tempus fugit

Era, un cop finalitzada l’escolarització diària, la trobada del capvespre al carrer.
Era, la lògica, innocent, solidària…, barreja veïnal de qui anava a la pública o a la privada.
Eren quatre mirades, la desimbolta i riallera, la indagadora de gest compungit, la d’escodrinyar bocabadant i, la tímida del somriure innat.
Era la nena que duia la veu cantant recriminant al germà menor d’alguna que volgués sortir a la foto de l’equip femení dels jocs del carrer.
És l’enigma 11, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.