el tot setmana del 7 de novembre, ningú sense menjar ni habitatge
El Col·lectiu de Capellans Obrers dels Països Catalans, reunits a la Selva del Camp en la seva 34ª trobada anual el passat 6 de novembre, ha fet pública una nota de premsa per posicionar-se davant les conseqüències de la crisi damunt la població, amb l’augment de la pobresa, denunciant la pèrdua de drets socials, i lamentant que la jerarquia de l’Església no faci el mateix, en comptes de fer declaracions com les de la Conferència Episcopal, que a sobre condemna l’exercici d’alguns dels drets democràtics que ja tenim reconeguts.
L’Església catòlica té aquesta gran contradicció: d’una banda la pastoral obrera, la teologia de l’alliberament, l’església del poble que aplica el missatge cristià en la seva vessant més estricte i, per tant, més revolucionària, basat en la igualtat i fraternitat dels éssers humans (justícia social, solidaritat, drets igualitaris), i de l’altra la jerarquia, que sovint perverteix els seus principis sotmetent-se als interessos polítics i econòmics.
La vinculació de l’Església amb la resistència cultural i política durant el franquisme és una evidència a tot Catalunya, com ho és al País Basc, paral·lelament a la seva complicitat i col·laboració amb la dictadura i en la pitjor cara del Nacional Catolicisme. En ciutats com Badalona l’església es va singularitzar també pel compromís en donar resposta i reivindicar drets en la vessant humanitària i social, i podem trobar molts exemples de l’església compromesa amb els problemes i les lluites socials als barris.
Ara, aquesta declaració no només lamenta el gran sofriment quotidià de les persones més afectades per la crisi, i denuncia les retallades dels drets socials, sinó que reclama responsabilitats i insisteix en allò que és més evident però que sembla no immutar als qui prenen les grans decisions econòmiques i polítiques: que la crisi l’estan pagant els més pobres, i que mentrestant no es prenen mesures ni contra el frau fiscal, ni contra les grans fortunes ni contra els sous abusius o les pensions vitalícies per als càrrecs d’entitats financeres.
S’aprofita la crisi per retallar drets socials i es comença “per baix”, i no s’aprofita la crisi per fer canvis estructurals cap a una societat més justa i equitativa. Les crisis són oportunitats, i en la solució d’aquesta hi ha d’haver un gran canvi en l’ordre mundial encaminat a eradicar la pobresa i les desigualtats. Sinó no haurà servit de res. No sé si el posicionament del clero serà una referència que serveixi per conscienciar i estimular alguns esperits adormits o conformats que haurien de reaccionar. Esperem que així sigui.