miozz mirades

El Col·lectiu de Capellans Obrers dels Països Catalans, reunits a la Selva del Camp en la seva 34ª trobada anual el passat 6 de novembre, ha fet pública una nota de premsa per posicionar-se davant les conseqüències de la crisi damunt la població, amb l’augment de la  pobresa, denunciant la pèrdua de drets socials, i lamentant que la jerarquia de l’Església no faci el mateix, en comptes de fer declaracions com les de la Conferència Episcopal, que a sobre condemna l’exercici d’alguns dels drets democràtics que ja tenim reconeguts.

L’Església catòlica té aquesta gran contradicció: d’una banda la pastoral obrera, la teologia de l’alliberament, l’església del poble que aplica el missatge cristià en la seva vessant més estricte i, per tant, més revolucionària, basat en la igualtat i fraternitat dels éssers humans (justícia social, solidaritat, drets igualitaris), i de l’altra la jerarquia, que sovint perverteix els seus principis sotmetent-se als interessos polítics i econòmics.

La vinculació de l’Església amb la resistència cultural i política durant el franquisme és una evidència a tot Catalunya, com ho és al País Basc, paral·lelament a la seva complicitat i col·laboració amb la dictadura i en la pitjor cara del Nacional Catolicisme. En ciutats com Badalona l’església es va singularitzar també pel compromís en donar resposta i reivindicar drets en la vessant humanitària i social, i podem trobar molts exemples de l’església compromesa amb els problemes i les lluites socials als barris.

Ara, aquesta declaració no només lamenta el gran sofriment quotidià de les persones més afectades per la crisi, i denuncia les retallades dels drets socials, sinó que reclama responsabilitats i insisteix en allò que és més evident però que sembla no immutar als qui prenen les grans decisions econòmiques i polítiques: que la crisi l’estan pagant els més pobres, i que mentrestant no es prenen mesures ni contra el frau fiscal, ni contra les grans fortunes ni contra els sous abusius o les pensions vitalícies per als càrrecs d’entitats financeres.

S’aprofita la crisi per retallar drets socials i es comença “per baix”, i no s’aprofita la crisi per fer canvis estructurals cap a una societat més justa i equitativa. Les crisis són oportunitats, i en la solució d’aquesta hi ha d’haver un gran canvi en l’ordre mundial encaminat a eradicar la pobresa i les desigualtats. Sinó no haurà servit de res. No sé si el posicionament del clero serà una referència que serveixi per conscienciar i estimular alguns esperits adormits o conformats que haurien de reaccionar. Esperem que així sigui.

Una victòria de la voluntat de continuar la lluita sense el llast absurd de l’amenaça i el dol d’atemptats i morts, de fer-la per
canals de no violència. De diàleg. De predomini de l’estat de Dret en
majúscules. ETA ha fet el que tocava – ja era hora, fa temps que fa tard però més val tard que mai – ara cal esperar que l’estat, els estats,
estiguin a l’alçada. Això, no ho oblidem, és un procés de Pau en el marc de la lluita per
l’autodeterminació d’un poble. No una rendició a cap preu. (segueix)

La fotografia és del Bombardeig de Guernika realitzat el 26 d’abril de 1937 per l’esquadró conegut com Legió Còndor contra la població basca de Guernika durant la Guerra Civil Espanyola. La
població civil va ser atacada amb l’aparent propòsit de produir la seva
destrucció total, i es van produir centenars de morts civils. A finals d’aquest setembre l’Acord de Guernika ja feia sentir un fort avenç en el suport del poble basc al procés de pau.

Hi ha fets històrics i fets històrics. Alguns els llegim i escrutem
immersos en el codi del llenguatge documental de la historiografia
científica, d’altres els vivim com a espectadors contemporanis amb més o
menys distància i implicació, i d’altres s’inscriuen directament a la
pell de l’ànima. No em fa vergonya dir que m’he emocionat i que he
plorat aquesta tarda, en la solitud d’un menjador enfosquit per la posta
tardorenca, davant d’un televisor engegat a l’atzar. ETA ha abandonat
la lluita armada i ens allibera per fi d’aquesta xacra. 1 a 0 a favor de la
lluita no armada, ETA finalment abandona les armes en un gest que la fa estar a l’alçada. El procés de transformació de la societat i del pensament abertzale han forçat aquest canvi definitiu.

Ja era hora, feia molt temps que aquest gest
ja tocava. Hi ha hagut molt dolor sobrer. Absurd. Molt. La desaparició del
terrorisme és una victòria principalment de la societat basca, que opta
pel desarmament com a condició ineludible en el procés de pau. Una victòria de la voluntat de continuar la lluita per
canals democràtics de no violència. De diàleg. De predomini de l’estat de Dret en
majúscules. Bilateralment. Una victòria de la voluntat de continuar la lluita sense el llast absurd de l’amenaça d’atemptats i morts, de fer-la per
canals de no violència. ETA ha fet el que tocava – ja era hora, fa temps que fa tard però més val tard que mai – ara cal esperar que l’estat, els estats,
estiguin a l’alçada. Això, no ho oblidem, és un procés de Pau en el marc de la lluita per
l’autodeterminació d’un poble. No una rendició política a cap preu.

Ja
sé que el terrorisme té sempre aquest component afegit de terror constant per
l’assetjament i risc sobre la població civil sovint desprevinguda, que suma quota
de crueltat al perfil ja cruel i injust de qualsevol lluita armada. Í que el terrorime deriva en criminalitat pura i dura. Però
a mi no em sembla tan diferent de la criminalitat del bel·licisme legalment acceptat, del sistema armat “oficial”·.
Malauradament la lluita armada segueix essent el pilar de la resolució
de conflictes de la majoria d’estats, països i nacions. De l’ordre mundial. Un sistema de
resolució – l’armat – que tendeix a perpetuar in
etèrnum els problemes, en una espiral de violència sense fi que sosté i
retro-alimenta una cursa d’odi que s’hereta, i una cursa armamentista que alhora està al servei d’una
estructura de funcionament mundial que perpetua la injustícia, les
desigualtats, l’explotació, la vulneració de drets fonamentals…
Quan
són oficials, els exèrcits legalitzen i normalitzen un sistema de
lluita, l’armat, que en canvi es criminalitza quen
és a mans d’exèrcits  populars o guerrillers, i per descomptat quan és a mans de
terroristes. Però tot són exèrcits, tot són estructures i organitzacions que justifiquen l’ús de la violència per aconseguir els seus fins. Uns, avalats i suposadament controlats per sistemes de govern – sovint parlamentaris – , d’altres a mans de sistemes opositors organitzats il·legalment, i d’altres convertits en autèntiques bandes criminals…

Un estat com l’espanyol, que tant ha patit i clamat per l’abandonament
de la lluita armada, per la fi del terrorisme d’ETA, hauria de ser un
estat crític amb el sistema de resolució de conflictes basat
exclusivament en el militarisme. Hauria de ser un estat que, precisment
per conèixer de forma directa el dolor que infringeix qualsevol lluita
que es val de les armes (en el format que sigui), es mesurés molt i s’abstingués d’enaltir l’exèrcit, de
promoure la industria armamentista i de mantenir amb despesoes
descomunals els presuspostos militars. I no és precisment el cas, el recent 12 d’octubre, dia de les Forces Armades, ens va permetre refrescar la memòria al respecte.
Un estat com l’espanyol, amb un historial de morts civils molt quantiós, – pels cops d’estat, pel pistolerisme, per la guerra civil, pel terrorisme – hauria de dedicar actius a invertir en la investigació per a la resolució de conflictes de forma no violenta. Després de tot, el procés de Pau basc té elements importants per a l’aprenentatge d’aquesta assignatura, la més pendent de la història de la humanitat.

La notícia d’avui és històrica però encara no hi ha motius per a l’eufòria, només s’està en un procés parcial, qui sap si a meitat del camí. L’acompanyament internacional és una garantia esperançadora, però no es pot oblidar que l’exigència és a tres bandes, i que els estats també han de saber jugar sense fer trampa.

El tot setmana del 26 de setembre, bancs per seure (segueix)

BANCS PER SEURE

Cada estiu moren persones ofegades al mar, i no per això clausuren les platges. S’incrementa la senyalització, la vigilància, els avisos i s’espera que aquestes mesures serveixin per educar el públic. En algunes platges fins i tot s’ha plantejat aplicar sancions. Però en cap cas s’han pres mesures per impedir que les persones accedeixin a les platges i gaudeixin de la llibertat de fer-ne ús. Seria una aberració.

Cada any es produeixen desenes d’accidents de trànsit i no per això prohibeixen els cotxes. Tampoc es prohibeixen malgrat la greu contaminació que provoquen. S’han posat més restriccions a la velocitat, més control sobre les infraccions i s’ha augmentat el preu de les multes. S’ha reduït el grau de pol·lució dels carburants, es controla més l’emissió de gasos i es fan crides a l’ús de vehicles alternatius i/o col·lectius. S’espera que entre campanyes i mesures diverses els conductors i les conductores s’eduquin i tinguin un comportament de menys risc i més sostenible. Però en cap cas s’ha plantejat eliminar els vehicles de les carreteres.  

I podríem seguir amb mil exemples: no s’eliminen les papereres ni els contenidors malgrat per un mal ús molts d’ells acumulen brutícia al seu voltant i fan molta pudor, no s’eliminen els arbres dels carrers perquè tiren fulles a terra (i no les recullen), no es prohibeixen els autobusos de la ciutat perquè ocupin molt d’espai, facin soroll i contaminin…

El mobiliari i els serveis públics són imprescindibles per al benestar de la població. Eliminar els bancs de seure en una ciutat mediterrània com la nostra, on, a més, el 30% de la població és o menor de 15 anys o major de 65, és un perjudici general contra el benestar ciutadà que no té cap justificació. Eliminar fonts d’aigua potable tampoc. Si algú fa mal ús d’aquests elements cal instar-lo a que deixi de fer-ho. Amb mesures educatives i de control. Cal recordar que estem parlant de l’espai públic, i el carrer o la plaça que tenim davant de casa no és un espai privat. No estem parlant ni del terreny on molts s’han fet la segona residència, ni del que envolta la casa del poble o el xalet d’un barri car. Això és una ciutat amb carrers i places de tothom. I els bancs són un element important per al benestar i la convivència. Si se’n fa un mal ús actuem per millorar-ne l’ús. Però eliminar-los no és cap solució. Així que, sisplau, tornin-nos els nostres bancs. Són de tots i ens fan falta.

(article relacionat, arrest de bancs (de seure))

Com si no hagués passat res, com si tots aquests anys fossin debades. Hem de tornar a lluitar i prendre el carrer reclamant els drets del nostre poble, els drets socials i els nacionals. El dret a la nostre llengua. El respecte a la nostra dignitat nacional. Com fa més de trenta anys. Mentrestant hem hagut d’aguantar dirigents d’un partit hereu del franquisme que no ha condemnat ni el cop d’estat contra un govern democràtic ni la vulneració de drets i crims de guerra perpetrats pel règim del dictador. Fins i tot hem aguantat dirigents que només es van canviar la jaqueta del vestit. En Fraga encara cueja. I amb ell, milers d’hereus d’una ideologia criminal disfressada de democràtica. Si fins i tot els falangistes (que defensen explícitament l’ús de la violència) es presenten a les eleccions!!! Era en nom d’una transició pacífica van explicar-nos. 
Avui llegim la notícia de la condemna a Otegui. Que no estan en ple procés de pau?!

Per molt que després es jutgin els crims contra la humanitat, en el present d’aquestes atrocitats hi ha uns instants de certa connivència que ens atany. Atany als qui podrien reaccionar més ràpid per aturar aquestes factories d’exterminadors en potència o aturar els genocidis perpetrats, tot just comencen. Ho vam veure i viure amb Bòsnia: sempre es triga molt a reaccionar, sempre es fa tard.

Normalitzar el discurs xenòfob és un perill letal, deixar que es presentin al joc democràtic formacions amb discurs xenòfob és la pitjor irresponsbilitat de la nostra època. Tant hi fa si és catalanofòbia, islamofòbia o occidentalofòbia. Tot es basa en el mateix: en creure que exterminar als qui creuen o pensen diferent està justificat.
Franco ho va fer, Hitler ho va fer, ho han fet Ratko Mladic  i Li Peng. Ho ha fet Kayumba Nyamwasa, I desenes més al món. Des dels governs, des del terrorisme o des d’accions individuals messiàniques com la recent a Oslo.

La notícia és consternant, i molts els fils d’anàlisi que desferma. Jo em vull centrar en un que pot semblar insignificant, però que no ho és: l’assassí per perpetrar la seva massacre es va disfressar de policia i va entrar al recinte de seguretat amb dues armes. Fa poc una amiga em demanava si hi havia precedents de centres educatius que privin estrictament l’entrada d’armes, fins i tot als Mossos d’Esquadra. Per què un policia que ve a fer una xerrada a adolescents sobre seguretat i privacitat a les xarxes, per posar un exemple, ha de dur al damunt una arma? I vaig recordar-li la feinada que vaig tenir fa anys per aconseguir que el Cap de la Guàrdia Urbana vingués sense arma a una reunió a l’Associació de Veïns. Hem integrat la policia armada com una cosa habitual que et trobes a cada cantonada… (segueix)

Una arma sempre és un perill latent, sempre. Voluntària o involuntàriament. Pot provocar un accident, o un mal ús. El risc està justificat sota la premissa que, eventualment, també pot, en alguns casos, servir
per defensar-se? És correcte normalitzar-la amb tant poc rigor en el nostre paisatge?
Imaginem que no fos habitual anar armat – amb armes de foc – per fer una inspecció rutinària en un campament de joves, tret que hi hagués una alarma.

No em sembla menor el detall: a l’illa d’Utoya el
guarda de seguretat no va exigir identificació, ni va qüestionar unes
mesures sobre les que no havia estat informat. Què passa, que davant un
policia tothom baixa la guàrdia?

Em queden una mica lluny aquelles campanyes que fèiem contra la joguina bèl·lica, i la meva militància hiperconseqüent i estricte en aquest camp, fa ja molts anys – inclús amb els fills, amb els jocs, les sèries de la TV… – i tinc presents els dubtes i qüestionaments de més endavant (no ens podem aïllar del món…, tampoc està clara la causa efecte …. ), però segueixo pensant que normalitzar l’armamentisme de la societat és un error capital. Una arma és sempre, primer de tot, un perill. Encara que es defensi com a objecte de defensa.

I n’hem fet un objecte banal, habitual en el nostre paisatge, un objecte corrent i accessible… un objecte de joc que ho abasta tot (només cal veure el 99% dels productes cinematogràfics i dels jocs d’ordinador i videoconsoles vàries), un objecte al que s’ha perdut el respecte. Recordo un autor – impossible ara recuperar el seu nom i la cita literal – que afirmava que l’espècie humana no està preparada per tenir a les seves mans un artefacte com les armes de foc, que una cosa eren les fletxes i les armes blanques, on es conservava cert equilibri, i l’altra l’abast dels explosius i les bales.

La notícia és consternant i té molts fronts d’anàlisi, molts. Però com que aquest no serà el principal m’he permès abocar, amb desordre i poc fil argumental – ho sé – un apunt de matí de dissabte enfeinat, intentat reaccionar a aquest coi de maleïda realitat.

(No em molesten els comentaris que expressin opinions contràries, tot el contrari. Però si hi ha falta de respecte personal o amenaces no mereixen ser públics. Moltes gràcies!)

Per explicar el que tinc ganes d’explicar avui podria recórrer al celebrat apunt “lliçons d’un suc de taronja” o fins i tot al “desenfocant l’objectiu”. De fet us convido a llegir-los. Però intentaré dir-ho d’una forma més directa. (segueix)
A mi moltes de les coses que fan els diferents partits polítics diàriament (a banda d’accions de govern, ara parlo dels partits com a tals) em poden semblar bé o malament, fins i tot molt malament. Si hagués d’expressar cada dia la meva opinió i crítica a totes i cadascuna de les coses que ara aquest o ara aquell partit fa i diu, no tindria temps per fer res més. El meu llenguatge es tornaria àcid i mordaç, destructiu. Estaria a la que salta amb cadascun dels meus desacords i amb cadascuna de les seves pífies, desencerts, contradiccions i demagògies, exercint una pressió de desgast. Però no ho faig. Només si són coses rellevants, denunciables, i si té sentit fer-ho. No milito a cap partit polític – no ho he fet mai – i d’entrada no els puc demanar comptes de forma directa. No em sento còmode amb el llenguatge ni l’estil que els és propi, i m’estimo més jugar a l’estil i les formes constructives de la societat civil.

Els partits, crec, haurien de pensar-s’ho molt abans d’entrar a carregar contra les entitats que treballen en l’espectre cívic, plural i transversal. Les entitats tenen els seus mecanismes de participació democràtica – no totes amb la mateixa transparència, cert, i si és el cas caldrà exigir-la – i tenen les seves fórmules perquè els associats – més o menys plurals  en quant a ideologia – se sentin representats per les línies d’intervenció de l’entitat.  La interacció i la contaminació entre els dos móns han existit sempre, també la cooperació. És cert que hi ha moltes entitats polititzades que fan el joc a l’ombra – o que ho intenten – amb criteris partidistes. I és cert que una entitat, faci el que faci, entra en el joc polític. Però hi ha entitats, especialment transversals, que acullen associats d’un ampli espectre ideològic, i que tenen cura en no caure en els perills del joc partidista.

Em molesta molt el que fan alguns partits (no ho fan tots, però és una tendència de molts) quan apliquen a les entitats i associacions el seu estil i el seu llenguatge, i la seva fórmula d’anàlisi en clau de lluita gairebé sectària.

S’equivoquen rotundament quan intenten adjudicar filiació política a una entitat que no en té. Sovint m’imagino la lent amb què s’ho miren: “si no són meus és que són d’aquest altre”. Lamentable. Aquesta manera d’analitzar també contamina la pròpia societat civil, que pot demonitzar la filiació dels seus components, sobretot si formen part dels òrgans directius de l’entitat (portaveus, membres de junta, presidents etc), entrant en un joc gens saludable de desconfiances per por a la manipulació i a la instrumentalització.

Reconec que, pel que fa a mi, el tema ha arribat a obsessionar-me fins al punt de tenir una cura exagerada, extrema, en demostrar la meva no filiació, la meva no afecció a una formació política concreta. I conec des de dins l’esforç de moltes entitats per fer el mateix. Hi ha persones amb filiació política que tenen responsabilitats en entitats cíviques, i les representen en plataformes o fòrums diversos, i procuren separar bé les dues coses. Se’n surten millor o pitjor, hi ha de tot. D’altres, dimiteixen dels seus càrrecs cívics quan decideixen militar i responsabilitzar-se en accions de partits. Des de fora no sempre se sap llegir la separació. És important créixer en aquesta cultura. És injust que des de la societat civil es criminalitzi l’afiliació política, i és injust que des dels partits es desqualifiqui la no filiació de la societat civil, o se li adjudiqui filiació per fer-la entrar en el joc partidista. Són coses que vivim diàriament quan s’està treballant en plataformes ciutadanes plurals. I que en ocasions com el debat generat per la convocatòria de la manifestació del 9J es crispen i fan que alguns traspassin els límits.

Es pot estar en desacord amb les decisions d’una entitat com Òmnium, o de qualsevol altra entitat, es pot opinar sobre els seus encerts i desencerts, i es pot sentir desencís si l’entitat no ha actuat com algú esperava.  Però cal tenir en compte que no es tracta d’un partit polític, ni d’una entitat partidista.
És una entitat amb milers de socis, socis i sòcies d’ideologia plural i de militància política diversa – o no militància – que té les seves línies estratègiques i els seus mecanismes participatius i de presa de decisions. Els encerts i els errors al llarg de la seva dilatada tasca de compromís proactiu, són valorats i analitzats pels socis tal com pertoca, en els moments i en els espais que pertoca. I poden ser valorats i criticats també per tota la societat, que té dret d’opinar sobre tot el que passa al seu voltant. Però mereix respecte, com qualsevol altra entitat, perquè està feta per voluntat d’una sèrie de gent associada.

 I perquè, si ens carreguem la feina constructiva i aglutinadora, transversal, de la societat civil, què ens quedarà? És una eina massa valuosa per desprestigiar-la a la lleugera: enfortim-la amb encara més pluralitat i encara més transversalitat. I fem-la encara més útil per a la construcció nacional d’aquest nostre petit però complicat país.

M’indigno. “Emilio Botín ha anunciat que el benefici net de Banc Santander
se situarà aquest any en línia amb el de l’any passat. Llavors va
guanyar 8.181 milions d’euros“  (segueix)

Ho podeu llegir aquí. També va passar al 2010 “En síntesi, cinc bancs, 34 empreses i
una borsa tafurera han guanyat 86.228 milions d’euros el 2010. Només
amb el 17,39% d’aquests guanys n’hi hauria prou per revertir la pitjor
retallada antisocial dels darrers 30 anys consumada el maig passat.
Retallades que es perllongaran fins el 2013 per un valor total de 50.000
milions d’euros.Ho podeu llegir aquí . Jo hi reflexionava al bloc, fa temps, indignada, a de quina crisi parlem? i aquí (això no és robar?) Si tota la mobilització indignada no serveix per canviar això, no hi guanyarem res.

Veig que per fi es planifica una concentració que enfoca cap aquí. L’altra acció, la que vam fer retirant 150 €,
no se sap quin ressò va tenir: no se’n  troba el rastre. Tan de bo es
canalitzi i focalitzi aquesta lluita per abordar un canvi profund en tot
el sistema financer i pressupostari. De moment, al meu entendre,
l’anàlisi i les propostes en aquest sentit són incomplets.

El que es demana és molt, però per mi encara hi falten coses. Les principals mancances que jo trobo als anàlisis i propostes que es fan en aquest sentit des del moviment d’indignats (aquí podeu llegir les de l’acampada de Barcelona) fan referència als següents aspectes (hi trobo a faltar alguns elements dels que Arcadi Oliveras considera claus, i que explica tan didàcticament a les seves xerrades i conferències sobre la crisi (ho podeu llegir i escoltar aquí, resum conferències Arcadi Oliveras )

PER MI HI FALTA:

– qüestionar els pressupostos de l’estat ni el sistema de finançament, no es diu res de l’expoli fiscal que pateix Catalunya

– qüestionar de forma clara, rotunda i prioritària la despesa militar (si que s’en demana la disminució, però no s’hi posa tanta força com, per exemple, amb la rebaixa dels sous dels polítics), ni es qüestiona l’exitència dels exèrcits

– qüestionar la despesa de la monarquia, ni la seva existència (ni tan sols s’hi fa referència en l’apartat d’eliminar privilegis)

– demanar una limitació a l’alça en els sous, un sou màxim que posi fre a les enormes desigualtats (banquers, empresaris, esportistes, artistes…) (en la línia de l’article contra la crisi: reforma de les forquilles salarials)

– demanar control en els sous dels directors de bancs, i empreses paraestatals o de serveis bàsics (gas, llum, etc) de forma prioritària (la rebaixa dels seus sous hauria de formar part dels privilegis contra els què lluitar)

– exigir la devolució real dels diners estafats (robats) per especuladors, amb retorn d’actius i patrimoni (la presó, si hi és,  no és suficient)

– Incloure plantejaments explícits i referències a la Banca Ètica i als moviments de Decreixement (article recomanat)

Potser són propostes que s’aniran incloent, les comissions de contingut segueixen treballant, és un moviment viu, és qüestió de ser-hi, d’aportar-hi, tot i que en alguns apsectes sorprèn que no hi sigui encara…

Al voltant de tot això aquesta darrers dies he vist dos programes de TV3 que aporten reflexions importants:

L’entrevista a Joan Melé, un banquer poc habitual, a “Singulars”

i del debat 59″ d’ahir, d’on destaco per innovadores les aportacions de Patricia Gabancho en el sentit de la necessitat de sumar indignacions, en referència a la particular situació que vivim des del nostre país català.

Estem vivint un gran moment, no oblidem que per sobre de tot, les CRISIS SÓN OPORTUNITATS.

Un gest senzill que caldrà veure quina repercussió tindrà. Per fer-lo més efectiu a nivell simbòlic i també real, jo proposo que els diners que treguem avui de les entitats bancàries, els qui segueixin la proposta (aquí teniu més informació), vagin a parar a la BANCA ÈTICA. Així el missatge és molt més complet.

Quan éren els grisos ho associàvem al franquisme. A la dictadura que reprimia qualsevol intent d’expressió de la llibertat, a la dictadura que perseguia qualsevol pensament que no fos el de la “una grande y libre” i aplicava tortura i pena de mort sense escrúpols. Llavors almenys ho podíem entendre. “Militars i policia la mateixa porqueria” i “la policia tortura i assassina” eren crits habituals en les nostres manifestacions pacífiques, en les ocupacions on practicàvem la resistència passiva, on l’exercici de la no violència activa provocava sempre alguna agressió física i acabava sovint a les comissaries.(segueix)
Eren els temps obscurs del final del franquisme i de la transició, i els temps dels primers passos d’una democràcia que en dir-se espanyola ja semblava que mai no podria ser-ho Una democràcia que arrossegava un llast difícil d’expulsar personificat amb la imatge sempre funesta dels  cossos policials i paramilitars. Inevitablement de la Guàrdia Civil, o fins i tot de la Policia “nacional” tot podia esperar-se’n, la seva existència era un factor intrínsec d’inseguretat cap a la població civil.
Però han passat molts anys, i aquesta, aquesta és “la nostra”. “La nostra” policia catalana que havia d’imprimir un caràcter diferencial. La “nostra” que ens fa sentir vergonya i indignitat. Res il·lustra tant bé la maldat i contrasentit dels estats com el comportament dels seus cossos de “seguretat” atacant brutalment al poble, persones indefenses en actitud no violenta. És una escena brutal que cap país democràtic hauria de permetre, i encara menys un país petit i oprimit com el nostre. Ja ho vam viure amb en Saura, i ara toca amb en Felip Puig. No importa la ideologia del partit que els “mana”: el monstre està desfermat. L’estil policial català és hereu de l’espanyol que va torturar-nos, hereu i calc. Quina tristesa, quina vergonya, quina impotència i quin fàstic.

(per qui dubti en relació a la poca diferència en l’actuació de la policia sigui qui sigui el partit que la mani, un record a policia i seguretat, al voltant de Bolonya)

El tot setmana del 23 de maig: reiniciar el sistema després de les eleccions

(segueix)

REINICIAR EL SISTEMA DESPRÉS DE LES ELECCIONS

Uns dies abans de les eleccions ens van sorprendre les revoltes dels “indignats” que s’han extès des de les places de Madrid i Barcelona  denunciant les greus errades que té el nostre actual sistema polític i econòmic, que permet i pepetua gravíssimes desigualtats en la distribució de la riquesa, i que en l’actual context de crisi ha sumit milers de persones a situacions límit posant en joc l’estat del benestar. A Egipte la revolta massiva, plural i pacífica va enderrocar un dictador i una dictadura, de manera que cal no subestimar el poder d’aquesta presa de consciència col·lectiva. Tot i que no sempre el que es manifesta al carrer es tradueix al llenguatge dels vots, la proximitat de les eleccions podia fer pensar en una repercussió directa de la revolta sobre el vot emès. La realitat és que mentre al carrer s’ha fet pública la indignació per la corrupció i l’abús financer sobre les víctimes de la crisi, a les urnes han guanyat les opcions més afins als causants d’aquesta. Per què aquest desajust? Potser els qui protesten al carrer després no voten? Potser davant la crisi es castiga a qui governa, sigui quina sigui la seva ideologia? En realitat és molta la gent que no vota. A Badalona, per exemple, dels 155.987 electors només 81.370 persones han exercit el seu dret a vot, mentre que 74.648 han callat. Tothom es pregunta com és possible que a Badalona, una ciutat forjada amb immigració obrera, guanyi una opció política de dretes que té un discurs basat en criminalitzar la immigració, i es desaprofitin en canvi opcions plenes de bones idees progressistes i inclusives, i opcions de bona feina feta. Sembla clar que en temps difícils sempre és més fàcil fer demagògia que aportar solucions constructives, i que és precisament durant les grans crisis econòmiques que sovint pugen al poder líders sense tradició democràtica (és de dramàtic record el cas de Hitler). Això explica també l’ascens d’opcions d’extrema dreta, com és el cas de PXC, arreu del país, i de forma especial al cinturó metropolità. Com ja ha passat als extraradis francesos, la classe obrera vota reaccionària contra els seus iguals,  a qui perceb com a rivals en el precari mercat laboral de la crisi. A Badalona aquest vot xenòfob extremista l’ha recollit el PP, que no ha tingut escrúpuls alhora d’atiar el foc de la intolerància per guanyar vots.  Ara bé, alguna cosa deu haver fallat en la política feta a la ciutat quan aquest discurs populista ha aconseguit arrossegar més de 25.000 vots.

Tal com diuen els de “Democràcia real ja” ens cal reiniciar el sistema: una altra política ha de ser possible per transformar aquesta crisi en una oportunitat.

4

Dedicat als milers de persones que diumenge no podran exercir el dret a vot perquè no el tenen, siguin homes o dones, joves o adults, actius o passius…

Elles no voten, però els agradaria poder-ho fer. No van néixer aquí, però ara hi viuen. I amb els pocs anys que fa que van arribar al nostre país, i que habiten la nostra ciutat – Badalona – la seva petjada participativa no deixa a ningú indiferent. S’han demostrat i han demostrat que l’afany de superació no té límits, i que la capacitat per conviure proactivament amb pertinences múltiples pot ser un accelerador de processos socials i personals enriquidors i productius. . (segueix)

Amb naturalitat i un saber fer extraordinari, la Nàdia i la Nuolé són dues badalonines compromeses amb la vida cultural i social, i, encara que a elles no els ho sembli, compromeses també amb la política de la ciutat. Perquè si entenem que política és participació ideològica i treballar constructivament per transformar la societat – transformar-la per fer-la millor, més justa, més oberta, menys excloent, més de totes i tots -, elles en són partíceps. I si acceptem que la política no només la fan els partits o els governs, i que des de l’associacionisme plural, no partidista, també es marquen línies d’intervenció comunitària, fites i estats d’opinió transformadors, sens dubte aquest tipus de política les involucra.
No sé si en el paquet de reivindicacions sobre els processos electorals que s’està fent des de la revolta indignada s’hi  inclourà el reclam perquè tothom pugui votar. Perquè el dret a vot de la ciutadania nascuda en altres indrets deixi de ser restringit. De moment no n’he sentit parlar, i tampoc he sentit que cap partit assumís aquest eslògan en campanya. Aquest és un desequilibri entre els drets i deures de part de la nostra població tan injust com silenciat.
Ara com ara, malgrat el seu dinamisme proactiu i les seves idees que afavoreixen la ciutat, ni la Nàdia ni la Nuolé poden sumar alhora de decidir qui la governarà aquests propers quatre anys. O qui no la governarà. El seu vot està vetat per no haver nascut aquí o que no existeixin acords oficials entre els governs del seu país i del nostre.
A elles no se les deixa votar. Ni a elles ni a milers que, com elles, per molt que treballin aquí i contribuexïn al fisc amb els seus impostos i per molt que visquin plenament aquí i s’interessin per la vida comunitària, per molt que aportin coneixement i altruisme associatiu, per molt que rebin les conseqüències de les decisions que es prenguin, per molt que… no se les té en compte com a ciutadania de ple dret, i no se les deixa votar.

La Nàdia potser us és més coneguda, darrerament la seva presència mediàtica ha estat espectacular: guanyà amb Agnès Rotger el Prudenci Bertrana pel llibre sobre la seva vida  “EL secret del meu turbant” i les seves xerrades amb alumnat de secundària són de les que marquen època. En la intimitat de la nostra amistat i en la relativa discreció de la seva vida abans del premi, va encetar el seu passeig pel meu bloc amb el sopar afganès, un temps en què ja se la coneixia com a excel·lent narradora  – col·laborava amb Casa Àsia i amb Òmnium – i com a eficaç dinamitzadora en l’àmbit d’acollida i d’autoajuda a altres persones acabades d’arribar a la ciutat, vinculada a l’Espai Jove de Converses Interculturals. Són tantes les accions positives en què ha col·laborat a la ciutat, i tanta la seva força personal, que ara l’article es faria inacabable. Enllaço només com a mostra algunes de les gravacions que ens l’apropen per la xarxa, en la darrera campanya d’Òmnium, en els actes poètics “A tota Veu lletres del món”… i a tants d’altres

La faceta mediàtica de la Nuole es concentra en els documentals, essent el més conegut el d’IMMIGUIANTS. Però uns anys abans, quan feia ben poc que havia arribat, Amics de la Unesco ja la va escollir per a un dels seus primers documentals Diversa.cat, en la mateixa època en què participava al projecte dels contes a les biblioteques que dinamitzava l’Espai Jove de Converses Interculturals (projecte que actualment ha crescut així). Compagina els seus estudis de medicina amb la seva dedicació com a monitora del programa de cohesiò d’ÒMNIUM Quedem? i dinamitzant, amb altres joves. “Joves d’Òmnium a Badalona. El debat sobre la construcció de la identitat va ser un dels seus darrers actes públics, però la seva veu i la seva opinió s’ha fet sentir en molts fòrums i debats. L’any passat va ser l’encarregada de llegir el manifest del Correllengua, que a Badalona es dedicà a Pompeu Fabra.

Per ser com són no tenen ni han de tenir més dret a votar que qualsevol altra persona, però sí el mateix. Les he escollit per a l’article perquè en ser com són il·lustren amb nitidesa la injustícia que comporta no poder comptar amb el seu vot. És una injustícia per a elles, i una pèrdua per a la resta. Si tota la població que viu a Badalona – i al país – tingués dret a vot, alguns mals usos contra la població immigrada amb finalitats electoralistes deixarien de tenir lloc.

“Aquellos que reforman las condiciones laborales de los trabajadores y las trabajadoras, los mismos que cercenan sus derechos, también quieren decirles a quién no votar. Y para que no osen equivocarse les niegan la opción del cambio político y social que la unión de fuerzas soberanistas de izquierdas que Bildu pone encima de la mesa.”
Entrevista a Oskar Matute avui, publicada a bildu.info, davant la decisió de l’Estat d’impugnar totes les seves llistes. “La clase política imperante no está dispuesta a dejar que la voz y la voluntad de las mujeres y los hombres de Euskal Herria pueda llegar si quiera a las urnas.” No, i tant que no. 9 a 6, tres vots de diferència que marquen el pitjor frau electoral de la “nostra” democràcia. Democràcia???

Twitter és un clam
#bildu  i també #Bildu

La meva insistència es fa incòmoda, ho sé. És una denúncia que deixa en evidència. Sempre és més fàcil mantenir el posicionament davant les administracions, organismes oficials o empreses que no pas fer-ho davant d’entitats i d’associacions que són altruistes. Moltes vegades associacions amb finalitats solidàries o de transformació social… Però cal actuar amb coherència, sempre. Per antipàtic que resulti.
A aquestes alçades fer actes públics en locals inaccessibles és col·laborar amb un sistema que exclou una part de la població, que la manté segregada i relegada als àmbits que posen èmfasi en el seu dèficit i augmenten la seva discapacitat. És col·laborar amb un sistema que no obre les portes a la participació plural, en àmbits transversals, als veïns i veïnes amb problemes de mobilitat. Malgrat existeixen els instruments per fer-ho. (segueix)
Instruments per combatre l’exclusió per barreres n’hi ha: instruments legals, i instruments físics.
Però lamentablement, tal com he dit altres vegades, seguim essent invisibles.
Invisibles als ulls dels governants, que apliquen la normativa lentament, o fins i tot no l’apliquen (alguns exemples recents…)

Invisibles als ulls de moltes organitzacions, que no inclouen aquesta reivindicació dins les seves prioritats de lluita, ni actuen per canviar aquesta situació de discriminació.

Invisibles als ulls de moltes associacions veïnals, o socioeducatives, que no es fan seva la necessitat i no s’adonen que la solució accessible beneficia a la totalitat de la població, ni s’adonen, segurament, que amb un edifici amb barreres estan excloent gran part d’aquesta població igual com amb un espai públic amb barreres es vulneren drets bàsics a molta població…ni s’adonen que per ser la veu de totes les veïnes i veïns han d’incloure les reivindicacions de les persones amb diversitat funcional. O potser se n’adonen, però no en fan una prioritat o pensen que no poden fer res per modificar aquesta situació. De vegades la invisibilitat fa oblidar que les persones amb diversitat funcional també són veïnes i veïns, ciutadanes i ciutadans teòricament amb els mateixos drets. És un peix que es mossega la cua: la falta d’accessibilitat no els permet participar ni fer-se visibles, no fent-se visibles la societat s’oblida de la vulneració dels seus drets. L’excusa de que el local és antic no val: s’ha d’incloure el canvi de local o la seva adaptació per fer-lo accessible a les prioritats reivindicatives i propositives, i s’ha d’incloure l’accessibilitat de l’entorn, de l’espai públic, a les prioritats reivindicatives i propositives. Reivindicar i actuar. No es pot tancar els ulls davant aquesta vulneració, perquè és perpetuar i normalitzar una discriminació.

Invisibles també als ulls de moltes formacions sindicals i polítiques, que es mostren explícitament a favor de la pluralitat i la igualtat de drets de totes les persones sense cap mena de discriminació, i en canvi no posen atenció en aquest aspecte tan funcional, tan concret. Ni émfasi en aquesta lluita. Sembla una reivindicació de segon o tercer ordre, o fins i tot és una reivindicació inexistent. I no sempre es practica amb l’exemple, vetllant per l’accessibilitat a tots els actes organitzats, ni es mostra prou sensibilitat ni acció decidida en aquest sentit.

És una invisibilitat que dol, en general la gent està cansada d’haver d’estar sempre reclamant, sempre vigilant, sempre recordant que sisplau no s’oblidin que cal assegurar l’entrada de tothom. Cansa, entristeix. A mi em segueix dolent molt personalment. Per això segueixo, insisteixo amb la meva deobediència, no assistint a cap acte públic que es faci en un local inaccessible. Quan vaig començar fa ja deu anys la meva posició es referia només a actes en locals municipals, o d’organismes de l’administració pública: en deu anys les coses han millorat, però no pas com caldria! És lamentable que en deu anys s’hagi avançat tan poc. Els locals on s’ha avançat menys són la majoria de seus socials d’entitats, alguns són locals també municipals, no hi ha una política valenta per intervenir en aquest tipus d’edificis.

De vegades la meva postura a alguns els sembla exagerada, o inútil, sembla feta per molestar. Reconec que és una postura que assenyala. Però no és exegerada, perquè em conformo amb mesures provisionals, encara que siguin d’aquelles de treure i posar que també discriminen, però almenys possibiliten l’accés (com han fet al Círcol Catòlic, per posar un exemple que vaig fer servir aquest dissabte mateix al Vespre de Versets…)

Crec que la societat del segle XXI, i concretament la Badalona de totes i tots, no es pot permetre que les coses importants que passen a la societat civil, els seus actes festius o reivindicatius, accions de construcció participativa, culturals o associatius, polítics, literaris, lúdics… actes fonamentals per a la vida ciutadana, per a la dimensió socials de les persones, siguin accions que exclouen explícitament una part de la població per les condicions físiques del lloc on les fem: un espai públic o és apte per a tothom o és com si no ho fos per a ningú. Segurament amb algunes excepcions comprensibles: és cert que la pròpia orografia d’alguns barris ja els fa inaccessibles i difícils d’adaptar en moltes zones de la ciutat. Segurament amb un ordre de prioritats que segueixi certa lògica: és cert que abans de fer accessible l’ermita de Sant Onofre, per posar un exemple, hi ha altres prioritats més significatives per al pols participatiu ciutadà i per als drets del dia a dia (la mobilitat bàsica per carrers i places!)

Per això no hi vull renunciar al meu posicionament, per minoritar que sigui i per incòmode que resulti: d’alguna manera, encara que sigui a petita escala, és una postura que desvetlla algunes consciències, que en alguna mesura trenca la invisibilitat…

i alguna vegada fins i tot he aconseguit que es modifiqui la seu on es realitza algun acte, que s’adquireixi un compromís d’adaptació, o que es forci una mesura d’accessibilitat 😉