miozz mirades

De la mateixa manera que poso els drets de participació política (inclòs el dret del poble a decidir) al mateix nivell de prioritat que els drets socials (la justícia social) a l’hora d’exigir que s’aturin les retallades, hi incloc també el dret a la llengua catalana, un dret d’alta prioritat per als objectius d’¡igualtat d’oportunitats i de cohesió social. I no en dubto gens ni mica. A banda, es clar, dels motius proòpiament derivats del dret al respecte a la llengua i la cultura d’un país, d’un poble.
No oblidar aquest dret quan fem la llista de greuges per les retallades és tan important com no oblidar el retrocés pedagògic i social que comporta la llei Wert, més enllà de la persecució de la llengua catalana que promou i certifica. Em sembla important recordar-ho i posar-ho en valor avui, dissabte 9 de març, dia escollit per fer mobilitzacions arreu dels Països Catalans a favor de la llengua, en contra de la seva persecució amb lleis i accions polítiques que volen privar a la població de l’accés a aquest patrimoni comú i compartit, que ens cohesiona. Aquí una guia de totes les convocatòries.

Ahir a l’assemblea del 3del3 pels nos3 drets es va llegir i aprovar el manifest final que es llegirà a la Plaça Països Catalans, a Badalona, i que s’ha confeccionat boi sumant, al manifest de partida, la majoria de sensibilitats que s’han anat relligant de mica en mica amb aquesta gran mobilització ciutadana que culminarà diumenge. Per mi és molt remarcable, i important, que la queixa contra la retallada de drets inclogui queixar-se contra les retallades a la participació política, contra les brides que es posen a la democràcia directa, ja sigui limitant el dret a vot, ignorant una ILP o negant el dret a decidir.Podriem afegir-hi, també, com a exemple ben actual, “o carregant contra un acord o declaració aprovada per un Parlament legítim”. Ho trobo remarcable i important perquè de vegades aquest tipus de retallada no es troba reflectida en les llista de retallades contra les que cal mobilitzar-se, i són tan importants com les altres. Fins i tot més si tenim en compte que només amb democràcia real i participada es poden canviar les polítiques que generen les retallades socials. (segueix)

La crisi financera que va esclatar el 2007/2008 ens ha abocat a una crisi econòmica i social gravíssima, agreujada per la gestió que se n’ha fet, amb polítiques d’austeritat que ja s’han demostrat totalment equivocades però que continuen en marxa abocant la població a una contínua i progressiva pèrdua de drets socials i culturals, i doblement agreujades per l’espoli de tot tipus, principalment degut a la malversació, a la corrupció i al robatori impune de diner públic per a lucre privat. I sens dubte aquestes conseqüències són les que estan a primer pla de la realitat actual. Però en aquest context de retallades de drets, alguns sistemes de govern, com el nostre, aprofiten per retallar també drets polítics. I ho fan amb certa impunitat.

Davant la retallada de drets socials i culturals bàsics (laborals, sanitaris, alimentaris, d’habitatge, educatius…) i amb tot l’activisme que provoquen les mobilitzacions en contra d’aquestes pèrdues, les retallades als drets polítics queden una mica camuflats. Com si fossin de segon ordre. Però seria un greu error, és un greu error, que passin desapercebudes. És imprescindible sumar, al clam contra la pèrdua de drets socials i culturals, el clam per l’exigència de drets polítics. De participació política, De democràcia real. 

Els drets de participació política, especialment els de participació política directa, són fonamentals per garantir una democràcia real. La manca de dret a vot de moltes conciutadanes i conciutadans nostres és un primer dret retallat que ens hauria d’escandalitzar, però que poques vegades s’inclou. I el tracte que l’estat espanyol està donant a les ILP o als acords d’un Parlament, com és el cas del català, són autèntics atemptats a la democràcia. Estafes pokítiques. I per acabar-ho d’arrodonir, com a fet paradigmàtic, aquesta tossuda negativa a que s’exerceixi el dret a decidir. A que es doni la sobirania al poble, per decidir el que vulgui.

És important que en els contextos de mobilització i protesta contra les retallades de drets, aquests atemptats a la participació democràtica es facin també visibles. Perquè van molt units, i un bon exemple és la ILP per la dació en pagament. Una ILP que el govern espanyol va acceptar a tràmit de forma excepcional (la gran majoria es rebutgen d’entrada) forçat per l’enorme pressió al carrer i als mitjans. De què serveix tenir articulat un sistema de propostes legislatives d’iniciativa popular si després de tota la feinada que comporta aconseguir el suport popular a qualsevol iniciativa plantejada, el govern sistemàticament rebutja admetre-les a tràmit? Això és un engany sense pal:liatius! Els governants escollits pel poble perquè governin el bé comú usen diners públics per engreixar els bancs que deixen al poble sense habitatge, i com a governants tenen el poder de frenar qualsevol iniciativa que defensi aquest poble de tal greuge… ! 

Em ve al cap aquella frase d’Ovidi Montllor, 

 

M’entretinc, a aquestes alçades, a refrescar la memòria llegint atentament la Declaració del Drets Humans. Tota sencera, i pausadament, assaborint cada article, pensant què significa realment i com ho tenim encara.  Pot ser útil, també, llegir alguns articles que ens expliquen la seva estructura i contingut i que , per tant, ens orienten a l’hora de localitzar-los. 

Doncs trobo que és una lectura que val molt la pena fer, ara com ara, la recomano a totes bandes, sobretot per evitar caure en la temptació de fer una defensa parcial o esbiaixada dels drets!

 

Totes i tots pels nostres drets

 

La necessitat de mobilitzar-se i lluitar pels drets ciutadans, humans, pels drets socials i culturals en pro d’una societat democràtica i cohesionada que busca la igualtat d’oportunitats entre totes i tots els seus membres, sense exclusions, és una necessitat que si ja no es podia aturar abans, per tot el que encara faltava guanyar, ara, davant el greu retrocés que patim, ha de ser imparable. Ha de ser imparable i ens ha d’incloure a totes i a tots, perquè el que estem perdent, el que hi ha en joc, no és només l’estat del benestar, no és només qualitat de vida; són els fonaments del propi estat de dret, els pilars de la democràcia.

Els demano que s’anotin una data a l’agenda, el diumenge 3 de març. Aquest dia a Badalona l’hem de fer grossa, i no ho han de fer aquestes entitats i persones o aquelles o les de més enllà, ho hem de fer aquestes, més aquelles més les de més enllà, totes i tots, tothom! Es tracta de superar les organitzacions i mobilitzacions gremials o sectorials, i de superar totes les fronteres. Sumant indignacions. Per primera vegada, una acció que visibilitzi gràficament que som una única ciutat, relligada, i que totes i tots, amb la nostra diversitat ideològica, funcional, de procedència, cultural, lingüística, d’edat, de diversa condició econòmica, laboral, social,  educativa, sanitària o d’habitatge, totes i tots som i fem Badalona, i reclamem que s’aturin les retallades i els abusos, els espolis i la mala gestió de la crisi, una mala gestió que afecta negativament als drets de la majoria social, popular, mentre la impunitat empara encara als qui s’hi enriqueixen, i mentre anem fent passes enrere perdent les conquestes guanyades durant molts anys de lluita, i perdent aportacions cabdals de la democràcia.  Segur que diumenge 3 de març, mentre enllacem tota la ciutat, des d’Artigues fins al Manresà, amb una cadena humana sense precedents, algunes persones pensaran més insistentment en els aturats i els drets laborals, d’altres en els desnonaments i dret d’habitatge, d’altres en la llei Wert i les retallades a l’escola pública, i  amb la persecució que pateix la llengua catalana. D’altres potser tindran més presents els canvis en el model sanitari i les pèrdues de suport per a les persones amb dependència, o les retallades a les polítiques culturals i de joventut, i la pèrdua de suport als programes socioeducatius diversos. O l’empitjorament de les condicions de pobresa dels veïns i veïnes en situació  d’exclusió. Algunes persones pensaran més en la corrupció política, en els atemptats a la democràcia, i en el clam per una justícia i seguretat més democràtiques i justes. I en aquest sentit algunes pensaran en accions tan concretes com el reclam de prohibir l’us de bales de goma, per exemple.
Altres persones tindran més al cap l’abús financer i bancari d’un sistema econòmic pervers, d’altres l’espoli fiscal i d’altres pensaran sobretot en com el necessari dret a decidir dels pobles, i la construcció d’un estat propi per a Catalunya podria acabar amb tota aquesta opressió i possibilitar la regeneració política i econòmica.  

I més enllà de les prioritats personals o d’entitats i plataformes, més enllà de les lluites i causes en què cadascú posi l’accecent, hi haurà un clam comú, ineludible. Junts, totes i tots fem molta més força. I Badalona necessita més que mai aquesta conjunció de xarxes, i aquesta demostració d’apoderament del carrer. 

Ja ho sabeu, no hi falteu, el 3 del 3 pels nostres drets.

Ho han fet els del Ku Klux Klan i altres societats secretes, guerrillers i terroristes, alguns cossos de seguretat, delinqüents i alguns activistes. I els botxins. També algunes dones empeses per la tradició religiosa o la imposició masclista i fonamentalista. I s’ha dit que no, que de cap manera, que no és legal, que en una societat de dret no es pot conviure amagant la cara….

Ho han fet els segrestadors, els assetjadors, els xantatgistes. Per usurpar llocs de treball, espais de poder o ensorrar la carrera política d’un contrincant. Alguns cops per preservar la vida quan la llibertat d’expressió no es trobava garantida. També ho fan alguns amants i admiradors tímids, i qui vol fer conèixer opinions i secrets sense fer enfadar ningú…Escriure amagat rere un anònim o un psudònim es troba a la línia fronterera entre les connotacions negatives que ratllem la il·legalitat – o alegalitat ? -, el rebuig que generen i, alhora, la credibilitat i importància que sel’s dóna (només cal recordar l’efecte que va tenir en la carrera política d’Artur Mas un suposoat esborrany d’informe fet a partir d’anònims, o veure la rellevància donada als anònims de Vilopriu per mitjans seriosos com EL PUNT AVUI.) Però la prova més evident d’aquest espai boirós en què es troba el món dels escrits anònims és el tractament que s’ha donat a les creadores de l’aplicació EL INFORMER. En comptes de posar traves legals a una plataforma nascuda única i exclusivament per promoure i difondre xafarderies, rumors i atacs a la intimitat amagades rere la inpunitat de l’anoninmat, es felicita a les creadores, i es dóna publicitat a l’artilugi des de tots els mitjans. Es normalitza l’anònim, se’n fa apologia. I el mosntre està servit. (vull llegir tot l’article) 

 

La impunitat de l’anonimat ha estimulat a la xarxa un comportament que existeix, que és real, molt estès entre els joves. Però que a cara descoberta s’autorregula amb més o menys marge per l’autogestió dels límits que imposa el propi nivell de tolerància i les conseqüències que comporta tractar-se així. Sovint em queixo que certs programes i sèries de televisió funcionen com a model d’un estil relacional gens acord amb els valors del respecte a l’altre, normalitzant una comunicació on la confusió entre la broma i l’insult és constant, i el llenguatge barroer i vexant és la norma. Un llenguatge que fa diana en les inseguretats vitals, afectives, sexuals i d’autoimatge tan punyents en l’adolscència. Un llenguatge que de vegades fa estralls i pot arribar a ser mortal.

També és cert que les xarxes socials estimulen per si mateixes el comentari ràpid poc mesurat – llenguatge oral fet escrit – que sovint traspassa el límit del respecte. Crec que ja passa menys, però tots hem pogut trobar fils de conversa amb desqualificacions i insults, sobretot al facebook però també en comentaris a articles, entrevistes. I no sempre són anònims!

Se m’acudeixen, així d’entrada, cinc raons “clàssiques”  per no donar la cara:

Però ja em perdonareu, però tret del cas 5è, que té la seva gràcia, reconec que sóc d’una generació que valora el donar la cara com a quelcom molt valuós, com a prova d’honestedat, de valentia i sinceritat. Mai he estat d’acord amb l’ús d’anònims – molt habituals en comentaris a blocs, per cert – ja siguin com a tals o sota noms falsos. I no és pas que no sigui temptador, de vegades. Recordo com va acabar l’intens fòrum de VILAWEB BADALONA, als norantes. Un tema complex… sincerament, obrir la veda amb una eina com El INFORMER considerant-la “normal”, legal i legítima em sembla un error descomunal. O potser és un canvi de paradigma per al que jo, oincerament, no estic preparada.

El mal de la gangrena, per localitzada que estigui, és que a més de ser terriblement dolorosa i donar molt malestar a tot el cos, posa en perill la vida sencera de l’organisme on s’ha instal·lat. La gangrena consolidada no té cura, s’extén i quan passa a la sang ho mata tot. Es pot lluitar contra la gangrena preventivament, i en els seus inicis, fins a un punt. A partir d’aquest punt només hi ha una solució, única i ineludible: amputar.
No sé què fem que no estem ocupant el carrer altra vegada, i aquest cop fins aconseguir la dimissió d’aquesta banda d’estafadors i aprofitats, expoliadors sense escrúpuls. Si davant tanta putrefacció no som capaços d’alçar-nos ja no sé quan ens alçarem. A mi també em bull la sang (recomano llegir-lo)

La impactant campanya “Envàs on vas?” ha aconseguit que el tema estigui damunt la taula, i independentment de si agrada o no artísticament, el seu missatge ha fet saltar algunes alarmes. Fa més de 30 anys, quan les notícies sobre sistemes de recollida selectiva de deixalles començaven a arribar-nos de l’Europa més avançada i progressista, mitjançant revistes com Integral, els nostres amics dels Drapaires d’Emaús ja ens va alertar. Ells vivíen modestament i amb molt compromís de la recuperació, reutilització i reciclatge, amb finalitats socials, a Sabadell. I davant el que semblava un avenç en pro de l’ecologisme hi veien un pretext per normalitzar l’abús d’embalatges, per tranquil·litzar consciències i promoure alhora la indústria de l’envàs. Un suposat remei que resultaria ser molt pitjor que la malaltia, ens deien. I tenien raó. 

L’augment de l’ús d’envasos ha estat espectacular, directament proporcional a l’augment de mesures per recollir-los selectivament i reciclar-los. Una trampa monumental però subtil, que ha aconseguit que actualment generem molta més quantitat de residus que no pas generàvem en aquella època per als mateixos usos. És fantàstic que es recicli, sens dubte, però no ho és tant que amb l’excusa del reciclatge es posin en circulació cada cop més embalatges, o es perdin hàbits de reducció d’ús i de reutilització.
Però el que resulta més sorprenent és que el negoci de l’envàs hagi arribat al punt de marcar pautes de recollida que estan subjectes als interessos de les empreses i van en contra del reciclatge d’un major volum de residus. Això és el que ha destapat aquesta campanya, i és important llegir què en diuen els autèntics experts en reciclatge. No us ho perdeu!

Aquest article de Joan Carles Doval parla del tema amb molt d’encert, i adjunta el comunicat original, que us podreu descarregar. Jo el reprodueixo igualment aquí. 

Incorporo també l’article http://www.twitlonger.com/show/kh7lk8 de 

AlfonsEmprenyat||*|| que m’ha arribat via twitter.

COMUNICAT DE CEPA – ECOLOGISTES DE CATALUNyA I FUNDACIÓ DE RESIDUS I CONSUM.

La campanya “Envàs, on vas?” mostra els límits de la gestió dels envasos

La nova campanya de comunicació ambiental sobre gestió de residus s’ha centrat un cop més en els residus d’envasos domèstics.  Els envasos domèstics semblen ser la fracció dels residus que més preocupa les administracions i que més espai ocupen en el migrat debat públic sobre els residus i la seva gestió. 

Tanmateix, si anem una mica més enllà veurem que les raons de la campanya estan lluny d’obeir a raons “públiques”, en el sentit d’avançar cap a una millor gestió col·lectiva dels residus.  

A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, la present campanya se centra no tant mirar de fer augmentar la participació de la població en la recollida selectiva sinó en reduir la quantitat del que, en l’argot del gremi, s’anomenen “impropis”; aquells residus que “embruten” els residus que són separats per 

a reciclar.  En el cas de la matèria orgànica sembla evident que trobar-se una bossa de plàstic, una pila o una llauna dificulten el seu reciclatge (compostant-los, per exemple).  Però en el cas dels envasos, dificulta el seu reciclatge una paella o un got de vidre si estan fets del mateix material que pretenem recollir?  

Per què aquest canvi? 

La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec d’una part del cost econòmic de la gestió dels seus residus. Per a fer-ho, cada envàs que es posa en el mercat paga un import (menys d’un cèntim per envàs de mitjana) per contribuir al cost de la recollida, transport i reciclatge dels 

envasos recollits selectivament i al cost de les campanyes informatives. Per identificar els envasos que tenen “dret a ser reciclats” s’utilitza el que s’anomena “punt verd”, els símbol de les dues fletxes entrelligades que podem trobar en envasos com ampolles de begudes, llaunes de cervesa, brics de llet, bosses de plàstic.  Seguint aquesta lògica, a més envasos recollits, millor nivell de reciclatge (benefici social), però també més cost per als envasadors (cost privat). Però si hi ha elements que no són envasos, els costos de la recollida selectiva augmenten per als envasadors perquè es recullen també materials que no han “cotitzat”. Per tant 

la campanya, no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l’objectiu social per tal de reduir els residus i els impactes ambientals d’abocadors i incineradores) sinó fer baixar els costos de la gestió dels residus d’envasos (en benefici de les empreses que posen els envasos al mercat) encara que sigui a costa 

d’excloure materials que poden ser reciclables. 

Com és que la campanya la fa el Govern si el benefici és per a les empreses envasadores?  
 

La raó és que les empreses envasadores no gestionen directament la recollida i tractament dels residusd’envasos recollits selectivament sinó que ho fan les administracions (ajuntaments, mancomunitats i consells comarcals) i els envasadors les compensen parcialment pels costos que suposa als pressupostospúblics la gestió dels seus residus. Efectivament,  l’administració pública està actuant com a “subcontractada” pels envasadors per recollir els residus que ells produeixen i com a tal és compensada econòmicament. Per a fer-ho, els envasadors s’agrupen en dues organitzacions: Ecoembes pels envasos que han d’anar alcontenidor groc (metall, plàstic i brics) o al contenidor blau (paper i cartó) i Ecovidrio pels envasos que han d’anar al contenidor verd (vidre). Aquestes dues organitzacions signen convenis on s’estableixen els imports que percebran les administracions públiques que fan la feina. I a les clàusules dels convenis s’estableix que si els impropis són massa elevats, les administracions seran penalitzades econòmicament; percebran menys 

diners per la mateixa feina.  Aquest model, definit en la Llei de residus de 1997, converteix  l’administració pública treballa en un proveïdor extern de serveis per al sector privat amb unes condicions determinades per les empreses envasadores. I aquestes no volen fer-se càrrec de residus separats selectivament que elles no hagin posat al mercat. Tot plegat no és més que un altre exemple de subordinació de l’administració pública a la lògica de l’empresa privada; de renuncia a complir uns objectius col·lectius per passar a satisfer uns interessos que són privatius. La modificació de la Llei per tal de corregir aquesta situació hauria de ser una prioritat dels propers mesos. 

La sensació que té la ciutadania després d’haver vist o sentit els anuncis de la campanya és d’una certa perplexitat perquè es pensava que posant el plàstic, el metall i el vidre on li demanen ja ho feia bé. I ho fa 

bé!.  El model de separació actual no és intuïtiu perquè no obeeix a la lògica d’aconseguir recollir el màxim de materials reciclables sinó que té el doble objectiu de minimitzar els costos privats dels envasadors alhora que prestigia els envasos d’usar i llençar. Un got, un test, una paella, una joguina que siguin de vidre, plàstic 

o metalls són reciclables; es poden reciclar i es reciclen si van a les plantes de tractament però els envasadors no volen fer-se càrrec del seu cost i han decidit unilateralment que aquests productes s’han d’enviar al contenidor de rebuig (i posteriorment a abocadors i incineradores). Amb aquesta campanya no 

es promou el reciclatge i la reducció dels residus sinó tot el contrari i a més, a costa de fer cada cop més complicada la seva separació. Un exemple: un raspall de dents s’hauria de posar al contenidor de rebuig mentre que el seu envàs (molt més lleuger) s’hauria de posar al contenidor de recollida selectiva.  I si aspirem a la màxima participació ciutadana en la recollida selectiva els sistemes han de ser senzills  i les 

instruccions han de ser clares i les ha de poder entendre tothom, independentment de l’edat, formació,nivell cultural. L’excusa és l’eficàcia i el cost, però la realitat és que el sector privat ha segrestat el que hauria de ser un model de recollida selectiva per a tots els materials reciclables.  

Ens podem permetre un model de recollida selectiva que contempli no separar productes reciclables? 

Vetllar pels aspectes econòmics de la gestió dels seus residus d’envasos és un objectiu legítim pels envasadors però no hauria de ser l’objectiu principal de l’administració. El model actual de recollida selectiva ha estat un primer pas però potser és hora de redefinir-lo i retornar-lo al seu objectiu de ser un sistema de recollida per a tots els materials reciclables. No seria més adequat incorporar una tarifa tipus “punt verd” pels fabricants de paelles o de joguines i incorporar-los als circuits de recollida selectiva pagant la part proporcional que els pertoqui. O per als mobles, per pagar el costós servei de recollida de trastos. O potser un sistema on a la ciutadania se li demanes separar la matèria orgànica, el vidre i el paper,materials tots ells fàcilment identificables. De la resta ja se n’ocuparia l’administració tot distribuint responsabilitats econòmiques entre els fabricants dels diferents productes però sense excloure’n cap. 

I pel que fa als envasos, cal recordar que el principal problema no és si un paella va a parar al contenidor de recollida selectiva sinó que la major part dels envasos (un 60% el 2010) que es posen al mercat van a parar a abocadors o incineradores, és a dir que els recursos (escassos) que hem utilitzat per a fabricar-los (petroli, 

metalls, polpa de paper) es perden. Per exemple, dels 51 milions d’envasos de begudes que cada dia es posen al mercat espanyol, 28 milions s’aboquen, s’incineren o s’abandonen en el nostre entorn. Aquest és el veritable repte que hauríem d’afrontar. A més, l’abocament o incineració d’aquests envasos  no recollits selectivament, té uns costos que no els paguen els envasadors (un altre problema de la Llei d’envasos) si no les administracions (i per tant els ciutadans) .  Redreçar aquesta situació hauria de ser el principal objectiu de l’administració pel que fa a la gestió dels residus d’envasos. I hi ha alternatives. Si després de quinze anys de recollida selectiva encara no hem aconseguit reduir i reciclar la major part dels envasos d’usar i llençar potser hauríem d’explorar altres vies com els sistemes de retorn que tenen nivells de recuperació d’envasos del 95% o els impostos ambientals 

que han reduït el consum de bosses d’un sol ús fins a un 80%. I d’aquesta manera aconseguir que els envasadors es facin càrrec de tots els costos que tenen per a les administracions la gestió dels residus d’envasos, es recullin o no selectivament, i que embruten carrers, places, platges i espais naturals. 

Amb aquest article no voldríem, en cap cas, generar desencís sinó obrir una reflexió sobre les limitacions i aspectes a millorar en el model de gestió de residus.  

L’objectiu hauria de ser avançar cap al residu zero; un futur on no es posés en el mercat cap producte que no fos reutilitzable, reciclable o compostable i que distribuís responsabilitats econòmiques de manera justa i transparent deslliurant l’administració d’unes càrregues que no els haurien de correspondre. 

Molins de Rei, 11 de gener de 2013

Encara que el dia dels Sants Innocents té en el seu origen el relat bíblic d’uns fets llegendaris pretesament històrics però poc documentats i contrastats (*1) – els suposadament protagonitzats pel rei Herodes , la matança de tots els infants mascles nascuts a Betlem, menors de 2 anys, per tal d’exterminar amb seguretat al Messies Jesús de Natzaret- , i malgrat aquest origen cristià de la celebració sembla que té ben poc a veure amb el sentit irònic i bromista de la festa que ha perdurat en els segles malgrat perdre gas i referències (us en parlava l’any passat a la deriva dels innocents), avui amb el pretext d’aquesta diada em motivo a parlar de la matança real d’innocents que la nostra espècie humana perpetra cada dia de l’any damunt el planeta terra… la mortalitat infantil

(*1) Podeu veure un interessant documental que analitza la possible veracitat dels fets i els motius pels que hi ha poca documentació contemporània, aportat mitjançant un comentari a l’apunt.

(seguir llegint aquest article)

Sembla ser que 21 infants menors de 5 anys moren per MINUT AL MÓN (29.000 diaris, dades del 2009), significant que moren 93 de cada 1000 infants nascuts, abans d’haver celebrat el cinquè aniversari. Morts que en la majoria de casos són evitables, s’han aconseguit evitar ja a algunes parts del món. I diuen que un dels objectius del mil·leni és aconseguir que el 2015 aquesta xifra es redueixi, i només en morin, abans de fer el 5 anys, 31 de cada 1000 nascuts. És una gran reducció, sí, però em continuen semblant molts. Potser es tracta de la xifra inevitable?

Però quan parlem de taxes de mortalitat infantil cal tenir en compte que tenen moltes cares. Per cert, no deixeu d’entrar a l’enllaç i comproveu la diferència entre la més alta i la més baixa, per països, i situeu, també, la de Catalunya. Com que la taxa de mortalitat té de base els naixements, cal parar compte amb si els països comptabilitzen seguint les normes internacionals o no. Per exemple, sn el cas de l’Estat Espanyol fins a 1975 no era així, i cal tenir-ho en compte si es fan comparatives, fins al 1975 no es comptabilitzava com a nascuda una criatura que no sobrevisqués 24 després del part.
 

Com a taxa pura, la taxa de mortalitat actualment no compta la supervivència fins a 5 anys, sinó tan sols la del primer any de vida. Així és una taxa que serveix d’indicador científicament més controlable i contrastable. En alguns estudis es mantenen les dues taxes diferenciades, en d’altres no. No compta, tampoc, en cap dels casos, la mortalitat després dels 5 anys, de manera que queda pendent de comptabilitzar i afegir a aquestes xifres el nombre d’infants morts en catàstrofes, en guerres, exilis, per malalties o desnutrició, per accidents laborals, assassinats o per fer de soldats, per exemple… abans d’arribar als 12 anys, que és l’edat més o menys consensuada per parlar del final de la infantesa

Sigui com sigui, dades totes elles esfereïdores. Som una espècie que ha aconseguit grans avenços científics i tecnològics i que, en canvi, no ha aconseguit generalitzar per a la seva població uns índex de supervivència acceptables. Que estem millorant? És cert, les dades indiquen que la mortalitat infantil ha disminuit al món.

Però el repte hauria de ser eradicar-la. Si més no la causada per fets evitables. Un altre model de desenvolupament , un altre model d’economia i un altre sistema per esborrar desigualtats han de ser possibles. Desig recurrent per al l’Any Nou. 

Avui cap vot sobiranista, i/o anti feixista, i/o antimilitarista, i/o anti patriarcal, i/o anti autoritarisme i/o anti antidemocràtic es pot quedar a casa!  

Vivim dies històrics ja fa temps. A nivell mundial, a nivell europeu, als Països Catalans i especialment al Principat… Dies històrics fets de dies que remarquen dates. Molts dies, molts fets, èpoques i períodes. Però avui és avui, és #25N, un 25 de novembre en què de totes i tots els catalans amb dret a vot depèn que en fem també un dia històric, amb un resultat electoral històric. Molts ja no ho han pogut fer, malgrat haver-ho intentat. Parlo dels catalans residents a l’estranger. La seva voluntat i dret a vot han estat vulnerats per una maquinària administrativa estatal gens favorable a garantir-ho. Aquesta mostra només com a exemple.

Però és que a més la data en si té molta força. Molta més de la que ens imaginem i tenim en compte. (segueix)

D’entrada és el dia en què va quedar instituït el  Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Una data tràgicament necessària, no només per la violència masclista però sobretot. Eradicar la violència contra la dona té a veure amb canvis profunds en l’estructura de la nostra societat, que en el fons sembla que encara manté bona part del llegat ancestral de la cultura Clàssica que reivindiquem amb orgull com a pilar, no oblidem que la Grècia i la Roma antigues discriminaven la dona estructuralment. Eradicar la violència contra la dona  no vol dir només evitar els assassinats de dones a mans de les seves parelles – que també! -,  vol dir transformacions econòmiques, socials, polítiques i culturals…
 
Però a més el fet que s’escollís precisament aquesta data del 25N demostra que vol dir encara més, la decisió va molt més enllà del que sovint s’anomena violència domèstica o fins i tot  ant imasclisme. La data posa en valor el paper de les dones en la lluita política contra l’opressió, i treu a la llum pública un crim d’estat. La data la va decidir Nacions Unides el 19 d’octubre de 1999 en record de les germanes Mirabal (a la imatge) dones lluitadores, opositores al règim dictatorial, activistes mortes per terrorisme d’estat el 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana mentre hi governava el dictador i tirà Trujillo, responsable, durant l’anomenada “Era Trujillo” de la mort d’unes 50.000 persones.

A més, la mateixa data, 25N, té encara altres significats que hi sumen força. En aquesta mateixa línia de terrorisme d’estat – que per cert tan ens ha recordat el Govern Espanyol amb les seves barroeres incursions a la campanya electoral catalana- hi va haver el 25 de novembre de 1905 els fets del Cu-Cut, amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona i l’impuls de la Llei de Jurisdiccions, després de l’assalt i saqueig de la seu del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i el diari La Veu de Catalunya per part dels militars.

La mort per terrorisme d’estat de les germanes Mirabal o els fets del Cu Cut són fets antics però no pas allunyats de l’actualitat. El comportament polític espanyol actual està carregat de vestigis en sintonia amb aquesta línia obscura, antidemocràtica, i de fet cada cop es van destapant més els punts febles i enganyosos de la suposada transició democràtica que va reciclar i camuflar els tentacles del dictador Franco i de tot el seu aparell, mantenint-los vigents fins molt després de la seva mort. De fet fins ara, com ja es va comprovant. Només ens hi ha faltat el colpista Tejero entrant en escena impunement, per no parlar de totes les amenaces incloses les militars, amb episodis com el dels avions o les declaracions de Vidal Quadras i una bona llista de despropòsits que tendim a banalitzar per com en són de patètics i esparpèntics, però que són seriosos perquè es mouen amb regles no democràtiques. El seu és un altre joc.

Por? No, al contrari. Guanyem la seva amença anant massivament a les urnes i demostrant que no ens poden aturar.

L’assassinat de “les Papallones” es va tornar en contra el dictador, i va acabar amb la seva vida i amb la dictadura. (Malgrat que el dictador Trujillo se sentís satisfet d’eliminar-les del mapa, això va produir un efecte contrari en la població, que va enfortir el seu rebuig cap a la dictadura. El poble cada vegada recordava més les germanes Mirabal i els seus ideals i tot això va facilitar que el dictador fos assassinat el maig del 1961, acabant amb la dictadura de Trujillo. Els sicaris de les germanes Mirabal van ser jutjats a mitjans del 1962.)   El terrorisme d’estat i els cops de força militars són violència pura i dura i acostumen a acabar amb molta més violència.

Ningú la desitja la violència, i el procés català està avançant sense ganes d’haver-hi de recórrer. Nosaltres podem aturar-ho abans, fent que la veu de les urnes sigui contundent. Com ho va ser la riuada massiva de gent el dia 11 de setembre de 2012, on, per cert, no es va produir el més mínim acte de violència.

Podem fer-ho pacíficament, sí, però no passivament!

Avui cap vot sobiranista a casa, cap vot anti feixista a casa! Cap vot anti patriarcal a casa, cap vot anti autoritarisme a casa! Cap vot anti militarista a casa! Cap vot anti antidemocràcia a casa!

I m’ha quedat per explicar perquè és a més, una votació històrica… 

Sóc de les que davant d’algunes vagues sectorials que m’implicaven, algunes vegades les he qüestionades, pensant que cal trobar altres formes, que no sempre són el millor mitjà per aconseguir els objectius. Almenys tal com es plantegen darrerament, en el sector educatiu. Sovint s’han tornat testimonials, sense eficàcia. Desgastants per al col·lectiu i prou. Queden lluny aquelles vagues continuades de més d’un mes seguit amb les que, llavors sí, es van aconseguir moltes millores per a l’escola pública, millores que després de més de vint anys de progressió, ara desapareixen una darrera l’altra.

Però una vaga general és una altra cosa. No genera dubte, i molt menys ara. Una vaga general multiplica els seus efectes, per molt que diguin que no. I de raons no ens en falten. Aquí unes quantes. 
Aquesta vegada, per primera des de que treballo a aquest centre, la vaga ha aconseguit moure’ns més enllà del fet testimonial. Famílies implicades, professorat debatent, alumnat demanat espai per parlar i expressar-se… Apassionant, si més no, la sessió de ciències socials parlant-ne amb joves de 2n d’ESO. Tenen molta més consciència i criteri sobre la realitat de la que molts imaginen, i alguns, més que molts dels adults que governen o tertuliegen. 

Tercermundisme? Article al tot del 23 de juliol
Un d’aquells articles que en no fer deures d’estiu havia quedat despenjat del bloc…

(segueix)

TERCERMUNDISME?

 

La paraula tercermundisme és una d’aquelles que s’acaben fent servir de forma despectiva generalitzada, sense rigor. Prové d’un altre terme, Tercer Món, que seria el conjunt dels països de la Terra  que estan, vist des d’una òptica de la cultura occidental, subdesenvolupats, amb els PIB més baixos del planeta, poca o nul·la industrialització i altres indicadors econòmics. És un terme, totalment antiquat i que les pròpies Nacions Unides  i altres institucions internacionals han deixat de fer servir fa temps.. Cal tenir en compte que  l’origen de la denominació Tercer Món prové de la fi dels imperis colonials, a mitjans del segle XX, i que quan l’economista francès Alfred Sauvy va definir-lo, era un concepte polític. Aquest Tercer Món es definia per oposició al Primer Món, el dels països capitalistes desenvolupats, i al Segon Món, englobat pels països comunistes. Sempre ha estat una classificació heterogènia i amb molts equívocs, relativa, ja que s’hi engloben països com Brasil, on, per cert, molts europeus estan emigrant actualment per poder treballar, o Aràbia Saudita, un país  extremadament ric gràcies a l’exportació de petroli. Són classificacions que ja fa anys que no serveixen per explicar la complexitat de les desigualtats econòmiques i socials dels països en un món  globalitzat i on conviuen diferents estadis de riquesa i pobresa, com ho demostra el fet que calgués el concepte Quart Món, per designar l’extrema pobresa i marginació de molts habitants dels països desenvolupats. Però malgrat això, la paraula segueix en el vocabulari bàsic d’algunes persones, sobretot per fer-la servir com a mot despectiu, i la veritat és que veient la deriva que està fent l’Estat Espanyol en plena crisi, no trobo gens responsable ni encertat que un alcalde faci servir aquests termes, com ho va fer fa uns dies el de Badalona.

I a més erròniament, ja que en cap de les definicions existents s’hi relacionen expressions culturals (religioses o no) com a exponents de desenvolupament econòmic, i encara menys s’hi té en compte si es fan al carrer o dins un local.

Ara l’alcalde ha prohibit les processons de Setmana Santa – la prohibició de resar al carrer inclou  qualsevol expressió religiosa al carrer – perquè considera que això no fa modern…

Potser a l’alcalde li convé marxar de vacances i veure món, que és una de les formes d’obrir la ment al tresor de la diversitat humana. Que tinguin un bon estiu, i si poden, aprofitin-lo per descobrir que totes i tots som els mateixos humans habitant un mateix planeta. Pel que fa a mi, no tinc cap inconvenient si els conciutadans i conciutadanes musulmans venen a resar cada divendres a la meva porta. Seran molt benvinguts!

Galícia em desconcerta, les eleccions després del Prestige em van desconcertar i em van fer sentir molta impotència; i ara em segueix desconcertant. No és que esperés un miracle, però la coincidència amb el judici, deu anys després, podria haver remogut consciències. Era un bon plató per enfocar el patetisme de Rajoy, llavors parlant d'”hilillos de pastelina” i avui ensorrant l’estat cada dia una mica més com van fer amb el vaixell… per cert, aquí hi ha un breu repàs d’algunes perles d’aquells dies (la imatge també l’he tret d’quest bloc)  Ja diuen que els tentacles del caciquisme, allà, són d’un poder difícil de combatre.
Avui però una escletxa a l’esperança, la inesperada i afortunada entrada de Beiras que donarà veu a l’esquerra, amb poc joc però segur que molta força, força argumental i possiblement mediàtica. Beiras sap parlar prou fort i clar, espero que desvetlli l’ànima adormida i conformada d’un poble estranyament subjugat a la dreta espanyola més arrelada (no puc evitar recordar que Franco era gallec, Fraga era gallec, Rajoy és gallec). Una ànima complexa, sens dubte, perquè quan penso en el poble gallec no hi veig aquests personatges, veig la gent treballadora i la gent compromesa, consciències despertes com les del Nunca Mais… reconec que és una dinàmica política que no l’entenc gens i que em desarma. 
Quatre coses abans d’anar a dormir amb uns resultats que ja no es mouen: (segueix)

– la majoria absoluta s’ha revalidat malgrat Feijóo no va aprovar la reforma de la llei electoral que tant l’hauria afavorit (veure-ho aquí)  
  El PP ha obtingut 3 escons més que a les eleccions de 2009, malgrat haver perdut 140.147 vots. Com? Reconec que no domino la matemàtica electoral…
– 650.195 votants han donat el seu vot al PP, d’un total de 2.693.977 censats electorals (2.305.121 censats a Galícia i 388.856 inscrits al cens de residents absents, segons La Voz de Galícia.
– Entre votants d’opcions diferents al PP i abstencionistes (aquella massa silenciosa que tant valor té segons el PP quan no surt a manifestar-se pro independència a Catalunya), 1.654.926 electors gallecs no han votat al PP
– Entre BNG i la seva escisió han sumat 4 diputats més, contradient el divideix i venceràs (BNG n’ha perdut 5, però AGE ha entrat amb 9)
I un cop d’ull als total per comprovar algunes xifres complexes:
–Ja sé que les matemàtiques electorals funcionen amb una lògica diferent que afavoreix els partits més votats…però, tant? (el PP no ha arribat ni al 50% dels vots  ha obtingut el 45%, i en canvi s’emporta el 55% del Parlament, el BNG ha obtingut el 10% de vots i no arriba justet al 10% del Parlament, a la baixa)

PP 41, PSOE 18, AGE 9, BNG 7

Partido	Votos	%
PP	653.934	45,72
PSOE	293.671	20,53
AGE	200.101	13,99
BNG	145.389	10,16
UPyD	21.212	1,48
Eb	17.116	1,19
SCD	15.781	1,1
CXG	14.459	1,01
Otros	30.112	2,05
Blancos	38.410	2,69
Nulos	37.472	2,55

TERCERMUNDISME?

 

La paraula tercermundisme és una d’aquelles que s’acaben fent servir de forma despectiva generalitzada, sense rigor. Prové d’un altre terme, Tercer Món, que seria el conjunt dels països de la Terra  que estan, vist des d’una òptica de la cultura occidental, subdesenvolupats, amb els PIB més baixos del planeta, poca o nul·la industrialització i altres indicadors econòmics. És un terme, totalment antiquat i que les pròpies Nacions Unides  i altres institucions internacionals han deixat de fer servir fa temps.. Cal tenir en compte que  l’origen de la denominació Tercer Món prové de la fi dels imperis colonials, a mitjans del segle XX, i que quan l’economista francès Alfred Sauvy va definir-lo, era un concepte polític. Aquest Tercer Món es definia per oposició al Primer Món, el dels països capitalistes desenvolupats, i al Segon Món, englobat pels països comunistes. Sempre ha estat una classificació heterogènia i amb molts equívocs, relativa, ja que s’hi engloben països com Brasil, on, per cert, molts europeus estan emigrant actualment per poder treballar, o Aràbia Saudita, un país  extremadament ric gràcies a l’exportació de petroli. Són classificacions que ja fa anys que no serveixen per explicar la complexitat de les desigualtats econòmiques i socials dels països en un món  globalitzat i on conviuen diferents estadis de riquesa i pobresa, com ho demostra el fet que calgués el concepte Quart Món, per designar l’extrema pobresa i marginació de molts habitants dels països desenvolupats. Però malgrat això, la paraula segueix en el vocabulari bàsic d’algunes persones, sobretot per fer-la servir com a mot despectiu, i la veritat és que veient la deriva que està fent l’Estat Espanyol en plena crisi, no trobo gens responsable ni encertat que un alcalde faci servir aquests termes, com ho va fer fa uns dies el de Badalona.

I a més erròniament, ja que en cap de les definicions existents s’hi relacionen expressions culturals (religioses o no) com a exponents de desenvolupament econòmic, i encara menys s’hi té en compte si es fan al carrer o dins un local.

Ara l’alcalde ha prohibit les processons de Setmana Santa – la prohibició de resar al carrer inclou  qualsevol expressió religiosa al carrer – perquè considera que això no fa modern…

Potser a l’alcalde li convé marxar de vacances i veure món, que és una de les formes d’obrir la ment al tresor de la diversitat humana. Que tinguin un bon estiu, i si poden, aprofitin-lo per descobrir que totes i tots som els mateixos humans habitant un mateix planeta. Pel que fa a mi, no tinc cap inconvenient si els conciutadans i conciutadanes musulmans venen a resar cada divendres a la meva porta. Seran molt benvinguts!

Hem pujat al poder per fotreu-us, hem pujat al poder per fotre-us, fotre-us, foteu-vos, foteu-vos, hem pujat al poder per frote-us… En el silenci d’aquest aeroport nascut mort, la imatge remou consciències i m’ha vingut a la ment el conte de La Flor Romanial.
En algunes adaptacions, la canya del conte La Flor Romanial es posa a parlar quan és convertida en flauta i algú la fa sonar. En d’altres, escampa els mots de la terra estant, quan el vent la branda. Sigui com sigui, sempre és l’altaveu d’un fosc i cruent secret amagat: la canya creix a partir d’un cabell de la víctima innocent, enterrada en un arenal isolat. I delata el delicte comès impunement, concretament un delicte d’assassinat per usurparció d’un bé guanyat per altri, i per usurpació del dret a ostentar poder. 

Així és com veig jo l’escultura “l’home avió” que creix a l’Aeroport de Castelló, infraestructura que és en si mateixa un delicte en majúscules. Sense ser-hi a prop, m’arriba amb gran nitidesa la musiqueta i el to foteta de les paraules que escampa, que són les d’Andrea Fabra. Filla i pare (no oblidem el paper de Carlos Fabra en aquest despropòsit), com un estendard, simbolitzen la cara més bruta i caciquista de la política espanyola. Deixem-nos de subterfugis, no disfressem més les coses. Ho explica molt bé Francesc Moreno al seu article “Que se jodan, la crisi arriba a les èlits que …/…”  Aquesta gent – que són molts més dels que ens pensem i dels qiue ells reconeixen – han pujat al poder per fotren’s. Per fotren’s els diners, la llibertat i la dignitat. (segueix) 

El conte, però, acaba bé.
Es fa justícia i tot torna al seu lloc. Aquí no serà tan fàcil, entre altres coses perquè no comptem amb els poders màgics de la Flor romanial. Però hauríem de trobar els nostres propis poders per combatre aquest abús descomunal.

Enfilats damunt la seva immoral escultura crescuda en aquell immoral aeroport- no us els imagineu pilotant aquest avió factici, l’únic del lloc? – , pare i filla amb la seva prepotència i caciquisme familiar secular, ens irriten l’orella i el sentit comú. La seva veu i la seva imatge ens ofenen els sentits i la intel·ligència recordant-nos tota la merda que amaguen sota l’arena, mentre ens anem empassant que retallin més l’atur, les prestacions, apugin l’IVA etc etc i que les grans fortunes segueixin indemnes, les grans malversacions, malbarataments i especulacions impunes i que els diners robats o malversats o malbaratats no retornin. Que no es retallin molt més les despeses militars, les de la monarquia, les de… que.. que.. 

i jo només penso, com és possible que estiguem permetent que ens ho facin?

ELS LÍMITS DEL POPULISME

Contra tota normativa, saltant-se les mesures de seguretat i la legalitat vigent, el teatre Zorrilla va superar amb escreix el seu aforament i va bloquejar els passadissos amb desenes de cadires addicionals, en un gest d’irresponsabilitat que dificilment cap entitat ciutadana s’hauria atrevit a fer mai. Per sort no hi va haver cap emergència, però cridava l’atenció que un acte organitzat per l’ajuntament precisament per celebrar que fa un any que governa l’alcalde que més altaveu dóna a l’aplicació estricte de la llei i al compliment estricte de normatives, generés una situació d’il·legalitat tan flagrant, posant en perill a tota la població convocada. Però de fet és el que té el populisme: amb l’excusa d’acontentar “la gent” es cometen atropellaments de drets, i infraccions.

 I és que l’alcalde populista de Badalona comença a tenir serioses dificultats per acontentar a tots els seus votants, als qui va prometre solucionar els seus problemes reals. Resulta que el que per a alguns són solucions per a d’altres són perjudicis, i en plena legislatura l’equip de govern s’està  entrebancant amb premisses tan bàsiques com la de que no sempre es poden aplicar solucions salomòniques o la de que mai plou al gust de tothom. Comença a haver-hi votants decebuts i enfadats. I ganes de reaccionar per aturar tanta infàmia. De fet sembla que els falta assumir allò que totes les persones que hem passat per la universitat veïnal vam aprendre fa anys: allò de que el bé comú sovint s’ha d’imposar per damunt d’alguns interessos particulars, i no el contrari. I de que només amb processos participatius on s’enraona la discrepància (s’escolta i es dialoga) s’aconsegueix el consens més just.

Sembla que aquest govern actual ha dividit la població badalonina en veïns amb dret a ser escoltats (els que aturen l’alcalde pel carrer i li fan una queixa particular) i en veïns a qui no s’ha d’escoltar mai (els que estan associats i parlen en nom de moltes veus enraonades). Però aquesta és una divisió perillosa com un bumerang. Molts pares que exigien a l’alcalde el compliment de la seva promesa electoral sobre els llibres de text, per posar un exemple, són alhora membres d’una AMPA i estaven d’acord en la socialització del material escolar posat en mans del centre educatiu. Dir-los que ara no hi haurà xec per a ningú culpant-ne als centres (carregats, segons ell, de veïns sense dret a ser escoltats) a part de ser vil, serà, segurament, una provocació. Tot té els seus límits, i això els supera. També els superen irregularitats del més pur estil mafiós/fatxenda, com la dels policies locals que pressionaven comerços i empreses per cobrar-los diners. Sí, tot té els seus límits, i comença a ser hora de fer-los respectar, potser ens caldrà imposar-los?

 

 

JOVES, NO VAL A BADAR

 

A Badalona és molt típic jugar amb la homofonia del “Bada” el “Va de” per ressaltar, al posar nom a entitats, programes i activitats, (i fins i tot a algun comerç) el fet de ser de la ciutat, i el fet de dinamitzar un tema  específic. D’altra banda, “Bada” és una forma del verb “badar”, que significa, entre altres coses, “Tenir l’atenció distreta, no adonar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa”. I sembla que això és el que està a punt de passar amb el Va de Joves, els Casals i les polítiques de joventut, accions que ofereixen alternatives als joves i els convida a gestionar el seu temps lliure amb activitats lúdiques i  socio educatives que els apropen al món organitzacional, programes que ens convé molt que segueixin existint per  dinamitzar la participació i l’associacionisme entre els joves de Badalona. Però que lamentablement estan a punt de perdre’s perquè algú de l’Ajuntament no s’adona del que realment convé a la ciutat. O perquè se n’adona massa i hi va a la contra. No oblidem que l’associacionisme produeix joves crítics, participatius i capaços d’organitzar-se. Sigui com sigui nosaltres no podem permetre que això es deixi escapar, perquè amb els joves no ens la podem jugar.

Intuïtivament tots sabem que haver passat – de petits o de joves – per l’experiència associativa es nota en moltes esferes de la vida personal i social. Cada cop hi ha més estudis que comproven com aquesta experiència també té efectes positius en l’èxit acadèmic, i actualment ja hi ha sectors laborals que en el seu procés de selecció de personal inclouen l’experiència associativa com a valor que puntua. Especialment quan l’associacionisme està relacionat amb l’educació en el lleure. Que es valori l’experiència associativa com quelcom que capacita al candidat en competències valuoses per al seu èxit laboral, dóna una idea de en quina mesura l’efecte que causa l’associacionisme infantil i juvenil en el desenvolupament de les persones és positiu i comprovable. Estem doncs davant un bé molt valuós, una inversió segura a favor dels infants i joves en tant que ciutadans del present i en tant que ciutadans del futur. Ciutadans amb inquietuds que vagin més enllà de l’alineació que provoquen moltes de les propostes lúdiques orquestrades per les televisions i les empreses de consum passiu, ciutadanes i ciutadans amb horitzons que vagin més enllà de la pobresa i l’exclusió a què aboca la falta de projectes vitals.

A nivell europeu es considera que la participació associativa dels joves és un factor essencial per construir una societat civil compromesa que garanteixi la inclusió social a partir del treball comunitari, i de fet els arguments a favor de l’associacionisme i la participació juvenil es troben en les bases de la cultura de totes les societats democràtiques.

Anar-hi en contra, com vol fer l’Ajuntament de Badalona, és una aberració, un error que lamentarem en el present i pagarem molt car en el futur. Amb els joves no badem!