Era el casc d’El Quixot sostingut per un ganxo artísticament forjat situat dalt del frontis d’una retxada, blanca, vermella i blava, columna d’entrada a la “peluqueria”. Era, lluent, “la bacía o palangana de barbero” utensili que gairebé ja servia més com a reclam tal qual serien el nostrat bací o ribella de barber. Era la
Era aquell vaixell de pesca durant dies fondejat en mig de la cala, confiscat per la policia de costes no sota sospita sinó sota l’evident tripijoc de negociar, menys en peixos o peixets, amb aquells productes dels quals “peixos grossos i petits” traficaven, i ara d’altres encara trafiquen i més endavant, altres, continuaran traficant. Era
Era l’aparició, en mig de la rural senda, d’una singular casa de pedra envoltada d’arbres en l’etapa d’hivernal brancatge. Era la imaginària semblança de la casa dels set nans de l’immortal conte de Blancaneu dels Germans Grimm, primera edició el 1812, traslladada segurament a l’Empordà a finals dels seixanta del segle XX. Eren els característics
Era l’observança dels tres caps coberts amb els corresponents cobrecaps identitaris. Era la digna senilitat deixada veure damunt de cada una de les tres esquenes. Era, segurament, el diari encontre amistós que donaria vida ajudant a viure-la. Ah!, i també era la presència llunyana del present i futur humà casualment captat al fons de la
Era, i de ben segur encara ho serà, el casal d’un lloc amb força variants d’estils arquitectònics. Era, en principi, un d’aquells atractius indrets suposadament deshabitats que convidaven a tafanejar de bon rotllo, Era la sobtada aparició d’un falaguer cridaner ca camuflat de pelatge color llenya alertant, tot d’una, la dona que, obrint el portal
Era pels voltants dels setanta del segle XX, un trajecte vacacional amb la “transme” cap a s’illa de Menorca. Era, prèviament, aquella mena d’enrenou i corredisses de gent passatgera quan algú feia corre la veu que prest el vaixell enfilaria l’entrada per la bocana del port. Era, la barana de babord i estribord emplenada a
Era aquell instrument, l’orguenet, amb el qual sense saber-ne un borrall de solfeig tota persona pot fer anar, carregat damunt d’un carretó legalment matriculat i santificat, que anava fent estratègiques parades. Era un mateix personatge, amb barret de Panamà, que tirava del carro i en les pauses del camí, feia de músic donant voltes al
Era el munt de palla situat en un lloc estratègic de l’aldea manxega, esperant l’última recol•lecció, ara sí, per aliment del bestiar. Era una àvia traginant una corda garrotera, la que serveix per a subjectar la carretada de garbes, tal vegada per fermar les adquirides o les procedents de la cooperativa pertanyents al familiar associat.
Era, un cop finalitzada l’escolarització diària, la trobada del capvespre al carrer. Era, la lògica, innocent, solidària…, barreja veïnal de qui anava a la pública o a la privada. Eren quatre mirades, la desimbolta i riallera, la indagadora de gest compungit, la d’escodrinyar bocabadant i, la tímida del somriure innat. Era la nena que duia
Era l’indret d’una ciutat castellana humanament aprofitat per l’escalfor solar. Era una esgarrinxada al genoll coberta amb gassa i esparadraps. Era una cartera remenada cercant cromos, bales de pedra o de vidre per fer-se joc. Era una cartera per seient i un TBO llegit i rellegit. Eren, protagonistes de tot plegat, tres nanos, un migdia
Era, deia en l’últim espai de la categoria “era”, els afores d’un poble en la fira de bestiar boví força concorreguda per comerciants i visitants. Era, també deia, l’omnipresència de membres del cos militar portadors dels xarolats negres tricornis damunt la testa. Era ja, com aportació no va a la imatge d’avui, aquella sensació dins
Era als afores d’un bell poble mesetari. Era una de les trobades de l’any on la compravenda o intercanvi d’animals motivava l’afluència de ramaders i bestiar boví que alhora atreia persones encuriosides que aprofitaven l’ocasió per passar un dia tradicional al camp. Era l’omnipresència vigilant de la guàrdia civil en l’època que l’emblemàtic brillant tricorni
Era un poble de Castella. Era un pont emmurallat amb l’escenari de fons d’autocars de línia regular entre ciutat i pobles, transitat per sota per un home a peu tirant aferrat a l’arnès de boca del vell cavall que, alhora, tirava del carro carregat de saques que servien de seient d’un home gran, curiosament, mirant
Era un ampli camí sense asfaltar que baixava cap a Cala Galdana, l’enorme entrada de la mar en la costa deien, superior a moltes badies. Era un espai sense cap construcció hotelera ni d’apartaments però, projectats, crec recordar-ne un munt que anunciaven en cartells als costats del llarg i, en sentit horitzontal, extens camí aplanat
Era un enigmàtic replà final dels quatre graons sense accés a cap lloc interior o exterior. Era el desconeixement absolut que, com sempre acostuma a passar, alguna persona del lloc planerament va esclarir alliberant-nos de l’embull. Era ni més ni menys una escala feta per facilitar la pujada del genet o de l’amazona al cavall per