Gàlim

La pel·lícula ja l’havia vista, fa anys, i em va agradar. Però no recorde haver-me fixat en el detall que, l’altre dia, em va cridar tant l’atenció.

Resulta que un dels protagonistes del film, condemnat a mort en una presó nord-americana, perd tots els recursos presentats i, ja en els últims minuts de la pel·lícula, el condueixen a l’habitacle on l’han d’executar amb una injecció letal. El posen a la llitera, el lliguen, i a l’hora de posar-li l’agulla per on li entrarà el líquid mortal, amb tota la cura del món, la infermera mulla un tros de cotó-en-pèl amb alcohol i li frega el lloc per on el punxarà. Que el mate la injecció, però que no se li infecte.

Deu ser algun protocol, o potser és només cosa de la pel·lícula i en la realitat s’estalvien una delicadesa sense utilitat. No ho sé, en tot cas em va fascinar el detall absurd en un acte que, al remat, té més de venjança que no de justícia.

Pensant-hi, vaig recordar que fa uns anys vaig llegir en una notícia que a un condemnat a mort, també als EUA, l’estaven tractant psicològicament perquè recuperara la capacitat d’entendre què l’esperava. No en recorde els detalls, però sí que la intenció era de no executar-lo fins que en fóra conscient. No volien matar-lo fins que poguera sentir el terror de la mort; és a dir, que no n’hi havia prou de llevar-li a vida, sinó que calia assegurar-se que patiria. No li diguem venjança si no voleu, però no em ve cap altre nom al cap.