miozz mirades

Per explicar el que tinc ganes d’explicar avui podria recórrer al celebrat apunt “lliçons d’un suc de taronja” o fins i tot al “desenfocant l’objectiu”. De fet us convido a llegir-los. Però intentaré dir-ho d’una forma més directa. (segueix)
A mi moltes de les coses que fan els diferents partits polítics diàriament (a banda d’accions de govern, ara parlo dels partits com a tals) em poden semblar bé o malament, fins i tot molt malament. Si hagués d’expressar cada dia la meva opinió i crítica a totes i cadascuna de les coses que ara aquest o ara aquell partit fa i diu, no tindria temps per fer res més. El meu llenguatge es tornaria àcid i mordaç, destructiu. Estaria a la que salta amb cadascun dels meus desacords i amb cadascuna de les seves pífies, desencerts, contradiccions i demagògies, exercint una pressió de desgast. Però no ho faig. Només si són coses rellevants, denunciables, i si té sentit fer-ho. No milito a cap partit polític – no ho he fet mai – i d’entrada no els puc demanar comptes de forma directa. No em sento còmode amb el llenguatge ni l’estil que els és propi, i m’estimo més jugar a l’estil i les formes constructives de la societat civil.

Els partits, crec, haurien de pensar-s’ho molt abans d’entrar a carregar contra les entitats que treballen en l’espectre cívic, plural i transversal. Les entitats tenen els seus mecanismes de participació democràtica – no totes amb la mateixa transparència, cert, i si és el cas caldrà exigir-la – i tenen les seves fórmules perquè els associats – més o menys plurals  en quant a ideologia – se sentin representats per les línies d’intervenció de l’entitat.  La interacció i la contaminació entre els dos móns han existit sempre, també la cooperació. És cert que hi ha moltes entitats polititzades que fan el joc a l’ombra – o que ho intenten – amb criteris partidistes. I és cert que una entitat, faci el que faci, entra en el joc polític. Però hi ha entitats, especialment transversals, que acullen associats d’un ampli espectre ideològic, i que tenen cura en no caure en els perills del joc partidista.

Em molesta molt el que fan alguns partits (no ho fan tots, però és una tendència de molts) quan apliquen a les entitats i associacions el seu estil i el seu llenguatge, i la seva fórmula d’anàlisi en clau de lluita gairebé sectària.

S’equivoquen rotundament quan intenten adjudicar filiació política a una entitat que no en té. Sovint m’imagino la lent amb què s’ho miren: “si no són meus és que són d’aquest altre”. Lamentable. Aquesta manera d’analitzar també contamina la pròpia societat civil, que pot demonitzar la filiació dels seus components, sobretot si formen part dels òrgans directius de l’entitat (portaveus, membres de junta, presidents etc), entrant en un joc gens saludable de desconfiances per por a la manipulació i a la instrumentalització.

Reconec que, pel que fa a mi, el tema ha arribat a obsessionar-me fins al punt de tenir una cura exagerada, extrema, en demostrar la meva no filiació, la meva no afecció a una formació política concreta. I conec des de dins l’esforç de moltes entitats per fer el mateix. Hi ha persones amb filiació política que tenen responsabilitats en entitats cíviques, i les representen en plataformes o fòrums diversos, i procuren separar bé les dues coses. Se’n surten millor o pitjor, hi ha de tot. D’altres, dimiteixen dels seus càrrecs cívics quan decideixen militar i responsabilitzar-se en accions de partits. Des de fora no sempre se sap llegir la separació. És important créixer en aquesta cultura. És injust que des de la societat civil es criminalitzi l’afiliació política, i és injust que des dels partits es desqualifiqui la no filiació de la societat civil, o se li adjudiqui filiació per fer-la entrar en el joc partidista. Són coses que vivim diàriament quan s’està treballant en plataformes ciutadanes plurals. I que en ocasions com el debat generat per la convocatòria de la manifestació del 9J es crispen i fan que alguns traspassin els límits.

Es pot estar en desacord amb les decisions d’una entitat com Òmnium, o de qualsevol altra entitat, es pot opinar sobre els seus encerts i desencerts, i es pot sentir desencís si l’entitat no ha actuat com algú esperava.  Però cal tenir en compte que no es tracta d’un partit polític, ni d’una entitat partidista.
És una entitat amb milers de socis, socis i sòcies d’ideologia plural i de militància política diversa – o no militància – que té les seves línies estratègiques i els seus mecanismes participatius i de presa de decisions. Els encerts i els errors al llarg de la seva dilatada tasca de compromís proactiu, són valorats i analitzats pels socis tal com pertoca, en els moments i en els espais que pertoca. I poden ser valorats i criticats també per tota la societat, que té dret d’opinar sobre tot el que passa al seu voltant. Però mereix respecte, com qualsevol altra entitat, perquè està feta per voluntat d’una sèrie de gent associada.

 I perquè, si ens carreguem la feina constructiva i aglutinadora, transversal, de la societat civil, què ens quedarà? És una eina massa valuosa per desprestigiar-la a la lleugera: enfortim-la amb encara més pluralitat i encara més transversalitat. I fem-la encara més útil per a la construcció nacional d’aquest nostre petit però complicat país.