miozz mirades

Es pot morir per falta d’amor, com tan bé documentava fa poc més d’un mes en Carles Bort, a la seva mirada, amb l’interessant apunt  Morim si ningú ens estima, o per un excés d’amor. D’amor possesiu. D’amor malentès, però molt estès.
Cada vegada que, com avui, afronto la notícia d’una mort per violència de gènere, per violència masclista, m’endinso en l’expressió morir d’amor i amors que maten. I en la diferència lèxica entre els verbs estimar i voler, que en les relacions personals funcionen com a sinònims però que descriuen univers os emocionals ben diferents. (continua)

I penso en la necessitat de trobar camins que eduquin les emocions i els sentiments fins superar el llast ancestral que encalla les nostres relacions humanes sota paràmetres de domini. De domini patriarcal, sexual, intel·lectual, econòmic, social… La violència masclista es desborda, però això tan sols és la punta d’un iceberg. Si amb la condemna protocolària no hi adjuntem una sòlida i revolucionària transformació en la forma de transmetre els rols i les pautes relacionals, una sòlida educació i promoció de la intel·ligència emocional, una profunda reflexió sobre l’educació en valors formal, no formal i informal que han rebut, reben i rebran les consecutives generacions d’homes i dones arreu del planeta – ja sigui en països oficialment masclistes o en països teòricament igualitaris -… si ens limitem als actes protocol·laris de condemna, no fem res més que complir un ritual que ja comença a formar part del mateix joc macabre. Un joc macabre que per acabar-se necessita molt més que gestos de disconformitat.

Els fets del David de La Fornal han fet evident que hi ha jutges que accedeixen a informació que ja no hauria d’existir en els termes que existeix, i que continuen considerant antecedents penals allò que ja no ho és, criminalitzant una lluita que ha reportat importants beneficis ètics, morals i vivencials a la ciutadania de l’estat espanyol.
Cert que no hem aturat les guerres, ni la cursa d’amament, ni els pressupostos militars, cert que queda molt feina per fer en l’antimilitarisme, però l’abolició del Servei Militar Obligatori és un guany es miri com es miri.”

La notícia com a tal ja és antiga, però dissortadament el tema no caduca. Un correu amb pp. adjunt me l’ha tornat a l’actualitat, i, pel seu contingut s’ha lliurat d’anar a la paperera, com passa amb la majoria de pp. que rebo diàriament i que sotmeto a un sedaç de prioritats ràpid i poc generós. 
El discurs, silenciat pels mitjans de comunicació, que va pronunciar Gervasio Sánchez el dia del lliurement de premis Ortega y Gasset de fotografia 2008. No he aconseguit localitzar-ne cap versió en català (aquest és tema per a un nou apunt, de què passa amb la normalització de l’ús del català entre les ONG, però serà un altre dia). A sota teniu disponible l’arxiu de la presentació que he rebut per correu electrònic, amb el prec de fer-la circular. 

Columna quinzenal  El Tot.

La meva columna quinzenal d’aquesta setmana, al setmanari gratuït El Tot de Badalona, una mica ampliada. Us convido a veure, a més, els vídeos d’aquesta web, i especialment l’anunci d’una pasta de dents (dura 1 minut) que parla de com les aparences no sempre s’ajusten a la realitat.(continua)

Aquest és el darrer article d’aquest període, abans de les vacances d’estiu. Espero que ens retrobarem al setembre. Avui parlaré d’un tema delicat, un tema del que sovint no es vol parlar, però del que crec que convé parlar-ne precisament ara més que mai. Primerament perquè amb les vacances i la calor arriba aquest moment en què hi ha més temps per a tot, en què passem més hores al carrer, als parcs, viatjant, passejant, jugant, celebrant, etc. I si hi ha més oportunitats de contacte i convivència també hi ha més oportunitats per a alguns conflictes veïnals força normals (per sorolls, horaris, ocupació d’espais…), però que malgrat han existit sempre, ara s’aprofiten per fer criminalitzacions injustament generalitzades a col·lectius sencers. En segon lloc perquè ja fa un temps que a Badalona es comencen a fer sentir unes veus que promouen obertament proclames contra la convivència, algunes clarament racistes, que cal combatre.
Enllaç amb el contingut de l’article sobre racisme.

El tren de tornada a casa és ple de nois joves que mai s’hauran d’afrontar a l’ obligació de servir l’exèrcit dedicant-hi un temps de la seva vida, mai hauran de fer la mili, i potser ni tan sols saben què és això, potser ningú els ha explicat què va passar en els darrers trenta anys perquè avui ells no tinguin aquest problema…se’n parla d’això als instituts? Ho expliquen els llibres?
 (continua)

Quan Pepe Beúnza va iniciar, als setanta del franquisme, la lluita a l’Estat Espanyol pel dret a fer objecció de consciència al servei militar obligatori,  la denúncia contra les despeses militars i contra la funció dels exèrcits,era impossible preveure quina seria la situació respecte aquest tema a 2009.
Avui, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona , al Col·legi de Periodistes, i convocat per la Fundació per la Pau en el cicle d’itineraris vitals “en clau de pau” Pepe Beúnza ha fet un recorregut personal sobre el context de la seva acció, les seves motivacions, el desenvolupament i les conseqüències d’aquell gest personal estratègicament preparat per esdevenir lluita política.
Són moltes les idees que em vénen al cap durant el trajecte, i intento resumir-les i endreçar-les mentre en parlem amb la meva filla, que m’hi ha acompanyat, i jo encadeno els fils argumentals que ella enceta interessada, mentre penso de passada en el plaent  privilegi de tornar plegades en aquesta hora gris blava del capvespre.
– quan finalment l’abolició del servei militar obligatori  va començar a entrar en els plans del govern, aquesta estava prevista com a molt aviat per al 2012; es va haver d’avançar deu anys perquè l’estat, democràtic, no es podia permetre la pressió política i social  que comportava tenir més de 300 joves empresonats alhora per un delicte de consciència, amb la corresponent xarxa de denúncia i suport.

– la lluita no violenta, com a estratègia organitzada, té un alt nivell d’eficàcia; requereix preparació prèvia, lideratge, coherència entre fins i mitjans, complicitat individual i grupal…és una lluita intel·ligent, potent, d’acció lenta però duradora, i aplicable a molts altres processos de transformació i reivindicació.

– la lluita armada en situacions d’opressió apareix com a opció més viable a curt termini, però l’espiral de la violència no té final: les solucions passen per destrucció i a la curta o a la llarga engendren nous conflictes.

– guanyar l’abolició del servei militar obligatori no ha comportat una victòria significativa per al desarmament ni per a l’abolició dels exèrcits; però ha evitat que s’entreni i es formi a milers de joves en l’obediència cega i en l’art de matar, i ha sensibilitzat i format la societat en el sentit crític i en favor de la desmilitarització; ha debilitat el prestigi de l’exèrcit.

– la llarga lluita pel reconeixement de l’objecció va tenir un moment clau quan es va aprovar la llei i calia posicionar-se acatant o desobeint. La INSUBMISSIÓ va ser la resposta de desobediència civil que va donar l’impuls final a la lluita contra el servei militar obligatori; durant el temps d’incertesa el moviment va patir una crisi interna en què el posicionament dels primers objectors com el propi PepeBeúnza en favor de la Insubmissió van ser claus per la cohesió.

– la crisi econòmica mundial és una gran oportunitat per a la conscienciació ciutadana: erradicar la despesa militar mundialreportaria beneficis definitius; la indústria armanentística és la més solvent i lucrativa del món, però cal aturar la roda: els exèrcits ja no serveixen per a defensar-nos i l’armamentisme només existeix per autosatisfer-se a sí mateix; .

– la funció humanitària dels exèrcits és un frau absolut; un engany colosal; l’exèrcit està creat i preparat per destruir, per matar, els seus soldats no han estat preparats per a la pau.

– amb l’exèrcit professional desprestigiat gràcies a la concienciació pacifista, el ministeri de defensa busca clients arreu: és l’hora de començar  afer objecció des de les escoles (escoles objectores) per evitar que l’exèrcit entri per la porta de l’escola a fer prosselitismei captar carn de canó.

– ara que hem de votar a Europa, recordem que a Grècia l’objecció de consciència encara no és un dret…

El gris blau del capvespre s’ha anat tancant, els falciots xisclen quan arribem a casa;hem de deixar la conversa però hi ha un parell de “sentències” que la meva filla encara recupera: si som animals intel·ligents ens cal  trobar solucions que no passin per la destrucció;i cal seguir lluitant sempre, la única lluita que no es guanya és la que no es fa.

El matí del 26 d’abril de 1986 el cel estava ennuvolat i jo em mirava aquell  gris plom des de la galeria de casa, a Baix a Mar, tot estenent la roba. Era dissabte; aquella sensació emboirada de l’ambient em feia témer amb esglai tràgic que la radiació de l’accident de Txernòbil d’aquella nit arribés fins a casa nostra.   (continua)

Les notícies oficials volien tranquil·litzar-nos, però jo no hi confiava. Estàvem massa sensibilitzats, massa informats: en aquella època el debat anti-nuclear era al carrer, a la universitat, als ateneus, als casals, i sabíem que la magnitud de la tragèdia era a escala mundial;;van caure quatre gotes i aquella pluja em va semblar especial, diferent de la de sempre.  Potser tot era suggestió però els enciams que tenia plantats – llavors encara no en déiem horts urbans però ja en teníem – van adquirir un aspecte amenaçador, i els vaig arrencar tots, com si no ingerir-los en un futur proper m’hagués de protegir de tota la merda que un accident nuclear d’aquella magnitud ens abocava a sobre.
No puc deixar de pensar-hi avui, quan ens trobem al bell mig d’una nova campanya entestada en “rellançar” la indústria nuclear al món. Gairebé com si fos un ritual, busco entre els llibres de la prestatgeria – encara no m’he refet del trasllat i no sempre els trobo amb facilitat – , i sí, m’agrada rellegir amb cert sarcasme agradolç Asa Moberg a LA ENERGIA NUCLEAR EN CRISIS, Antes i Después de Chernobil: ” El despilfarro que supone la energia nuclear quedará, ante futurs generaciones, como monumento eterno y recordatorio de los errores de la sociedad industrial del siglo XX” pronostica, després de dir que ”  la energia nuclear parece condenada. Es muy probable que desaparezca en fases entre los años 2010 y 2020.”
L’atre llibre, que reconec que m’agrada tenir a les mans de tan en tant, “El combat ecologista a Catalunya”, em fa pensar en què algú hauria d’escriure la història de l’ecologisme d’aquests darrers 20 anys després de la desfeta del moviment per l’entrada al joc polític des del partidisme.
I aparco el tema, que avui tinc molta feina, però abans faig una incursió a la xarxa, http://www.tanquemlesnuclears.org/, 
i porto a escala personal les devastadores conseqüències mundials 
d’aquella catàstrofe, encara vigents avui, en pensar un cop més que l’espectacular augment de casos de càncer entre gent propera, molts cops jove, té a veure amb aquell cel plom i la pluja estranya del matí d’un dissbte d’abril, avui fa vint-i-tres anys.

Divendres les notícies em van portar a primera línia de pensament els detalls d’una imatge d’arxiu d’aquelles que els records guarden latents en la memòria. Fa vint anys, dins les dependències del Govern Militar, amb el meu fill penjat al pit i l’emoció a frec de pell, vaig veure, entre uniformes, una imatge que em va revoltar:   (continua)

jo entrava al despatx on havia de fer els tràmits per autoinculpar-me  del llavors delicte d’insubmissió “comès” per un xicot del MiliKK de Llefià (Badalona), i dins aquell entorn fosc sobresortia, per damunt de les rengleres de cascs blancs armats, i com si en fos un més, la imatge d’un gran colom blanc sobre fons blau intens, envoltat de soldats. Segons les paraules impreses al pòster, els soldats eren “portadors de la pau al món”.
Aquest esforç demagògic i manipulador per fer creïble la funció de l’exèrcit i aquesta manera de prostituir la paraula PAU em segueixen revoltant tan si prové dels partits progressistes com dels més feixistes. Encara que quan convingui s’apuntin a manifestacions per la pau i la llibertat i fins i tot s’arribin a mobilitzar contra una guerra concreta, tots parteixen del mateix paràmetre, i no és, ni de bon tros, un paràmetre que qüestioni el militarisme.
El meu fill, que fa vint anys era un nadó, ja no ha estat obligat a servir a l’exèrcit, a diferència dels joves de llavors, Però els pressupostos destinats a la despesa militar no baixen les bases per a una altra manera de resoldre els conflictes no pugen, i la màxima “caminem cap a un futur sense exèrcits” ha desaparegut de l’univers dels partits suposadament progressistes.
Només cal mirar de tan en tant el semàfor o el baròmetre de la pau  per constatar que la famosa frase de l’Einstein Perquè la civilització sobrevisqui, la humanitat necessita una nova forma de pensar  necessita alguna cosa més que paraules per fer-se realitat. El Centre per la Pau que s’obrirà al Museu de Montjuïc en podria ser un gest en la línia, però no cal dir que l’aliança que -segons escolto als mitjans- s’ha produit entre els grups municipals del PSC i el PP per forçar la presència del ministeri de Defensa espanyol a l’organisme gestor del castell no deixen cap escletxa  a l’esperança. El consorci del nou Centre Internacional per la Pau estarà presidit per l’alcalde de Barcelona, Sr. Jordi Hereu, i la ministra de Defensa, Carme Chacón, en serà la vicepresidenta  primera.
Una nova versió del pòster present a la meva memòria: quin fàstic!

Avui, que estic a punt de marxar cap  a uns dies sense connexió a la xarxa, i que necessito el temps per als preparatius, reciclo un comentari  fet fa quinze dies a El Tot ia RCB. 
Avui m’agradaria comentar-vos pensaments que em suggereix tot això que ha passat a la Universitat, l’enrenou que ha generat, i molt especialment el desenllaç que ha tingut. I els meus comentaris són més per provocar una mica i evitar que ens tanquem en conclusions simplistes, que no pas per argumentar grans línies de reflexió. Quatre coses doncs per qüestionar.  (continua)

Primer, sobre el propi pla Bolonya, la sensació de desinformació sobre el què i el com de les diferents valoracions i posicionaments, i una observació interessant: fa uns anys el professorat universitari català va alertar del greu problema que comportaria que Espanya aprovés un sistema significativament diferent del de la majoria de ciutats europees, però llavors aquest professorat es va quedar sol en la protesta, l’alumnat no va reaccionar, i es va perdre aquesta oportunitat de fer prevaldre el model universitari europeu  sobre l’específic espanyol, que complica les homologacions i la mobilitat. Segon, el fet que tinguem una policia que no té una direcció política transparent ni una formació humana a l’alçada, una policia que amb una temible gran facilitat perd el domini de si i deixa de ser una garantia de seguretat per passar a ser ella mateixa un perill públic. Tercer, que la Universitat hagi deixat de ser terreny “sagrat”, de salvaguarda, i que els propis rectors hagin jugat un paper actiu perquè es produís aquest canvi  històric del paper de la Universitat en relació a l’entrada de cossos policials dins els seus recintes. I quart, les escletxes en l’estratègia de lluita dels estudiants, incapaços de controlar els provocadors violents que tot ho rebenten, incapaços de bastir un discurs i una metodologia de negociació prou convincent i equànime per sumar adhesions de valor i guanyar terreny social i polític. Sens dubte  l’increïble semblança de la càrrega policial de la setmana passada amb les que vivíem fa més de 30 anys, sota els grisos del franquisme, han elevat a heroica una lluita amb matisos i han desenterrat pensaments sobre els totalitarismes i l’ús de les forces de seguretat per reprimir i perseguir idees, per atemorir i fer créixer la desconfiança del poble envers les institucions que l’haurien de defensar. No em puc estar de relacionar això amb els resultats de l’aplicació de la llei de partits, feta expressament per excloure una sèrie d’opcions polítiques al País basc, i em pregunto si no hem passat ja fa temps la frontera entre el legítim control d’un estat democràtic i l’exercici autoritari del poder totalitari. Una frontera amb zones fosques i desdibuixades.

Res, ja us ho deia, un comentari, avui, per provocar debat.

Des de fa més d’un any faig un exercici quinzenal de compartir amb la ciutadania de Badalona la mirada personal sobre les coses que passen, llançant un comentari des de les ones de la nostra ràdio (RCB) i ara també des de fa un mes des de les pàgines de la publicació EL TOT, i avui que en fa un de just que vaig escriure aquest comentari he pensat incorporar-lo al bloc. 
Aquest  és un exercici que obliga i ajuda a decidir prioritats: hi ha tants fets que motiven comentari, tantes petites i grans coses des de les que es pot filosofar, dissertar, dissentir i que podrien ser motiu de conversa…que decidir ja és tot un posicionament.  De vegades m’agrada fer jocs de mans i relacionar temes que a primer cop d’ull podrien semblar sense cap connexió i que s’acaben lligant com l’all i oli. Així que agafo uns quants ingredients del meu cap de setmana (7-8 de març) i em poso a remenar.  (continua)

Dissabte no vaig poder assistir a la calçotada anual que celebrem a El Vendrell els amics forjats en l’antimilitarisme, malgrat s’hi celebraven els 20 anys d’insubmissió; ni a l’acte “Moltes visions , un món” que organitzava el CASIP amb dones joves de diverses procedències, entre elles unes amigues de l’espai Jove de Converses Interculturals; ni amb el QUEDEM d’Òmnium al Centre Cívic La Colina per descobrir la cultura àrab que també s’expressa en català gràcies a AMICS, que celebrava el seu tercer aniversari. El motiu de tantes desercions? Tenia un taller intensiu de Gospel Sentits, grup on canto, amb concert de diumenge a la Plaça de la Vila, en l’acte institucional del dia de la dona.  Un acte que va comptar, val a dir-ho, amb un públic ben ampli i divers de debò, amb aquella diversitat social, cultural i religiosa que es fa visible positivament quan es barreja amb alegria.
Fa 20 anys, quan va començar la Insubmissió, aquest moment d’inflexió de la lluita pacifista engegada per l’objecció de Consciència al Servei Militar, el pare d’un dels primers insubmisos de Badalona va fer un escrit posicionant-se a favor de la lluita que emprenia el seu fill titulat “El temps els donarà la raó” I comparava aquella lluita llavors incompresa i criminalitzada a la què havien dut a terme en el seu moment els esclaus i les dones sufragistes. El temps ha donat la raó a tots tres moviments, que han assolit autèntiques transformacions socials.
A la plaça de la Vila diumenge, ballant i cantant  gent tan diversa al ritme d’aquesta expressió, el Gospel,  nascuda en plena esclavitud, originalment religiosa però que fan seva agnòstics i creients de diferents conviccions i creences, pensava en la força del diàleg, del coneixement interpersonal, interreligiós i intercultural per superar la por a l’altre, a allò diferent, i aconseguir combatre amb eficàcia els qui volen impedir la construcció d’un espai real i comú de respecte, de cohesió i de convivència. Espero que el temps ens doni la raó!