Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: l'olleria

En déiem adrianets

0

Tinc un record molt difús d’Adrianet. De xiquet i potser de quan em despuntava l’adolescència. No en guarde una imatge nítida, però ha sigut fàcil de reconéixer en la fotografia pels trets característics de la gent amb síndrome de Down. En aquell temps no se li deia així, o en el poble no ho déiem així. Senzillament, era Adrianet, i era com era.

I no sé si m’ho he farjat jo, passat el temps, però diria que Adrianet s’havia convertit, enmig de la nostra ignorància, en el terme col·loquial que ens servia per a referir-nos, maldestrament, a qualsevol persona que estiguera en el mateix cas.

Si no tinc gens d’afició a dates com l’onomàstica o l’aniversari propis, és d’entendre que no en tinga a estes coses dels dies d’açò i d’allò. Que potser són útils, però no hi tinc fe. En tot cas, me l’han recordat, l’Adrianet.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

La Perdiu

0

La Perdiu és un d’aquells personatges reals que habiten la memòria col·lectiva de l’Olleria. Em dol tindre’n un coneixement escàs, i espere que el meu dèficit el podran posar en evidència un grapat de veïns del poble.

Pel que recorde haver-ne sentit a dir, era una dona de qui s’explicava que havia fet favors a soldats a Cartagena, on ella vivia amistançada amb un militar d’alta graduació, o potser era algun polític amb capacitat d’influències. En la qüestió dels favors, no he sabut mai si calia posar cometes. No sé si quan ho explicaven ho feien de manera literal, o era una mena de dir sense dir per pudor, per la gracieta o per si hi havia roba estesa.

També em passa pel cap el record de sentir parlar d’una criadeta negra, una xiqueta que tenia a casa quan se’n va tornar a viure al poble. Tot açò devia ser en el primer terç del segle XX.

Estaria bé de recollir més informació sobre la vida d’esta persona, i llevar-li els prejudicis que acompanyaven els comentaris que se’n feien. Inevitables, si vols, en l’època en què corria més fresc el record, però caducats a hores d’ara.

En tot cas, ni que siga de manera testimonial i jugant cronològicament, la Perdiu ha quedat reflectida ja en la literatura. Francesc Mompó li dóna un paper en la novel·la L’Esparver; i en un dels relats que Joan Olivares acaba de publicar en el llibre Els morts de la nostra vida hi té també una aparició. Coses que passen quan comentes coses amb la gent de lletra.
Fussem en la memòria?

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

El carrer de la Lloba, un petit centre de món

0
Carrer de la Lloba, anys 60. Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla

-Si ixes de la passarel·la i travesses* el carrer de Sant Francesc, quan baixes pel carrer de la Puríssima el primer que ve a la dreta és el de la Lloba.

Com que he notat que dubtava, li he aclarit que em referia al carrer dit oficialment de la Soledat. També és un nom poètic, massa per a ser de veres: l’autènticament oficial és el de la Mare de Déu de la Soledat.

Que a simple vista siga un carrer discret, no li lleva gens de la importància que el converteix en un dels més rellevants del poble. Per un mèrit indiscutible, i és que és el carrer on vaig nàixer. És una valoració molt personal, però què no és personal en aquesta vall de llàgrimes i xarxes socials?

*Els carrers, carreteres, rius, barrancs… es travessen o es passen. “Creuar-los” és un delicte contra la llengua.

Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla

i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’infern de l’Olleria

0

Una manera com una altra de lligar caps és recordar que hui és 18 de juliol i parlar del carrer de la Mare de Déu del Carme.

En una època de la meua infantesa em va fer una certa por passar pel carrer del Carme (o de la Mare de Déu del Carme) perquè pensava que en una de les cases hi havia l’infern del poble. En la frontera tenia una capelleta de rajoletes que representava la Mare de Déu i unes animetes cremant-se a l’infern, imatge que la meua ment infantil i patidora interpretava com una mena de panell informatiu del contingut de l’edifici.

Crec que allò no va durar massa. Però no deixa de ser trist que un xiquet haja de passar por perquè hi ha qui vol inculcar a tot lo món unes creences a base d’amenaces de castics i represàlies infernals (mai millor dit). I més que creences, uns dogmes de fe i de submissió que per al control social aprofitava el règim sanguinari engendrat un 18 de juliol.

Les rajoletes continuen allà on eren, ara en una paret de la casa molt més moderna.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Del fem a la llum (o al revés)

0
Publicat el 6 de juny de 2021

Al costat dels nombrosos forats que buiden la meua memòria, hi ha alguns records que, pel motiu que siga, hi han sobreviscut de manera bastant fresca.

Hi va haver uns mesos en què el gran comentari general al poble era la quantitat de bancals que s’estaven comprant, a un preu cada vegada més alt. Per allà per l’Arribador. Un dia algú em va telefonar per a demanar-me si sabia res d’un rumor sobre un projecte d’abocador al poble, cosa de la qual no havia sentit a dir res en absolut. Vaig penjar el telèfon, i en l’instant precís en què l’auricular va tocar la base de l’aparell -els mòbils encara no eren d’ús habitual- va saltar la sinapsi: els bancals!!

Mesos més tard, l’oposició popular al projecte d’una planta de reciclatge, que feia molt mala olor per moltes raons, va acabar forçant la celebració d’una consulta, una mena de referèndum, sobre l’acceptació o no de la planta per part de la població.

Manifestació a l’Olleria contra la instal·lació d’un abocador

A l’equip de govern municipal, amb Vicent Llop al capdavant, no li feia gens de gràcia, això de la consulta, però al remat no van tindre més remei que acceptar-la sense valor vinculant. En realitat és que no la podien impedir. El resultat de l’escrutini no va sorprendre ningú: la pràctica totalitat dels veïns que van passar per les urnes es van mostrar contraris al projecte.

Era d’esperar, que la gent que participara amb el seu vot ho fera per a mostrar l’oposició. Ara bé, personalment, no creia que hi anara tanta gent. Per les escoles on es van posar les urnes va passar més de la meitat del cens electoral de l’Olleria, i això va ser tot un èxit.

Tot un èxit i, més tard, un índex de com van les coses. Perquè si bé el projecte va anar diluint-se -i encara va rodant com una ànima en pena per la comarca a veure on cau-, quan es van tornar a posar les urnes, ara per a les votaes municipals, Llop va repetir la majoria absoluta. És a dir, una part gens negligible de la gent que va votar contra la planta, després va ficar el vot per a mantenir com a batle a qui havia maquinat el procés. Coses de la democràcia.

– Si jo fóra tu -li vaig dir un dia que vam coincidir-, posava la planta immediatament. Si sabent tot el que se sap de com ha anat tot t’han votat, ningú podria tirar-te res en cara.

I tot açò vinc a dir-ho perquè ara hi ha una certa indignació per la pujada criminal del preu de l’electricitat. He dit ‘certa indignació’ perquè dir només ‘indignació’ donaria a entendre que n’hi ha en quantitat destacable, i crec que és molt inferior a la que caldria esperar. Siga com siga, n’hi haja més o menys de la que em sembla veure, el malestar és evident i general, però oportunament conduït pels grans mitjans de comunicació que fan veure la mesura com a inevitable, i pels grans partits polítics que fan com si no hi tingueren cap responsabilitat. Sobta (hauria de sobtar) que el PP es dedique a demanar signatures i a presentar mocions sobre coses com els indults i la unitat de la sacrosanta pàtria, i no contra un robatori a mà armada amb el BOE.

Lamentablement, no sobta. Com no ho fa tampoc que el PSOE no bade boca. I el pitjor de tot és que no (em) sobtarà, vistes les experiències, que a les pròximes eleccions tornen a guanyar-les. I si ho fan, qui els pot recriminar que facen el que els dóna la gana?

*NOTA 1: un servidor no tenia gens clar que s’arribara a paralitzar el projecte. I es va aconseguir. Per tant, es demostra que donar castic sempre és útil.
*NOTA 2: el referèndum de l’Olleria va discórrer amb tota la normalitat del món. El risc per a les consultes en aquestes latituds rau a posar en dubte la Una, Grande y Libre.