Era a Guernica, els dies de celebració de les festes populars d’estiu. Era aquell txistulari damunt l’escenari interpretant la cançó popular on es lloa l’accés directe de la terra al cel, d’aquell almirall espanyol que feinejava de ministre al govern del dictador Franco exercint-li de mà dreta. Era aquella representació en forma de dansa que
Era que seria en aquell dia endiumenjat, la presència davant l’entrada principal de la gran església, d’un grup de cinc dones que bé podien ser àvia, filla, nora i netes i un, de cert, capellà de l’orde del Cister. Era aquella estampa del bon servidor del Senyor intruint les feligreses al fet que no abandonin
Era, el record d’aquesta fotografia i les dues del final. Era, les tomes d’una singular edificació als afores del castellà poble. Era, l’habitacle d’en Dionisio, home esprimatxat i fugitiu davant la presència de persones estranyes. Era, la feinada que tenia Dionisio en anar decorant l’exterior de la casa que habitava amb tota mena d’escultures, restes
Era, un feiner home d’avançada edat segant el groguenc camp de blat. Era, la presència de la filla a prop d’ell qui sap si per estar alerta de qualsevol incident, qui sap si per, segant a quatre mans, semblés avançar més la feina. Era, crec, la Marcel·la endolada per anys per la recent mort d’una
Era l’època de treballar a l’era i si algunes persones feien servir els muls per ser arrossegats damunt del trill, d’altres, aprofitaven la força de tracció de mansos bous. Era, en aquella enorme era col·lectiva, la visió d’una adolescent en període de vacances col·laborant en la tasca de trillar el cereal, asseguda en un contenidor
Era a l’era, la feina de trillar. Eren dos dòcils muls a pas tranquil i compassat arrossegant el tauler dels tallants resquills incrustats a la part de sota, l’eina agrícola, anomenada trill, destinada a separar el blat de la palla, transportant al damunt dempeus el camperol que menava les regnes de les brides. Eren dos
L’home rítmicament ventava el gra de la palla mitjançant la forca, labor que aquí i en qualsevol lloc de la manxa requeria la mestria gairebé innata hereva en nissagues dedicades la conreu de la terra. Tanmateix un cop separats els grans de la palla, aquí i en la manxa, tal vegada per allò de ser
Era aquell dia on tres dones manxegues al camp de sègol es distribuïen les feines de la sega: la de segar, la de replegar i ordenar i, la de fer garbes. Era aquella estona distesa ocasionada per, amb la falç, fer neta l’avarca d’encastats bonys de fang acumulats per la suor de peus, interval aprofitat
Era l’era manxega que ocupaven nadius camperols enfeinats en trillar, “aventar” (ventar), trillar, “aventar”… Eren les mirades i gestos encuriosits, sense deixar de feinejar, cap a qui rere una càmera els estava enregistrant. Era, el que de ben segur va ser, en una estona d’amable conversa, l’enriquidora lliçó de les etapes del procés dels cereals,
Era aquella boirosa i fredolica matinada prop de la rural aldea. Era aquell silenci ambiental només trencat pel soroll de les xiruques trepitjant el xop i pedregós sòl de la rectilínia senda, o per alguns dels esmorteïts comentaris que acostumen a acompanyar la caminada. Era la presència tafanera d’aquell gos més eixerit que un gínjol,
Era aquell vell teatre d’un poble de Castella convertit en l’espai de l’emergent cinematografia. Era, aquella humil façana neoclàssica, sostenint el rètol guerxo damunt d’una gran doble porta de fusta deixada d’una mà restauradora i un gran panel “de quita i pon”, exhibint els quadres sempre mirats i remirats, que publicitaven les pel·lícules que prest
Era feinejant un camp de Castella, la presència de dues dones amb garrot de suport, falç, esclopet i soga d’espart en mà. Eren dues dones d’avançada edat que hagueren de passar-les magres abans i després del 36. Era el testimoniatge, ras i pla, de l’esperit de sobreviure dignament lluny de polemitzar res perquè emanaven aquell
Era aquell solar deixat de la mà de Déu un cop treta- sense cap professionalitat- la runa de l’habitacle enderrocat. Eren aquelles criatures que en absència d’un parc infantil, sense adonar-se d’estar-lo reivindicant, esvalotades, feien d’okupes passant-s’ho d’allò més bé dins l’espai pedregós ple de sots, alts i baixos i vells taulons de fusta que els
Era la transversal representació generacional d’aquell poble manxec, feinejant en un indret públic. Era la pacient i observadora criatura guardiana i portadora de les barres de pa pel consum diari familiar, contemplant la feinada dels majors Era la resignada i alhora tenaç cua, esperant torn amb tota mena de contenidors casolans agafant allò que un
Era l’alegre comitiva rere tres parelles de recents cassats. Era la sensació que tot el poble formava part dels comensals convidats a la boda i posterior celebració. Era, tret del cacic de torn i la seva família, aquell costum dels pobles menuts on no calien cotxes de luxe ni fotògrafs de premsa per fer el