Era aquella publicitat per la Meseta Central d’un dels bancs “amics” que feia creïble allò de què “el Estado” vetllava pels interessos dels agricultors. Era aquella sospita del sempitern frau del règim franquista acaparador, sense escrúpols però daurant la píndola, dels béns materials de la gent treballadora del camp. És, ara amb el temps, comprovar
Era aquell descomunal rètol indicador del local d’una entitat bancària en terres de Castella. Era aquell petit comerç ambulant especialitzat en juguetes, llepolies i cromos per a la canalla sempre disposada, a canvi d’algun ral, pesseta o duro, satisfer el desig consumista gairebé innat des de l’ús de raó. Era la incògnita de saber si
Era un d’aquells dies previs al 15 de juny del 77. Era la satisfacció d’aquell home descarregant urnes al barceloní carrer del Portal de l’Àngel. Eren transparents urnes noves de trinca que tota persona major de divuit anys estrenaria (alguna per primer cop en sa vida) emetent un vot. Era, aquell primer fet democràtic de
Era la festa major del sempre expandint-se muntanya amunt d’un perifèric barri barceloní. Era aquella aspectant criaturada de xiroia cridòria vista des d’un lateral del darrere de la precària tarima que feia d’escenari. Era l’atent seguici, de la divertida funció teatral, per la infància i adolescència del barri que per un dia els permetia ser
Era l’empastifament de façanes enganxant uns damunt d’altres cartells dels partits polítics que acudien als primers comicis postfranquistes del 77. Era la voluntariosa feina del militant de base patejant-se el barri proveït d’un pot de cola líquida, brotxa i una pila de fulls impresos a tot color amb sigles i consignes del partit que anava
Era el solar aprofitat per la fonda del costat per estendre la bugada dels blancs llençols. Era el temps del zonal incipient creixement turístic. Era el que, segurament, a curts anys vista seria el lloc destinat per l’ampliació de la fonda adquirint la categoria d’hotel. Eren llençols pioners rentats casolanament i no com serien els
Era aquella puntual festa major del 15 d’agost als carrers del barri de Gràcia. Era aquella alegre esperada tarda i nit del dia 14 fins a la matinada del dia 15, atrafegades guarnint el carrer Progrés col·laborant des de les persones més majors fins a les més menudes, totes a l’una, seguint les directrius dels
Era aquella grisa metròpoli barcelonina dels anys cinquanta – seixanta. Era aquella educació impartida sota la vigilant ideologia de l”unagrandeylibre”. Eren, aquelles escletxes identitàries sobrevisquin a tiranies feixistes que, a bona coneixedora, tàcitament cercaves o trobaves arreu de Catalunya. Era, i va ser, un respir de llibertat la presència d’una façana amb l’esgrafiat d’un artista
Era, una d’aquelles passejades de càrrega energètica pel recinte –obert tot l’any- del Talatí de Dalt. Era, la teràpia emocional de connexió amb el misteriós passat talaiòtic de l’illa i la realitat -a vegades absurda- del present. Era, comprovar que prop de la taula i talaiot, algú s’entretingué construint una rèplica del conjunt monumental jugant
Era, aquell modest edifici de quatre arcades compartit pels del “TODO POR LA PATRIA” i pels de la CASA CONSISTORIAL. Era d’agrair, aquella visió humana de la bugada de llençols amb desinhibició estesa al sol enmig dels pals de bandera buits de patriòtics i coloristes draps simbòlics del feixisme. Era, aquell també modest cotxe SEAT
Era aquell Pla de la Catedral absent de turistes que servia d’aparcament de Seats 1500 i 600, Simques 1000, Renaults dauphines… Era la llibertat de les persones envaint l’espai de circulació dels vehicles sense el perill aparent de ser atropellades. Era aquell clàssic atenuat so del motor d’una Vespa atrevidament conduïda per una dona que
Era aquell ordenat, espès i ben cuidat pinar sorià. Era la descoberta de fines làmines metàl·liques d’angle obtús incrustades en l’escorça d’alguns arbres que feien patir doncs semblava que els danyés. Era, després de demanar informació, la facilitada per la persona que en sabia un munt, doncs era una de les forestals que feinejaven per
Era aquell terreny proper a les vies de la RENFE. Era la combinació d’un d’aquells espais buits de caràcter especulatiu per saturar de l’institucional barraquisme vertical per a la classe obrera, conservador encara d’antics precaris habitatges junt amb espais a l’aire lliure emmagatzemadors de vehicles mig desballestats i piles de fustam útil pel manteniment de
Era, un episodi de l’ancestral transhumància d’ovelles envaint camins, carreteres, pobles i ciutats. Era, aquell enrenou del ramat oví emetent compassats sons de frisoses petjades i suaus bels comunicatius. Era, intentant captar per homenatjar-la, aquella significativa ovella negra que, en la insolència de la joventut tant ens agrada representar per defensar-nos dels dogmes establerts. És l’enigma
Era, aquell artefacte mena de trilladora mecànica al servei segurament de cooperativistes agraris. Era, tot un giny fet amb peces de fusta i ferro entrelligades que un motor elèctric feien funcionar. Era, el treball monòton i silent d’un home alimentant la rampa per garbellar, la d’un fermant saques amb cordill i el d’altres dos conversant,