
5. Dignificar la toponímia. Els pobles castellans tenen un nom: el seu. Per contra, els pobles valencians en tenen dos: el seu i una versió convenientment castellanitzada. Les carreteres estan plenes d’absurditats com Elx/Elche, Sagunt/Sagunto o Benicàssim/Benicasim, que no aporten cap informació rellevant i, en canvi, transmeten clarament una imatge de subordinació indigna. Cada poble o ciutat ha de tenir un sol nom propi, que cada persona, en llegir-lo, pronunciarà tan bé com les seues habilitats fonètiques li ho permetran. La normativa que atorga a cada corporació municipal la facultat de decidir quina forma gràfica ha de tenir el nom del seu poble és un absurd que només pretenia contribuir a la desregulació i desprestigi de la toponímia valenciana. Això s’ha de corregir mitjançant una nova normativa aprovada per les corts. 
6. Abandonar el bilingüisme supremacista. El principi rector d’aquesta perversió és: tot allò que està en català ha d’estar també en espanyol, però no a la inversa. No s’aplica exclusivament a la toponímia, i pretén transmetre la idea que la llengua pròpia és absolutament prescindible. Més encara, que no cal que ningú es contamine llegint-la. És per això que, convenientment, es proveeixen traduccions per a missatges tan difícils de desxifrar com  ara ‘Nord/Norte’ o ‘Direcció/Dirección’. És insultant, tant per al català com per a la intel·ligència dels lectors. Qualsevol persona capaç d’entendre què significa ‘Norte’ també sap què vol dir ‘Nord’, sense necessitat de traducció. Un multilingüisme eficient hauria de substituir aquesta pràctica: allò que siga important que molta gent entenga (per exemple, instruccions d’emergència o informació d’interès turístic) ha d’estar en diversos idiomes. I s’ha d’assumir institucionalment que, tal com explica perfectament el professor Moreno Cabrera, qualsevol persona que domina el castellà també està perfectament capacitada per a entendre instruccions escrites en català.  
7. Arribar al sector privat. Un altre dels grans èxits de la política exterminacionista que hem patit és haver deixat en herència una legislació que desprotegeix absolutament el valencià en l’àmbit de l’activitat privada. Comerços, negocis o grans superfícies no tenen gens d’obligació legal de respectar els drets dels valencianoparlants. Tot queda, per tant, a mercè de la bona voluntat de les empreses. Fins i tot abans de modificar aquesta legislació descaradament pancastellanista, el poder polític pot influir molt en la proclivitat del sector privat a usar (i així prestigiar) el valencià. 
8. Recuperar la col·laboració amb la societat civil. Els anteriors governs identificaven com ‘l’enemic’ el ric teixit associatiu valencià, i específicament, les associacions que treballen per la llengua i cultura valencianes. No sols les han ignorades sinó que les han combatudes amb tots els mitjans al seu abast (recordem, com a exemple, les multes milionàries –i finalment, declarades il·legals– contra Acció Cultural del País Valencià). Ara s’obri un període en què ajuntaments, diputacions i la mateixa Generalitat podran cooperar honestament amb la societat civil per tal d’assolir l’objectiu comú de restablir la normalitat cultural i lingüística que tota societat necessita.
9. Desconflictivitzar la llengua. Si cal identificar l’èxit més gran entre totes les polítiques antivalencianes que han perpetrat els governs anteriors, jo assenyalaria la conflictivització. Connotar com a conflictiu l’ús d’una llengua és una manera altament efectiva de reduir-ne l’ús i de desanimar tant els parlants actuals com els qui la podrien aprendre. Són molts els aspectes que s’han estigmatitzat per la via d’associar-los amb situacions conflictives (incloent-hi l’ús impune de la violència contra persones, pel fet de parlar en valencià). La palma, però, segurament se l’emporta el tema onomàstic: valencià o català? Els valencians hem dit i diem ‘valencià’ a l’idioma que parlem, des de fa segles. I probablement continuarem fent-ho així.  No és un fenomen paranormal; ni tan sols estrany. Ho fan així, mallorquins, menorquins o eivissencs, en el nostre mateix àmbit lingüístic, andalusos o argentins en el de l’espanyol, o molts americans dels Estats Units, en l’anglòfon. I això no vol dir que ignoren o que neguen el nom amb què la seua llengua és coneguda internacionalment. Crec que aquest és un bon horitzó per al valencià; una denominació perfectament homologable que no implica cap negació d’identitat amb la resta de variants dels territoris catalanoparlants, i que no s’hi ha de contraposar de cap manera. Caldrà, per tant,  reconéixer per llei l’equivalència de la doble denominació ‘català’ i ‘valencià’ a fi de superar definitivament l’ús interessat de la contraposició 
10. Generar models. No sols en l’àmbit polític o institucional s’ha de visibilitzar el valencià com un idioma d’ús normal i perfectament legítim. També cal que es facen visibles models en àmbits com la música, l’espectacle, l’esport, l’oci, les festes, etc. La transversalitat és precisament això. I és això el que dota de ‘normalitat’ l’ús d’un idioma; que ho facen els uns i els altres, en tota mena de registres, des dels més col·loquials fins als més cultes, i en tota classe de situacions. Els idiomes normals ja ho tenen, això. Sintonitzem qualsevol cadena de TV en francès, anglès o espanyol i ho podrem comprovar immediatament. La recuperació d’uns mitjans de comunicació propis i autocentrats serà un element central per a poder assolir aquest darrer objectiu.