Breu apunt sobre un viatge a Lleida
Diríem que la cosa va començar al voltant de les quatre. El viatge, però, es va iniciar fa uns quants mesos quan, acomboiats per Bucarest, vam decidir que hi aniríem tots plegats. A les quatre i désset Paula ja era al cotxe per a, tot seguit, anar a arreplegar a Maria a l’estació de Joaquín Sorolla i, uns tres quarts més tard, passar a per Manel a Sagunt. Si ara fórem en una pel·lícula, tindria tres opcions: a) representar el pas de les hores del camí passant del sol a la lluna; b) situar-nos directament a l’apartament, o c) detenir-nos en les converses. Triaria la tercera, però donaria per a una entrada individual, així que només contaré que vam arribar sans i estalvis a Lleida, sense equivocar-nos, sent obedients al GPS i parlant d’una tal autonomia de Portugal. També vam discutir sobre la senyera, entre acudits extremadament dolents.
Ja a Lleida, ens vam instal·lar al pis: ens vam repartir les habitacions i els banys en un fals sorteig, vam planificar una mica la resta dels dies i vam anar a sopar al bar de baix mentre véiem com el Reial Madrid perdia. Una gràcia, tu. Havent sopat, vam tornar a pujar i encara vam tenir temps per a una sobretaula llarga amb la porta tancada als rellotges. Endevinàrem la manera en què una dona d’una sèrie sobre dones que assassinen marits assassinaria el marit, ens vam riure de les circumstàncies de la nostra vida i ens vam adormir, que a l’endemà el II Congrés Internacional de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (#IICIAJILLC) feia el tret de sortida.
El congrés, en general, ha estat una bona experiència: els de llengua diuen que hi havia més comunicacions sobre literatura, i els de literatura diem que hi havia més comunicacions sobre llengua. Supose que ambdós bàndols exagerem, però tant se val; la veritat és que l’organització va saber quadrar unes comunicacions variades i interessants. Maria va analitzar, des d’una perspectiva literària igualitària, determinades aplicacions de lectura per a infants; Manel va explicar l’exaptació i la classe de verbs velaritzats del català; Paula va comparar la gradació en la distinció de les fricatives en valencià i romanés; i jo em vaig posar els ulls de Joan Fuster per tal de veure com va viure el III Congreso de Poesía que va tenir lloc a Santiago de Compostela el 1954. Conclouria, al parer de les preguntes que ens van fer, o de l’assistència que, sobretot Manel i Paula van tenir, que la cosa va quedar bé.
En la resta del temps, vam (vaig, atés que alguns ja hi havien anat) descobrir Lleida: vam pujar a l’esplanada de la Seu per un camí alternatiu al que ells van seguir el dia anterior. I és que dimecres els tres van pujar per costeres i van travessar un pont que els va provocar vertigen; jo els vaig retrobar més tard i m’ho vaig perdre -i ara em faré el valent, perquè ja no som allí, però m’hauria agradat travessar-lo també i bla bla bla (no!). Però, ep!, no donaven ni un duro per mi que hi aniria, i hi vaig acudir… Gent de poca fe.
Trobe que se’m queden molt(íssim)es coses per comentar, i que, segurament, no importen a ningú. Però no m’he posat a escriure amb ànims de cronista exhaustiu; simplement volia deixar testimoni que hi vam ser, que hi vam compartir uns espaguetis, uns cafés fangosos, unes taronges de Museros, uns vinets, uns himnes (ir)regionals, unes confidències, unes pizzes, unes cerveses, unes metralladores, unes hores molt productives de treball, unes braves, unes burles mútues, uns passejos, una pel·lícula, una coca-cola, uns… Uns dies de les nostres vides. No sé si la felicitat existeix -la felicitat real, vull dir-, però m’atreviria a dir que aquests dies he estat feliç i que he aprés molt de vosaltres tres, Manel, Maria i Paula. Així que, al capdavall, tots aquests mots només poden tenir la intenció -ja la tenien a l’inici, però havia de mudar i retoriquitzar el text- d’expressar un sentiment d’agraïment: moltes gràcies per tot i per tant. La casualitat, una revista literària, la carrera, la beca, el doctorat, ens van situar al camí; només espere que aquest siga ben llarg i fructuós, i que res ni ningú no ens faça perdre mai el somriure ni la vitalitat.
Desfer el camí i tornar cap a casa implicava la fi d’una aventura que portàvem setmanes tramant. I, a mesura que l’Olleria s’acostava i ens aturàvem a Sagunt, a València i a Barxeta, vaig tenir una certesa: s’havia acabat un viatge que esdevindria record de seguida, un d’aquells records que, passats tres, set o quinze anys, m’agradarà recordar quan al calendari aparegueren els dies 2, 3, 4 i 5 d’octubre.
