tempus fugit

Era aquell vaixell de pesca durant dies fondejat en mig de la cala, confiscat per la policia de costes no sota sospita sinó sota l’evident tripijoc de negociar, menys en peixos o peixets, amb aquells productes dels quals “peixos grossos i petits” traficaven, i ara d’altres encara trafiquen i més endavant, altres, continuaran traficant.

Era aquella emblemàtica barca del Llatzeret de Maó destinada al transport de persones funcionàries de la sanitat d’arreu de l’Estat que, mitjançant oferta pública, podien passar uns dies de vacances en allotjament tot inclòs per uns preus irrisoris de no gaire més de 300 — pessetes durant la setmana que tenien dret de sol·licitar. Eren aquelles cares i procedència que d’any en any veies canviants menys, oh!, misteris de la vida, durant tota la primera quinzena i tota la segona del mes d’agost que, com si és tractes el Llatzeret d’una segona residència estival, veies sempre els mateixos rostres (alguns amb rictus prepotents), que oh!, misteris de la vida i del més enllà del sistema polític dictatorial, curiosament provenien tots i totes del “Madritz” capital.

Era, parlant de l’emblemàtica barca de fusta, una joia del passat que va deixar de ser-ho pels voltants dels 90 del segle passat,  gràcies a l’incomprensible analfabetisme cultural de la persona que va donar l’ordre de cremar-la i, naturalment de la que va fer de botxí del patrimoni marítim cultural i tot, per donar entrada a una de fibra i motors moderns, operació que, amb sospita o sense, la incògnita de qui va treure-hi suc només la resoldria qui va sucar-hi el pa i que se’l va menjar.

És l’enigma 16, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.