miozz mirades

La notícia és consternant, i molts els fils d’anàlisi que desferma. Jo em vull centrar en un que pot semblar insignificant, però que no ho és: l’assassí per perpetrar la seva massacre es va disfressar de policia i va entrar al recinte de seguretat amb dues armes. Fa poc una amiga em demanava si hi havia precedents de centres educatius que privin estrictament l’entrada d’armes, fins i tot als Mossos d’Esquadra. Per què un policia que ve a fer una xerrada a adolescents sobre seguretat i privacitat a les xarxes, per posar un exemple, ha de dur al damunt una arma? I vaig recordar-li la feinada que vaig tenir fa anys per aconseguir que el Cap de la Guàrdia Urbana vingués sense arma a una reunió a l’Associació de Veïns. Hem integrat la policia armada com una cosa habitual que et trobes a cada cantonada… (segueix)

Una arma sempre és un perill latent, sempre. Voluntària o involuntàriament. Pot provocar un accident, o un mal ús. El risc està justificat sota la premissa que, eventualment, també pot, en alguns casos, servir
per defensar-se? És correcte normalitzar-la amb tant poc rigor en el nostre paisatge?
Imaginem que no fos habitual anar armat – amb armes de foc – per fer una inspecció rutinària en un campament de joves, tret que hi hagués una alarma.

No em sembla menor el detall: a l’illa d’Utoya el
guarda de seguretat no va exigir identificació, ni va qüestionar unes
mesures sobre les que no havia estat informat. Què passa, que davant un
policia tothom baixa la guàrdia?

Em queden una mica lluny aquelles campanyes que fèiem contra la joguina bèl·lica, i la meva militància hiperconseqüent i estricte en aquest camp, fa ja molts anys – inclús amb els fills, amb els jocs, les sèries de la TV… – i tinc presents els dubtes i qüestionaments de més endavant (no ens podem aïllar del món…, tampoc està clara la causa efecte …. ), però segueixo pensant que normalitzar l’armamentisme de la societat és un error capital. Una arma és sempre, primer de tot, un perill. Encara que es defensi com a objecte de defensa.

I n’hem fet un objecte banal, habitual en el nostre paisatge, un objecte corrent i accessible… un objecte de joc que ho abasta tot (només cal veure el 99% dels productes cinematogràfics i dels jocs d’ordinador i videoconsoles vàries), un objecte al que s’ha perdut el respecte. Recordo un autor – impossible ara recuperar el seu nom i la cita literal – que afirmava que l’espècie humana no està preparada per tenir a les seves mans un artefacte com les armes de foc, que una cosa eren les fletxes i les armes blanques, on es conservava cert equilibri, i l’altra l’abast dels explosius i les bales.

La notícia és consternant i té molts fronts d’anàlisi, molts. Però com que aquest no serà el principal m’he permès abocar, amb desordre i poc fil argumental – ho sé – un apunt de matí de dissabte enfeinat, intentat reaccionar a aquest coi de maleïda realitat.

(No em molesten els comentaris que expressin opinions contràries, tot el contrari. Però si hi ha falta de respecte personal o amenaces no mereixen ser públics. Moltes gràcies!)