miozz mirades

Fa mesos vaig proposar-me deixar plasmades en aquest bloc les anàlisis que Arcadi Oliveras –  Doctor en Ciències Econòmiques, professor del departament d’Economia Aplicada de la UAB i president de Justícia i Pau, – fa de la crisi, i vaig encetar una sèrie d’articles, contra la crisi, de quina crisi parlàvem?,  intentant parlar en base als apunts i impressions que havia tret d’una de les seves conferències magistrals. Però em vaig quedar al segon, (reforma de les forquilles salarials), i vista la meva poca agilitat en completar la sèrie, opto per un sistema molt més eficaç: he trobat al youtube la conferència – gairebé idèntica – en directe. Això sí, per parts (12 parts de quasi de 10´). Es pot dir més alt (apugeu-vos el volum) però no més clar. (segueix)

1/12 Presentació de l’acte i context real de la crissi – fins FAO –

2/12 Hi ha diners per enriquir la banca – fins Crisi Financera

3/12 Especulació financera- borsa – indiferència G20 – cas Sr. Soros

4/12 La bombolla – restricció del crèdit =crisi econòmica real

5/12-ERO, cas SEAT – Estafa SANTANDER – Nacionalització banca

6/12- Cas Caja Castilla – Banca Ètica _ Reducció jornada laboral:repartir

7/12 -Cas Erosky, forquilles salarials – creixement? – Despesa Militar

8/12 – Migracions, final conferència – Presentació col·loqui

9/12 Col·loqui:

10/12

11/12

12/12

“i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents”

Incendiar és tan fàcil…
Només cal tenir quelcom inflamable. I llançar una guspira. (segueix)
Encendre foc només és costós ben poques vegades, quan hi ha molta humitat i tenim pocs llumins; però en general, la cosa és més que fàcil. Només cal veure quants incendis – foc descontrolat – monstruosos han estat provocats per una cigarreta, o unes brases mal apagades en un humil foc al camp. O en un habitatge. Si a més comptem amb recursos per ajudar-hi – líquids inflamables, encenalls adients, no hi ha perill de quedar sense flama. I això sense oblidar el % d’incendis que són directament PROVOCATS. Que ho preguntin als bombers. No hi ha res més fàcil que incendiar, els antics ja ho feien per a les conquestes, els combats i les venjances, ho hem vist mil vegades a la pantalla. Incendiar poblats, incendiar collites, incendiar pastures, incendiar granges, fàbriques, propietats, i fins i tot ciutats senceres. La terra cremada com a estratègia bèl·lica, la crema de convents en les revoltes anticlericals, la crema de llibres dels fonamentalistes. I el foc del KuKusKlan. El foc i la revolta van plegats. El foc i el poder venjatiu també. En les revoltes més modernes sembla que cal incendiar les barricades, pneumàtics, contenidors, cotxes, de vegades el foc i el fum té una funció estètica, de vegades és una demostració de força, però és. A les revoltes amb objectius socials i polítics sovint s’hi suma pur vandalisme. Passatemps destructiu. Cremar i descontrolar-se atrau.
La capacitat per provocar incendis té una lectura metafòrica tan nítida que sovint es converteix en una paraula polisèmica on el sentit figurat té entitat pròpia.
A Salt, entre els incendiaris revoltats, hi han trobat incendiaris de revolta i confusió. Poca broma. Quan els incendiaris són gent d’estètica nazi i amb pertinença a grups d’extrema dreta la por al descontrol augmenta: són gent que no respecta normes democràtiques, que no respecta la dignitat de les vides humanes. Sens dubte aquest home de Salt ha infringit clarament la normativa de civisme, però ai, las! com que no és estranger no se’l pot castigar doble, penalitzant-li l’informe d’arrelament; potser caldrà que l’ajuntament s’inventi alguna conseqüència exemplar per evitar que la conducta proliferi. Potser caldrà normativitzar una categoria de desarrelament per aplicar directament als qui atempten contra la convivència? Perquè més enllà de cremar brossa al carrer, l’incendi del contenidor pretenia alguna altra cosa, i per arribar fins als seus obscurs objectius cal preguntar-se directament a qui afavoreix una mala imatge de la immigració amb les municipals a tocar. Ho deia en Llachmelòdicament contundent: ells són aquí entre nosaltres. Impunement  deixem que s’expressin i juguin al joc democràtic per anar augmentant el seu poder. Poca broma. A Arizona aquestes maneres van portar a una matança disfressada d’acte enagenat. De moment ja s’han tret de sobre una contrincant política carregada d’arguments i valors democràtics. Incendiar no costa gens, sobretot si no es tenen escrúpols davant la devastació provocada.

El tot setmana del 17 de gener 2011: exigim civisme als polítics (segueix)

EXIGIM CIVISME ALS POLÍTICS

Els polítics que pretenen governar el país o la ciutat estan obligats a donar un bon exemple, no fer actes incívics ni il·legals, i ser coherents amb les consignes que defensen. Tenint en compte que només hi ha una minoria de polítics encausats per prevaricació, corrupció i altres delictes greus, seria demagògic acusar de delinqüència la classe política en general i criminalitzar-la; seria un mal ús de la informació i un acte de difamació discriminatori dir per exemple que “tots els polítics són corruptes i delinqüents”.

Seria exactament el mateix que passa quan alguns polítics fan demagògia i un mal ús de la informació, i criminalitzen la població no per la seva conducta real sinó per la seva condició, per exemple d’immigrant. Suposar que una persona per la sola condició de ser immigrada o d’un origen concret ha de ser incívica o delinqüent és tan greu i injust com suposar que un polític pel fet de ser-ho serà corrupte o prevaricador.

És paradoxal també la importància que donen ara la majoria de polítics a l’estricte compliment de les normes de civisme per part de la població, i la facilitat amb què alguns d’ells se les salten. Les males maneres que fan servir sovint alguns polítics per discutir, amb agressions incloses, les mentides, les desqualificacions i les difamacions que s’escampen sovint amb l’excusa de guanyar vots, no són res més que faltes greus contra el civisme, que en la seva accepció de civilitat es defineix com a “Qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu en grup respectant la personalitat d’altri i que observa les normes de convivència i de tracte social”.

De fet, tan si es reconeix com si no,  els polítics que juguen al joc democràtic de presentar-se a les eleccions estan obligats a acatar la constitució i la legalitat vigent,  I potser cal que els ciutadans exigim amb contundència  la mateixa severitat i vigilància sobre el seu comportament legal i cívic que ells reclamen sobre el comportament de la ciutadania.

Sense la més mínima permissivitat, exigim que es persegueixi i castigui amb rigor qualsevol actuació dels polítics que sigui incívica,  o il·legal,  com ho és la promoció de  l’odi, la discriminació i la difamació. O com ho és qualsevol incitació a la vulneració dels drets humans.

Potser aquest és el missatge més important que es deriva de la recent acusació fiscal al líder de Plataforma per Catalunya: fer saber a l’opinió pública que provocar discriminació i odi està penat. El dubte és per què no es persegueix aquest delicte activament, sense esperar atrevides o tímides denúncies ciutadanes. I per què no es castiga exemplarment. Inhabilitant als polítics que han comès aquest delicte. I il·legalitzant els partits que ho practiquen, per exemple. Provocar disciminació i odi ho fa també el Partit Popular, i unes quantes formacions més que concorren legalment al joc democràtic. Ja sabem que en aquest regne espanyol no es passa a tots els partits pel mateix sedaç – en parlava a no mataràs, i condemnaràs tota violència (I): els partits legals – però potser començaria a ser hora de fer-ho d’una forma contundent, definitiva. El dubte que justifica la passivitat, el temor de fins a quin punt aquesta persecussió afavoreix la popularitat populista de les formacions polítiques que incorporen la provocació d’odi i discriminació – i/o violència – en els seus postulats, desapareixeria si estés clar fins a on està disposada la Justícia a ser justa i exemplar, és a dir, a aplicar condemnes a l’alçada del delicte. Perquè si al final no es castiga, la lliçó pública dóna la raó als infractors, i és un molt mal negoci. Deixar impunes aquests delictes és una temeritat, i potser ja és hora de deixar d’aplicar permesivitat i comprensives mesures pedagògiques a aquests polítics reincidents: ja s’ha vist que no aprenen ni volen aprendre, toca sancionar-los amb contundència.

Escolto els polítics del govern espanyol i comprovo com segueix de vigent i activa l’hipocresia i la manipulació entorn l’ús
polític de la violència, fins a uns extrems que escandalitzen. Aquests
dies, escoltant tot el que es deriva de l’anunci de treva d’ETA amb la resitència a donar espai i legalitat a l’expressió democràtica a l’entorn Batasuna, no puc deixar de recordar les paperetes de partits falangistes que compartien espai entre les piles de sigles per ser votades a unes eleccions democràtiques, ni que el PP no condemna ni demana perdó pel franquisme. I poso en valor els postulats anti militaristes i pacifistes en pro de la fi dels exèrcits, de tots els exèrcits… (segueix)

L’any 1987 vaig assistir i participar a un dels programes A DEBAT que
dirigia Cuní a TV3 i que aquell dia es dedicava a temes relacionats amb
la Declaració de la Renda. Jo i la meva parella havíem estat els primers
Objectors Fiscals
de Catalunya a qui Hisenda embargava el compte corrent, després d’un
període  sense repressió en què el moviment va poder difondre amplament
aquesta estratègia d’acció antimilitarista no violenta contra els pressupostos militars.
Durant la meva intervenció, Pepe Beúnza, col·locat estratègicament per ser captat per les càmeres quan jo intervingués, desplegà una pancarta amb la frase NO MATARÀS,
aquest manament suposadament sagrat per a tanta gent. De vegades hi ha
qui oblida quina és la funció principal dels exèrcits, per molt que ens
la vulguin disfrassar. 

Condemnar la violència amb convicció, i
creure que la humanitat pot trobar fórmules per relacionar-se i
governar-se, per esdevenir lliures sense recórrer a l’exercici de
la violència contra la vida i dignitat humana dels altres, és el repte més
important i més difícil d’assolir que té plantejat la nostra espècie: portem milers d’anys existint com a homo
sàpiens i no hem superat les formes d’explotació  i d’autodestrucció,
segueix vigent i activa la violència com a mètode principal
d’estructuració política i social, com a mètode de domini, extorsió,
imposició de poder; i de defensa i resistència davant de l’atac, l’agressió i la vulneració de drets.

També
segueix vigent i activa l’hipocresia i la manipulació entorn l’ús
polític de la violència, fins a uns extrems que escandalitzen. Aquests
dies, escoltant tot el que es deriva de l’anunci de treva d’ETA, amb la resitència a donar espai i legalitat a l’expressió democràtica a l’entorn Batasuna, cal
recordar ben alt que:

– L’ideari Falangista inclou que “la violencia puede ser lícita cuando se emplee por un ideal que la justifique”,
i aquest posicionament explícit a favor de la violència no impedeix a
les formacions falangistes presentar-se a les eleccions a tot l’estat, i
ser votades democràticament.

– El Partit Populat s’ha negat reiteradament a condemnar el franquisme, i malgrat això és un partit legal que se segueix presentant a les eleccions i governa.

– La
lluita armada és la fórmula de pressió, atac i defensa escollida per la
majoria d’estats (democràtics o no, imperialistes o no, dictatorials o
no),  i de bandes terroristes al servei
d’ideologies o interessos diversos. La militarització, sigui estructural
i legal, o sigui al marge de la llei, està basada en els mateixis principis.

– La investigació, formació i sensibilització a favor de formes d’organització, lluita i resolució de conflictes no violentes existeix i té un gran potencial, però no interessa, no es difon ni potencia, i són els mateixos que usen demagògicament la paraula PAU els qui la frenen.

Estic fermament convençuda que cal superar la violència i que cal abandonar sense cap fisura les estratègies de lluita armada per construir solucions d’autèntica pau, perdurables, sòlides. Em reafirmo amb la meva convicció a favor de la no violència i del pacifisme basat en la justícia, la llibertat. Em reafirmo en la condemna de tota violència, i per tant em reafirmo
en el meu anti militarisme, anti imperialisme i en el meu anti
terrorisme d’una forma absoluta, rotunda. Condemnar només la d’una banda
– sigui quina sigui – no és jugar net.

I
només espero que el Procés de Pau a Euskadi tiri endavant i no es freni
per la poca talla i l’hipocresia política d’un govern espanyol que
juga brut i demagògicament, que dóna credibilitat a actors polítics de
formacions que podrien estar tan o més il·legalitzades que Batasuna si s’apliqués amb rigor el suposat esperit de la llei de partits (PP – Falangistes…), i en canvi no es deixa  assessorar pels autèntics entesos en processos de pau exitoses. Sisplau dialoguin, sisplau moguin fitxa, sisplau, no la caguin!

No sé si vau poder seguir l’ÀGORA el darrer comunicat d’ETA. Crec que és molt recomenable. Em vaig senti molt identificada amb els arguments de l’advocada Gemma Calvet.

m

El tot setmana del 3 de gener de 2011: Un nou any nou (segueix)

UN NOU ANY NOU

El cicle del temps astrològic ens ha ensenyat que tot torna, que hi ha un nou dia després de cada nit, una primavera després de cada hivern i un nou any després de cada 365 dies. Sigui quin sigui el calendari que se segueixi, sempre hi ha un final d’any i un nou any que comença. I sigui quina sigui la cultura lligada al calendari, sempre hi ha una projecció de balanços i propòsits, anàlisis i auguris i, en definitiva, peticions per tal que l’any nou permeti assolir reptes i desitjos. Peticions que tant si s’és creïent religiós, com si s’és ateu o agnòstic, es formulen a mode de plegàries llançades a un intangible davant la nostra incapacitat per controlar l’esdevenir del futur. La vida no s’atura mai, i passi el que passi al nostre voltant – tan si són adversitats com prosperitats – sabem que res és per sempre, que hi haurà canvis de rumb i que els cicles i ritmes no sempre són controlables. Però sabem també que existeix una clara relació de causes i conseqüències a curt i llarg termini sobre la gran majoria de fenòmens que ens afecten. Avançar en coneixements científics ha permès a la humanitat dependre menys de la manipulació de la por davant els fenòmens inexplicables o imprevisibles, però no ha eradicat els fonamentalismes religiosos o econòmics que tenallen la llibertat i el benestar de milions de persones. De la mateixa forma, avançar en coneixements econòmics, sociològics i polítics ha permès a la humanitat creure menys en les grans mentides sobre l’ordre mundial, però no ha evitat que l’ordre imperant segueixi basat en les  desigualtats, el poder de pocs sobre molts, la destrucció bèl·lica, la injustícia i la manca de respecte dels seus drets fonamentals.

Amb tot, no podem eludir la nostra responsabilitat quan formulem desitjos de “Pau i felicitat al món” o “que 2011 sigui millor, que superem la crisi”: ni depenen de l’atzar ni són una utopia irrealitzable.

La crisi que fa temps que afecta al planeta (humanitària, alimentària, energètica, mediambiental, de drets humans, i ara també financera) té solucions que plantegen canvis d’ordre mundial que potser no són a les nostres mans, però és també una oportunitat per exigir als governants que apliquin solucions perdurables en pro de l’equitat en la distribució de la riquesa. A nivell mundial i local. La meva petició econòmica d’any nou és que durant el 2011 es limitin i socialitzin els luxes, les grans fortunes i els beneficis de la banca i les grans empreses, a partir d’un màxim; que es persegueixi eficaçment el frau fiscal; que hi hagi un màxim de sou per als càrrecs directius públics i privats, els esportistes, artistes, professions liberals en general, i els polítics; que s’elimini la despesa militar, i la despesa supèrflua, els  càrrecs de confiança innecessaris i altres xupòpters. Que hi hagi TRANSPARÈNCIA en els pressupostos de les administracions. I s’apugin els sous mínims de la població, i les despeses públiques socials, culturals i educatives.

Que tingueu un bon any!

Aquests són els versos que l’activista xinès Liu Xiaobo ha fet públics per
denunciar el seu empresonament, amb motiu del lliurament avui del premi
Nobel de la pau. Aquest text és un fragment del poema Experiencing death, part d’un llibre inèdit que Liu ha escrit des de la presó. El poema és distribuït per The New York Times. L’ARA n’ofereix
una traducció d’urgència a càrrec del seu cap de llengua, Albert Pla
Nualart, i dedica la portada i les pàgines 16 i 17 al tema.

Del comentari que el precedeix em quedo amb aquesta reflexió, que comparteixo amb preocupació: “La decisió d’atorgar el Premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo ha estat
jutjada com a crucial i controvertida: l’impacte que pot tenir pel que
fa als drets humans a la Xina és molt difícil de predir. Mentre que
alguns pensen que significarà un toc d’alerta per al govern xinès,
d’altres temen que accentuï la repressió que ja es viu al país”.

La
meva pregunta és fins on estarem disposats a arribar tots plegats per
denunciar la falta de llibertats democràtiques i de drets humans a la
Xina, sense por a fer enfadar al gegant xinès. Només cal veure el tracte
amb la monarquia marroquina malgrat les vulneracions al poble sàharaui...

En Jordi Ballesteros, des d’Hospitàbulis, en parla avui a SILENCI

Fa dies que busco el moment d’escriure pel Sàhara, i no puc deixar de pensar en la Jatxenxu (ho escric com sona, amb J castellana, en desconec l’ortografia correcta), que un estiu s’estava amb uns amics, acollida. Al Vallès Oriental el moviment de Solidaritat amb el Poble Saharauí era potent – almenys quan jo treballava a Montornès del Vallès – i l’acollida estival era assumida per molts famílies. Els estius al desert eren molt durs.
Tot el que voldria dir ho trobo escrit amb claredat i contundència per Mikel Basabe, a Diario Público. : la España del avestruz
I trobo que no es pot dir més ben dit. No us el perdeu. Aquí l’adjunto traduït al català. Però llegiu també l’original que, a més, inclou comentaris per a tots els gustos.

L’altre dia compartia aquí al bloc  una anàlisi sobre la complexitat de trobar una reacció encertada per part de la societat civil organitzada, en relació als atacs xenòfobs d’algunes forces polítiques en campanya. En parlava des de la postura de Badalona som totes i tots, plataforma de més de 100 entitats que promou un manifest  recolzat per més de 5.000 particulars i que busca millorar la convivència i l’estat de dret de la ciutadania (drets i deures per a tothom, igualtat de condicions) i promoure la cohesió i la convivència en la diversitat, afavorint dinàmiques d’inclusió: per combatre alhora actituds excloents, d’enfrontamnet, d’intolerància, d’incivisme, de xenofòbia, …

Precisament a la darrera reunió amb l’alcalde platejàvem la necessitat de trencar i desmentir llegendes urbanes que incentiven l’animadversió contra els immigrants, mentides que inflamen els pitjors instints, i més ara en plena crisi. I em consta que s’estan preparant coses per reaccionar en aquest sentit

I avui Xavier Rius publica un article d’opinió al Periòdico “Mentides i xenofòbia en campanya”, que parla precisament d’això, amb rigor periodístic, un article que jo subscric totalment, que agraeixo i que us convido a llegir.” Mentides i xenofòbia en campanya, algú ho havia de dir!!

Diu que el monarca espanyol, el Sr. Juan Carlos de Borbón, avui “treballarà com fa habitualment” però que la casa reial limitarà els actes, que farà serveis mínims per mostrar neutralitat davant la vaga. Tenint en compte que el seu sou també ha “patit una retallada” – del 7 al 9% – es podria pensar en un seguiment voluntari de la convocatòria, però sembla que no és el cas…
(segueix)
A la classe magistral sobre la crisi econòmica que imparteix Arcadi Oliveras i que vaig tenir el gust d’escoltar fa uns mesos (ho podeu veure aquí), va sortir el tema de les forquilles salarials, i els exemplars models econòmics que són, en aquest sentit, les cooperatives.

El
sou del rei s’emporta dels pressupost públic – dels nostres diners – 9
milions d’euros l’any, que comparat amb el sou mínim interprofessional
de 8.866 euros (comptant una anualitat de 14 mesos) o amb les pensions
no contributives, tres vegades més baixes, ens situen ,en el cas real, a
una proporció de 1 x 1000 de
forquilla salarial a l’estat… (al pdf adjunt podeu trobar tota la informació sobre salaris mínims i pensions).

I encara el seu cas no seria el més encandalós. Perquè aquí estem parlant, com en el cas de l’exèrcit, de diner públic destinat a mantenir estructures anacròniques que no té cap sentit que un govern progressista engreixi. Però és que a banda d’aquest llast immoral, arrosseguem immoralitats encara més punyents: els sous hiper inflats dels directius financers, dels polítics i alts càrrecs d’empreses, sovint amb diner públic pel mig; i després tenim els dels esportistes d’èlit, estrelles artístiques… per què no e sposa un sostre a la creació de grans fortunes?

No sé si a l’hora de calcular la
mitjana salarial catalana es té en compte tothom, perquè si al costat
del sou mínim s’hi suma el dels directius de la banca,
per exemple, llavors surten notícies tan espectaculars i falses com
aquella en què se situa el sou dels catalans com el 4t més alt de
l’estat (ho podeu veure aquí!)

Jo m’he sumat a la vaga perquè d’alguna manera
he d’expressar el meu rebuig a la crisi i a la seva gestió, però no és una decisió còmoda: crec que els sindicats en general estan fallant molt a la població. Pel que afecta al tema de les forquilles salarials, encara
no he vist cap sindicat ni partit que inclogui en les seves
reivindicacions prioritàries la necessària retallada de diferències en
aquesta, quan és un dels pilars de la desigualtat social. Hauria de ser una prioritat aconseguir que no hi hagi un abisme tan monumental
entre el sou de qui cobra més i el sou de qui cobra menys. I, en cas que es mantinguin diferències, equilibrar-les amb una política d’impostos i prestacions adaptada als ingressos reals. Somnio truites? Els cooperativistes bé que ho aconsegueixen, perquè no s’implanta aquest exemple a gran escala, en un necessari exercici de responsabilitat?

Sobre la vaga i la crisi, us recomano aquest article de l’Oriol Lladó.

Ens aquests dies que l’expressió pública de la gitanofòbia ha traspassat els límits del políticament correcte i del moralment acceptable fins a un nivell d’escàndol (igual com passa amb l’expressió ciutadana i mediàtica de la catalanofòbia, que es fa sense cap pudor i amb total impunitat)  recupero amb estima la lectura d’aquest dossier de Sàpiens – que per cert, encertadament el Departament d’Educació va fer arribar als centres educatius dins les seva línia d’accions en el marc del Pla Integral pel poble gitano – , repasso totes les propostes lúdic-educatives que s’ofereixen per trencar estereotips (vegeu les accions 21,25,26 i 32 dins les línies d’actuació dels Plans educatius d’entorn), i em faig ressò de l’acte de presentació de llibres a l’Espai Betúlia, que ha fet aquesta setmana  la Fundació Pere Closa, on es va llançar un missatge positiu i d’èxit sobre el poble gitano i un missatge crític amb la campanya gitanofòbica del PP. I finalment medito sobre les fòbies contra procedències i cultures, espantada per com creixen irracionalement i per com s’alimenten irresponsablement.
La GITANOFÒBIA, igual que la CATALANOFÒBIA, són eines electorals dels partits de dreta i extrema dreta espanyola (per dir-ho d’alguna manera, encara que dretes i esquerres ja no sigui la classificació més encertada): Franco també ho va fer. Durant el seu règim dictatorial va perseguir i maltractar especialment al poble gitano i al poble català. I quan coincidien les dues pertinences – gitanos catalans – la repressió es multiplicava. D’aquest petit detall de la història oblidada en parlen els documentals d’ Udol de LLop, les Cartes de l’oncle Àngel.                   (segueix)

Però la persecució al poble gitano no és exclusivament espanyola. Felip II hi va tenir un gran protagonisme, però el pitjor genocidi es produí en l’Almenya nazi (per cert, un altre oblit històric) i cal recordar que els gitanos romanesos fins fa ben poc eren autèntivs esclaus (llegiu aquesta publicació de la Fundació Jaume Bofill, aquí teniu l’arxiu en PDF).
I fa un temps la Itàlia de Berlusconi la la França de Sarcozy apliquen polítiques d’exclusió amb l’excusa del nomadisme, davant el desconcert d’una Europa massa dominada per la ideologia “dretana”.

Quan jo era petita i anava caminant a l’escola, al passar pel peu de Les Guixeres, tocant a la Carretera de Tiana, hi havia coves. Coves on temporalment hi vivien famílies gitanes. I a mi em feien por. De fet jo era una nena força poruga, de petita. Vist ara, crec que segurament em feien la mateixa por que m’hauria fet qualsevol altra família que visqués en una cova en comptes de viure en una casa, o la mateixa que m’haurien fet altres persones d’aspecte diferent a l’habitual; o altres nenes i nens que no anéssin a escola i força desendreçats em miréssin o se m’apropessin. Però per mi aquella por s’expressava amb un mot esparverat: gitanos!!
La meva mare em va ajudar a posar altres paraules aquella por, i em va fer descobrir que la seva pobresa o el seu estil de vida per si sol no els feia ser persones temibles, que d’entrada eren una família com nosaltres, si bé amb altres costums.

Durant la meva vida professional i social, m’ha preocupat molt entendre fins a quina mesura els trets propis de la cultura gitana que cal respectar són o no són incompatibles amb la cultura de la societat no gitana, dubte que han mantingut i reforçat algunes polítiques de les Administracions Públiques, que han navegat amb rumb incert i actuat sovint força erròniament (no oblidem que es van arribar a fer escoles especials per a infants gitanos i que algunes polítiques socials clientelistes no han fet més que consolidar els indicadors i estereotips d’exclusió)
M’ha calgut descobrir que la societat gitana, com totes, és plural i té moltes capes, i que allò que sovint identifiquem com a tret propi de la seva cultura, ho és només d’alguna capa social d’aquesta cultura. És a dir, per molt que algunes persones gitanes de zones estigmatitzades pensin que estudiar, treballar o ser cívic és un costum impropi de la cultura gitana, és “apaïar-se”, en realitat l’essència de ser gitano no priva d’aquestes activitats, al contrari. Una altra cosa seria el debat sobre com encaixa una població nòmada en una estructura social, política i econòmica basada en el sedentarisme, debat que no s’ha abordat mai seriosament.

De fet la població gitana estigmatitzada és una minoria sobre una majoria de població gitana que funciona en completa harmonia amb les normes socials comuns. Pe`ro com sempre, fa més soroll l’arbre que cau que el bosc que creix.
Hi ha una part de la societat gitana, organitzada, (veure Fundació Secretariat Gitano)  que reclama reconeixement i respecte per la seva identitat i oportunitats per combatre l’exclusió. Hi ha una gran implicació de la societat gitana en ajudar a trencar barreres, amb una forta participació de dones motor.

No podem negar que la conivència diària amb una part del poble gitano, marcada per la pobresa i l’estigmatització, i sovint la més enquistada en alguns costums primaris que traspassen la barrera de l’incivisme, sigui complexa i conflictiva Com ho seria amb qualsevol persona, família o grup social que fos incívic o basés la seva economia en la delinqüència. Però això no dóna dret a criminalitzar cap origen, cap cultura, cap ètnia. Tots els comportaments incívics són modificables. O sancionables. Com tots els comportaments incívics de qualsevol col·lectiu: ser incívic no és inherent al poble gitano, per bé que algunes concentracions concretes de població gitana serveixin d’excusa per fer-ho pensar. Hi ha molts exemples d’èxit en la història dels nostres pobles. No deixem que les males arts d’uns polítics sense escrúpuls ens contaminin l’esperança i la confiança en els resultats de la feina ben feta.

Hi ha miratges tan creïbles que perviuen anys i panys en la retina del nostre cervell confosos amb la realitat. I calen moltes dosis de nítida realitat per desemmascarar-los.   (segueix)

Hi ha un imaginari col·lectiu on Europa és culte i progressista,
avançada i democràtica, amable i acollidora. Paradigma de les llibertats
i els Drets Fonamentals de la humanitat. Un miratge on els vestigis
històrics de la seva pluralitat nacional reten homenatge a una manifesta
voluntat d’entesa respectuosa, pacífica i pacificadora. On les
pinzellades de paisatges de conte de fades, de belles ciutats
monumentals i de modernes infraestructures amb salvaguarda ecològica
decoren una  estampa tipus de ciutats sostenibles, curoses del seu
patrimoni i zeloses del l’estat del benestar universal. Un miratge
refermat per les sòlides institucions promotores i guardianes de les
llibertats fonamentals, els Drets Humans, la igualtat d’oportunitats i
un reguitzell de bones causes paradogmàtiques del model polític,
econòmic i social ideal, lliure de dictadures, de feixismes i de
qualsevol domini lesiu amb els altres. És també el miratge d’una
societat que ha sabut revisar críticament el seu passat imperialista i
colonitzador, i el seu passat bel·licista no tan remot. Però només és un
miratge. Un prejudici positiu que es manté en la nostra retina neuronal
malgrat les envestides d’una realitat política i social que cada vegada
mostren amb més cruesa les febleses i contradiccions d’aquest vell
continent.
L’augment del poder polític i econòmic de les ideologies
menys progressistes, la consolidació de la corrupció i la incapacitat
per preservar i garantir els principis fonamentals de la pròpia Unió
Europea són el pa de cada dia.
No sé que m’espanta més, si les sortides de to o la passivitat en castigar-les.
Europa
ens va fallar i abandonar a la nostra sort després del cop d’estat
franquista, reconeguent finalment al dictador que havia provocat i
guanyat la Guerra Civil. No teníem l’estructura actual, d’acord. Però 
tampoc no va fer res per evitar la massacre als Balcans. I  va callar amb
Txetxènia. I ara, quan es vulneren clarament  drets civils, ens fa veure que es renya
Sarcozy, però l’expulsió de gitanos no s’atura: i sota l’aparent
esbroncada, la mirada de complicitat sobre aquesta vulneració és
creixent. Berlusconi també va fer-ho. I el PP a Badalona se n’aprofita. Hi ha protestes, però ningú sanciona eficaçment. Ningú ho atura. L’Europa dels estats de dret no és res més que un miratge. O el miratge d’una utopia que suposadement ens ha de fer avançar cap a ell; pe`ro en aquest cas, hi som ben lluny!

(la fotografia l’he trobat escrivint Europa al google, i m’ha portat a aquest article, que crec que us pot interessar llegir)

La seva aposta i contribució al diàleg interreligiós i a la interculturalitat entesa com el respecte en la igualtat en dignitat de cada persona – incloses les seves creences –  i com a apropament entre civilitzacions, em ressonen a través de les lectures comentades del meu pare des del meu món de primera joventut, on van aparèixer com un flotador quan s’àprèn a nadar i es pateix més del compte, com un lloc on agafar-se puntualment en el moment de construir la pròpia ideologia, contraposant pòsits aparentment contradictoris.
Ara i aquí,  quan la interculturalitat sembla un invent recent, hem tingut un referent mundial d’aquesta línia de pensament que va molt més enllà del políticament correcte: interpel·la el posicionament personal, l’interior de cada ésser humà…potser per això els seus postulats no sempre són còmodes… (segueix)
El meu pare el llegia i ens en parlava. Va ser com treure’s un gran pes de sobre i descobrir un ampli camp obert. Obrir una porta immensa. Formada d’una banda en una escola inicialment moderna i popular però convertida  any rere any en un centre de  l’Opus Dei on s’inculcava el catolicisme com a única creença veritable, vaig marxar a l’Institut Públic on a més d’estrenar el B.U.P hi vaig conèixer i fer bons amics, i els millors eren grans militants de l’ateisme; d’altra banda formada vivencialment en un cristianisme d’allò més progressista amb els Pares Claretians que varen iniciar tot el moviment de Colònies a Montgat, i l’apropament dels joves a la comunitat amb una mentalitat molt oberta, crítica i inclusiva, clarament afí a la teologia de l’alliberament, vaig marxar-ne per entrar en el món de l’educació en el lleure laic. El meu debat intern per definir-me a nivell de creences religioses i de posicionament envers l’educació que m’havia estat donada i la fe que sentia sincera m’ocupava força, amb lectures, debats, discussions… que tenien també el seu contrapunt familiar, amb una mirada més intel·lectualment oberta del pare, més preceptivament tancada de la mare… i en tot aquell garbuix el missatge de Panikkar aportava una llum fonamental dita des de l’autoritat moral que li conferia un coneixement de causa rigorós: no hi ha una única religió veritable, ni una única veritat. Això, que dit aquí pot semblar d’una obvietat inqüestionable, és la clau de volta que converteix les creences religioses (i no religioses, de fet)  en fonamentalistes o en dialogants.

Perquè els qui es serveixen de les religions per ostentar poder polític i econòmic, per dominar masses, ja ho saben; i també saben que per aconseguir aquest domini cal fe cega basada en la ignorància i la por. Però la massa del poble fidel no que no ho sap, i sovint encotilla la seva vida amb preceptes dictats per una fe que no només és cega perquè no hi veu sinó que ho és sobretot perquè  no vol mirar més enllà, perquè es defensa amb uns aclucalls fets bàsicament del temor a la desobediència.

Es diu que Panikkar és un referent clau en aquest poderós invent que és el diàleg interreligiós. I la seva aportació és clarament reconeguda internacionalment. La llàstima és que la força d’aquest diàleg i de la seva necessitat encara no transforma als màxims dirigents polítics i religiosos, als ideòlegs de tot l’espectre hagut i per haver, i encara no atura  la dinàmica de persecucions, genocidis i ingerència en la vida privada de milions de persones del planeta, en nom d’un déu, d’un profeta, d’un il·luminat o d’una ideologia sense deïtats. Encara no ho aconsegueix, però com a mínim en tenim la referència, i la feina feta per ell segur que acabarà fent-se lloc per canviar aquest signe delk temps.

Moltes veus reconegudes han parlat de l’error de suprimir el coneixement, la cultura  i el debat sobre les religions dels centres educatius, i sovint del’s dóna poca credibilitat perquè semblen veus confesionalment partidistes. Però jo, des de tot l’apartidisme confesional del que sóc capaç, ho comparteixo. Les religions i ideologies parareligioses no només formen part del món actual, sinó que tenen un protagonisme constant en la vida política, social i econòmica del planeta. Conèixer en què creuen els que creuen i els que diuen no creure,  contrastar creences i conviccions del món, relativitzar dogmes i adonar-se del risc de manipulació no només pot apropar als aparentment diferents, sinó, i sobretot, pot capacitar per fer front al poder dels dogmes. Així com es defensa que cal  conèixer com funciona el consumisme per aprendre a consumir millor i assolir el consum responsable, cal conèixer perquè existeixen religions, com són i com els seus dirigents les converteixen en eines de control i poder: és la única manera d’ajudar als joves a construir un pensament propi fonamentat en alguna cosa més que la llei del pèndol entre el respecte absolut i la l’anti religiositat per se,.

Ho trobo especialment important ara que la barreja de creences i pràctiques religioses és més universal, i ara que més que mai podem confondre el respecte a les creences dels altres en una no mobilització del pesament crític.

Quan a casa meva van decidir que faria el B.U,P a l’institut, la directora de l’escola on feia E.G,B, fervent creient de l’Opus, em va fer saber que els meus pares cometien un greu error, ja que a l’institut hi campava el diable, i la meva germana i jo patiríem un gran perill. Recordo aquella situació amb tota la seva textura. La directora era una dona culta, amb gran capacitat de mestratge, una dona que jo estimava i que tenia el seu ascendent sobre mi.  La seva ingerència lluny d’acovardir-me em va donar més arguments a favor de sortir d’allà.

Sense desacord ni qüestionaments, sense contrast,  és difícil elaborar pensament propi.

No hem estat els primers, Canàries ho va fer fa gairebé vint anys.  Però igualment, OLÉ! per la valentia de la decisió, i per la tenecitat de la campanya.
Sens dubte el ressó que ha tingut el gest a Catalunya té a veure d’una banda amb el potent atractiu turístic de Barcelona (menys) i de l’altra (més) amb la barreja del tema amb els aspectes polítics, identitaris i de relació Catalunya-Espanya, posats  sobre la taula de l’interès internacional a partir de la manifestació del 10J. (segueix)

Per als que en dubtin, només cal seguir la campanya dels defensors dels
drets dels animals, dels anti tortures de qualsevol espècie, que abasta moltes ciutats (per cert, que Madrid no se n’escapa!) fora dels Països Catalans: els motius
identitaris i polítics no s’han esgrimit allà, i aquí de forma secundària. Una altra cosa és que
al Parlament s’hagin emès vots en aquest sentit, més que provable. I que per gran part
de la ciutadania que va sumar les signatures per poder arribar a votar
aquesta llei (Iniciativa Legislativa Popular) s’hi barregessin els dos
aspectes o fins i tot només n’hi hagués un: el  simbòlic. No en va el
símbol del toro sobre la rojygualda o el monumental d’Osborne han
adquirit aquest significat polític-identitari.

Llanço unes quantes banderilles al vent, sense intenció de fer mal a ningú:

– Com justifiquen i s’expliquen els vots en contra de la prohibició del
PSC, partit al govern – i el propi president!! – de la mateixa Catalunya
que va aprovar una llei de protecció dels animals tan curosa amb els
seus drets que fins i tot té en compte el grau d’estrès que poden patir i
arriba a prohibir l’exhibició de feres en els circs?

– Quin sentit té reivindicar com a bé cultural a protegir una
manifestació antiga evidentment cultural, ritual, amb carisma i que ha
inspirat a molts artistes, – això no ho nega ningú! – però que parteix
d’uns principis que la societat actual ja no admet? Seria com si algú
defensés les batalles de gladiadors tan importants en la cultura romana
que ens precedeix. O les flagelacions públiques, les auto tortures a les processons com a penitència…Era tradició, sí, era cultura, sí… però ja no ho
és!

– Com s’expliquen els Ciudadanos que Canàries ja ho hagués fet fa vint anys, impulsat per un PPero, si segons ells l’únic motiu per fer una cosa així és l’independentisme català?

– Com seguirà aquesta campanya contra la crueltat amb els toros a les terres d’Espanya? Per coherència, els antitaurins no s’haurien d’aturar, al contrari, ara és quan amb més força haurien de seguir fent campanya per aconseguir el mateix a Madrid (on ja hi ha un camí fet) ,a Andalusia, als països americans del sud…

– On i com es posarà el límit, en les lleis de protecció dels animals i les normatives prohibitives, per saber què és tortura i què no ho és? No podem trigar gaire a fer-ho, el debat és al carrer, i no oblidem que ens empaita un tema calent calent, al respecte, un tema que crema… què fem amb els correbous?