Blocs de VilaWeb

Vols pensar que no és un error, però ningú no te’n trau la primera impressió: llevar-se la cuirassa és mostrar-se fràgil. L’autoajuda et dirà que ni pensar-ho, que és un acte de valents, que el fet t’aporta felicitat, i que, somriu, que la vida és millor si somrius, i que si penses en una cosa molt fortament, l’univers farà que passe, i etcètera. Llevar-se la cuirassa és, no ens enganyem, literalment i metafòrica, despullar-se. Tot i que sempre ens en guardarem alguns secrets, quan posem part de les cartes damunt la taula, immediatament, passem a una posició d’inferioritat respecte la persona que tenim davant. Tant si aquesta també ens n’ha ensenyat algunes com si no, tu mateix has obert una porta. I, encara que en coneixes les possibles conseqüències, no les acabes de mesurar fins que les tens al davant: no només t’has tret la roba, sinó que, a sobre, li has entregat uns poders. La imatge -ben encertada, per cert-, me la va donar l’amiga Maria l’altre dia: obrint-t’hi, no sols et quedes desemparat; a més, regales el poder de la decepció i el del dolor. No vol dir que la gent utilitzarà expressament aquests poders per a fer-te mal, però, inconscientment, ja te’n pot fer; el badall, l’has creat tu, i ara, t’aguantes. Al capdavall, però, la culpa és teua -sempre és teua-: les expectatives que hi tenies dipositades, en realitat, eren teues, i ningú té per què portar-les a l’esquena. I la teoria, la coneixes i la saps, i en el teu cap sona espectacular. Però, involuntàriament, tots esperem, sempre esperem, per més que les xarxes vagen plenes de “jo ja no espere res de ningú” i derivats (i això, veus?, no deixa de ser una cuirassa). Posar noms a les coses, etiquetar-les -un altre dia en parlarem-, és fer-les realitat i aprendre a acceptar que, si les materialitzem, ja els afegim determinats convencionalismes, i que les resposes no han de ser necessàriament les que esperàvem, i ja desvarie. Hem -hauríem- d’estar preparats per a la decepció i la frustració en un món tan canviant, on tot és efímer i els finals comencen alhora que els principis. Tu, al cap i a la fi, també canvies, també formes part d’aquest món i, potser, també eres efímer -si no tu, les teues idees, que és una cosa que, malgrat que t’ha costat comprendre, ja li ho has entés a Fuster. De vegades, nadar en el caos no és una mala idea i, per sort, tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi. Es pot sentir hom frustrat i decebut sense ordres ni normes? És clar, però tu què collons en saps.

Entenies tornar a casa com un fracàs; no t’ho negues: ho vas fer. Aquella capacitat tant teua per autoflagel·lar-te, per autodestruir-te, veia la tornada al niu com si no hagueres sabut afrontar la realitat. Potser perquè el convencionalisme diu que és el que toca, volar lluny de la llar a una determinada edat. Tot i que hi vas regressar el penúltim dia del 2017, establirem el 2018 com l’any en què et vas reinstaurar en l’habitació que t’ha vist créixer. De sobte, però, i per més que els pares s’encabotaven que això que deies eren bajanades, que no havia canviat res, que, que, que, aquella ja no era ta casa: era la casa d’ells. Et tractaven -i et tracten- igual que abans de marxar, igual que sempre, com el fill al qual han criat, han educat i han donat tot el que les circumstàncies els han permés (que és molt i massa, encara que això és un altre tema). Però el canvi, o aquell què, el portaves tu instal·lat a dintre: aquella, et repeties, era la casa d’ells. Això ha tingut alguna importància en el teu dia a dia? No, en absolut -més que res, perquè per a ells no és casa d’ells, sinó també la teua, la vostra-, però és un pensament que es magnifica a poc a poc en la teua ment. Ves, què hi faràs.

El cas és que et sents agraït i afortunat de tenir els pares que tens, pilars bàsics del dia a dia, confidents a qualsevol hora, sempre disposats a tot. Quan ve el dia de Reis, sempre recordes algun any desembolicant regals i t’entra una nostàlgia trista però agradable, una sensació de neguit i de pau alhora: són moments que no tornaran, però et sents feliç d’haver-los viscuts i compartits amb el pare i la mare i l’avi i l’àvia. Però el que més et rebenta és que no en saps estar a l’altura, de la seua magnitud. Eres qui eres -si és que eres algú-, gràcies a ells; que no se t’oblide mai. Com podries tornar-los tot el que ells han fet per tu? Supose que és la pregunta que molts fills agraïts i afortunats, a més d’impotents, es faran. Els dius que els estimes bastant sovint, però saps que podries fer més cosetes -ho saps, no digues que no!-, així que potser aquest seria un bon principi. Els deus, literalment, però també metafòricament, la vida; t’han aguantat les llàgrimes, la desgana, determinades impertinències, per això també mereixen els somriures, les noves ganes de menjar-te el món, determinats detalls. Són els que, al capdavall, mai no et fallaran (i sí, mai és molt de temps, però ho saps de sobra), així és que no els falles tu tampoc, que seria una mínima part de correspondència.

Al setembre vas començar a volar de nou i a agafar l’antiga rutina de viatjar els diumenges a València; amb més independència -de tot tipus- que quan estudiaves el Grau, és clar. Potser era això, era aquest el “canvi”, el “què” que portaves a dins: la necessitat de buscar un lloc, el teu lloc, al món. L’has trobat? Momentàniament, això sembla, sí. I, encara que diguen el contrari, casa dels pares ja ha quedat fixada com a casa dels pares (i de Pipet). Però entens ara que no serà mai un fracàs fer un pas, dos passos, cinc passos enrere i reinstal·lar-te a l’habitació de la teua vida, sinó l’impuls necessari per provar a volar més lluny i de millor manera. Tens una corda lligada del teu cor al teu punt d’origen. I la corda te la van lligar ells, Pepi i José, José i Pepi, que -com sempre- han tingut un paper fonamental en l’any que vas abandonar fa cinc dies i escaig. Els estimes: ves, corre, ves, dis-los-ho i, sobretot, desmostra’ls-ho!

Mentre el vi t’omplirà la copa i et disposaràs a fer-ne el primer glop, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs viscut. Les circumstàncies seran diferents, lògicament: podràs respirar. Sabràs que, tot i que la data de l’aniversari no arribarà fins a principis de gener, tot estava planificat des de, com a mínim, la nit de Nadal d’ara fa un any. Potser serà en aquell primer glop que et respondràs -que ara, de veritat, et respondràs- algunes de les moltes preguntes que t’has anat fent al llarg del temps. “On sou, per què?”, recordes? Les portes, tal vegada, no callaven tant com creies, i l’únic problema és que no sabies llegir-ne l’obertura que t’oferien.

Mentre aquell primer glop de vi circularà gola avall, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs experimentat. La calidesa d’ànimes germanes que, any rere any, s’enforteixen, que sumen, que es multipliquen; que et fan sentir, simplement i senzilla, bé. Per sort, i a pesar de la ceguesa en què havies sucumbit, mai no has deixat d’acudir a aquell dinar de la nit de Nadal. Si ens hi centrem analíticament, serà un dinar més amb la gent amb què has estat el dia anterior, o la setmana anterior, o el mes anterior; si ens endinsem en aspectes personals, serà el reducte privat i protector, aquell que et negaves a compartir i que et recordava que eres jove, que t’has de sentir jove, que pots portar una vida d’acord amb la teua joventut. Malgrat les responsabilitats i les obligacions quotidianes; malgrat que en passar Nadal tingues un munt de feina; malgrat tots els malgrats: eres jove, sou joves, viviu la vida dels joves, i no la del personatge gris en què, a poc a poc, t’havies convertit.

Mentre aquell primer glop de vi ja s’haurà barrejat amb els primers entrants, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs sentit. Però ara sense la pàtina que, en massa ocasions, et mantenia irritat. Ja ho saps: podràs respirar; fora de la gàbia, la llibertat sona meravellosa. I els miraràs a tots, un a un, i voldràs agrair a aquells esperits que t’han sostingut, que t’han escoltat, això: que t’hagen sostingut i que t’hagen escoltat. Que s’hagen mantingut ferms al teu costat. Segurament, mentre et disposes a fer un segon glop, ja haureu comentat alguna anècdota passada, o haureu dit alguna bajanada, o us haureu fet la guitza entre vosaltres. I recordant una discussió de fa uns dies, entendràs que t’importen moltíssim, que no vols perdre’ls, i que eres un afortunat per tenir-los en la teua vida i perquè et deixen tenir-te en les seues. Ells, sí.

Mentre aquell primer glop de vi ja haja quedat ben enrere, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs pensat. De fet, ho penses cada any, com també ho podries pensar cada dia, però si has decidit fer balanç d’aquest 2018, quina millor manera que començar per ells, hui que els veuràs de nou. Els vincles s’estretiran, i, per una raó o una altra, no hi seran tots els que voldries. Però el record dels absents hi surarà, si no materialitzat verbalment, sí en la ment.

Mentre aquell primer glop de vi haurà evolucionat en el darrer que acompanyarà la darrera cullerada de fideus, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs desitjat. Hauràs anhelat, com cada any, que quan comence el compte enrere per finalitzar-lo, t’envolten, almenys, les mateixes cares amb qui has crescut, amb qui has omplit tantes primeres vegades. I sí, una veu interior et cantarà que allí tots sereu germans, i que no patireu més fam, i que l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar. Com aquell mateix vi que, fins fa unes hores, habitava totes les botelles que hauran quedat buides. Com aquell mateix vi que hui us unirà i que esperes que ho faça, regularment, glop rere glop, any rere any.

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sí, sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de desembre, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics- ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava l’any passat, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè, gat vell, sé que no el compliré. Però m’agradaria destacar que he aconseguit llegir tres llibres més que l’any passat, malgrat no tenir tant de temps lliure.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, i hi he afegit algun assaig, a més de teatre. Però encara caldria incloure-n’hi més, ai! En fi, posem el comptador a zero i… endavant!

– Robinson, de Vicenç Pagès Jordà

– Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, d’Stefan Zweig

– Black Friday, d’Antoni Rubio

– No et miris el Riu, de Mònica Batet (relectura)

– L’home que es va perdre, de Francesc Trabal

– Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal

– Era una dona com les altres, de Francesc Trabal

– Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, de Francesc Trabal

– Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

– Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol (dues vegades)

– Legado en los huesos, de Dolores Redondo

– Això no és Amèrica, de Jordi Puntí

– Por, d’Stefan Zweig

– La mirada de los peces, de Sergio del Molino

– Carícies, de Sergi Belbel

– Climent, de Josep M. Fonalleras

– La hora violeta, de Sergio del Molino

– Tres Nadals, de Quim Monzó

– Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons

– El que pensen els altres, de Clara Queraltó

– Cafè Berlevag, de Mònica Batet

– Qui no fa la festa, de Paco Esteve

– Les possessions, de Llucia Ramis

– Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (relectura)

– Lo que a nadie le importa, de Sergio del Molino

– L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol

– La casa de l’art, de Santiago Rusiñol

– L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

– Mecanismes narratius en la construcció dels personatges de la novel·lística rodorediana, de Laura Bolo

– Denuncia inmediata, de Jeffrey Eugenides

– Josafat, de Prudenci Bertrana

– L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies

– Res no és real, de David Gálvez

– Nou contes, de J. D. Salinger

Quan arribem davant del riu, encara tenim un reglot de cervesa a la gola. Hi hem arribat ben aviat i, després de passejar i mirar l’hora diverses vegades, hem decidit seure en una terrassa d’un bar regentat per un xinés amb ulls embriacs i la que suposem que n’és la filla. Però el primer tro d’avís, que ens ha agafat parlant de futbol, ens esperita cap a la multitud. Una vegada barrejats entre la gentada, iniciem una conversa sobre banalitats, però és interrompuda pel segon tro. “Ya va, ya va”, sentim que algú li comenta a la persona del costat. Encara no; queda el tercer, i seguim a la nostra. Banalitats, absurditats. No entenem els castells de focs artificials; confesse, en un moment d’intimitat pública, que m’agradaria valorar com toca el temps que els pirotècnics dediquen a preparar per pintar el negre llenç celestial. No obstant això, no me’n surt; què hi farem, no ho podem saber tot, que deia aquell personatge, no? I el tercer tro en marca l’inici.

“Absurdament el cel s’omplia de jardins”. El vers estellesià no para de ressonar en el cap; és curiós com un vers aïllat, que en un moment determinat fixes involuntàriament, t’acompanya a través dels anys. Però té raó: el cel, sense demanar-ho -en realitat, sense cap finalitat profunda-, va omplint-se de jardins. La majoria del voltant trau el mòbil per instagramejar (ja no s’immortalitza) el moment, però nosaltres continuem amb la mirada posada en els cors i les palmeres que lluiten per destacar en l’obscuritat. Durant un brevíssim instant de silenci, la multitud comença a aplaudir, però s’atura: el castell no ha acabat, i els jardins segueixen envaint l’espai aeri. Sé -o ho intuïsc- com ha de finalitzar, però no ho vull desvetlar; de totes maneres, no puc evitar comentar en veu baixa que no, que encara queda una mica. I se segueixen les formes, les siluetes, els pam-pam-pam-pam-puuum. I en un moment determinat, gire el cap i veig com es tapa les orelles; somric, i mire de nou el xou de colors. Una segona pausa i un segon indici d’aplaudiment com a agraïment, però el pirotècnic continua llançant i llançant projectils. El ritual es repeteix: tornen a aparéixer-hi mòbils. I ja s’acosta el final apoteòsic: molt de soroll, molta pólvora i una enorme senyera (amb blau, faltaria més, ai!, i etcètera) sobrevola el cap d’alguns espectadors. Amb els dits a les orelles encara, sospira i, amb un somriure, s’alegra que haja acabat, que no pot aguantar les mascletades i tant de rebombori. Girem cua i, tot i que vaja contra els nostres principis, ens deixem arrossegar per la massa.

La nit acabarà entre tècniques de jocs en equip i d’anècdotes musicofalleres, mentre passegem pels carrers d’una València que estic descobrint, i Estellés -que ja ha esdevingut tòpic sempre que es parla de la ciutat- em repetirà que absurdament el cel s’omplia de jardins, absurdament el cel s’omplia de jardins, absurdament el cel s’omplia de jardins. I ja de camí cap a casa, pensaré que ja he vist com absurdament el cel s’ha omplert de jardins, però, sobretot, que malgrat que la vida també puga comportar una certa absurditat, els cels, els jardins i un passeig nocturn sempre la poden omplir d’un cert sentit.

Diríem que la cosa va començar al voltant de les quatre. El viatge, però, es va iniciar fa uns quants mesos quan, acomboiats per Bucarest, vam decidir que hi aniríem tots plegats. A les quatre i désset Paula ja era al cotxe per a, tot seguit, anar a arreplegar a Maria a l’estació de Joaquín Sorolla i, uns tres quarts més tard, passar a per Manel a Sagunt. Si ara fórem en una pel·lícula, tindria tres opcions: a) representar el pas de les hores del camí passant del sol a la lluna; b) situar-nos directament a l’apartament, o c) detenir-nos en les converses. Triaria la tercera, però donaria per a una entrada individual, així que només contaré que vam arribar sans i estalvis a Lleida, sense equivocar-nos, sent obedients al GPS i parlant d’una tal autonomia de Portugal. També vam discutir sobre la senyera, entre acudits extremadament dolents.

Ja a Lleida, ens vam instal·lar al pis: ens vam repartir les habitacions i els banys en un fals sorteig, vam planificar una mica la resta dels dies i vam anar a sopar al bar de baix mentre véiem com el Reial Madrid perdia. Una gràcia, tu. Havent sopat, vam tornar a pujar i encara vam tenir temps per a una sobretaula llarga amb la porta tancada als rellotges. Endevinàrem la manera en què una dona d’una sèrie sobre dones que assassinen marits assassinaria el marit, ens vam riure de les circumstàncies de la nostra vida i ens vam adormir, que a l’endemà el II Congrés Internacional de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (#IICIAJILLC) feia el tret de sortida.

El congrés, en general, ha estat una bona experiència: els de llengua diuen que hi havia més comunicacions sobre literatura, i els de literatura diem que hi havia més comunicacions sobre llengua. Supose que ambdós bàndols exagerem, però tant se val; la veritat és que l’organització va saber quadrar unes comunicacions variades i interessants. Maria va analitzar, des d’una perspectiva literària igualitària, determinades aplicacions de lectura per a infants; Manel va explicar l’exaptació i la classe de verbs velaritzats del català; Paula va comparar la gradació en la distinció de les fricatives en valencià i romanés; i jo em vaig posar els ulls de Joan Fuster per tal de veure com va viure el III Congreso de Poesía que va tenir lloc a Santiago de Compostela el 1954. Conclouria, al parer de les preguntes que ens van fer, o de l’assistència que, sobretot Manel i Paula van tenir, que la cosa va quedar bé.

En la resta del temps, vam (vaig, atés que alguns ja hi havien anat) descobrir Lleida: vam pujar a l’esplanada de la Seu per un camí alternatiu al que ells van seguir el dia anterior. I és que dimecres els tres van pujar per costeres i van travessar un pont que els va provocar vertigen; jo els vaig retrobar més tard i m’ho vaig perdre -i ara em faré el valent, perquè ja no som allí, però m’hauria agradat travessar-lo també i bla bla bla (no!). Però, ep!, no donaven ni un duro per mi que hi aniria, i hi vaig acudir… Gent de poca fe.

Trobe que se’m queden molt(íssim)es coses per comentar, i que, segurament, no importen a ningú. Però no m’he posat a escriure amb ànims de cronista exhaustiu; simplement volia deixar testimoni que hi vam ser, que hi vam compartir uns espaguetis, uns cafés fangosos, unes taronges de Museros, uns vinets, uns himnes (ir)regionals, unes confidències, unes pizzes, unes cerveses, unes metralladores, unes hores molt productives de treball, unes braves, unes burles mútues, uns passejos, una pel·lícula, una coca-cola, uns… Uns dies de les nostres vides. No sé si la felicitat existeix -la felicitat real, vull dir-, però m’atreviria a dir que aquests dies he estat feliç i que he aprés molt de vosaltres tres, Manel, Maria i Paula. Així que, al capdavall, tots aquests mots només poden tenir la intenció -ja la tenien a l’inici, però havia de mudar i retoriquitzar el text- d’expressar un sentiment d’agraïment: moltes gràcies per tot i per tant. La casualitat, una revista literària, la carrera, la beca, el doctorat, ens van situar al camí; només espere que aquest siga ben llarg i fructuós, i que res ni ningú no ens faça perdre mai el somriure ni la vitalitat.

Desfer el camí i tornar cap a casa implicava la fi d’una aventura que portàvem setmanes tramant. I, a mesura que l’Olleria s’acostava i ens aturàvem a Sagunt, a València i a Barxeta, vaig tenir una certesa: s’havia acabat un viatge que esdevindria record de seguida, un d’aquells records que, passats tres, set o quinze anys, m’agradarà recordar quan al calendari aparegueren els dies 2, 3, 4 i 5 d’octubre.

Com en Campverd, jo també dibuixe els dies. De dibuixar els dies -o qualsevol altra cosa, tot i que cosa potser no és el terme més correcte-, en diem escriure. Hui, per tant, és el dia 274. Abans que jo, ja hi havia gent que escrivia els dies; els anomenàvem comptadors. Des dels orígens, anoten el dia en què vivim. Hui, per exemple, ja ho he dit, és el dia 274. Què hi havia abans d’aquest còmput? No ho sabem. Això forma part del passat antic. El passat antic és el d’abans de l’inici del còmput; en canvi, el passat nou és el que inclou els dies anteriors a hui. No podem saber què hi havia abans del dia 1. Hi ha coses que no sabem ni podem saber. No ho podem saber tot. És Llei.

L’estiu acaba quan toca canviar, de nou, la caseta per casa. Això és així. És costum. No és Llei. La data de la fi de l’estiu, cada any, balla entre finals del mes nové -altrament conegut com setembre– i principis del mes desé -que rep el nom d’octubre. L’any passat, però, es va acabar gairebé a principis de l’onzé mes, que els més vells van anomenar novembre. Això no és costum, ni és Llei. No ho entenem tot. Un mes té trenta o trenta-un dies, depén. El segon mes, en canvi, en té vint-i-huit, encara que cada quatre anys se n’hi afig un. És Llei. Diuen els savis que els que ens vigilen ens donen el bon oratge: ells ens permeten gaudir del sol, de les temperatures típiques de l’estiu. Enguany, a més, sembla que també han decidit començar la tardor gairebé en el moment que havia de començar. En el Consell ningú no dubta que gràcies als que ens vigilen les estacions giren com toca. Però jo no ho crec: malgrat la fresqueta que ja hi fa, tem que al llarg dels pròxims dies la calor continue fent-nos suar. En diem suar a l’acció d’excretar líquid pels porus de la pell. Tanmateix, és cert que ja cal un cobertor, per més finet que siga.

Amb la tardor, tenim por que tornen els horrors i les desaparicions. Ningú no sap per què ocorren: cada cert temps, s’esdevé una secada –els que ens vigilen no fan res per impedir que es talle l’aigua-, que ve acompanyada d’una becaina grossa i, en despertar-nos, vivim el període dels horrors: és quan hi ha les desaparicions. Coneguts, amics, familiars, desapareixen: no moren, car si moriren almenys tindríem el cos per poder-nos-en acomiadar. En alçar-nos de la becaina grossa, correm a mirar si hi som tots; aleatòriament, però, sembla que la terra es traga determinades persones. És Llei. No ho podem saber tot. En els ulls dels humans que hi resten i que han perdut algun ésser estimat, s’hi veu molta ira, segurament cap als que ens vigilen. Però ningú no gosa obrir la boca en el Consell. Fem ofrenes als que ens vigilen, unes ofrenes falses, perquè no serveixen per fer aturar les desaparicions. Però les seguim fent. És costum.

No obstant això, ens hi hem de resignar i hem de continuar amb les nostres vides. Demà serà el dia 275, l’estiu haurà acabat definitivament i afrontarem la nova estació tardoral. De bon matí, haurem de treballar els nostres maduixers, amb la vista fixada en dijous que ve. No és costum. És Llei. I una reflexió: els que ens van ensenyar a escriure, abans ens van ensenyar a llegir. El mateix procés de lectura n’implica un d’interpretació, així com en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament que el món pressuposa. No és costum. No és Llei. És la vida.

Nota: Dimecres passat vaig acabar la fantàstica novel·la Res no és real (Males Herbes, 2015), de David Gálvez. Llegiu-la, feu-vos-en el favor!

“- Cada uno de nosotros tiene una estrella que ha de seguir. ¡Márchate! Esta tierra está maldita. Mientras permaneces en ella te sientes en el centro del mundo. Te parece que nunca cambia nada. Luego te vas un año, dos, y cuando vuelves todo ha cambiado, se rompe el hilo conductor. No encuentras a quién querías encontrar. Tus cosas ya no están. Has de ausentarte mucho tiempo, muchos años, para encontrar, a tu vuelta, a tu gente, la tierra donde naciste. Pero ahora no es posible. Creo que estás más ciego que yo.

– ¿Quién dijo eso? ¿Gary Cooper, James Stewart, Henry Fonda?

– No, Totó… Eso no lo dijo nadie… Esto lo digo yo. La vida no es como la has visto en el cine… La vida es más difícil. ¡Márchate! […] Eres joven, el mundo es tuyo, yo ya soy viejo… No quiero oírte más; sólo quiero oír hablar de ti… No regreses. No pienses en nosotros. No telefonees, no escribas. No te dejes engañar por la nostalgia. Olvídate de todos. Si no resistes y vuelves, no quiero que vengas a verme. No te dejaré entrar en mi casa. ¿Entendido?”

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2018. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2017, que va tenir lloc el divendres 14 de juliol de 2017. Vinga, us hi esperem!

“Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?”, es preguntava retòricament el poeta arabigovalencià Al-Russafi sobre València, esdevinguda tòpic literari, en l’Elegia valenciana. Salvant les distàncies entre la capital i l’Olleria; pensem-hi: ens obliga l’Olleria a estimar-la per ser la pàtria on hem nascut? O si obrim una mica el concepte de pàtria: ens obliga a estimar-la per ser la nostra pàtria d’acollida? Uns versos més endavant, en llegim la confessió: “Ella [referint-se a València] és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil”.

Els confessaré una cosa: si l’any passat començava aquestes línies amb una frase de Joan Fuster amb la intenció explícita i la convicció ferma de fer foc nou i renovar la tradició (“corregir i augmentar”), enguany he sofrit una mica de vertigen. Al·leguem, a mode de descàrrec, aquell nihil novum sub sole.

L’Olleria ens imposa el respecte suficient perquè ens hi encarem humilment; és el punt de partida que ens projecta al món i al qual estem lligats per mitjà d’un fil invisible. Alguns, els més racionals, explicaran que, si no existira l’Olleria, existiria un altre nom per a designar aquest tros de terra enclavat entre muntanyes. I, segurament, tindrien raó. I també ens l’estimaríem com ens estimem l’Olleria. Però l’amor no és racional, i estimar-nos l’avinguda de Jaume I, el carrer d’Isabel la Catòlica, la plaça de la Mare de Déu de Loreto, la partida del Vermellar, el camí a Benigànim, la Casa Santonja, la cova de Sant Nicolau o el rebotet de Puchades… Crec que sí: ser la pàtria d’un infant obliga –així, en cursiva– a estimar-la sempre. Diria que aquest enamorament del paisatge, dels paisatges, del país, és herència dels nostres avantpassats àrabs, però no ho faré per risc de semblar pedant. I vostés disculpen.

El llibre que tenen a les mans és –no hi ha alternativa– una continuació de l’anterior, com el de l’any passat era, també, una baula del precedent, i etcètera. L’objectiu, doncs, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions. Hi ha apartats que, per por de repetir-nos –que no per falta d’interés ni, lamentablement, d’actualitat–, com en un castell de cartes, han caigut: és el cas, per exemple, de la “Diàspora olleriana”. Hi ha desenes d’ollerianes i ollerians que s’han de guanyar les garrofes fora de les fronteres que ens limiten en el mapa i seria interessant conéixer-ne tots els testimonis, però això que l’any passat va servir com a pinzellada, potser correspondria a un altre tipus de publicació més ambiciosa que escaparia d’aquestes coordenades espacials llibresques.

En canvi, disposem d’unes col·laboracions literàries molt substancioses, amb els dos objectius bàsics d’una escriptura de circumstàncies com aquesta. D’una banda, tenim aquelles en què es rescaten de l’oblit certs episodis de la vida del poble, com un diumenge d’estiu qualsevol; i, d’una altra, aquelles en què llegim la reivindicació de figures (el músic Don Dionisio o els pintors de la família Borràs) o d’espais emblemàtics (el rebotet de Puchades) que són ben nostres.

Igualment, hem volgut mantindre la secció de Som poble perquè trobem que cal visualitzar aquelles persones que han aconseguit algun èxit en els seus respectius camps. La mostra que hi trobaran és reduïda, però variada i representativa: una escriptora, uns nadadors, un taekwondista i un grup de música. És cert que la secció es queda curta, la qual cosa no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix, lluny d’hipotètiques malinterpretacions, a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntics mèrits. En qualsevol cas, aquesta és la millor notícia: l’abundància d’ollerianes i ollerians que passegen arreu del món el nom del nostre poble.

D’altra banda, també hem consolidat la secció Uns se’n van, altres hi vénen, de manera que els càrrecs de 2016 segueixen tenint un espai merescut en les festes en què entreguen el relleu a les noves cares. I tot, gràcies al formidable treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Mitjançant el sistema de codi QR dels telèfons mòbils, podran reviure aquells dies a través del filtre emocional de qui ho ha viscut en primeríssima fila. A la secció, però, només en trobaran un mínim tast transcrit acompanyat d’una foto.

La nombrosa arribada de textos en honor dels difunts festers també ens ha sorprés, fins al punt que hem hagut de reestructurar la secció en què apareixia l’in memoriam. La seua memòria, doncs, no només viurà en els records dels familiars, sinó que, al llarg d’aquestes pàgines, creixerà en la ment dels futurs lectors que, de segur, recordaran a Bea com a cap d’esquadra de les Abencerrajes, a Juan Antonio desfilant en els Valencians, a Fermín capitanejant els Bohemios o a Javi amb el vestit verd dels Xirigotes.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-me– és un repte d’una magnitud considerable. Per això, voldria expressar la meua gratitud a tota la gent que m’hi ha acompanyat. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlaré en plural i em referiré als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, sobretot, al regidor de Festes, i batle, Julià Engo, que, ara que ja coneixia els meus defectes, ha continuat confiant-hi perquè donara forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els habitants del qual han respost positivament a tot el que –molestament, de vegades– els he demanat.

Em reserve, però, i amb el supòsit que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana, per actuar com a intermediari i rebre amablement el material publicable, i per a Víctor Albinyana, per l’assessorament tan pacient que ha tingut a l’hora de triar fotografies per a les portades de les seccions. I, com no, per a Miguel Ángel Martínez, que ha sabut, des de l’experiència, posar calma i solucionar dubtes quan les coses s’atabalaven. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims incondicionals dels pares, que són els que, en definitiva, i sense voler-ho, més acaben patint els nervis personals de la confecció d’aquest volum. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Hem pretés seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de l’essència. S’han quedat, això sí, idees en el calaix que, tal volta –o no–, prendran forma en futures edicions. Al cap i a la fi, aquest llibre també es nodreix de les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a posar, amb alguns matisos subjectius, el material en solfa. Vaja per endavant, però, que entenem que el resultat no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada o d’alguna informació. No hi busquen sentits obscurs al darrere; la causa, caldrà cercar-la en un descuit –imperdonable, això sí.

Retornem, de nou, als versos del principi. Potser no tenim una Elegia olleriana a l’estil de la d’Al-Russafi; tampoc no ens cal. Passegen per les pàgines següents i veuran com, en tancar el llibre, se senten una mica més enamorats de l’Olleria, de les seues tradicions i de la seua gent. I gaudisquen, és clar, d’unes magnífiques festes.

Hi ha diversos Sant Joan que recorde amb una estima especial: el de l’estiu dels setze anys, el dels díhuit, el dels vint. De fet, del darrer vaig escriure això fa set anys -set anys ja, tu!-. Cada any, des d’aleshores, em promet que l’any vinent faré alguna cosa per a celebrar la festivitat. Cada any, però, per una cosa o per l’altra, em quede sense poder anar a la platja a veure l’espectacle del foc, un espectacle que ens lliga a una cultura, a un passat compartit, i que Fuster defineix així: “Veure consumir-se dins les flames alguna cosa, encara que només siga una pila d’objectes inservibles, és una experiència que afecta fibres molt profundes del nostre esperit. En algun petit racó de l’ànima tenim amagat Déu sap quin tèrbol instint sacral, heretat de mil generacions d’avantpassats piadosos. I en aquest instint es barreja el goig de la destrucció i l’ànsia de la salvació. Amb el foc desenfrenat davant els ulls, un foc que nosaltres mateixos hem provocat perquè sí, un home vell de segles acudeix a la nostra emoció” (Combustible per a falles, 1992).

Supose que per això, i pel fet de viure en un poble a més de mitja hora del mar, desconeixia algunes de les tradicions que se solen fer la nit del 23 al 24 de juny. No, no tinc gairebé gens de cultura marina! Divendres passat, una amiga em contava el que fan tots els anys per Sant Joan, i jo al·lucinava (sí, sé que amb “al·lucinar” he exagerat, però em va semblar sorprenent): “nosaltres tenim el costum de, passades les dotze de la nit, fer tres botets a les tres primeres ones mentre demanem tres desitjos. Bé, en teoria són tres desitjos, tot i que jo en demane només un. Alguns amics, però, boten fins a set ones i, d’altres, dotze”. Tres, set, dotze: tots els números tenen lògica simbòlica, però no ens posarem tecles amb les diferents variacions. La qüestió és que, fins on jo sabia, aquella nit es cremaven paperets amb mals pensaments, amb males decisions, amb emocions negatives en forma de paraules, per tal d’allunyar-los d’un mateix; una manera com una altra de creure que així s’eliminen els esperits pretèrits. Però aquesta tradició de botar ones que em relatava és justament el contrari: demanes alguna cosa a l’aigua. El dualisme és clar: foc-destrucció-males experiències contra aigua-construcció-bons auguris. La cultura, la civilització, necessita contraris -o complementaris- per a explicar-se. Després, sempre queda l’acte de botar fogueres, que ja és una cosa per als més valents.

L’any que ve em promet -com cada any- que faré alguna cosa per Sant Joan: botar tres, set o dotze ones o pegar-li foc a determinat passat. O, per què no, tot plegat; posats a exigir, jo què sé. Enguany, mentre anava enllestint seccions i altres feines, he vist fer-se de dia. I, en els moments de descans, no m’he pogut estar de seguir una tradició que jo mateix em vaig autoimposar -bé, imposar, imposar, tampoc- des de fa onze anys. Una tradició musical; què voleu, cadascú…! D’una banda, des del 2007, em vénen a la ment aquells versos de la cançó “Viure”, d’Obrint Pas:

“Ara que estic trist, intente recordar
per les carreteres de la meua soledat.
I em torna aquella olor de pólvora cremant,
i el roig de les fogueres de les nits de Sant Joan…”

D’una altra, des del 2012, Serrat i Sabina també m’acompanyen en aquesta nit:

“Mas si luego me abandonas,
prendo fuego a Barcelona
en la noche de Sant Joan,
y aso la costilla de Adán.
Mi amor, mi cómplice y mi todo,
y, en la calle codo a codo,
somos muchos más que dos.
Hoy por ti, mañana por vos…”

Sóc un nostàlgic de tradicions, sí; què hi farem?

En èpoques d’introspecció, d’anàlisi interna, la ment estableix connexions, viatja d’un continent a un altre, gairebé de manera involuntària i incoherent. Fa un parell de setmanes, sense pretendre-ho, em va venir al cap un concert de Fito y Fitipaldis a Ontinyent, del 2007: això que, de sobte, tens una flaix, i pum, ja t’hi veus, en la pista d’atletisme del poliesportiu amb la gent amb qui hi vas anar. El concert era l’excusa per trobar-nos a la capital comarcal; de fet, només em sabia -i em sé- dues cançons del grup. No importava, però; n’era el pretext de la quedada. Érem joves i sense carnet de conduir, i etcètera. Més encara: si pense en l’espectacle musical, només recorde haver parat atenció justament en les dues lletres que coneixia. Sé que hi vaig arribar amb un amic, el pare del qual ens hi va portar; que allí ja hi havia altres amics; que ens en vam separar; que, en acabant, vam anar a una discoteca; i que, per sort, com que l’amic, el pare del qual ens hi havia dut, i jo ens en vam tornar abans, ens vam lliurar d’una baralla que va fer fugir cames ajudeu-me la resta dels companys.

El cas és que, com a bon flaix, el record va durar uns instants, va provocar un lleu somriure i, al cap d’unes hores, va desaparéixer del tot. Però divendres, a l’hora de la cervesa, per l’altaveu va sonar el “Soldadito marinero”, i em va retornar aquell moment. Per curiositat, vaig buscar al Google quin dia havia estat el xou: 5 de maig de 2007. Ahir -escric aquestes paraules en la matinada del dissabte per a diumenge; ja és diumenge, doncs, encara que no sé quan apareixerà publicat- va fer onze anys. També va caure, lògicament, dissabte. Sé que, a l’última entrada i en aquesta, hi sura una capa de sensació nostàlgica, però no, els records no han estat buscats. En l’anècdota d’Iniesta, per la sortida del Barça; en el concert, supose que per la data en qüestió. No obstant això, tinc una mania que ho justificaria millor: en aquell concert en què importava tot menys el grup, vaig començar a errar-la en alguna parcel·la vital, a cagar-la, a descarrilar el camí. Que serveix d’alguna cosa veure-ho tants anys després sense cap opció possible de capgirar-ho? Diria que no. Que hi ha com una justícia poètica en forma de bumerang? Diria que sí. Que ha estat útil per a créixer? Pfff, jo què sé. Creixem sense ser-ne conscients, qui dia passa, any empeny, i bla, bla, bla.

“Eixe Iniesta no és jugador per al primer equip del Barça”. La frase és de mon tio i la va dir un 4 de desembre de 2004 en el Camp Nou. Ho recorde com si fóra ahir, i ja han passat gairebé catorze anys. Imagine que la primera -i única- vegada que t’enfiles a les graderies d’aquest camp no s’oblida, però tinc la frase, ara graciosa i divertida, gravada en la memòria. Devien portar vint minuts jugats i crec que el de Fuentealbilla va fer una -de les poques- passada malament; llavors, el germà de l’avi, que és encara d’aquells culers pessimistes i negatius que han vist el Barça patir més que guanyar, va emetre la sentència. Jo me’l vaig quedar mirant i vaig somriure, perquè no era la impressió que em donava, ja que ja hi havia jugadors com Fernando Navarro. Aquell partit, que fou contra el Màlaga, se l’emportà l’equip blaugrana per quatre gols a zero: Deco marcà el típic gol de rebot; Samuel Eto’o féu un doblet i el jugador que no era per al primer equip també ficà la pilota en la porteria. Vaig gaudir del partit i de la temporada, que acabà “només” amb la Lliga (després d’anys de sequera) que seria l’inici de tant d’èxit posterior. Unes temporades més endavant, aquell jugador blanquinós i poc efusiu ens classificava en l’últim minut per a una final de Champions. Sis anys després, donava un Mundial a Espanya. I molt, molt de futbol, però, sobretot, una demostració que es pot ser una autèntica estrella en aquest esport i no ser un prepotent ni un arrogant. Sempre que es retira o se’n va un jugador o un entrenador (Puyol, Guardiola, Xavi i, ara, Iniesta) fa la sensació que una part de tu queda òrfena, incompleta, com si la tancares per sempre. No debades t’han donat moltes alegries. Saps que tornaran a venir-hi referents -a part dels que hi queden-, però jo m’entenc. Per sort, això sí, mon tio no va encertar el futur.

No guarde cap fotografia d’aquell dia perquè era molt intel·ligent i vaig obrir la càmera de fotos d’usar i tirar, de manera que es van fotre totes les instantànies que havia fet al museu i al Mini Estadi. El que sí que tinc, però, és un pijama que em vaig comprar amb l’escut al mig del pit, perquè em pensava que era un xandall. Ep, i encara el gaste! Per cert, veient un resum de les estadístiques del partit, m’adone que un tal Lionel Messi va eixir en el minut 82…

Reconec que, per primera vegada (o per una de les primeres vegades) hi anava amb les expectatives altes. Tant que ja tenia les paraules preparades per al comiat. En aquest cas, i com si volguera trobar una llengua intermèdia entre el català de l’Olleria i el castellà de Jaén -quines tonteries dic, senyor, per tal de mudar el text! Ho veieu, no?-, vaig optar per l’èuscar: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Segons el traductor, vol dir, més o menys, “massa amor per tan poc de temps”. El context, evidentment, és positiu; només convé recordar que l’expressió, la vaig descobrir a partir de la cançó “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. És un cant a la felicitat de les xicotetes coses, a l’alegria dels instants breus; és un cant a la vida. El cas és que aquesta darrera setmana no m’he pogut traure del cap la frase.

Tot aquest totxo només és la introducció per donar-vos les gràcies per tant d’afecte en tants pocs dies. He descobert cosines germanes i un cosí germà, he trobat a faltar els que no hi han pogut ser i he (re)conegut una germana més a fons. I he estat ben feliç de caminar pels carrers de Jaén, de soterrar-me en el refugi antiaeri, de contemplar les parets de l’arc de San Lorenzo o de desxifrar els laterals de la catedral, amb vosaltres, Mari i Cristina. Però, sobretot, de passejar amb tu, Dory, per l’avinguda de Barcelona després d’uns minuts llarguíssims per trobar aparcament, o de veure’t ballant bachata en acabant de dinar i cantant els dos a viva veu el “Take on me” i totes les cançons tan raretes que tens al mòbil, o d’acompanyar a David i Víctor a l’escola i visitar els museus, o de compartir bajanades mentals, o de comprovar que t’has enganxat tan fàcilment a Com defensar un assassí com jo -d’enganxar-se a la sèrie dic, no que jo siga un assassí-, o d’haver d’obrir portes i finestres pel fum del forn. O també d’arribar a Granada i, com que sóc de poble menut -i idiota-, quedar-nos sense poder visitar l’Alhambra per no haver reservat, emboscar-nos per les obres del carrer i pagar un preu impossible per un aparcament, però canviar-ho per un dinar amb una conversa de sobretaula sense rellotges, ni mòbils, ni judicis, sent qui som, sense importar què o qui, que s’allarga fins a a la matinada, quan les bestioles ja dormen. Supose que la fugacitat de la visita hi ha influït, però m’he sentit molt estimat i amb ganes d’agrair-vos-ho tot cada dos per tres. Gràcies per tot, eskerrik asko (per lligar-ho amb el títol). I ja veieu quines coses, jo que presumia de no ser gens familiar, ara no pare de presumir de cosines…

Unas palabras de agradecimiento en euskera

Reconozco que, por primera vez (o por una de las primeras veces) iba con las expectativas altas. Tanto que ya tenía las palabras preparadas para la despedida. En este caso, y como si quisiera encontrar una lengua intermedia entre el catalán de l’Olleria y el castellano de Jaén -¡qué tonterías digo, señor, para mudar el texto! Lo veis, ¿no?-, opté por el euskera: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Según el traductor, quiere decir, más o menos, “demasiado amor por tan poco tiempo”. El contexto, evidentemente, es positivo; solo hay que recordar que la expresión la descubrí a partir de la canción “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. Es un canto a la felicidad de las pequeñas cosas, a la alegría de los instantes breves; es un canto a la vida. El caso es que esta última semana no me he podido sacar de la cabeza la frase.

Todo este tocho solo es la introducción para daros las gracias por tanto cariño en tan pocos días. He descubierto primas hermanas y un primo hermano, he echado de menos a los que no han podido estar y he (re)conocido una hermana más a fondo. Y he sido muy feliz de caminar por las calles de Jaén, de enterrarme en el refugio antiaéreo, de contemplar las paredes del arco de San Lorenzo o de descifrar los laterales de la catedral, con vosotras, Mari y Cristina. Pero, sobre todo, de pasear contigo, Dory, por la avenida de Barcelona después de unos minutos larguísimos para encontrar aparcamiento, o de verte bailar bachata después de comer y cantando los dos a viva voz el “Take on me” y todas las canciones tan raritas que tienes en el móvil, o de acompañar a David y Víctor a la escuela y visitar los museos, o de compartir chuminadas mentales, o de comprobar que te has enganchado tan fácilmente a Cómo defender a un asesino como yo -de engancharse a la serie me refiero, no que yo sea un asesino-, o de tener que abrir puertas y ventanas por el humo del horno. O también de llegar a Granada y, como soy de pueblo pequeño -e idiota-, quedarnos sin poder visitar la Alhambra por no haber reservado, emboscarnos por las obras de la calle y pagar un precio imposible por un aparcamiento, pero cambiarlo por una comida con una conversación de sobremesa sin relojes, ni móviles, ni juicios, siendo quienes somos, sin importar qué o quién, que se alarga hasta la madrugada, cuando los chiquillos ya duermen. Supongo que la fugacidad de la visita ha influído, pero me he sentido muy querido y con ganas de agradecéroslo todo cada dos por tres. Gracias, eskerrik asko (por relacionarlo con el título). Y ya veis qué cosas, yo que presumía de no ser nada familiar, ahora no paro de presumir de primas…

En l’assignatura d’Ètica de 4t d’ESO, hi havia dies en què el llicenciat en Filosofia -dir-li professor seria dir-li molt, i quin contrast amb l’Antonio Aramayona de la novel·la La mirada de los peces, de Sergio del Molino (Literatura Random House, 2017)- no tenia ganes d’explicar cap lliçó i parlava de futbol, de bandes de música, de curses, i d’altres temàtiques que només tenien resposta entre un grupet de xics, entre els quals m’he d’incloure. Resposta que, tot siga dit, gairebé sempre tenia un punt d’ironia o de sarcasme. Per a l’últim dia del curs, com que ja estava en mode vacances, ens va fer reflexionar sobre què era per a nosaltres l’avorriment. No recorde amb quines paraules vaig omplir el full; segurament escriuria quatre tòpics maquillats amb paraules pomposes (no és el mateix que fan molts escriptors?, no és el mateix que faig jo mateix -que no sóc escriptor- en aquest bloc?) que tocarien aspectes com no fer res, no tenir objectius, l’ociositat d’una vesprada d’agost quan tens quinze o setze anys, etcètera.

En dinar, he acabat la suara esmentada La mirada de los peces. L’he gaudida moltíssim: un jo que, pacte novel·lesc (o autobiogràfic?) en mà, utilitza el recurs retòric d’un professor de Filosofia per a explicar-se, per a ajudar a definir-se, per a saber quin lloc ha acabat ocupant, per a veure’n l’evolució que l’ha portat des de l’extrema esquerra adolescent fins a la plaça ideològica actual. Alternant records de joventut (1993-1996) amb l’actualitat (2009, 2011, 2013, 2016, 2017), hi pul·lulen els primers concerts de rock alternatiu i combatiu, les classes escolars soporíferes, el barri com a punt d’origen, el primer gran amor no entés -no diré si correspost o no-, i la influència d’Aramayona, que, després d’una vida de lluita activista, vol morir dignament. Torne a repetir-ho: l’he gaudida moltíssim, fins al punt que des que l’he finalitzat sent una terrible buidor, i no sé quin començar que hi puga estar a l’alçada; el deixarem reposar. El cas és que a les primeres pàgines hi ha un fragment en què descriu què és l’avorriment, una definició que, a pesar que ara diré que envege per a aquella reflexió del 2007, no haguera tingut sentit per l’absència de totes les experiències viscudes posteriorment. Concretament, segons Sergio del Molino:

“El aburrimiento te convierte en Sísifo. Subes tu piedra maldiciendo la subida, pero no consientes que nadie te la cambie por otra cosa. Quieres tu maldita piedra, con su mismo peso y su misma textura de granito. Achica los horizontes de una persona, limita su mundo, dale lo mismo cada día a la misma hora. En unos años, rechazará todo lo que altere esa rutina que en verdad detesta, como se detesta a sí mismo” (p. 13).

Aquell llicenciat no ens va ensenyar ni qui era Sísif, ni que l’avorriment tenia més formes a part del tedi, ni que faria que ens detestaren tant. Rutina, zona de comfort, por dels canvis: avorriment. Al capdavall, potser encara ho podria lligar amb la resposta d’aquell curs: no és l’avorriment una constant vesprada d’agost, dolça, suau, que acaba immobilitzant-nos al sofà fins al punt que acabem odiant-nos? Com se suposa que hom s’ha de sentir quan, a més d’un agraït Sísif, ha estat pedra alhora? “Lo raro es renunciar a la primera persona del singular, fingir que son otros ojos los que miran y otra voz la que habla, y quizá eso sí que sea soberbio, adoptar un punto de vista divino y sin mácula” (p. 193). No som res!