Tornem al programa que Zoom va dedicar dilluns al valencià. L’altre dia ja en vaig comentar alguns aspectes, i adés he recordat un altre moment que em va semblar poc encertat en el tractament. De fet, quan es van produir els fets criticats, ja vaig fer l’observació que la crítica que corria per molts llocs no era gens imparcial.
En el reportatge es recollia el moment en què des del públic d’un míting del PP a València, amb personalitats del partit de tot l’estat, es recriminava al president provincial que parlara en valencià. L’home se’n va passar de seguida al castellà, encara que en algun altre moment va fer intervencions en valencià.
El programa ho exposava com una mostra de submissió lingüística, indiscutible. Però el cas és que pocs dies després, també a València i també en un desembarcament de personalitats de tot l’estat, arribà el moment del PSPV-PSOE. En aquell míting ningú no va reclamar que s’abandonara l’idioma vernacle; no per respecte i empatia, sinó perquè Puig i companyia van actuar amb submissió lingüística preventiva, assumida. Van parlar directament en castellà i avant. Si haguera estat una competició, diríem que els socialistes van guanyar en genuflexió. El cas es podria haver fet servir també com a exemple de la interiorització de la submissió idiomàtica, però em vaig quedar amb les ganes.