Viure al foc

Cada nit de sant Joan és màgica. Amb la mirada atenta al foc, note l’olor de llenya cremada i el fum se m’incrusta als ulls, convertint-los en dos esferetes roges amb algunes llàgrimes caient. Cada 23 de juny, si estiràrem les poques hores que formen la nit més curta de l’any, en podríem fer grans històries, com les que han seguit a partir d’aquell moment. Unes de bones, unes altres de millor, i unes altres d’esborrables. Bec, mire la foguera, i veig el primer bes d’un jovenet, ja fa un grapat d’anys. La innocència -o la poca traça d’ell- fa que siga ella qui tinga la iniciativa. Parlen, s’escolten, s’abracen i, definitivament, la xiqueta provoca un silenci que dura eternament, però saben que és efímer. Es miren i se somriuen, plens d’innocència, però sabent que n’acaben de fer una de grossa. De sobte, veig com el núvol baixa fins a aquell jovenet que porta una camiseta blanca i ell sura i sura, entre un cel blau infinit. Una melodia sona en aquell mòbil noucentista, avisant-lo d’un nou missatge. Toca de peus a terra i llig: T’estime. Somriu i, com si tinguera un ascensor, se’n torna a la mar ennuvolada, des d’on li redacta unes poques paraules que resen una cosa així com: Tinc ganes de tornar a acariciar els teus llavis. Ric i els amics comencen a malpensar de mi. Bevem més, ens movem una mica del lloc, però de sobte em torne a fixar amb aquell color taronja que es clava en el fons dels meus ulls: el jovenet ja no vist de blanc; porta una camisa verda obscura de botons i uns pantalons llargs. És a la platja, veient les ones actuar i la lluna provocant-les eròticament. Es desitgen, el satèl·lit i la mar. La calor d’un estiu entrant no evita que el jovenet, que ja no és tan jovenet, abrace la personeta que té al costat. Té fred i li deixa la camisa de botons, però sap que el calor d’uns braços tapa més que qualsevol abric. I a l’operació li sumem unes tímides paraules que li fan enlluernar les ninetes dels ulls, notant-se els dos plenament petits en relació amb el mantell estrellat que tenen a sobre. S’imaginen, com serien engolits per l’arquer, el carro o la balança. S’imaginen una vida per a… Em tornen a cridar, i ens tornem a portar el got a la boca. S’ha aigualit una mica la beguda. Recarreguem forces. M’esborrone. M’hi torne a fixar, amb el foc: la imatge de dos persones majors jugant amb el nét, acariciant-lo i contant-li anècdotes i acudits. Són els avis, uns avis que han sofrit molt al llarg de la vida, però que s’han vist recompensats per la gran família que, sense adonar-se’n, han format. Una família unida i on l’afecte es destil·la per cada racó de la llar. Sembla que el fum esborra les cares i el xiquet es queda sol, preguntant-se on han anat. I, aleshores, entren els pares a consolar-lo: uns pares-herois, uns pares-coratge, uns pares-inigualables. Refà la primera ganyota d’estranyesa quan li conten que els avis se n’han hagut d’anar, però que, com són majors i els majors tot ho saben, el vigilaran des de la distànica, el guaitaran i el cuidaran malgrat que no els veja. El xiquet s’ho creu i, com si aquells pares m’ho digueren a mi, jo també m’ho crec. Algú em pregunta si anem a pixar; ja tocarà que la bufeta està plena. I regressem al nostre grupet. El foc em captiva de nou: per què té tanta màgia? Em presenta ara una colla d’amics rient-se entre ells; alguns fent la guitza als altres. Riuen, xarren, s’insulten afectuosament i sorgeix alguna picabaralla per veure qui té raó sobre quin equip de futbol és millor, o sobre alguns assumptes del poble. Són amics des de la infantesa; han pixat, han cagat i han crescut junts. L’orgull masculí els impedeix dir-s’ho però s’estimen. Ara semblen estar en una cerimònia d’una boda. Són ja adults i veig les mateixes cares que en la primera escena, tot i que amb uns anys més. Algun, fins i tot, ja té una còpia en format infantil corrent amunt i avall. El mòbil em sona i la companyia de telèfon m’informa sobre una nova promoció que si t’apuntes a açò et donen allò, i si a açò altre et regalen no sé què i que si… “Eliminar missatge”, pitge el botó. A la flama no li queda massa vida, però encara la suficient per il·luminar més imatges. Un sopar, amb bastants convidats, parlant de llibres, de literatura, de lletraferits, d’escriptors i de projectes de futur. Les persones que hi apareixen parlen relaxadament, encara que alguns amb passió per allò que fan. I arriba l’hora de tornar a casa; de camí, passant pel Cabanyal fins a Blasco Ibáñez, no em puc traure una melodia del cap d’un grup amb què m’he criat i amb què he crescut al llarg d’aquestos darrers anys. Encara que em sent calmat, tranquil, sabedor que estem en un període de vacacions més que merescut, rodejat d’una família formada tant per parents com per amics, conscient també que algunes persones se n’han anat, per unes raons o per altres, la cançó ja fa estona que balla pel meu cervell, com cada nit del 23 de juny, com cada nit d’una etapa més de la meua vida. Ara que estic trist, intente recordar per les carreteres de la meua soledat, i em torna aquella olor de pólvora cremant, i el roig de les fogueres de les nits de sant Joan…


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *