El professor Esteban Morcillo, rector de la Universitat de València, ha declarat fa poc que podem “construir un futur junts i en valencià”. Això és una bona notícia. Que persones de la solvència acadèmica i el prestigi social d’un rector d’universitat facen declaracions públiques, i en positiu, respecte de la viabilitat i l’interés de construir el nostre futur com a poble en clau valenciana, és una de les escasses alegries que se’ns permeten, pel que fa a la cultura pròpia.
Fa uns mesos, em va telefonar al despatx un prestigiós catedràtic de la UV. S’adreçà a mi en un valencià impecable, amb la correcció lingüística i la riquesa de lèxic que podem esperar d’una persona de la seua excel·lència acadèmica i ampli bagatge cultural. Fins ací no hi ha res de què estranyar-se. El cas és, però, que fa vint anys que he tingut l’oportunitat -i el plaer- d’escoltar les seues conferències i cursos, i de llegir els seus escrits en la premsa, i ni tan sols sabia que aquest professor era valencianoparlant de soca-rel.
És una llàstima que persones d’elevat prestigi acadèmic o professional no gosen exercir públicament de valencians, i prestar així una mica del seu merescut prestigi a una llengua, que també el mereix però no li’l reconeixen. Quan imparteixen les seues classes i conferències sistemàticament en castellà, com si l’altra llengua oficial que tenim no fóra digna de les seues paraules, estan fent un mal servei a la cultura del seu poble.
El valencià -com tota altra llengua- és perfectament apte per a qualsevol registre conversacional. Des del més col·loquial fins al més formal i acadèmic. Totes les paraules i totes les idees són dignes de ser dites en qualsevol idioma. Tots els idiomes mereixen el nostre respecte. El nostre també. I la manera com podem expressar aquest respecte és fent el nostre treball amb la màxima qualitat de què som capaços, i sense ocultar la nostra llengua. Perquè quan ho fem, quan l’ocultem, estem desmentit declaracions com les del rector, plenes de saludable optimisme i inequívoca bona intenció.
Fa poc vaig assistir al casament civil d’un bon amic. L’oficiant de la cerimònia, en acabar, els va desitjar molta felicitat i, just abans d’anar-se’n, es girà i va dir a la parella: “I procuren vostés fer alguna cosa per a aconseguir-la, la felicitat”. Aquest és també un bon consell per a incrementar la salut social de la llengua pròpia de la Universitat de València. És un sol consell, però en aquest cas conté tres parts: la primera, que cal desitjar millorar-la; la segona, que convé declarar-ho públicament; i la tercera, que s’han d’emprendre les accions institucionals necessàries per tal d’aconseguir-ho.
De moment, ja tenim la segona: el rector s’ha posicionat a favor d’un futur en valencià. Confiem que també siga certa la primera: que el desig és autèntic, i esperem que com a màxim responsable de la universitat, donarà resposta satisfactòria a la tercera, que bé pot ser la més important: emprendre accions concretes per avançar cap a una autèntica igualtat lingüística en la universitat. Exigir que qui s’incorpore a la universitat en conega -també- la llengua pròpia, seria una bona manera de començar a posar fil a l’agulla.
Entre tots ho farem tot!
quan de temps necessites per vore que tot romandrà igual???