de l'Horta estant

Els darrers enfrontaments futbolístics entre el Barça i el Madrid han estat una font ben sucosa de notícies i reflexions. La majoria, de caràcter futbolístic, tot i que no convé oblidar com de fàcil és fer metàfores que lliguen la pugna futbolística amb uns altres nivells de la realitat que vivim. La diferència d’estils entre tots dos clubs, intensificada ara mateix per l’antagonisme extrem entre la sobrietat mesurada d’en Guardiola i l’histrionisme egotista d’en Mourinho, pot fer florir un estol inacabable de paral·lelismes amb la política, i particularment amb la política nacional, és a dir, la que fa referència a les nacions. Els següents paràgrafs només n’analitrzaran -breument- un dels molts possibles.

A l’estadi del Reial Madrid, les autoritats competents no van considerar necessari ni convenient que el català fos una de les llengües que sonarien per megafonia. Ho van trobar -diuen- ‘perillós’. Ells sabran per què. Com pot un idioma ser perillós? El català ha sonat als estadis de tota Europa, sense que s’haja produït cap catàstrofe. Per tant, l’única explicació és que les esmentades autoritats foren conscients que l’estadi estaria ple de fanàtics ultranacionalistes, capaços d’engegar un frenesí de violència extrema, davant la insostenible provocació d’escoltar una llengua estrangera. 
 

Perquè, evidentment, és aquesta la consideració que fan del català: un idioma estranger. I no un estranger qualsevol, ja que no hi ha cap problema perquè l’anglès, el francès o l’italià sonen al Bernabeu. No: un estranger particularment odiós i insuportable, a qui no es pot concedir ni la mínima cortesia que les regles de l’hospitalitat i de l’esportivitat recomanarien. Els càntics de ‘que viva España‘ amb què els madridistes animaven el seu equip ho corroboren plenament. Quan el Madrid juga amb un altre equip espanyol, com ara -posem per cas- el Màlaga, es produeixen aquests crits? Evidentment no. Això només passa quan juguen contra el Barça, a qui consideren un equip no espanyol, i és per això que -entonant tan patriòtica peça- pretenen refermar-se contra l’estranger odiós que és -alhora- enemic esportiu i nacional. 

I estic segur que durant el partit de tornada, a l’estadi del Barcelona, l’idioma dels madrilenys sí que sonarà per megafonia. I que, a diferència d’ells, que van segrestar tantes senyeres estelades com van poder,  la bandera espanyola es passejarà sense cap problema per les grades del Camp Nou. Potser caldrà veure-ho com una mostra més de la diferència d’estils entre tots dos equips. Potser ens ho voldrem mirar com una mostra de cortesia, d’una cortesia que nosaltres sí que observem respecte a tots els rivals, independentment del seu origen.

També convindria, però, recordar que la cortesia ha de ser bidireccional. Que hem de ser educats amb tothom, però que també tenim dret a esperar un tracte equivalent per part d’ells. Quan no és així, quan només nosaltres som cortesos, mentre que ells es permeten sistemàticament faltar-nos al respecte, la cosa s’assembla sospitosament a la submissió. I si bé la cortesia és -no sols acceptable- sinó desitjable, la submissió és un costum abjecte i plenament rebutjable, que ens haurem d’anar fent a la idea d’abandonar. L’alternativa a la submissió és la dignitat. I -igual com la cortesia- la dignitat s’ha de fer servir amb amics, enemics, coneguts i saludats. Amb compatriotes i amb estrangers. A casa d’ells, i també a casa nostra.

El 10 d’abril hauria de passar a la història com un dia normal d’una ciutat normal, d’un país democràtic. Perquè decidir és ben normal (tothom ho fa cada dia). I perquè votar -tot i que no ho fem cada dia- és -o hauria de ser- la manera normal d’arribar a les decisions importants. Les altres, les que impliquen la presència de tancs, uniformes i baionetes calades, haurien de ser considerades, no tan sols excepcionals (per oposició a normals), sinó també execrables.

I també és normal que s’hi manifesten en contra una desena de falangistes amb el lema “La independència és una ruïna”, perquè les minories són perfectament respectables. I perquè tenen raó: la independència és una ruïna per als espoliadors. Efectivament! I els falangistes són conseqüents amb el seu credo racista i colonial, i defensen els interessos dels qui ells consideren una raça superior i -per tant- amb tot el dret del món a viure a expenses de l’espoliació dels considerats inferiors. Podem estar en contra d’aquestes propostes tan carpetovetòniques, però està molt bé que puguen eixir al carrer i exhibir els seus eslògans i la seua estètica retrògrada, amb total llibertat d’expressió.

I no és menys normal que el senyor Fernández Díaz, del PP, s’opose a la consulta argumentant que conduiria a trencar la legalitat vigent. Després de la mort del dictador, la legalització dels partits també trencava la legalitat instaurada pel franquisme. I no tinc dubte que Don Alberto no hauria mogut un dit per esquarterar aquella legalitat, i que -si fos el cas- continuaria estant ben còmode amb els privilegis que el règim concedia a famílies lleials i bones servidores com la seua. És perfectament normal que ell no vote, i que demane que ningú no ho faça. Ja sabem com d’al·lèrgica a la democràcia és la fauna del seu partit. Si la democràcia els aprofita per a seguir manant i mamant, perfecte, però si pot servir perquè triomfe algú altre, de seguida es neguitegen i comencen a preguntar-se si no ha estat un error abandonar les armes, i si no caldrà tornar a exigir el respecte a la legalitat vigent, i -si cal- la tutel·la de l’exèrcit.

I sobretot, és normal trobar els carrers plens de gent que s’adreça a votar. Perquè -això diuen- votar és la manera democràtica de decidir. Perquè l’alternativa, les altres maneres de fer-ho, són sempre més dures i més desagradables. I perquè -diguem-ho clar- la independència la vol tothom. No hi ha ningú que vulga dependre eternament dels seus pares. N’hi haurà que -fent de la necessitat virtut- diran que s’hi viu molt bé, i que -als seus 40 anys- segueixen a casa dels pares perquè és una bicoca. Però menteixen. I quan es miren a l’espill, s’hi veuen fracassats. Tots volem la independència. I tots els espanyols són independentistes. O n’hi ha algun que vulga que el seu país siga dependent d’un altre?

La diferència és si això que és clarament tan desitjable ho vols només per a tu, o ho acceptes també per als altres. També és possible ser independentista dels de la llei de l’embut, que vol dir voler la independència per al teu poble (el boc ample) però no per als altres (l’estret). Ja s’ho faran! El 10 d’abril, Barcelona s’ha comportat com una ciutat normal. Una ciutat que no imposa, sinó que ofereix, a les persones que hi viuen,  l’oportunitat d’expressar què volen, i de fer-ho d’una manera democràtica i assenyada. Què diuen, que no és una consulta vinculant? I, en un sistema que es considera democràtic, què hauria de ser més vinculant que l’expressió democràtica d’una voluntat, un exèrcit?  

L’últim llibre de Víctor Alexandre parla sobre l’abolició de les corrides a Catalunya. Els valencians en diem ‘corregudes de bous’, però en aquesta ocasió, dir-ho d’aquesta manera faria pensar que s’han abolit també els correbous, i no és així. D’altra banda, dir-ne ‘corrida‘ sembla que fa més justícia a l’origen i a l’essència de la Fiesta Nacional.

Es tracta d’una novel·la en clau irònica, que retrata la societat catalana des de l’òptica dels braus. No sols des dels interessos humans que justifiquen aquest fenomen de la tortura d’animals com a espectacle públic, sinó des de la particular perspectiva d’uns personatges que -tot i les banyes- són sorprenentment humans.

Víctor Alexandre escriu com pensa i pensa com viu, amb una honestedat radical. El seu pensament és un potent reductor de l’ambigüitat. I no ho és perquè simplifique la realitat, que no ho fa, sinó perquè actua com el tall esmolat d’una navalla, que deixa ben descobertes les autèntiques posicions de cadascú. L’estil directe i l’argumentació sense concessions no deixen cap espai per a l’ambigüitat calculada en què no pocs polítics estan instal·lats des de fa dècades, i que -ho hauríem de reconèixer- sovint ens resulta còmoda a tots.

L’abolició de les curses de braus va generar força polèmica, i potser encara ho farà si el sistema judicial espanyol -fent gala del seu proverbial esperit democràtic- arriba a optar per deixar sense efecte la decisió majoritària del parlament de Catalunya. Bona part dels arguments dels defensors de l’espectacle taurí se centraven en el caràcter de reivindicació independentista que atribuïen a la proposta abolicionista. Per la seua banda, aquests insistien en la naturalesa animalista de la seua reivindicació. Tots dos punts de vista queden ben dibuixats en la novel·la, i la solidesa i la potència dels diversos arguments hi és ben representada.

A mi m’agrada especialment que aquesta novel·la ens ofereix l’oportunitat de fer múltiples paral·lelismes i interpretacions respecte a qui són o què representen els personatges que hi apareixen. Potser algunes coincidiran amb les que l’autor havia previst, i unes altres no. Tant se val. L’exercici és francament divertit, i les reflexions a què l’escriptor ens aboca, sense dur-nos-hi de la mà, ens permetran de repensar aquestes -i algunes altres coses- des d’una òptica diferent. Com amb els altres llibres d’aquest autor, el benefici no s’acaba en finalitzar-ne la lectura. L’activitat neuronal que el seu pensament esmolat evoca, continuarà sent beneficiosa (per a cervells no rovellats), dies, setmanes i mesos després.

El 7 d’abril de 1261, fa ara set-cents cinquanta anys, el rei Jaume I va jurar Furs per Jaume I a les corts valencianes, reunides per primera vegada a València. Pocs dies després naixia formalment el Regne de València, que va durar fins a l’arribada de les tropes de Felip V, amb la promulgació del decret de Nova Planta. Com, que no ho sabíeu? No m’estranya, perquè la Generalitat valenciana no ho ha dit enlloc. No se n’ha fet cap acte commemoratiu. No s’ha publicat cap obra de revisió històrica. Ras i curt: ni ho saben, ni els importa un rave. 

I per què ho havien de fer?. Si les úniques efemèrides que els importen són les del 12 d’octubre (‘el dia de la raça’- en deien ells mateixos, ufanosos, quan no els calia dissimular gens ni miqueta el seu franquisme essencial), o -a tot estirar- el dia de la sacrosanta constitució espanyola. No m’estranyarà gens que, amb motiu de l’existència de l’AVE “Madrid-Levante” proposaren fer festiva la data del 2 de maig, que és quan Madrid celebra l’èxit de la seua particular kale borroka, i l’assoliment de l’única independència que consideren legítima: la seua. 

Celebrar fites històriques o natalicis és cosa que qui sap qui és i d’on ve. Si -a més a més- sap on va, potser ho farà amb més trellat i tot, però per a commemorar una data fundacional només és imprescindible saber qui ets, i no estar-ne profundament avergonyit. I d’ací plora la criatura. La colla que ens governa no deuen saber ben bé ni un borrall d’història, ni en volen aprendre. Després de tot, no és un coneixement pragmàtic per a ells, que necessiten concentrar-se en la comptabilitat, per saber quants dels nostres diners fan a mans (i a butxaques) dels seus amiguets, ja siguen ‘de l’ànima’ o del cos més terrenal i pecaminós.

Els té ben igual si les corts fan 750 anys o si es transformen en un supermercat, sempre que ells no deixen de cobrar sous i dietes. Estan molt més amatents a celebrar les festivitats de l’espanyolitat. S’omplen la boca de Comunitat valenciana, sobretot perquè amb això experimenten el plaer intens d’insultar i denigrar tot un poble, sense haver de tacar-se les mans ni la boca. Comunitat, talment com una comunitat de veïns, no és res, és menys que res, és un no-lloc, un no-país. Fa 750 anys començàvem a ser un regne, un estat. Ara som un joguet en mans del braç incorrupte del postfranquisme, adobat amb mètodes propis de la màfia siciliana.

Puc entendre el seu interès desmesurat per liquidar la llengua i la cultura dels valencians. Ja comprenc que, admiradors impenitents com són de la rotunda caspositat de l’espanyolisme més ranci, volen que siguem uns espanyols més dins d’una Espanya castellanament uniforme. Les preguntes que em falten per respondre són: si aconsegueixen això, quin sentit tindran els seus càrrecs?; per què caldria una  presidència de la Generalitat -o de les corts- en un territori enterament indistingible dels altres?; quin sentit tindria l’autogovern en un poble que no ho és?

No volen celebrar el 750 aniversari de la constitució de les corts valencianes, probablement per por de no despertar ningú del somni mesell que ens han induït. Per tal que ningú no se’n recorde que som un poble amb història i que podríem -perfectament- ser un poble amb dignitat. Que podríem elevar la nostra autoestima fins al punt de sentir-nos iguals als altres, i no tolerar més submissions abjectes ni més espoliacions sistemàtiques. Veurem què volen celebrar si un dia els seus anhels triomfen, i els toca dissoldre les corts per tal d’ofrenar -definitivament- totes les glòries (incloent-hi la existència mateixa del seu poble, però també els seus càrrecs) a la seua reverenciada Espanya. 

He llegit al diari que Xavier García Albiol, del PP de Badalona, reclama a l’ajuntament de Reus que “restringeixi l’accés a ajuts i serveis socials” a aquells nouvinguts que “ni s’adapten ni volen adaptar-se” a les normes de convivència. D’entrada, m’ha sorprés que un membre del PP es referira d’aquesta manera als molts espanyols que -havent emigrat a Catalunya durant els anys 50, 60 o 70 no han aconseguit ni tan sols un domini funcional mínim del català. Jo em pensava que al PP li interessaven aquestes bosses de monolingües en espanyol, com a forma prioritària de justificar la conveniència d’imposar l’espanyol com a llengua de convivència. 

Poc després, he comprés que no era això. Que aquest senyor no feia referència als inadaptats espanyols sinó a tots els altres; als que han vingut de l’Àfrica o de l’Àsia o d’Amèrica central o del sud. Són aquestes inadaptacions les que fan nosa al senyor Albiol i al seu partit. De nou estem davant d’un fenomen netament racista: els ciutadans espanyols gaudeixen d’uns privilegis que han de ser negats als altres, en virtut del seu lloc de naixement. Això inclou -en el cas dels espanyols- el privilegi de no adaptar-se ni voler adaptar-se al lloc on arriben, mentre que -per als altres- l’adaptació ha de ser un requisit; fins i tot una obligació que -en cas de no satisfer-la- hauria d’acabar en expulsió sumària del país. 

No em preguntaré què significa -per a aquest individu i per al seu partit- la paraula ‘adaptació’. No m’interessa què pot pensar de l’adaptació una gent que considera que a les persones que viuen fa dècades a Catalunya , però que han nascut en algun altre lloc, cal parlar-los en espanyol perquè t’entenguen. Em sembla que amb això els insulten barroerament, els discriminen i menystenen la seua intel·ligència. És una actitud molt pròpia dels racistes. Per tal de sentir-se superiors necessiten denigrar els altres.

I una forma molt característica de fer-ho és banalitzar les seues reivindicacions. Quan diem que volem poder escolaritzar els nostres fills en valencià, o quan reclamem cinema i més espectacles en la nostre llengua, els racistes diuen -amb posat condescendent- que hi ha coses de molt més interés, com ara la corrupció o la crisi econòmica. I que allò que realment importa és comunicar-se, i no la llengua en què ho fas. Que s’ha de ser obert, i no preocupar-se de futilitats. O -encara més- que tenim un odi injustificat als castellans, i que és aquest odi el que motiva la nostra queixa. 

El que no diuen és que ells tenen plenament garantit el dret a viure íntegrament en la seua llengua. Que tot això de comunicar-se tan obertament ho fan en la seua llengua, amb total comoditat i prescindint violentament del fet que són ells qui han vingut a viure a casa nostra. Nosaltres no anem a casa d’ells a exigir-los que ens parlen en català. Podem demanar alguna mostra més clara de racisme? Troben perfectament acceptable que els drets que ells tenen no ens siguen accessibles a nosaltres. Una professora hispanoparlant ha de poder exercir el seu magisteri en espanyol, passant olímpicament per damunt del fet que la llengua dels seus alumnes és un altra. Per contra, una família que vol escolaritzar els fills en valencià ha de dependre de si el mestre que els toca en sort és o no analfabet en l’idioma del país en què ensenya. 

I l’argument de l’odi és un dels més obertament racistes que podem trobar. Qualsevol acció que no siga la d’acceptar submisament la seua superioritat és -sense cap mena de dubte- una acció motivada per l’odi irracional. Perquè -és clar- ¿qui s’oposaria -racionalment- al domini dels éssers superiors? ¿Qui hauria de qüestionar la superioritat urbi et orbe de la seua llengua i la seua cultura? ¿Qui -que no estiga motivat per un odi baix i inconfessable- podria aspirar a gaudir dels mateixos drets lingüístics que ells?

I tot això, no sols els sembla normal, sinó que les nostres queixes els semblen banalitats plenament prescindibles. I això és -precisament- la mostra més evident del seu profund racisme. La incapacitat d’entendre les preocupacions dels altres. S’ha dit a bastament que una capacitat humana per excel·lència és l’empatia; la facultat de posar-se en el lloc de l’altre. Si això és cert, una de dos: o aquestes persones no són humanes, o és a nosaltres a qui no ens consideren humans. M’inclinaria més per la segona possibilitat. Una característica comuna a totes les formes de racisme és que procuren la deshumanització d’aquells que consideren inferiors. I atenció, perquè en aquesta ocasió, és a nosaltres a qui ens consideren inferiors. És per això que les nostres queixes sempre els semblaran banals, la nostra llengua prescindible; nosaltres, uns ciutadans de segona categoria, a tot estirar. 

No val la pena discutir amb ells. Els prejudicis i la ignorància no solen desaparèixer en el marc d’una discussió. Si hi ha alguna possibilitat que ho facen és en la confrontació amb una realitat sòlida, capaç de desmentir-los i de deixar-los sense efecte. És amb nosaltres mateixos amb qui hem de parlar. Som nosaltres qui no ens hem de creure la inferioritat essencial que ens proposen. Si som capaços de recuperar la nostra dignitat. Si sabem qui som i què volem, i no ens empassem les fal·làcies que ens proposen amb tota la potència dels seus mitjans de manipulació, tota aquesta patuleia de discapacitats lingüístics i de franquistes escassament disfressats no ens podran fer res. La seua força està en els tancs, i els tancs -a hores d’ara- no són tan fàcils de traure al carrer com els agrada pensar.

Què passaria si les persones castellanoparlants que viuen al País Valencià es quedaren sense poder sintonitzar cap emissora de TV en la seua llengua? No tinc cap dubte que hi hauria -a banda de les mesures directament policials- una mobilització massiva de l’opinió publicada espanyola, que inclouria -inevitablement- l’enèrgica condemna dels autoanomenats ‘intel·lectuals espanyols’.

I què passa quan les persones catalanoparlants del País Valencià (moltes més que no voldrien ells, per cert) ens quedem sense cap emissora en la nostra llengua? (Recordem que Canal 9 emet només de manera residual en valencià, i durant menys del 25% del temps total de la seua programació). Doncs no passa res. L’opinió publicada espanyola, i -sobretot- els autoanomenats ‘intel·lectuals espanyols’ no en diuen ni pruna. Als mateixos que alcen la veu i s’indignen  (i això els honora) quan s’atropellen els drets de -posem per cas- els indis ianomami, o les foques àrtiques, no els fa ni fred ni calor que, en plena Europa del segle XXI, se censure una televisió, o que més de 100.000 criatures valencianes no puguen fer efectiu el seu dret a rebre l’educació en la seua llengua. 

Si qualsevol govern autonòmic aplicara contra el castellà la mateixa política exterminacionista que el PP aplica contra el valencià des de la Generalitat valenciana, el govern espanyol hi intervindria sense cap reticència i amb la màxima duresa. No ho fan perquè no creuen que nosaltres siguem dignes dels mateixos drets que els castellans. No ho fan perquè -en realitat- no creuen en l’Espanya que prediquen, i que -diuen- també inclou valencians, bascos, catalans i gallecs. No se la creuen. Només creuen en els Països Castellans. I en la seua concepció pancastellanista, no tots els ciutadans tenen el mateixos drets. 

I això és, senzillament, racisme. Ja sé que no som una raça, i me n’alegre, perquè no hi crec, en les races. Però igualment, això que ells fan és racisme. Racisme cultural. Del canyaret que muntarien si els drets de qualsevol castellà estigueren (de fet, o només presumptament) en entredit, a la indiferència radical que reserven per a nosaltres, hi ha una distància que queda perfectament coberta per les tres síl·labes de la paraula racisme. Aplicar barems distints a ciutadans d’un mateix estat que es proclama democràtic no és tan sols il·legal; és profundament immoral. 

I quan els ‘intel·lectuals espanyols’ callen, o bé ho fan perquè comparteixen aquest racisme, o bé ho fan perquè tenen por. Qualsevol dels dos motius els hauria de fer caure la cara de vergonya. El de ser racistes, no cal explicar perquè. I l’altre, el de la por, voldria dir que només s’indignen i es pronuncien quan la cosa no comporta cap risc personal, i només els pot fer quedar bé. I si és així, ja ho entenc, per què tenen por: perquè són uns covards.

“En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules -òbviament en versió castellana- les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.

És normal que persones amb poder polític acoten el cap de manera tan servil davant d’una colla de bròfecs? Tant la senyora Català com el senyor Rubert deuen posseir un conjunt de qualitats i mèrits personals que els han permès d’arribar a ocupar els càrrecs que ostenten. I tanmateix, callen, obeeixen, i renuncien mansament a parlar en la seua llengua, en un míting del seu partit, al seu propi territori. Més encara, la senyora alcaldessa de Torrent demana perdó i qualifica com un defecte el fet de ser valencianoparlant. 

No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.

El vostre partit s’ha especialitzat en el transvestisme de tot tipus. Fer passat lladres consumats per gestors honrats, ocultar l’orientació homosexual d’alguns dels seus líders, que hipòcritament desfilen al capdavant de manifestacions homòfobes, o fer proclames valencianistes quan senten -i li donen cobertura política- un odi profund i amarg per la llengua del seu poble, i -per tant- pel seu mateix poble. 

Vós -tot i els vostres càrrecs i la vostra autoritat- us comporteu com a vassalls submisos dels illetrats que tenen la gosadia d’esbroncar-vos a casa vostra quan us expresseu en valencià. No és ja una qüestió d’ideologia. I -sens dubte- no és una qüestió d’espanyolisme, perquè segons la vostra pròpia ideologia, els valencians seríem tan espanyols com els castellans. O és que no us arribeu a creure allò que prediqueu amb tanta passió?

És -ras i curt- una qüestió de dignitat. De dignitat personal i de valor. Jo tenia entès que els partits de dretes servaven una alta consideració per l’autoritat. Doncs, si en algun moment, algú ha de demostrar qui mana, vós, senyor alcalde i senyora alcaldessa, heu perdut una ocasió magnífica de mostrar que sou persones amb dignitat i no simples esbirros d’una colla de colons semianalfabets, que arriben a estar orgullosos d’ignorar la llengua del poble que els ha donat a menjar durant la major part de les seues vides. Quina paradoxa! Ells, tan pagats de la seua discapacitat intel·lectual, i vós tan avergonyits de ser valencians i tan penedits de saber parlar la vostra llengua.

Com a alcaldes de Torrent i de Vila-real, representeu tota la gent dels vostres pobles. És això el que penseu d’ells? Que tenen el defecte de ser valencians? Que han de demanar disculpes per parlar en valencià? Si és així, i ja que de dignitat sembla que no us en queda gens, tingueu al menys la decència de dir-ho en la propera campanya electoral. Digueu als vostres conciutadans que penseu que ser valencià és una vergonya que s’ha d’ocultar; que ser valencianoparlant és un defecte pel qual s’ha de demanar perdó. Ja que no sou dignes, sigueu -al menys- sincers. 

Adoptant una de les caretes que més els agraden, la del victimisme, el govern valencià diu ara que ells sí que volen TV3, però que necessiten un tercer múltiplex, per tal de poder implementar la recepció de la televisió catalana, i la reciprocitat amb la valenciana. Ja sabem que és mentida. De fet, crec que a hores d’ara ja no cal esperar a escoltar el contingut de qualsevol de les seues al·locucions públiques per a saber això mateix: que mentiran.

El govern espanyol, del PSOE, reacciona rentant-se les mans. Diu que això són coses de les autonomies, i que ells no s’hi han de ficar. En definitiva: que ja s’ho faran. Potser una miqueta d’intel·ligència tàctica els hauria de portar a actuar d’una altra manera ben diferent. Si ara li donen el múltiplex que demana, què farà el Sr. Camps? Només n’hi ha dos opcions, o bé continua censurant la recepció de TV3, fent ben ostensible que -una vegada més- ha mentit descaradament; o bé s’abaixa els pantalons i restableix el senyal. Crec que, en tots dos casos, potser hi hauria algun benefici tàctic i electoral per al PSOE, si és que el sabia aprofitar.

No cometré l’error d’enfocar les coses des del punt de vista de l’ètica. Seria una broma macabra, tractant-se d’un partit que ha organitzat, finançat i gestionat una banda d’assassins a sou, a càrrec dels fons públics. Si la paraula ètica tinguera alguna ressonància en els cervells que dirigeixen aquest partit, ja haurien admés a tràmit la iniciativa legislativa popular per una televisió sense fronteres, que comptava amb més de 600.000 signatures de suport. Els termes ètica, participació ciutadana, transparència, o democràcia, no deuen produir cap activitat neuronal detectable en els dirigents socialistes. I tanmateix, paraules com ara tàctica electoral o conveniència, sí que els haurien de fer reaccionar una mica.

A no ser que, en perfecta consonància amb la falsa democràcia que tenim, estiguem immersos de ple en un bipartidisme igualment fals, i el PP i el PSOE no siguen autèntics adversaris sinó fidels aliats. Llavors sí que s’entendria tanta passivitat socialista. De la mateix manera que s’entendria com és que -al País Valencià- fan mans i mànigues en cada legislatura per a trobar candidats més mediocres i amb menys atractiu, si ho interpretem com a estratègia calculada per tal de garantir la victòria dels seus aliats secrets.

Si considerem que tots dos són -en realitat- un mateix partit, que va perpetuant-se en el poder, gràcies al repartiment equitatiu (entre ells) dels recursos disponibles, i a una tramposa llei electoral que varen pactar a peus del llit del dictador moribund, llavors sí que quadren els comptes. Serien com aquelles grans empreses que creen dos marques d’un mateix producte per tal de copar el mercat i repartir-se els suculents beneficis. Amb aquest domini absolut, els resulta molt més fàcil eliminar (si cal, il·legalitzant-les) aquelles marques que el poden arribar a fer nosa en algun territori concret.

Si deixem de mirar-los com dos organitzacions polítiques independents, i les considerem les dos cares d’una mateixa moneda, les coses ja quadren una mica més. No contents amb un sistema electoral que els afavoreix descaradament, han pactat -també- l’eliminació d’adversaris polítics per la via de la il·legalització.  Sovint, ho han fet amb l’excusa que els partits posteriorment prohibits compartien objectius amb una organització terrorista.

Considerant el grau d’independència i d’imparcialitat que té el poder judicial espanyol, és difícil esperar que -en virtut d’eixa mateixa llei de partits- acaben per il·legalitzar el PPSOE, ja que comparteix plenament objectius (la unitat indissoluble d’Espanya) amb una de les dictadures més sagnants del segle XX, que ha matat i torturat molta més gent que qualsevol grup terrorista. En canvi, potser algun jurista brillant podria trobar la manera d’aplicar-los la llei antimonopoli, i ens lliuraria així de tota aquesta colla d’individus que mai no acabem de saber si són brutalment incompetents o il·limitadament corruptes. O potser és que són qualitats perfectament compatibles.

He vist que hi ha un nou manifest contra el nacionalisme lingüístic, promogut -es veu que- per pares i mares que viuen en comunitats autònomes d’aquelles que anomenen “amb llengua pròpia” (que les altres no en tenen?; són mudes?). I vull adherir-m’hi immediatament i sense reserves. Encara no he tingut l’oportunitat de llegir-lo detalladament, però d’acord amb la informació que ha aparegut en premsa, no tinc cap dubte que recollirà un conjunt de reivindicacions que tant jo com la immensa majoria de les meues amistats subscriurem plenament. N’esmentaré unes poques.

Estic content de ser capaç de parlar en diverses llengües, inclòs l’espanyol. Ara bé, em sembla ridícul estar obligat per llei -la constitució espanyola- a conéixer-lo, simplement perquè a l’apartat ‘Nacionalitat’ del meu passaport, diu “espanyol”. Hi ha algun argument més radicalment nacionalista per a fer conéixer un idioma? Segur que el manifest es posiciona contra aquesta intolerable aberració del nacionalisme més impositiu.

En canvi, estic ben cansat de no tenir la llibertat d’assistir a espectacles teatrals i pel·lícules en la meua llengua. Les sales de cinema de les ciutats valencianes no ofereixen cap títol en valencià, i únicament els cicles que programen universitats o entitats valencianistes venen a compensar -minsament- la brutal mancança d’oci en l’única de les dos llengües oficials que no té ni un exèrcit ni una policia que la defensen. Això, que estiguen plenament disponibles espectacles fets en llengües que disposen d’exèrcit és una mostra tan evident de nacionalisme lingüístic, que estic segur que el manifest s’hi posicionarà clarament en contra.

Si ens fixem en la televisió, resulta que l’oferta de cadenes en castellà és abassegadora, metre que -després del darrer acte de censura inquisitorial de TV3- l’oferta en valencià pot ser qualificada de miserable, ja que Canal 9 no arriba a emetre ni un 25% del temps en la llengua que els seus estatuts defineixen com a pròpia i principal de la RTVV. També estic convençut que aquest aspecte quedarà plenament recollit en les reivindicacions dels heroics opositors al nacionalisme lingüístic.

Pel que fa a la llibertat de rebre l’educació en la llengua materna, tindran en mi un aliat incondicional. Les meues filles parlen amb sa mare en èuscar, de manera que estaré ben content que puguen rebre algunes classes en la mil·lenària llengua dels bascos que -actualment- només poden practicar a  casa. De ben segur que les moltíssimes criatures que -vivint en territori valencià- tenen com a idioma matern el quítxua, el romanés, l’àrab o el tamazig, estaran tan d’acord com jo amb la idea d’habilitar línies educatives en totes aquestes -i en unes altres- llengües. Vull agrair-los especialment que s’hagen fixat en aquesta meua situació familiar que -no per ser minoritària- ha de meréixer menys respecte per part dels esforçats autors del manifest.

D’altra banda, acabar amb el nacionalisme lingüístic serà un gran benefici per a la nostra societat. Ja que el vigent estatut d’autonomia estableix que tenim dos llengües oficials, resulta especialment ridícul que persones amb profundes discapacitats lingüístiques puguen accedir -no sols a la funció pública- sinó també als nivells més alts de representativitat institucional. És incomprensible que polítics com Paula Sánchez de León (PP), Ángel Luna (PSOE) o Marga Sanz (EU) -per citar-ne només tres- estiguen representant-nos mentre es mantenen en un complet analfabetisme funcional en valencià.

Només poden fer-ho perquè han usat -i abusat- dels privilegis lingüístics que l’exèrcit franquista va garantir -per la força de les armes- als parlants de la llengua nacional (la de l’exèrcit nacionalista, evidentment). Sense aquests privilegis, aquestes persones, de la capacitat intel·lectual de les quals no en tinc cap dubte, haurien aprés perfectament les dos llengües oficials i no perpetrarien el ridícul que suposa ignorar el 50% dels idiomes del poble que representen.

Aquest serà un avantatge addicional de liquidar -d’una vegada per totes- el nacionalisme lingüístic. Un nacionalisme que es va imposar a sang i foc i que -en canvi- haurà de ser desallotjat del poder a còpia de lletra, cultura, aprenentatge, obertura de ment i augment de la capacitació de totes les persones que vivim i compartim en la societat valenciana. Ja saben els valents i esforçats autors d’aquest manifest que poden comptar amb mi per a eradicar aquesta lacra inacceptable del monolingüisme caspós i empobridor que hem heretat -en última instància- del miserable franquisme, i que s’esforcen en mantenir tots els seus continuadors, independentment de les sigles en què militen.

Les meues filles ja no podran veure els dibuixos del Canal Super 3 que tant els agraden. Més encara, no podran veure dibuixos animats en la seua llengua, perquè Punt 2, el canal residual de RTVV, només n’emet uns pocs, i en hores en què elles no miren televisió. Els sàtrapes que ocupen la Generalitat valenciana han aconseguit finalment un gran èxit: emmordassar la possibilitat de veure la televisió catalana al País Valencià.

Per a ells és un gran èxit perquè silencien una veu que -a vegades- podia ser crítica. I també perquè, amb això, redueixen encara més l’exígua presència de la llengua pròpia en mitjans de comunicació. I ja sabem com ho veuen ells: com menys valencià, millor.

Ho fan en uns moments en què es diu que tornaran a guanyar les eleccions. I segurament ho fan amb la intenció d’aconseguir un grapat més de vots, provinents de la bossa d’analfabetisme funcional, misèria intel·lectual i caspositat ideològica que tant han fomentat durant les darreres dècades. Sembla que això ho puga legitimar tot. Que els vots siguen una coartada perfecta per a perpetrar qualsevol acte d’avassallament. La tendència, ben alimentada des de les instàncies de poder, ha estat de reduir la democràcia al fet que hi ha -periòdicament- la possibilitat de votar uns o altres candidats. I jo crec que això és fals.

Em pregunte si es pot anomenar democràcia un sistema que, d’una banda afavoreix descaradament, en el repartiment d’escons, unes determinades forces politiques que representen el nacionalisme espanyol, i de l’altra, aprofita les majories absolutes per aprovar lleis dissenyades expressament per a perjudicar les entitats que no els són abjectament afins. 

Em pregunte si podem anomenar democràcia un sistema en què els mitjans públics de difusió han  estat segrestats i convertits en pamflets publicitaris del partit en el govern, i els altres, -els privats- estan majoritàriament subjugats al mateix partit, ja siga per la política de subvencions i l’atorgament de privilegis, o perquè comparteixen essencialment la mateixa ideologia: el nacionalisme espanyol. Tots els que no la comparteixen han estat convenienment silenciats o ofegats amb el repartiment de llicències i la política institucional, utilitzada -sense cap escrúpol- com a eina per a perjudicar-los o afavorir-los en funció del grau de submissió al govern que demostren.

Això, per molt que votem cada quatre anys, és un règim totalitari. Els mètodes, encara que tinguen al darrere paperetes electorals, són mètodes feixistes, perfectament homologables amb els que predicaven -i posaven en pràctica- Himler, Goebles i tots els altres seguidors d’Adolf Hitler. No deu ser casualitat que els individus que ens governen ara són els descendents (ideològics i -sovint- també genealògics) de polítics franquistes que aplaudien sense recança tots els avanços de l’exercit nazi, i -anys més tard- es vantaven d’haver servit a la ‘División Azul‘. Els seus filla, ara, es vanten d’haver silenciat TV3 al País Valencià.

És un dia trist per a mi i per a totes les persones que s’estimen la pluralitat. Ningú ha estat mai obligat a sintonitzar TV3. Ara, en canvi, tots estarem obligats a no fer-ho. Pel mateix motiu que és un dia trist per a nosaltres, deu ser una jornada ben alegre per a ells. Han aconseguit emmordassar més veus, restringir encara més la llibertat d’expressió, acallar un poc més el so públic de la nostra llengua. Un gran dia per als feixistes, no hi ha dubte.En privat, brindaran, riuran i cridaran extasiats ‘Viva la muerte!’.

En l’article “Som clients, tenim drets” (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l’empresa Vinos García Carrión, amb motiu d’haver-los demanat la incorporació del català a l’etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta -en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia- no em semblà gens afortunada, i vaig fer l’article. Es veu que -des d’aquell moment- algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic. 

He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D’entrada, el director del departament d’atenció al client -la mateixa persona que m’havia contestat inicialment- es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar  -més aviat- per  enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d’estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i -en la meua opinió- una gran professionalitat.

I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l’empresa d’etiquetar en català (Don’t hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s’han ofert a donar-me’n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m’agradaria explicar breument. 

El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d’una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que -en molts casos- consisteix a ignorar radicalment l’existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l’ús exclusiu del castellà. 

El segon èxit és per a l’empresa García Carrión, que -sense fer-hi cap inversió- ha rebut una informació rellevant d’una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D’aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l’oportunitat d’adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d’entendre més bé el mercat a què s’adrecen.

El tercer èxit és també per a l’empresa, que ha pogut comprovar l’eficàcia i la professionalitat del seu departament d’atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador -en la meua opinió- d’una bona cultura d’empresa, que els permet d’adaptar-se a la realitat de seguida que s’hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s’equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d’esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d’informació útil i en un motor de canvi en positiu. 

El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d’aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà -sobretot- un èxit de la llei la Llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l’obligatorietat de l’etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d’actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d’influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d’implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.

Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d’augmentar la seua quota de mercat.

És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l’empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n’hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s’acabe amb més d’un guanyador, i -encara més important- sense perdedors.

El professor cubà Humberto López Morales ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de València. Hi eren presents el rector de la UV i el ministre d’educació del govern espanyol. El professor López Morales és un erudit i una alta autoritat en la lingüística castellana, i té un brillant historial acadèmic que avala tant el guardó concedit com la seua vàlua i capacitat intel·lectual.

El senyor rector pronuncià la seua conferència íntegrament en espanyol. Podríem pensar que, com que el motiu de l’acte era investir un acadèmic que centra la seua recerca en l’idioma espanyol, és del tot coherent que el rector s’expresse en aquesta llengua. Jo no ho veig així. Si es tractava -posem per cas- d’un estudiós de la fonologia britànica, hauria parlat el rector en anglès? Òbviament, no. I no perquè no estiga plenament capacitat per a fer-ho, sinó perquè els actes es fan en la llengua de la institució que els acull, no en la que constitueix el centre d’interès investigador de l’homenatjat.

Probablement, el rector ho va fer així per tal de mostrar-se cortés i acollidor, tant amb el lingüista com amb el ministre. I d’ací plora la criatura! Els valencians -i crec que la majoria dels catalanoparlants en general- tendim a creure que l’única forma de ser cortés i acollidor amb algú és parlar en la seua llengua. Per descomptat, això només ho apliquem si aquesta seua llengua és el castellà. Si n’és una altra, ens sentim completament alliberats de la necessitat d’expressar els nostres bons sentiments en l’idioma de l’interlocutor. En canvi, generalment ho fem -i també adduint motius de cortesia- en castellà.

Crec que hi ha una altra manera de mirar-s’ho. Centrem-nos, com a exemple il·lustratiu, en aquest cas. concret. Resulta que el doctor López Morales pronuncià una part del seu discurs en valencià. Estic convençut que ho va fer així per deferència a la universitat que li atorgava el prestigiós títol. Amb això, a més a més, feia evident una habilitat lingüística que -pel seu historial- era raonable suposar-li d’antuvi. De passada, es mostrava coneixedor de la realitat valenciana, i respectuós amb la institució que el distingia, i -per extensió- amb tots nosaltres. ¿Quina impressió li quedaria a l’honorable professor quan -a diferència d’ell- la màxima autoritat acadèmica ocultà el valencià en el seu discurs?

Jo entenc que haver fet el discurs en la llengua pròpia de la UV hauria transmés -a l’homenatjat- un parell d’idees interessants. La primera és que la llengua pròpia (i oficial) és un tema important i respectable en aquesta universitat. La segona és que els oradors tenien una elevada consideració de les capacitats lingüístiques del nou doctor honoris causa. Com he dit, hi havia motius de sobra per a suposar-li, en aquest terreny, la més alta qualificació. Així, sense abandonar la llengua pròpia, podrien haver-se mostrat cortesos i acollidors, a l’hora que feien explícita la vigència i dignitat del valencià, i el respecte que -institucionalment- ens mereix.

Transmetre una visió positiva i respectuosa de la nostra llengua és també dignificar-nos col·lectivament. I no és tan difícil de fer. Especialment en actes acadèmics en què -després dels discursos- hi ha sobrades ocasions per a convergir gustosament a la llengua de la persona homenatjada, i transmetre-li -també per aquesta via- la simpatia o l’admiració que ens mereix. Per a fer-ho d’una altra manera, per a mostrar honestament la llengua en comptes d’ocultar-la (s’oculta allò que ens avergonyeix), cal -això sí- que canviem alguns dels nostres prejudicis més limitadors. Fonamentalment, convé que hi reflexionem fins a estar plenament convençuts que podem ser ben educats, molt acollidors i absolutament respectuosos en totes les llengües del món. En la nostra també.

Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s’anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així “per interessos comercials” més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.

La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els “interessos comercials” també se’ns hauria de tenir en compte a nosaltres?. ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem -per tots aquests productes- el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet ‘producte+respecte’ només n’obtenim la primera part, el producte.  

Fa poc vaig enviar un correu a l’empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra…) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava -amb un missatge ben breu- respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: “Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación“. Li vaig respondre, en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l’anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m’ha atès amb total dedicació. De fet, no m’ha atès amb cap dedicació; no m’ha contestat.

Probablement, això de ‘dialecte’ ho escrivia amb la pretensió d’ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l’hora d’insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre’ns. Ara bé, deixant de banda l’anècdota, el departament d’atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.

Ens ho podem mirar des d’una perspectiva legal. A dia d’avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d’ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix -també- l’obligatorietat de l’etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d’adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l’empresa (atcliente@jgc.es).

Aquesta, i totes les altres empreses que -amb unes o altres excuses- incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l’etiquetatge i l’atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que -per tal d’aconseguir-los- ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè -generalment- això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n’ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d’incrementar el seu volum de negoci. 

N’hi ha moltes, d’empreses lingüísticament poc respectuoses,  i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l’evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret -legalment reconegut- a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.

Els valencians estem sotmesos a la política lingüística més coherent de quantes es porten a terme al llarg i ample de tot el territori de la llengua catalana. Mentre que les polítiques implementades pels governs autonòmics de Catalya poden ser qualificades de tèbies, i les de les Illes d’ambígües, l’acció social dels governs valencians està consistentment dirigida a l’extermini de la llengua a curt termini. Tot i que amb distinta cobertura legal i base social, la situació és molt semblant a la que pateix la part del país sota sobirania francesa. Si poden, completaran el genocidi lingüístic en una generació.

A més a més, els valencians hem de ser conscient que cap de les dos alternatives polítiques majoritàries, ni el PP ni el PSOE, no modificarà voluntàriament aquest procés. El PP es caracteritza per la seua inquina en la persecució lingüística, i quan el PSOE ens ha governat no ha fet res de molt diferent, i ha renunciat joiosament a arbitrar cap mesura correctora de la desigualtat que pateixen les persones que volen viure en valencià. Entenc que això és així perquè, en qüestions nacionals, no hi ha cap diferència programàtica entre els dos partits grans del nacionalisme espanyol.

És per això que cal iniciar accions des de la societat civil que permeten un cert nivell de protecció de la llengua, i n’estimulen l’ús públic i privat. És clar que això hauria de ser objecte d’una decidida acció de govern. També ho és, però, que aquesta acció no serà mampresa per cap dels governs que puguen sorgir -a curt termini- dels resultats de les amanyades conteses electorals en què ens és permès de participar.

Crec que una de les eines que necessitem és un directori de recursos comercials i professionals, en català. M’estic referint a un llistat, que vaja actualitzant-se, de professionals i establiments dels diversos àmbits que -de bon grat- ofereixen els seus serveis i atenció al client en la nostra llengua. Molta gent, tot i que assumeix amb aparent normalitat i acceptació que, fins i tot quan fan de clients, els toca renunciar a la seua llengua i sotmetre’s a la de l’altre, podria fer ús gustosament d’aquests serveis. D’altra banda, el fet d’atendre en valencià podria arribar a convertir-se en un element afegit d’excel·lència professional, en la mesura en què podria aportar nous clients. En el millor dels escenaris possibles, això seria l’inici d’una influència recíproca: més valencians en farien ús, i llavors, més empreses tindrien bon motius per afegir-s’hi. 

Òbviament, també pot passar que l’abast de la iniciativa siga molt reduït, i que no arribe a exercir una influència apreciable. Només ho sabrem si ho intentem. La iniciativa triomfaria probablement a condició de comptar amb suport institucional i difusió massiva garantida. No serà així, però. I -per tant- cal que alguna entitat valencianista estiga disposada a assumir-ne el cost i portar endavant la iniciativa.

O millor encara, que s’adopte com a iniciativa comuna de diverses entitats, particularment aquelles que tenen més socis i implantació. Acció Cultural i Escola Valenciana em semblen dos bons candidats. N’hi ha, però, moltes altres. No n’esmentaré cap per no deixar-me’n cap fora. Malgrat les nefastes accions de govern que hem patit, de nord a sud i d’oest a est, som un país amb un teixit associatiu ric i vital. Som un país ple de gent amb imaginació i iniciativa esmolades -en part- gràcies a les nefastes autoritats colonials que hem hagut de patir. I podem convertir això en un avantatge.  És qüestió de posar fil a l’agulla. 

Que es puga parlar català, èuscar i gallec al Senat i al Congrés dels Diputats hauria de ser considerat com una gran victòria de l’espanyolisme. Tots aquells que afirmen que tots som espanyols haurien d’haver garantit, de bon començament, que les llengües de tots els espanyols hi tingueren presència. No ho van fer, i només ara -després de 30 anys- han despenalitzat l’ús de les anomenades llengües cooficials, i només al Senat. La reacció de la flor i nata de l’espanyolisme, tant en la versió PP com en la modalitat PSOE, ha estat renegar-ne considerar-ho una despesa innecessària.

Crec que en l’apartat de despeses innecessàries, cap d’aquestes senyories no inclou ni el seu sou indecentment alt, ni les múltiples dietes i privilegis que obtenen amb el càrrec de senador o diputat. És curiós, tan primmirats per algunes coses i tan comprensius amb unes altres! No vull pensar que és perquè aquestes altres beneficien la seua pròpia butxaca, mentre que les primeres només afecten la dignitat dels ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia. 

Que la possibilitat d’usar totes les llengües de l’estat al Senat escarote l’espanyolisme respon a un fet evident: no n’hi ha, d’espanyolisme; només hi ha un castellanisme amb imperial vocació expansiva. Tots aquests que ara remuguen no es creuen, ni s’han cregut mai això que ‘tots som espanyols’. Si tots ho som, ¿com és que n’hi uns ha que poden viure íntegrament en el seu idioma, i uns altres que han de canviar constantment al castellà?. ¿Que potser consideren que hi ha d’haver espanyols de primera i de segona? ¿No seria això una forma de racisme?

D’altra banda, si la oratòria és (o hauria de ser) un dels recursos fonamentals dels representats elegits democràticament (passeu-me l’evident exageració), ¿per quins set sous uns han de poder expressar-se en la seua llengua i uns altres no? Si es tracta de donar avantatge als castellans, llavors ja s’entén. Però si algú creu que els debats s’han de produir en les condicions més igualitàries que siga possible, no hi ha dubte que tot orador sol ser més eficaç i convincent si s’expressa en la seua llengua.

Potser algú em diria que al Senat no s’hi va a convèncer ningú. No ho sé. No hi he estat mai, i coneixent el funcionament dels partits espanyols, em puc arribar a creure que ses senyories voten per consignes, amb total prescindència dels discursos pronunciats i del debat subsegüent. Però si és així, ¿quin és el problema d’expressar-se en distints idiomes? Ben mirat, fins i tot podrien estalviar-se la traducció simultània. Que cadascú vote allò que li ha manat el seu partit, i tal dia farà un any. Així, mentre els altres parlen, podran aprofitar per a eixir de la cambra, anar al bar o parlar pel mòbil. 

Ah, que ja ho fan, això? Llavors, potser la manera d’estalviar despeses innecessàries no seria suprimir la traducció simultània sinó suprimir els seus càrrecs, i -de passada- els seus sous. En unes altres esferes de la vida de la ciutadania sobre la qual legislen, qui no fa bé la seua faena, se’n va al carrer.