– Josep, vols que ens fem un café amb llet abans d’anar-nos-en? Pagues tu i la setmana que ve pague jo? No tinc solt i per no canviar, però, si vols, pague amb targeta, eh?
– Tranquil, pague jo este; recuperem la tradició del café de la vesprada i la setmana que ve repetim.
Parlàvem de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. Tu, quan tenies la meua edat, què… Era una pregunta recurrent mentre preparàvem el sopar -tu, les teues espècies, el teu formatge, el teu arròs, els teus macarrons, les teues truites; jo, el meu arròs, la meua carn o la meua pasta-, o mentre un dels dos escurava i l’altre mirava la televisió o destacava això o allò d’alguna xarxa social. Les darreres setmanes havíem anat atrafegats: l’un, amb els exàmens, i l’altre, amb una anàlisi hipertextual. No obstant això, malgrat que no volguera parlar amb ningú perquè odiara el món, relaxaves la nit amb la narració de les teues experiències, unes experiències que em transportaven huit anys enrere. M’agradava parlar amb tu (de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis), fins i tot, quan no tenia ganes de saber res del món. Dijous passat encara vam matinar per anar, a les sis i quart del matí, a la biblioteca; sense adonar-te’n, estaves a punt de crear un dels millors records.
Ens vam conéixer al setembre de 2017, a la classe de Retòrica; el dia de presentació us vaig dir que diguéreu el nom i el poble o la ciutat d’on veníeu. Sabia que eres de l’Olleria perquè dos estius abans t’havia posat en el Llibre de Festes al costat de Teresa, però no ens coneixíem. Fins aquell moment. Recordes la primera vegada que vam coincidir al pub? Tu eres Àngel, no? El professor de Retòrica? Mentre, de fons, els teus amics se’n burlaven. I després van vindre més dies al pub, i més confiances i confidències. Va, deixa’m fer-me una foto amb tu!, tot i que sabies que fins que no tingueres la nota posada això no podia ser. Amb un cert orgull, però, començaves a ser el meu alumne: sí, el meu alumne, això; el meu alumne, allò altre. La prudència deia que millor que els alumnes i el professor no compartiren espai d’oci, però amb tu era diferent: sense abandonar el caràcter festiu del moment, ens respectàvem mútuament; sabíem que allò era una orquestra o una discomòbil, i que la Universitat era la Universitat. Ens féiem bromes i acudits -més dèbils o més forts, tant se val-, i ens podíem fer la guitza com uns animals, però eres capaç de fer-me alçar del llit un divendres a la una de la matinada perquè ens férem una cervesa i reflexionàrem sobre política, sobre música, sobre amics, sobre amors, sobre somnis. I, per unes coses o unes altres, vam decidir que al pròxim curs aniríem a viure junts -amb companyia de Jesús- a València. Entre tu i ton pare vau trobar el pis a Vicent Zaragozà, i hi vam anar a ulls clucs.
Compartíem viatge d’anada i de tornada; compartíem ratllades mentals que semblaven un món i que, a hores d’ara, ja no recordàvem. Ens vam ajudar en l’estabilitat. Compartíem algun festival i molts concerts, també amb el teu germà Vicent, en qui he descobert un amic -i amb qui vam fer l’indi en la boda de Pep i de Vero-, o amb Esteban, sempre al vostre costat, o tanta altra gent que m’has anat presentant i que s’hi ha anat quedant. Compartíem plans hipotètics, com aquella visita a París durant l’estada doctoral per fotografiar-nos dalt la Tour Eiffel, o aquell esmorzarot amb Mireia que mai no vam acabar de perfilar. Compartíem família: Andreu, un dels meus millors amics, un germà, ara també era amic teu i cunyat. Compartíem vida. De fet, solíem dir-li, a tia tia Àgueda, que érem un matrimoni; ens tiràvem els plats pel cap com si portàrem cinquanta anys de casats, però ens ríem i somríem de tot i de tots amb la complicitat de qui se sap ben acompanyat. Havíem arribat a comentar, mig de broma, mig seriosament, que, quan acabares la carrera, aniríem a viure junts: Ie, imagina’t viure els dos en un piset, o en el poble, o ací, a València. No digues que no molaria! Ens escoltàvem, ens aconsellàvem, ens enteníem. Ideològicament, gairebé sempre hi estàvem d’acord; féiem el pallasso -no hi havia dia que, tot i que volguérem engegar-ho tot a rodar, no férem el pallasso- imitant veus i converses de determinats partits polítics. Érem uns apassionats de la llengua, del poble, de la terra, de la cultura, del país. I t’estimaves els scouts, t’estimaves la Morralla, t’estimaves la Nova, t’estimaves els teus amics del poble, t’estimaves els teus companys de classe, t’estimaves a Josevi i Maite, i a Vicent i Teresa; en definitiva, t’estimaves la gent que t’estimava.
Ahir em van dir que em quedara amb tot allò positiu que havia viscut amb tu. En aquestes situacions, es tendeix a idealitzar o a llançar tòpics, però és que què collons tenies tu de roïn? Què? Estar ple de vida? Estar ple de projectes? Estar ple d’anhels? Les teues ganes d’ajudar perquè hi haguera un clima harmoniós? Què, Josep, què collons tenies tu de negatiu? No vull haver de triar amb què em quede i amb què no: vull quedar-me amb tot. Vull quedar-me, al capdavall, amb tot el que durant aquests dos anys i mig hem compartit: ens hem conegut i has arribat a esdevenir un grandíssim amic, un dels millors, sens dubte. Em coneixies i he estat molt afortunat perquè m’has deixat conéixer-te; i he aprés tant de tu que aquesta entrada fa paràgrafs que s’ha quedat curta. No descobriré res si afirme que has estat una de les millors persones amb què m’he creuat; demà, o d’ací unes hores, la quantitat de gent que t’acompanyarà en el darrer passeig en serà una prova més.
El passat quadrimestre, per incompatibilitat d’horaris, no vam coincidir en les anades i tornades de València. El dijous 9 de gener, però, encara ens vam poder fer un café amb llet i ens vam amollar totes les penes amb bilis i totes les alegries que el 2020 ens podia tenir preparades. Estaves descobrint una persona i n’estaves molt il·lusionat; sí, Josep, ara et puc dir que era ella, que, efectivament, com creies, actuaria com ho ha fet. I ja t’ho mereixies. Vam seguir parlant del que faríem en acabar, tu, exàmens, i jo, la tesi; i, encara que no ho saberes, eres un dels motius per continuar habitant el pis de València aquest segon quadrimestre.
En baixar del cotxe, encara vam aparaular un café amb llet per a la pròxima setmana, per al pròxim dijous. Finalment, el vam ajornar de nou, perquè els dos havíem quedat. Però aquest dijous -el passat-, encara vam tindre la sort de poder xarrar Aitana i jo amb tu, que venies de veure Star Wars –tu eres un friki de Fuster i no passa res!– i de comprar-te uns cascos per a escoltar música –un capritxet, mira, regal de ma tia Àgueda. Esperava que algun dia poguérem fer un sopar els quatre, o el sis, si els ho déiem, a Andreu i Teresa, amb l’excusa de compartir, també, el compte de Netflix. Però el café amb llet va quedar pendent…
I saps? Me n’alegre, que el café amb llet quedara pendent. I me n’alegre perquè, com que te’l dec jo i no m’agrada deure res, sé que algun dia te’l pagaré, i t’obligaré, perquè no te’n tornes a anar, que em convides a un altre. Mentrestant, a cada glopet que faça quan me’n bega un, et tindré a la punta de la llengua, sempre present, com a bons cafeters que déiem que érem i que serem. I et podré tornar a veure. I t’agrairé que coincidírem a Retòrica, que m’ensenyares coses molt més importants que no les que la Guia docent m’obligava a explicar-te, o que em permeteres formar part de la teua vida. I podrem tornar a intercanviar pessics o punyades al braç. I et podré tornar a saludar des de la llunyania, fent broma, aliens a les reaccions de la resta. I em podràs tornar a fer respostes com a contraatac als meus acudits. I podrem tornar a riure i somriure. I podrem tornar a parlar de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. I et podré tornar a abraçar. I ens podrem dir, a la nostra manera, que ens estimem. Perquè, a pesar que ja ho saps de sobra, encara no ho havia escrit al llarg d’aquestes paraules: t’estime, Josep, t’estime moltíssim.