Bloc de notes

De bon matí surto d’excursió al voltant de Büyükada, que he llegit que és l’illa més gran de l’arxipèlag i segons veig al mapa té un perímetre amb una forma que recorda un vuit; és a dir, és una cosa com ara la rèplica invertida de l’estany de Banyoles. El nas em porta a descobrir els estables dels cavalls, als afores del poble, i també comprovo que les platges de sorra fina que s’esmenta als tríptics són petites cales pedregoses d’accés difícil i plenes de les algues que les ones hi han deixat.

Les vil·les dels afores del poble devien ser luxoses al seu temps però el pas dels anys les ha anat atrotinant i el veïnat es veu diem-ne deixat; alguns fils de la llum, per exemple, pengen tant entre pal i pal que és molt fàcil tocar-ne un amb el cap si passeges despistat (que és com passejo jo); inclús un nen s’hi podria penjar estirant els braços. Quan els carrers que porten a aquestes mansions no són de terra i estan asfaltats deixen veure uns clots i esquerdes que fan feredat.

Després he sabut que en una d’aquestes mansions de l’illa hi va viure quatre anys Lleó Trotski quan va haver de fugir del que començava a ser la Unió Soviètica. El pobre home va haver d’anar-se’n encara més lluny i va acabar els seus dies a Mèxic, on va haver de ser un català que l’assassinés per encàrrec de Stalin. Quins anys més desgraciats, aquells, tant a Rússia com a Catalunya!

També a Büyükada se senten cinc cops cada dia les lletanies del hocan (el muetzí) convocant els feligresos a pregar.

Avui, també cap a les nou, tornen a tallar el corrent a tot el poble i encara el tornen a tallar cinc minuts després d’haver-lo retornat. Cap a les onze es restableix definitivament el servei. Els carrers estaven a les fosques i només alguns locals -sobretot restaurants- lluïen llums de càmping-gas per atreure possible clientela, molt escassa. He comès l’error de picar l’ham i en un m’han clavat de mala manera.