de l'Horta estant

Durant les vacances d’estiu, molta gent viatja, i és molt freqüent escoltar preguntes sobre la nostra nacionalitat. “D’on sou?”-et pregunten en distints idiomes. Per als qui no ens sentim còmodes amb l’adscripció de la nacionalitat espanyola s’hi obri un dilema. Moltes vegades, no és qüestió d’embrancar-se en una complexa explicació sobre les nostres pròpies sensibilitats nacionals, que l’altre no ha demanat i -probablement- tampoc no espera, ni li interessa especialment.

Una alternativa viable és contestar que el nostre passaport és espanyol. És un fet que no podem negar, i -d’altra banda- deixa oberta -per als bons entenedors- la possibilitat de preguntar més coses, si en volen saber més. Les reaccions que hi trobarem poden ser, però, ben diverses. Explicaré un parell d’anècdotes per a il·lustrar-ho.

Fa uns quants anys, en un parc natural de Costa Rica, la meua companya va escriure, en l’apartat “País” del formulari d’entrada, el nom del seu país: Euskal Herria. Un home, el següent en la coa, va reaccionar escrivint en nom del seu país, “España” en majúscules de grandària desproporcionada. No content amb això, va remugar en veu alta, i acabà per adreçar-se  -una mica intempestivament- a la meua companya, amb paraules com aquestes: “Pero su pasaporte, ¿qué dice?“. A banda de la curiosa creença que els passaports puguen parlar, assumia aquest senyor que la pertinença d’una persona a una nacionalitat depén -exclusivament- de la paperassa oficial. No sembla que li importara, ni poc ni massa, la decisió personal sobre la identitat nacional de ningú.

Per contra, en un altre viatge pel nord del Marroc, i després d’haver passat una bona estona en una paradeta de venda d’espècies, un home d’uns setanta anys em va preguntar -en francés- d’on era. Es veu que ens havia sentit parlar entre nosaltres, i no acabava d’identificar l’idioma que parlàvem. Decidit a no convertir aquella pregunta de cortesia en una llarga disquisició,  li vaig respondre “Dans les papiers?“. L’home, que molt probablement no tenia molts estudis, però sí un sentit comú que podríem esperar de qualsevol ésser humà, va negar ostensiblement amb el cap i amb les mans, i replicà emfàticament: “Mais non!, dans le coeur“.

Si la pregunta és de cortesia, entenc que allò que és cortés, educat, és interessar-se per la persona, no pels seus documents. És això mateix el que feu aquell home. Volia saber d’on m’agrada a mi pensar que sóc, no què volen les autoritats del meu estat que jo siga. Li vaig agrair el gest, i vaig procurar fer-li una explicació breu i entenedora de la meua opció personal. Val a dir que no li costà gens d’entendre’m, atés que ell mateix era amazig, i poguérem gaudir d’una estoneta de conversa amable, i també aprendre algunes coses que no són del tot evidents per als turistes que visiten aquell territori.

El món està ple de gent que té sensibilitats nacionals distintes de les que figuren als seus papers. No cal que pensem que la nostra és una situació estranya i difícil d’entendre. Com ja he dit, tampoc no cal que convertim cada conversa en una dissertació sobre geopolítica. Després de tot, estem de vacances. Això, però, no ens obliga a assumir la lletra del passaport com una realitat monolítica i inqüestionable. Només cal que elaborem una resposta senzilla, que no ens faça sentir incòmodes, i que ens permeta presentar-nos d’acord amb què ens sentim, i no necessàriament en funció del nostre passaport: en el cor, no als papers.