Gàlim

Ens hem trobat adés, cosa que no sol passar. Sempre coincidim al cap de les mil, i m’he alegrat de veure’l bé. Tan bé com sempre, de fet.

I ja sé que és cosa meua (et moriràs de vell i et tocaran a albat, em diuen), però no puc evitar de sorprendre’m encara de la seua capacitat de parlar tant i tant d’ell mateix. Té el pronom jo esmentit de tant de posar-lo, a l’endret i al revés, a la més mínima ocasió d’encetar una frase.

I diu veritats, no ho negue. Potser un poc decorades, o automillorades, això sí. Però em cansa la sobredosi d’ego. I trobe que ara ja no està en edat de deixar-s’ho.