Gàlim

Ho vaig veure ahir ja tard, i hui no m’hi havia pogut posar. O potser hauria de dir despús-ahir i ahir, segons com tinguem en compte això de les 12 de la nit, o si no canviem de dia fins que no anem a jaure…

Té ben igual això. El que importa és que la notícia que em donaven era una d’eixes alegries que duren una vida. De fet, era com la confirmació d’una vida restaurada; el final d’un viatge, com bé apuntava ella: i costera amunt que era, pensava jo.

Ballem?, li diria. I potser li ho dic: massa que ens entenem sense haver de dur el mateix ritme.