de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Arxiu de la categoria: General

Una nit normal

1
Publicat el 18 d'octubre de 2010
Aquest és el qualificatiu que m’agradaria poder aplicar a l’excepcional Festa Estellés que vàrem viure a Gandia el passat divendres 15 d’octubre. L’acurat i elegant jardí interior del restaurant Santanjordi albergà una sèrie d’actuacions de professionals i afeccionats, que compartien diversos graus de destresa i idèntic mèrit, en aplicar-se a recitar paraules del gran poeta, agombolats ara i adés per la veu càlida d’Andreu Valor i la guitarra màgica d’Eduardo ‘Tata’ Bates.
Jo somiava a voltes un país educat, amb uns dirigents dignes, cultes, normals. Unes institucions que, tal com ho fan els seus homòlegs d’altres països, honorarien les seues figures històriques i homenatjarien els seus savis. Tindríem pobles i ciutats amb places destacades i carrers principals retolats en memòria dels personatges influents de la nostra història i de la nostra literatura. N’hi hauria per al general Basset, perquè les armes sempre han tingut un paper en la història, i també per als artistes antics de la ploma com en Joanot Martorell (el carreronet de València que li és dedicat porta el nom de ‘Juan Martorell’). També n’hi hauria, però, per als mestres moderns que com Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster han escrit -en el segle XX- planes destacades de la poesia i el pensament universals.
El nostre país és diferent. Els successius directors de sucursal que hem tingut al capdavant del govern autonòmic s’han estimat més de dedicar els indrets urbans més destacats a artistes i pensadors forasters, quan no a personatges que tenen com a únic mèrit haver nascut en una determinada família de sang més o menys blavosa i facultats mentals més o menys dubtoses. És així com Jacinto Benavente, Machado o Lope de Vega mereixen més atenció que els nostres escriptors. I és així, sobretot, com els autors que no han escrit mai al seu gust (eren gent intel·ligent i capacitada: no necessitaven llepar els peus dels sàtrapes), han merescut la seua més absoluta indiferència, i fins i tot l’ocultació sistemàtica de la seua obra. Com si en comptes de noms de què enorgullir-nos, foren empestats que ens hagueren d’avergonyir. 
Tot el contrari és el que vam viure a Gandia, amb una gent legítimament orgullosa de ser qui és. Una gent que sap que no som superiors a cap altre poble, de la mateixa manera que saben que tampoc no som  inferiors. Unes persones que creuen-i ho diuen- que ser valencians és tan digne com ser qualsevol altra cosa, i que no hi ha cap motiu per avergonyir-se’n i ocultar-ho, com ho fan sistemàticament els que manen. Unes persones que van llegir, recitar o declamar les paraules del mestre de Burjassot com allò que són: or pur, essència indiscutible del bo i millor que té el geni d’un poble, de qualsevol poble: la seua llengua.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

No hi havia a València dos parlants com nosaltres

4
Publicat el 18 d'octubre de 2010
Discurs de cloenda de la Nit Estellés, pronunciat al restaurant Santanjordi de Gandia, 
el 15 d’octubre de 2010
“No hi havia a València dos parlants com nosaltres. Feroçment, ens parlàvem des del matí a la nit”. 

Si fem cas del que ens expliquen molts valencians, és així com va la cosa:.

“Jo els parle en valencià a tots, i el que no m’entenga que es fota” -et diuen. I al moment següent, es giren de cara a algú altre i li parlen en un castellà perfecte, de llibre. Un castellà molt més correcte que no el valencià que gasten, sense manies d’introduir paraules castellanes o frases senceres, si convé. Que si abans feia més fi, ara es veu que fa més graciós, més cosmopolita.
“Jo, és que parle el valencià del carrer; el de tota la vida” – t’amollen, ufanosos de ser tan planers, tan del poble. Amb l’espanyol, en canvi, no ho fan igual. En espanyol, si saben que una paraula la diuen malament, s’afanyen a corregir-la, per no semblar analfabets. En la seua llengua, es veu que l’analfabetisme no els importa ni poc ni massa. El valencià és per a ells com una espardenya: és còmoda per anar per casa, però a l’hora d’eixir al carrer, s’estimen més una sabata més lluïdora.
Ara bé, si parlem d’estimar, ells són –de bon tros- els qui més s’estimen el valencià. Se l’estimen tant que no el trauen a passejar per no fer-lo malbé. Se l’estimen tant que no volen compartir-lo amb ningú que no haja nascut valencià de soca-rel. No parlem ja dels catalans, els mallorquins o els eivissencs… tampoc no el volen compartir amb els forasters! “I si se’l queden? I si mos el furten?, com volen fer amb la paella”.
He començat per ací, però en realitat, hui no he vingut a parlar d’eixos valencians que tots coneixem i que ho són només de nom, i que no tenen més aspiració nacional que la de ser uns castellanets de segona divisió regional, o millor, provincial, que el nom ‘província’ (en llatí, terra vençuda) els fa aborronar-se i tot, de plaer. He vingut a parlar-vos de nosaltres. Dels valencians (dels dos sexes, eh?) que no ignorem que la nostra llengua només té vida i futur si és compartida amb veïns, visitants i forasters de tota mena. Dels valencians que sí que parlem en valencià als nostres fills, i volem que s’eduquen en la nostra llengua, molt a pesar de l’individu Font de Mora (que ja li agradaria a ell dir-se Fuente de la Cristiana). Dels que no ignorem que el rei Jaume no venia de Madrid, i sabem per tant, d’on venim nosaltres mateixos, les nostres famílies, el pare d’Ausiàs March, els avantpassats de Camps, Costa o Fabra, o l’avi de la mateixa Rita Barberà. Dels que entenem que el nostre valencià és el català de tots, com digué el mestre Enric Valor, que en pau descanse. I que eixe ‘tots’ fa referència a tots aquells que vulguen adoptar-lo i fer-se’l seu.
Parle de nosaltres mateixos, que som també, massa vegades, valencians de la secreta. No és veritat que –sovint- més que parlar en valencià, callem en valencià? No entrem en un establiment i diem “Hola” per no dir “Bon dia” alt i clar? No passem al castellà amb la mínima excusa, o a vegades sense ni això?
Ens han acostumat a pensar que això de parlar valencià és una opció particular; una cosa que té a vore amb ideologia, amb opinions…amb política. Han emprat molts anys, molts diners i molts esforços per a fer-nos creure això. I és fals! Pocs anys abans de morir, li feren una entrevista a Joan Fuster en la revista espanyola Cambio 16. Al final, el periodista li preguntava que com és que un intel·lectual del seu nivell havia optat per escriure només en català. El mestre Fuster li va respondre –sense torbar-se gens ni mica: “Perquè em dóna la gana”.
I jo dic que eixa resposta, o alguna altra de més suau –si ho preferiu– com ara “perquè vull” o “perquè m’agrada” és millor que totes les justificacions del món. És millor que parlar de qüestions històriques o de drets lingüístics. I és millor, senzillament, perquè és indiscutible. Qualsevol analfabet funcional, amb un quocient intel·lectual lleugerament superior al del ximpanzé vos pot discutir d’història o pot qüestionar la validesa dels drets lingüístics. Escolteu, sinó, la COPE o qualsevol emissora de les moltes que manté la caverna espanyola. En canvi, no hi ha ningú en el món que puga dir-te “No és veritat: a tu no et dóna la gana”.
I és millor també, perquè quan ens justifiquem estem legitimant el dret de l’altre a demanar-nos explicacions. I eixe dret, no el tenen.
Parlar en valencià té a vore amb mi. Amb el meu dret a ser un ciutadà de primera, malgrat que les lleis vigents ens consideren poc més que uns castellans amb algun defecte de fabricació. Té a vore amb la meua dignitat, que m’impedeix acceptar ordres quan sent allò de “hablemos en cristiano!”, però que també m’evita d’acceptar manipulacions com allò que “parlem en castellà perquè és que hi ha una senyora, allà en la tercera fila, que sembla que no és d’ací”.
No parlem valencià en contra de ningú. El parlem a favor de tothom. De tothom que ens vulga acceptar com som. El parlem perquè, si tal com diuen, l’únic que importa és comunicar-se, llavors no ha d’haver cap problema perquè ens puguen entendre. He fet conferències en valencià al País Basc, a Galícia o a Portugal. I sabeu que?: que m’entenien. I això vol dir que, o bé se’ls havia aparegut Sant Vicent Ferrer rediviu, o resulta que la nostra llengua se’entén, si en saps una altra de romànica. 
I com és que això s’aplica a bascos o portuguesos, i en canvi no val per als espanyols que fa dècades que viuen al País Valencià?
Ja està bé, home, ja està bé! Que en tot i per tot es considera que la ignorància és un defecte, una mancança que cal corregir. I ara resultarà que això només deixa d’aplicar-se quan parlem del català. Resulta que si no saps anglés eres un ignorant, però si no saps català… estàs exercint la teua llibertat individual.
Ja n’hi ha prou, de xorrades! Els idiomes, com tantes altres coses, són una qüestió de capacitat i de voluntat. I en una societat que tant ens insisteixen que és bilingüe, hi ha dos classes de persones: les capacitades, que coneixen les dos llengües oficials, i les discapacitades, que només en saben una. I els governs haurien d’actuar perquè cada dia hi hagen menys discapacitats, no perquè tots arribem a ser uns inútils monolingües, com ho són una bona part d’ells mateixos.
I penseu que no es tracta mai d’un problema de comprensió. És una qüestió de poder. I és precisament per això que podem estar ben tranquils: parlant en valencià ens podrà entendre tothom. Tothom que ens vulga entendre. Així que per què no ho fem des d’ara mateix? Fem-ho amb un somriure, si estem de bon humor, o amb expressió seriosa, si és així com ens sentim. Fem-ho sempre -això sí- sense faltar al respecte a ningú. Sobretot, sense faltar-nos al respecte a nosaltres mateixos.
El diccionari diu que dignitat és la “qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se”. I jo crec que és això, i no una altra cosa, el que fem quan claudiquem a la primera de canvi. Quan parlem en castellà a algú…perquè no fa pinta de parlar valencià (voleu dir-me quin és exactament l’aspecte de parlar valencià?); quan traduïm una pregunta només perquè l’altre no ens ha entés a la primera, o quan passem al castellà només perquè eixa és la llengua que parla la persona que ens atén.
La bona veritat és que malgrat el títol d’aquesta intervenció, no cal que parlem feroçment, ni cal que ho fem del matí a la nit. Només cal -això sí- que parlem. I posats a parlar, que parlem en valencià!. 




Publicat dins de General | Deixa un comentari

Varietats lingüístiques

5
Publicat el 15 d'octubre de 2010
L’actual líder del PP Balear, José Ramón Bauzá s’ha empescat una forma d’encarar la qüestió lingüística a les illes, que potser farà escola entre els seus sequaços valencians, sempre delerosos de noves formes d’ofrenar noves glòries als seus amos castellans. Té l’avantatge, que no sols evita pronunciar el terrible mot ‘català’, la sola menció del qual pot provocar grans hecatombes (qui sap si -fins i tot de caràcter immobiliari) sinó que -a més a més- s’estalvia de donar cap nom a  aquella llengua que -tot i ser oficial- ai las!, no és el castellà. “Ses nostres varietats lingüístiques”-diu, i amb això creu que acontenta la seua parròquia més carca i analfabèstia, i potser -de passada- contribueix a confondre una mica més els despistats.
En certa manera, el fet que a les illes no hi ha cap mena de consciència de balearitat (no hi ha ningú que se senta balear: la gent és mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca), pot haver frenat, d’alguna manera, el sorgiment d’un moviment secessionista com el que han fomentat les autoritats polítiques al País Valencià, per tal d’accelerar el procés d’extermini lingüístic. D’una banda, ningú no ha  gosat d’aplicar mai el qualificatiu ‘balear’ a la llengua que s’hi parla, ni tan sols per tal de contraposar-lo al de ‘català’. D’altra banda, dir que a les balears i les pitiüses es parlen quatre llengües, sembla una mica excessiu, fins i tot per als troglodites subvencionats per la caverna ultraespanyolista. 
Al senyor Bauzá li deu semblar molt lluïdor això dir que les escoles ensenyaran en les diverses variants que es parlen a les illes. Llàstima que siga completament inviable. Hi ha un grapat de simples preguntes que permeten qüestionar-ho, com ara: quins tiratges tindran els llibres de text?; els professors de llengua, hauran d’ensenyar en el seu poble de naixement?; podran exercir el magisteri en el poble del costat?; fins a quina distància del seu domicili natal podran exercir la seua professió, sense ser sospitosos d’estar practicant el colonialisme entre varietats lingüístiques?; als professors de matemàtiques, se’ls aplicarà la mateixa norma?; o seran només els docents de ‘varietats’ els qui estaran afectats per l’immobilisme laboral?. I una altra pregunta de caràcter ben pràctic: en quina varietat es redactaran els documents del Govern Balear, si aquest individu l’arriba a presidir? No cal que m’ho digueu, que ja ho sé: els documents oficials es redactaran en castellà, clar que sí! Amb tanta varietat lingüística, aquesta seria la taula de salvació, l’única llengua comuna.

Ara bé, per ser justos, no podem discriminar la bella llengua de Cervantes, d’aquest procés modèlic de respecte democràtic pels parlars populars i autènticament genuïns. Que el castellà no és -ni de bon tros- un idioma amb menys variació dialectal que el català, ja ho sabem. Escoltem, sinó, com parla una persona de Sevilla, i comparem-ho amb com ho fa una de Logronyo, i això, sense esmentar els parlars d’ultramar , que -segons com- a un mexicà, potser ni l’entendríem, tot i que ningú no dubta que allò que parla és l’espanyol.

Hauran de decidir -per tant- en quina varietat castellana s’escriuran els documents oficials. Serà en el castellà de Madrid o en el de Burgos? Caldrà emprar els girs verbals propis dels santanderins, o convindran més els de Càceres o els de Salamanca? Quin accent haurà de fer servir el portaveu del govern? Serà més adient una fonètica cordovesa, o una de reminiscències murcianes?

Estic convençut que Don José Ramón Bauzá (en quina varietat castellana pronuncia el seu nom?) estarà plenament d’acord amb mi que no podem discriminar per raons de llengua. I així, si els xiquets de Formentera tenen dret a rebre ensenyament en la seua pròpia variant dialectal, els infants de Cartagena, de Fuenterrobles o de Jaraiz de la Vera no haurien de ser tractats amb menor deferència. Que no són -també- espanyols? No és això el que sostenen -amb l’exèrcit al darrere, quan cal- tots els coreligionaris d’aquest il·luminat de la política lingüística?

No crec que ell mateix puga defensar que els drets que reclama per a uns espanyols siguen distints dels que mereixen un altres. Així doncs, les editorials de llibres de text estan d’enhorabona: d’ara endavant hauran de publicar centenars d’edicions revisades de cada llibre; una per cada comarca, com a mínim, que repleguen perfectament la gran riquesa lingüística, perdó, volia dir varietalística, d’aquest gran país que és Bauzalàndia.  

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’eix de la sumbmissió

1
Publicat el 10 d'octubre de 2010
No deu ser per casualitat que el Sr. Francisco Camps ha triat el discurs institucional del 9 d’octubre per a parlar de l’eix Madrid-València, que ara ens vol presentar com una cosa moderna, amb l’excusa del tren de gran velocitat (ells en diuen alta velocitat espanyola, però els físics que he consultat no m’han sabut donar cap altre exemple d’una velocitat amb gentilici incorporat).
La idea no és nova, però és veritat que sovint els dóna un bon resultat. Es tracta, una vegada més, de presentar la vella i rovellada genuflexió permanent de la dreta valenciana davant els seus amos castellans, com si fóra una novetat, un canvi. De vendre el seu propi gest encarcarat i abjecte d’agenollar-se davant del poder, traure una llengua llarga i avesada, i llepar-li les sabates amb fruïció d’esclau panxacontent, amb l’embolcall llampant i cridaner d’una virtut moderna amb forma de tren caríssim.
Cada dia està més amanerat, més rígid i més amoixamat, a mesura que l’evidència dels seus tripijocs amb diners públics va eixint a la llum. És com si l’estrés que està patint tinguera la capacitat de traure d’ell allò que li és més propi, més profundament arrelat, més pregonament identitari. En el seu valencià penós i acastellanat, sense vocals obertes ni consonants sonores, sense cap característica fonètica ni sintàctica que  el diferencie de la llengua dels seus admirats superiors jeràrquics i ‘amiguitos del alma‘, el president Camps (passeu-me  -per raons òbvies- que no li aplique el tradicional tractament de Molt Honorable) s’extasiava imaginant que trencarà per sempre més el nexe d’unió de l’arc mediterrani, i passarà a la història per haver-lo substituït per l’eix de la submissió permanent a la capital castellana. 
Prescindint brutalment -com és el seu costum- dels interessos de tots els valencians que no siguen els de la seua corda (i això inclou, en aquesta nova atzagaiada, els empresaris valencians), el president de la Generalitat xalava d’allò més desgranant la seua nova contribució a l’extermini del País Valencià. Somiava -potser- en passar a la història; qui sap si en arribar a convertir-se en una relíquia venerada, de l’estil d’aquelles que atresoren -a major glòria de les seues finances- els arquebisbes que ara han de dissenyar l’educació sexual dels nostres infants (sobretot, que no els posen les mans  damunt, per favor!). 
La pena que té -puc endevinar-ho- és saber que, per molts miracles que arribe a fer, mai no el podran anomenar ‘el cos incorrupte de Sant Camps’, perquè siga com siga, allò que quedarà d’ell i de la seua obra de govern, mai no estarà molt lluny de la paraula corrupció. A tot estirar, els fidels de segles que encara estan per arribar el podrien conéixer com ‘el cos incorrupte del corrupte Camps’. Segurament això ja el satisfaria prou. Això sí, sempre que li ho diguen en castellà. Que el valencià, per al seu gust, no és prou fi, prou modern, ni prou submís.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Només paraules?

0
Publicat el 8 d'octubre de 2010
Com en molts altres aspectes de la vida dels humans, en política també ens movem -tot sovint- en el terreny de les paradoxes. Una de les que ens afecten actualment afecta el procés d’independència engegat a Catalunya. La situació paradoxal és que, tot i que es tracta d’alliberar-nos del marc polític espanyol, hem de partint d’aquest mateix marc, per tal que siga un procés pacífic, democràtic i perfectament homologable en l’àmbit internacional.
L’actual sistema polític espanyol és essencialment trampós (dissenyat a benefici dels partits nacionalistes espanyols) i estructuralment corrupte (nascut com a continuació d’una dictadura, sense qüestionar-ne els principis fonamentals). Això ha fet que -entre altres coses- la configuració i l’organització interna dels partits polítics els haja acabat convertint en maquinàries de perpetuació en el poder, dotades d’un pervers mecanisme de selecció inversa dels talents.
Probablement, ser brillant i competent és una de les millors maneres de garantir que una persona jove que ingressa en un partit polític tradicional, no hi arribarà mai a assolir un càrrec de gran responsabilitat. La selecció inversa farà que, en la mesura en que les seues qualitats poden resultar amenaçadores per a les posicions de privilegi dels seus superiors, aquests li tallen (metafòricament, això sí) el cap. 
És per això que, al front dels grans partits polítics, trobem líders profundament mediocres, de dubtosa capacitat intel·lectual, d’indubtable incompetència oratòria i vergonyosa habilitat discursiva. Sovint, el seu mèrit principal consisteix a no haver incomodat excessivament els seus antecessors, i -en tot cas- haver tingut la paciència imprescindible per a esperar el seu torn. És una desgràcia que eixa mena d’individus acaben tenint ple accés a les estructures públiques de poder polític. Una desgràcia que nosaltres no ens podem permetre. 
Un estat consolidat, com Espanya, potser es pot permetre aquesta mena de líders de nul·la qualitat professional i de baixa categoria moral. Nosaltres no. Nosaltres, que -paradoxalment- hem de partir del sistema espanyol, no ens podem permetre els seus vicis. No podem mantenir polítics egòlatres, que posen els seus propis interessos i vanitats per davant de les necessitats més bàsiques  i urgents del país. Necessitem, per contra, líders profundament generosos, disposats a prioritzar l’assoliment de la independència, fins i tot a costa de sacrificar el seu protagonisme individual. Fins i tot -si cal- al preu de no sortir a la foto.
Dividir el vot independentista és un luxe que no ens podem permetre. Fer-ho per unes diferències relacionades amb el procés de selecció dels candidats és una bajanada pròpia d’una altra mena de polítics.  potser de polítics com els que hem conegut fins ara en tots els partits. En tot cas, no dels que ens calen ara, per afrontar el repte més important dels darrers 300 anys.
Reagrupament i Solidaritat Catalana (citats per ordre alfabètic, per no ferir cap susceptibilitat); els senyors Bertran, Carretero, Laporta i López Tena (de nou, alfabèticament, per no ofendre cap ego), han de trobar la manera intel·ligent d’ajuntar en les paperetes electorals el desig d’assolir una àmplia representació parlamentària per a l’independentisme de veritat. Deixar passar aquesta oportunitat seria una irresponsabilitat  històrica imperdonable. Les seues bases ja els ho han fet saber. Ara només falta que tots ells comencen a comportar-se com als líders que necessita ara mateix Catalunya, i no com a polítics mediocres, fidels seguidors del sistema polític trampós, corrupte i mediocre en què s’han hagut de formar com a polítics.
Hi ha molta gent que confia en la seua generositat, en la seua capacitat de sacrifici, i en les seues respectives dots de lideratge. Hi ha moltes persones que, en escoltar els seus discursos, creuen en el seu patriotisme autèntic, i confien en l’autenticitat de les grans paraules, com ara Unitat, Solidaritat o Independència, que pronuncien durant els seus discursos. Ara és el seu torn de demostrar que no es tracta -només- de paraules.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aeroports de casa nostra?

3
Publicat el 4 d'octubre de 2010
Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlin, per posar un cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant els darrers tres segles, i que no fa traça d’aturar-se, si tenim en compte com la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre València i Barcelona, i no entre València i Madrid. 
A banda de la qüestió econòmica, els aeroports que visitem durant el viatge a l’illa més oriental de les Balears són tota una font d’informació sobre què pensa AENA, l’empresa que gestiona els aeroports, sobre nosaltres. 
A l’aeroport de València, la presència de la llengua pròpia és merament residual. Es limita a una de les versions menys privilegiades, des del punt de vista de la captació d’atenció, dels rètols i indicadors oficials.  La més visible, no cal dir-ho, correspon al castellà. La millor síntesi de tot, però, la trobem en la megafonia. Després d’anunciar els vols en espanyol i anglés, el volum de la veu baixa considerablement per a fer l’anunci en valencià. Així ens transmeten -amb claredat meridiana- que això del valencià és innecessari, que és equiparable a contaminació acústica, i que si a molts dels viatgers els passa desapercebut, millor, no siga que algú s’ofenga de sentir una llengua tan impròpia i tan local en un context tan elegant i cosmopolita com un aeroport. AENA considera que els valencians hem d’estar avergonyits de la nostra llengua. 
A Palma, les coses no milloren ni poc ni massa. Per megafonia s’anuncien els vols en espanyol, anglés i alemany, per aquest ordre. A l’hora de fer-ho en català, el volum no baixa, i tanmateix, el resultat és igualment penós i insultant. La veu anuncia que el vol número tal, amb destinació IBIZA sortirà a les …. Així, el topònim eivissenc pronunciat en perfecte castellà, com si la major de les Pitiüses no haguera tingut mai un nom fins que les tropes castellanes se’n van apoderar. I la mateixa regla de fonètica impròpia s’aplica als vols que fan cap a València i a Barcelona. En canvi, en anglés, la mateixa veu pronuncia correctament Eivissa, sense que cap llamp justicier no caiga del cel sobre l’altaveu pecador. 
Dins de l’avió, la immensa major part de les instruccions les escoltem en espanyol i anglés. Això sí, tenen la deferència de dir unes paraules en català (més o menys reconeixible com a tal, en funció de les distintes capacitats de les hostesses encarregades de l’al·locució). Potser n’hauríem d’estar agraïts, si no fos que els continguts que se’ns transmeten en la llengua pròpia dels llocs de què partim i on arribem, no arriba ni a la tercera part dels que se’ns han comunicat en els altres dos idiomes, i es limiten a una mera salutació o benvinguda, sense cap informació d’interés per als passatgers.  
És a Menorca on el paisatge sonor de l’aeroport s’acosta més a la normalitat. Els vols s’anuncien primer en català, i després en espanyol i en anglés. Totes les versions amb idèntic volum de veu. Això sí, Palma, es converteix en Palma de Mallorca, tal com ho volen i ho diuen els castellans, quan per a nosaltres sempre ha estat senzillament Palma.
De tornada a València, la visió de Menorca des del cel ens reconcilia momentàniament amb el món, i fins i tot amb Air Nostrum, que ens permet de contemplar tanta bellesa. Ara bé, l’hostessa de l’empresa originàriament valenciana té greus dificultats per a entendre que volem un suc de taronja (ni que siga de pot). Després de fer un parell de ganyotes i composar un somriure forçat per a formular -entre dents- un “perdoneperonolentiendo“, encara li cal una classe particular -també impartida amb un somriure sincer- abans de servir-nos la comanda: 
-‘Suc de taronja’ means orange juice. Now, you’ve got it. Please, don’t forget it for the next time.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les lleis no ho poden tot

0
Publicat el 22 de setembre de 2010
Cada matí faig ―en bicicleta― un trajecte d’uns 30 minuts entre ma casa i la universitat. Després del desdejuni, sol ser el segon plaer del dia. La primera part d’aquest recorregut transcorre per les carreteres secundàries que en l’Horta Nord anomenen les travesses. Són camins asfaltats però estrets, en què dos cotxes ―si hi coincideixen― han de passar amb compte. Un cotxe i una bicicleta ―per contra ― hi caben perfectament, i fins i tot tens temps de vore la cara que fa el conductor a eixes hores.
M’he fixat que una bona part de les persones que van al volant parlen ―a l’hora ― pel telèfon mòbil. Ja sabem (ens ho han publicitat a bastament) que parlar per telèfon pot provocar distraccions perilloses. Si un d’eixos automobilistes es descuida un segon en creuar-se amb mi, el seu vehicle acabarà amb un bony, i ell ― o ella ― potser amb un bon ensurt. Jo no. A mi, em podria eixir bastant més car. 
No es poden legislar tots i cadascun dels aspectes de la convivència en societat. Ni crec que siga desitjable. Però és que, fins i tot en aquells que sí que estan legislats (com és el cas dels mòbils i la conducció), és impossible vigilar-ne l’acompliment. Només podem confiar en la responsabilitat individual, a l’hora de garantir el respecte a unes normes bàsiques, que afecten directament el benestar i la vida dels altres.
Ara bé, fer això no és fàcil. Els humans aprenem sobretot per observació. Mirem com fan les coses els altres, i les copiem ―o no ― segons els nostres propis interessos i capacitats. I posats a observar, hi ha gent que és més visible, tant per la posició social que ocupen, com pels minuts que els dediquen els mitjans de comunicació; particularment, la televisió.
En la societat valenciana, aquests personatges visibles no encomanen precisament respecte a la llei, ni comportaments exemplars de cap tipus. Si mirem cap amunt en la jerarquia política, hi trobem tota mena de transgressions de la llei que queden totalment impunes. Omplir-se les butxaques de diners públics no és obstacle per a rebre tot el suport moral de les autoritats, ni per a encapçalar llistes electorals diverses. Insultar, amenaçar i burlar-se dels contribuents, no impedeix que un individu ocupe càrrecs d’elevada responsabilitat. Les sentències només s’acaten quan afavoreixen els interessos del poderós de torn. Si no, de nou amb diners de tots, s’impugnen i es recorren fins als límits de la sacietat i el tedi jurídics.
I ―pitjor encara assistim a tota classe de justificacions d’aquestes conductes, que ens acaben presentant els delinqüents (perdó, potser caldria dir-ne “presumptes implicats en casos de corrupció”) com a herois . Són personatges llestos, espavilats, que saben buscar-se la vida amb violent menyspreu de qualsevol norma que no els beneficie directament. Són ―en definitiva― models a imitar. 
En aquestes condicions, amb models de conducta com els que tenim al capdavant de les institucions, com volem que ningú respecte cap norma, per raonable que siga? Si no hi ha un policia al davant, amb instruccions explícites d’impedir-nos-ho, parlarem per telèfon mentre conduïm, fumarem on ens vinga de gust, llançarem les burilles a l’arena de la platja, i deixarem que els nostres gossos embruten la via pública. I tot això, sense la més mínima vergonya o càrrec de consciència. El dia que un d’aquests conductors atropellarà un ciclista, ja vorem com ho apanyem. 

Es tractarà, llavors, de negar que hem fet res mal fet, de tirar-li la culpa al ciclista. Sempre podem dir que circulava a tota velocitat, i que se’ns va tirar damunt com un posseït amb ànima de suïcida. Ja se sap que, en una terra d’oportunitats com la nostra, qui no condueix un cotxe de luxe no deu ser aigua clara!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mala educació?

4
Publicat el 21 de setembre de 2010
Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l’antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s’està expressant en el nostre idioma. A més d’antic, l’argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.
Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.
D’altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s’ha d’aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l’altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.
Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d’entendre què s’està dient en l’altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d’admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que “estamos en España y se ha de hablar español“, poden explicar molt millor aquesta actitud que s’escuda darrere d’una tramposa apel·lació a la bona educació. 
Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l’altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s’estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l’acció i donar als altres l’oportunitat d’escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n’hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n’hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se –també– en l’altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l’oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre’ns, i respondre’ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.
I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d’importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure’ns –amb tramposes acusacions centrades en la bona educació– quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua. 
Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s’han de fer. I puc assegurar –sense el mínim temor d’enganyar-me– que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

11 de setembre a Ca les Senyoretes

2
Publicat el 13 de setembre de 2010
Dissabte 11 de setembre ens trobàvem a Otos, a Ca les Senyoretes, gaudint de l’hospitalitat i el mestratge erudit i planer alhora del físic i escriptor Joan Olivares, i de la cuina esplèndida d’Assumpció. L’excusa era la presentació d’un llibre, i la possibilitat d’assistir -en rigorós i privilegiat directe- a la presentació d’Andanes, el darrer disc de Rafa Xambó, acompanyat pel músic Albert Ortega.
La presentació del llibre (“Sortir de l’armari lingüístic”) suscità un bon grapat d’intervencions per part dels assistents. Com sempre que es parla de llengua, els valencians hi tenim moltes coses a dir. Desitjos, frustracions, retrets i amargors solen omplir els minuts -o les hores- que dediquem a reflexionar sobre aquesta llengua que les lleis ens defineixen com a pròpia, i que les autoritats que patim s’entesten a tractar com a forastera. Tothom té alguna història a explicar sobre algú que l’ha insultat o fins i tot atacat per haver comés l’horrible pecat de parlar en valencià, ja siga en un ajuntament, una botiga o pel carrer. Sovint, aquesta  mena de catarsi té efectes perjudicials, i els assistents n’ixen amb una sensació de desemparança més gran que la que arrossegaven a l’entrada. 
Fa temps que vam arribar a la conclusió que això no era una bona estratègia, i sempre procurem fer anar el diàleg per uns altres viaranys, que ens acosten més a l’alegria o a l’esperança. Cal dir que no sempre és fàcil. Algunes vegades, tanmateix, hi apareixen aliats que, dotats potser d’un optimisme espontani i a prova de frustracions, són capaços de llançar una mirada distinta sobre la realitat. 
Quan ja moltes persones més joves (‘estudiosos’, com ell els va qualificar) havien pres la paraula, alçà la mà Bruno, un home del poble, amb prou anys com per haver viscut la guerra de jovenet. Després d’excusar-se per no tenir estudis, i en un valencià de deliciosa fonètica, farcit de les ressonàncies profundes i les sonoritats precises de la comarca, ens explicà a tots una història que havia passat en acabar la guerra. Un home d’Otos, sabedor segurament del magre futur que li esperava després de la derrota, decidí d’anar-se’n a l’exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com ‘Miquel el de Margarida’, se n’havia anat anys abans a l’Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s’embarcà cap allà. 
Analfabet com era -sempre segons el relat d’en Bruno- no feu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l’adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que -en desembarcar a Orà- es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d’aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l’otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: “Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?”. I així anà pels carrers d’Orà, entremig d’aquella gentada que ni l’escoltava ni l’entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d’una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.
Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l’increpava des de lluny: “Qui està parlant valencià per ací?”. Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l’enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n’havia anat a buscar la font d’aquelles paraules, cosa que -molt probablement- salvà la vida del seu paisà. Bruno, amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: Qui diu ara que el valencià no serveix per a res?
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nou curs, vells abusos

7
Publicat el 2 de setembre de 2010
Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú -des de l’equip rectoral- no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l’arc de triomf i -prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups- faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s’ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.
No m’estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se’ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s’imagina un  professor dient, el primer dia de classe: “Ja sé que l’assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat“? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i -si arribara el cas- el mateix rector, prendrien cartes en l’assumpte i el cridarien a l’ordre sense remissió. 
Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d’un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants -de diverses carreres- que hauran triat l’opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i -per tant- en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta -la seua- llengua.
L’argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien -ara a final de curs, i generalment, per ordre d’antiguitat en el càrrec- quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden- senzillament- no triar els grups que estan programats -i clarament etiquetats- en aquesta llengua. D’aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s’hi hauran matriculat, seran democràticament respectats. 
També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se’n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies -en forma de males qualificacions- contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s’oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d’una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.
Estic convençut que l’actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l’esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que -any rere any- s’han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que -per unes o altres raons- trien l’opció -plenament legítima- de matricular-se en grups que s’haurien d’impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se’ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera  i uns altres de segona?
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Timidesa lingüística

3
Publicat el 29 de juliol de 2010
Passejant per la ciutat d’Alacant, fa poc, em vaig trobar que no sabia com anar al lloc que buscava. Com és costum de fer en situacions semblants, vaig preguntar a la primera persona que vaig trobar disponible.
-” Perdone, em podria dir com anar al carrer tal”?
L’home em va respondre amablement i em donà les instruccions necessàries per tal d’arribar al meu objectiu. Quan ja li havia donat les gràcies, i per a la meua sorpresa, fou ell qui em preguntà a mi:
-” Escolte… i vosté com sabia que jo parlava valencià?”
-“No ho sabia”- li vaig respondre. 
En comprovar que aquell senyor es quedava una miqueta perplex, i en justa correspondència a la seua amabilitat, li vaig voler donar alguna explicació més, i li vaig aclarir que jo, com que pense en valencià, quan m’acoste a algú, li parle en eixa mateixa llengua, sense  preguntar-me si serà o no la seua també. No sé si en va quedar molt convençut. A mi, en canvi, em quedà ben clar que aquell senyor pensava que l’únic motiu vàlid per adreçar-se a algú en valencià és saber del cert que és una persona valencianoparlant. 
D’eixa actitud en podem dir -amb propietat- timidesa lingüística, i podem constatar que -efectivament- és molt habitual entre les persones que tenen el valencià com a llengua primera, que el parlen a casa i amb els amics i coneguts, i que -en canvi- l’amaguen quan es tracta de comunicar-se amb persones que no coneixen. N’hi ha que, fins i tot arriben a demanar disculpes si s’han adreçat en valencià a algú que -jutjant-ho per la llengua en què contesta- ha resultat que no el parlava. 
Demanem disculpes quan, involuntàriament, hem fet mal a algú (xafant-li un peu, per exemple), o l’hem ofés d’alguna manera. Com pot ser que ningú considere que parlar en una llengua -siga la que siga- pot ofendre? Més encara, si es tracta d’una llengua que la legislació vigent declara oficial, però en qualsevol cas, parlar en qualsevol idioma no pot constituir mai una ofensa per a ningú. Si després resulta que l’altre no parla la mateixa llengua que jo, i jo vull adaptar-me a la seua, ho puc fer. És una opció legítima. Si, en canvi, m’estime més continuar expressant-me en el meu idioma, també ho puc fer. És igualment legítim.
Si l’interlocutor no m’entén, ja m’ho farà saber. Una regla bàsica de la comunicació és considerar que la persona amb qui parlem és aproximadament tan intel·ligent com nosaltres mateixos, i està igualment capacitada per a expressar allò que vol. Ací tenim una bona base per a una comunicació respectuosa i igualitària, que podria servir per a avançar cap a una situació d’autèntica igualtat lingüística. 
Les lleis -sobre el paper- ens reconeixen el dret a viure en la nostra llengua, tant a les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia, com a les que considerem que la nostra és el valencià. El límit, però, no es troba tant als papers com en la nostra forma quotidiana de comportar-nos. Actuar tímidament implica -en termes generals- inhibir-se, ser passius, optar per la inacció. Som tímids quan callem en comptes de parlar, o  quan deixem passar una oportunitat, o tolerem un abús, simplement per no cridar l’atenció.  Els llibres d’autoajuda i les consultes que reben molts professionals de la psicologia, tracten sovint de la timidesa., i la consideren com una limitació important, que cal superar si volem millorar el nostre nivell de benestar personal. 
En el cas de la llengua és exactament igual. Si opte directament pel castellà en lloc d’iniciar les interaccions en la mateixa llengua en què parle amb mi mateix, entre altres coses, estic perdent moltes oportunitats de descobrir que els meus interlocutors poden ser tan valencianoparlants com jo mateix. La manera de saber-ho és ben senzilla: parlar-li en valencià. Puc estar raonablement segur que, si no m’entén, m’ho farà saber. I per tant, també puc assumir que si no m’ho diu, vol dir que m’entén, i que podem continuar comunicant-nos sense més dificultat. I, en qualsevol cas, no he de tindre cap dubte que ningú no s’ha d’ofendre per sentir parlar un idioma, qualsevol idioma, i -especialment- l’idioma propi del territori on viu.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Milions de parlants

2
Publicat el 26 de juliol de 2010
Fa poc llegia un dels comentaris dels lectors, a un article sobre la oficialitat del català a Europa. La cosa, amb profusió de majúscules, signes d’exclamació i faltes d’ortografia, tornava fonamentalment a l’antiga cantarella segons la qual, les llengües que tenen molts milions de parlants tenen més legitimitat que les que en tenen pocs. Amb el pas de les dècades, les xifres atribuïdes a l’espanyol han anat creixent vertiginosament, dels 300 als 400 i als 500 milions, sense que cap empresa madrilenya de demoscòpia no ho haja posat mai en dubte.
Sovint m’he preguntat com dimonis en fan el recompte, però crec que -senzillament- sumen els habitants dels estats que tenen el castellà com a llengua oficial, i au! Això vol dir, entre altres coses, que els modestos 10 milions de parlants que -pam amunt o avall- hom atribueix al català, també sumem per arribar-ne als 500 d’hispanoparlants. Ja sabem que tota pedra fa paret, i així ofrenem, ni que siga involuntàriament, una altra nova glòria a l’univers hispanocèntric, junt amb les que aporten els parlants de guaraní, de quítxua i de moltes altres llengües americanes.
No pretenc, ara i ací, discutir-ne les xifres. La bona veritat és que em té igual que en siguen cinc-cents o cinc mil milions. Tinc el màxim respecte per tota aquesta milionada d’hispanoparlants; exactament el mateix respecte que professe als poc milers de parlants de maltés, o als pocs milions de parlants de noruec. I sobretot, no tinc la menor intenció de comunicar-me amb tantes persones, en tota la meua vida, ni la pretensió de fer-los arribar -a tots plegats- cap missatge en particular.
Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t’importen i t’interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls…i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d’acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d’un altre, per molts milions de diferència que hi haja. 
I resulta que -segons que diuen els estudiosos de la matèria- tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l’Àfrica central, a Londres,  Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d’escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls  -i qui sap si també als cervells- d’un o més trilions d’habitants de l’univers.
D’altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai l’enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català, que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vacances i nacionalitats

2
Publicat el 16 de juliol de 2010
Durant les vacances d’estiu, molta gent viatja, i és molt freqüent escoltar preguntes sobre la nostra nacionalitat. “D’on sou?”-et pregunten en distints idiomes. Per als qui no ens sentim còmodes amb l’adscripció de la nacionalitat espanyola s’hi obri un dilema. Moltes vegades, no és qüestió d’embrancar-se en una complexa explicació sobre les nostres pròpies sensibilitats nacionals, que l’altre no ha demanat i -probablement- tampoc no espera, ni li interessa especialment.
Una alternativa viable és contestar que el nostre passaport és espanyol. És un fet que no podem negar, i -d’altra banda- deixa oberta -per als bons entenedors- la possibilitat de preguntar més coses, si en volen saber més. Les reaccions que hi trobarem poden ser, però, ben diverses. Explicaré un parell d’anècdotes per a il·lustrar-ho.
Fa uns quants anys, en un parc natural de Costa Rica, la meua companya va escriure, en l’apartat “País” del formulari d’entrada, el nom del seu país: Euskal Herria. Un home, el següent en la coa, va reaccionar escrivint en nom del seu país, “España” en majúscules de grandària desproporcionada. No content amb això, va remugar en veu alta, i acabà per adreçar-se  -una mica intempestivament- a la meua companya, amb paraules com aquestes: “Pero su pasaporte, ¿qué dice?“. A banda de la curiosa creença que els passaports puguen parlar, assumia aquest senyor que la pertinença d’una persona a una nacionalitat depén -exclusivament- de la paperassa oficial. No sembla que li importara, ni poc ni massa, la decisió personal sobre la identitat nacional de ningú.
Per contra, en un altre viatge pel nord del Marroc, i després d’haver passat una bona estona en una paradeta de venda d’espècies, un home d’uns setanta anys em va preguntar -en francés- d’on era. Es veu que ens havia sentit parlar entre nosaltres, i no acabava d’identificar l’idioma que parlàvem. Decidit a no convertir aquella pregunta de cortesia en una llarga disquisició,  li vaig respondre “Dans les papiers?“. L’home, que molt probablement no tenia molts estudis, però sí un sentit comú que podríem esperar de qualsevol ésser humà, va negar ostensiblement amb el cap i amb les mans, i replicà emfàticament: “Mais non!, dans le coeur“.
Si la pregunta és de cortesia, entenc que allò que és cortés, educat, és interessar-se per la persona, no pels seus documents. És això mateix el que feu aquell home. Volia saber d’on m’agrada a mi pensar que sóc, no què volen les autoritats del meu estat que jo siga. Li vaig agrair el gest, i vaig procurar fer-li una explicació breu i entenedora de la meua opció personal. Val a dir que no li costà gens d’entendre’m, atés que ell mateix era amazig, i poguérem gaudir d’una estoneta de conversa amable, i també aprendre algunes coses que no són del tot evidents per als turistes que visiten aquell territori.
El món està ple de gent que té sensibilitats nacionals distintes de les que figuren als seus papers. No cal que pensem que la nostra és una situació estranya i difícil d’entendre. Com ja he dit, tampoc no cal que convertim cada conversa en una dissertació sobre geopolítica. Després de tot, estem de vacances. Això, però, no ens obliga a assumir la lletra del passaport com una realitat monolítica i inqüestionable. Només cal que elaborem una resposta senzilla, que no ens faça sentir incòmodes, i que ens permeta presentar-nos d’acord amb què ens sentim, i no necessàriament en funció del nostre passaport: en el cor, no als papers.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nacionalistes fora de l’armari

3
Publicat el 10 de juliol de 2010
El campionat mundial de futbol que s’està jugant a Sud-àfrica ha entrat sorollosament en les nostres vides sense demanar permís. Fins i tots en les d’aquells que no som afeccionats al futbol de seleccions estatals (un fenomen ben curiós, si tenim en compte que els jugador cobren els seus sous milionaris dels clubs, i no dels governs). És virtualment impossible no saber qui guanya i qui perd, i fins i tot, no assabentar-se’n puntualment, gràcies a les expansions expressives dels qui s’alegren quan guanya la selecció espanyola.

Es veu que una de les conseqüències del bon joc de l’equip que representa Espanya és la proliferació de banderes espanyoles als balcons i les finestres. He de reconèixer que em costa un esforç de contenció no etiquetar ideològicament aquells que pengen l’ensenya roja i groga a la façana de sa casa. Em dic a mi mateix que, tot i que són els mateixos colors que ens imposà Franco, qui els exhibeix no és necessàriament un energumen de cap a peus. Fins i tot quan l’ornamenten amb una silueta de bou, convertint-la així en la mateixa bandera que llueix amb orgull una extrema dreta xenòfoba i assassina, faig un esforç per convéncer-me que qui la penja al seu balcó no és necessàriament un feixista declarat. M’esforce disciplinadament per entendre que hi ha persones que poden sentir aquesta insígnia com a pròpia, sense  combregar -necessàriament- amb les connotacions més imperialistes i impositives que ens evoca a uns altres.
Ara bé, sí que hi ha una conseqüència que espere observar quan haurà passat tot aquest tràfec del mundial de futbol. Espere que aquestes persones que ara pengen les seues banderes al balcó no tornen mai més a l’absurda pretensió de presentar-se com a ‘no-nacionalistes’. Espere que -en coherència amb la conducta que han exhibit en plena eufòria patriòtica- passen a admetre obertament que són profundament nacionalistes. Exactament amb la mateixa profunditat amb què es declaren espanyols; amb la mateixa intensitat amb què s’esgargamellen cridant en plena nit el nom de la seua nació, després d’un gol, o al final d’un partit guanyat; amb la mateixa desimboltura amb què pengen les seues banderes, amb bou o sense, i les deixen onejar al vent. 
Puc entendre que se senten espanyols. Puc entendre -fins i tot- que se’n senten orgullosos. Sóc completament incapaç de compartir-ho, però ho puc entendre. No puc admetre, tanmateix, que aquells que fan tan notòria ostentació de la seua pertinença nacional, dels seus colors i dels seus símbols, pretenguen -l’endemà mateix- adoptar un posat elegant i distanciat, tot arrufant el nas quan uns altres parlen d’identitats, de llengües o de drets nacionals, per a declarar indolentment que ells no són nacionalistes, i que això dels nacionalismes és absurd i està passat de moda.
Si és absurd; si està passat de moda, que despengen ara mateix les seues banderetes dels balcons. I si no ho fan, que renuncien a donar lliçons de modernitat a aquells que no sentim com a propis els seus símbols ni la seua pàtria.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un futur en valencià

2
Publicat el 21 de juny de 2010

El professor Esteban Morcillo, rector de la Universitat de València, ha declarat fa poc que podem “construir un futur junts i en valencià”. Això és una bona notícia. Que persones de la solvència acadèmica i el prestigi social d’un rector d’universitat facen declaracions públiques, i en positiu, respecte de la viabilitat i l’interés de construir el nostre futur com a poble en clau valenciana, és una de les escasses alegries que se’ns permeten, pel que fa a la cultura pròpia.

Fa uns mesos, em va telefonar al despatx un prestigiós catedràtic de la UV. S’adreçà a mi en un valencià impecable, amb la correcció lingüística i la riquesa de lèxic que podem esperar d’una persona de la seua excel·lència acadèmica i ampli bagatge cultural. Fins ací no hi ha res de què estranyar-se. El cas és, però, que fa vint anys que he tingut l’oportunitat -i el plaer- d’escoltar les seues conferències i cursos, i de llegir els seus escrits en la premsa, i ni tan sols sabia que aquest professor era valencianoparlant de soca-rel.
És una llàstima que persones d’elevat prestigi acadèmic o professional no gosen exercir públicament de valencians, i prestar així una mica del seu merescut prestigi a una llengua, que també el mereix però no li’l reconeixen. Quan imparteixen les seues classes i conferències sistemàticament en castellà, com si l’altra llengua oficial que tenim no fóra digna de les seues paraules, estan fent un mal servei a la cultura del seu  poble.
El valencià -com tota altra llengua- és perfectament apte per a qualsevol registre conversacional. Des del més col·loquial fins al més formal i acadèmic. Totes les paraules i totes les idees són dignes de ser dites en qualsevol idioma. Tots els idiomes mereixen el nostre respecte. El nostre també. I la manera com podem expressar aquest respecte és fent el nostre treball amb la màxima qualitat de què som capaços, i sense ocultar la nostra llengua. Perquè quan ho fem, quan l’ocultem, estem desmentit declaracions com les del rector, plenes de saludable optimisme i inequívoca bona intenció.
Fa poc vaig assistir al casament civil d’un bon amic.  L’oficiant de la cerimònia, en acabar, els va desitjar molta felicitat i, just abans d’anar-se’n, es girà i va dir a la parella: “I procuren vostés fer alguna cosa per a aconseguir-la, la felicitat”. Aquest és també un bon consell per a incrementar la salut social de la llengua pròpia de la Universitat de València. És un sol consell, però en aquest cas conté tres parts: la primera, que cal desitjar millorar-la; la segona, que convé declarar-ho públicament; i la tercera, que s’han d’emprendre les accions institucionals necessàries per tal d’aconseguir-ho.

De moment, ja tenim la segona: el rector s’ha posicionat a favor d’un futur en valencià. Confiem que també siga certa la primera: que el desig és autèntic, i esperem que com a màxim responsable de la universitat, donarà resposta satisfactòria a la tercera, que bé pot ser la més important:  emprendre accions concretes per avançar cap a una autèntica igualtat lingüística en la universitat. Exigir que qui s’incorpore a la universitat en conega -també- la llengua pròpia, seria una bona manera de començar a posar fil a l’agulla.

Publicat dins de General | Deixa un comentari