Una frase a propòsit d’Andrés Iniesta

“Eixe Iniesta no és jugador per al primer equip del Barça”. La frase és de mon tio i la va dir un 4 de desembre de 2004 en el Camp Nou. Ho recorde com si fóra ahir, i ja han passat gairebé catorze anys. Imagine que la primera -i única- vegada que t’enfiles a les graderies d’aquest camp no s’oblida, però tinc la frase, ara graciosa i divertida, gravada en la memòria. Devien portar vint minuts jugats i crec que el de Fuentealbilla va fer una -de les poques- passada malament; llavors, el germà de l’avi, que és encara d’aquells culers pessimistes i negatius que han vist el Barça patir més que guanyar, va emetre la sentència. Jo me’l vaig quedar mirant i vaig somriure, perquè no era la impressió que em donava, ja que ja hi havia jugadors com Fernando Navarro. Aquell partit, que fou contra el Màlaga, se l’emportà l’equip blaugrana per quatre gols a zero: Deco marcà el típic gol de rebot; Samuel Eto’o féu un doblet i el jugador que no era per al primer equip també ficà la pilota en la porteria. Vaig gaudir del partit i de la temporada, que acabà “només” amb la Lliga (després d’anys de sequera) que seria l’inici de tant d’èxit posterior. Unes temporades més endavant, aquell jugador blanquinós i poc efusiu ens classificava en l’últim minut per a una final de Champions. Sis anys després, donava un Mundial a Espanya. I molt, molt de futbol, però, sobretot, una demostració que es pot ser una autèntica estrella en aquest esport i no ser un prepotent ni un arrogant. Sempre que es retira o se’n va un jugador o un entrenador (Puyol, Guardiola, Xavi i, ara, Iniesta) fa la sensació que una part de tu queda òrfena, incompleta, com si la tancares per sempre. No debades t’han donat moltes alegries. Saps que tornaran a venir-hi referents -a part dels que hi queden-, però jo m’entenc. Per sort, això sí, mon tio no va encertar el futur.

No guarde cap fotografia d’aquell dia perquè era molt intel·ligent i vaig obrir la càmera de fotos d’usar i tirar, de manera que es van fotre totes les instantànies que havia fet al museu i al Mini Estadi. El que sí que tinc, però, és un pijama que em vaig comprar amb l’escut al mig del pit, perquè em pensava que era un xandall. Ep, i encara el gaste! Per cert, veient un resum de les estadístiques del partit, m’adone que un tal Lionel Messi va eixir en el minut 82…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *