Tardor: 274

Com en Campverd, jo també dibuixe els dies. De dibuixar els dies -o qualsevol altra cosa, tot i que cosa potser no és el terme més correcte-, en diem escriure. Hui, per tant, és el dia 274. Abans que jo, ja hi havia gent que escrivia els dies; els anomenàvem comptadors. Des dels orígens, anoten el dia en què vivim. Hui, per exemple, ja ho he dit, és el dia 274. Què hi havia abans d’aquest còmput? No ho sabem. Això forma part del passat antic. El passat antic és el d’abans de l’inici del còmput; en canvi, el passat nou és el que inclou els dies anteriors a hui. No podem saber què hi havia abans del dia 1. Hi ha coses que no sabem ni podem saber. No ho podem saber tot. És Llei.

L’estiu acaba quan toca canviar, de nou, la caseta per casa. Això és així. És costum. No és Llei. La data de la fi de l’estiu, cada any, balla entre finals del mes nové -altrament conegut com setembre– i principis del mes desé -que rep el nom d’octubre. L’any passat, però, es va acabar gairebé a principis de l’onzé mes, que els més vells van anomenar novembre. Això no és costum, ni és Llei. No ho entenem tot. Un mes té trenta o trenta-un dies, depén. El segon mes, en canvi, en té vint-i-huit, encara que cada quatre anys se n’hi afig un. És Llei. Diuen els savis que els que ens vigilen ens donen el bon oratge: ells ens permeten gaudir del sol, de les temperatures típiques de l’estiu. Enguany, a més, sembla que també han decidit començar la tardor gairebé en el moment que havia de començar. En el Consell ningú no dubta que gràcies als que ens vigilen les estacions giren com toca. Però jo no ho crec: malgrat la fresqueta que ja hi fa, tem que al llarg dels pròxims dies la calor continue fent-nos suar. En diem suar a l’acció d’excretar líquid pels porus de la pell. Tanmateix, és cert que ja cal un cobertor, per més finet que siga.

Amb la tardor, tenim por que tornen els horrors i les desaparicions. Ningú no sap per què ocorren: cada cert temps, s’esdevé una secadaels que ens vigilen no fan res per impedir que es talle l’aigua-, que ve acompanyada d’una becaina grossa i, en despertar-nos, vivim el període dels horrors: és quan hi ha les desaparicions. Coneguts, amics, familiars, desapareixen: no moren, car si moriren almenys tindríem el cos per poder-nos-en acomiadar. En alçar-nos de la becaina grossa, correm a mirar si hi som tots; aleatòriament, però, sembla que la terra es traga determinades persones. És Llei. No ho podem saber tot. En els ulls dels humans que hi resten i que han perdut algun ésser estimat, s’hi veu molta ira, segurament cap als que ens vigilen. Però ningú no gosa obrir la boca en el Consell. Fem ofrenes als que ens vigilen, unes ofrenes falses, perquè no serveixen per fer aturar les desaparicions. Però les seguim fent. És costum.

No obstant això, ens hi hem de resignar i hem de continuar amb les nostres vides. Demà serà el dia 275, l’estiu haurà acabat definitivament i afrontarem la nova estació tardoral. De bon matí, haurem de treballar els nostres maduixers, amb la vista fixada en dijous que ve. No és costum. És Llei. I una reflexió: els que ens van ensenyar a escriure, abans ens van ensenyar a llegir. El mateix procés de lectura n’implica un d’interpretació, així com en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament que el món pressuposa. No és costum. No és Llei. És la vida.


Nota: Dimecres passat vaig acabar la fantàstica novel·la Res no és real (Males Herbes, 2015), de David Gálvez. Llegiu-la, feu-vos-en el favor!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent