“Vivim en un món en què produïm més aliments que mai i en què més gent que mai passa gana. Com és possible?”, es demana Olivier de Schutter,
relator de les Nacions Unides sobre el dret a l’alimentació, al pròleg
de “L’estat del món 2011, innovacions que alimenten el planeta”.

No deixeu de llegir l’article d’Eva ven den Berg que publica SOSTENIBLE (accés a l’article)

RUMORS I ALTRES PREJUDICIS

RUMORS I ALTRES PREJUDICIS

Durant la gran crisi econòmica de l’Època Medieval, quan la Pesta Negra feia estralls entre la població, la impotència i la ignorància del poble es va girar en contra una part d’aquest,  i els cruents atacs i saquejos als Calls jueus van aconseguir el seu extermini o expulsió.

Un dels motius que se’ls criminalitzés era que, com que les seves normes higièniques eren molt estrictes i com que tenien pous d’aigua propis, l’epidèmia els afectava menys que a la majoria, i això, sumat al fet que professaven una religió no cristiana, els va convertir en l’objecte d’atacs irracionals. Era una altra època, llavors no existia llibertat de creença religiosa i el poder de l’Església anava lligat al poder polític i econòmic. I d’altra banda el poble treballador era molt inculte i influenciable. Però sorprenentment el motiu d’aquelles vergonyoses “cremes de jueus” segueix d’alguna manera vigent en la nostra societat actual: en època de crisi econòmica i un context de desesperació es té  tendència a criminalitzar no pas als autèntics culpables de la crisi, sinó als qui en són víctimes igual. I normalment se la carreguen més els qui són més diferents (per exemple perquè professen costums o una religió diferent a la que és més coneguda per nosaltres). M’imagino com podia començar el rumor a les nostres ciutats medievals, infestades de cadàvers empestats: “Ho heu sentit? Al Call la Pesta Negra encara no s’ha emportat cap jueu. Segur que són ells qui han enverinat els nostres pous”  i és que el poder d’un rumor, per mentida que sigui, és molt destructiu. Rumors i prejudicis van sempre lligats. Els prejudicis són creences prèvies, positives o negatives, no basades en informació contrastada, que unes persones es fan sobre les maneres de ser, de viure o de  pensar d’altres persones i que fonamenten actituds i pràctiques envers elles. Normalment el coneixement real que qüestiona el prejudici és percebut com una excepció i no serveix en cap cas per desmuntar la seva ficció ni per debilitar la seva força. Però cal intentar-ho. Cal desactivar els rumors que escampen amb maldat informacions que alimenten els prejudicis negatius contra els nostres propis veïns i veïnes, contra famílies tan víctimes de la crisi com qualsevol altre.

 A Badalona algunes associacions i entitats ja s’han apuntat a formar-se per poder lluitar contra els rumors que ens estan fent tan mal. Una bona manera de començar a trencar prejudicis i de lluitar per aconseguir una autèntica Badalona de totes i tots!

Contra totes les guerres. Contra totes les guerres i contra tots els imperialismes. I contra totes les dictadures i contra tots els absolutismes. Contra els règims de terror, contra els règims militars, contra les monarquies -que no fan més que consagrar els privilegis dinàstics-, contra els fonamentalismes ideològics, contra qualsevol sistema polític o social que busqui el domini d’uns grups i la submissió d’uns altres…

En la campanya contra l’entrada a l’OTAN – primer reclamant el Referèndum i deprés el VOTANO -, el grup badaloní Entorn la Pau del que jo formava part vam rebre una bona esbroncada per una pintada mural molt guapa on dos personatges lluitaven per repartir-se el món, i deia “ni otan ni pacte de varsòvia”. Només es podia qüestionar l’OTAN, per no ofendre alguns companys de lluita que no es movien tant per motius ideològics pacifistes sinó ideològics partidistes. Aquest incident em va fer ser encara més desconfiada del que ja era amb les formacions polítiques, – de la tendència que fos –  sobretot quan es parla de Pau i exèrcits. Sempre s’amaguen interessos partidistes no sempre fàcils de desemmascarar. Per totes bandes! Amb la Pau i els No a la Guerra ja passa aixó: hi ha molts motius per dir no a la guerra, i si els sumem, som molts els qui diem, cridem aquest ATUREM LA GUERRA. Si filem prim, però, entre tots els motius, n’hi ha de tots colors, fins i tot alguns que no tenen res a veure amb el pacifisme.

Per això jo, quan em manifesto contra la guerra sempre m’agrada fer visible que estic en contra aquella i totes les guerres, i totes les dictadures i opressions mundials, com deia al principi. I recordo que de guerres n’hi ha moltes més de les que surten per la televisió. Moltes d’elles no motiven mai manifestacions…

Sabem què volem. Però sabem com aconseguir-ho? A Badalona el PP es frega les mans pel que considera dues accions que l’afavoreixen, dues accions pensades en contra la seva campanya xenòfoba que han resultat crear un efecte bumerang. Una, indiscutiblement. L’altre, tot ho fa preveure. (segueix)

La pregunta clau és, quina és l’estratègia útil, eficaç, per aconseguir que el conjunt de la població potencialment votant d’opcions racistes es convenci que aquesta no és una opció lícita i decideixi no donar-hi suport?

Les accions que es planifiquin avui podran fer canviar la intenció de vot de les més de 75 mil persones van votar
per Plataforma per Catalunya a les últimes eleccions autonòmiques, una organització dirigida per un home que
col·labora amb dirigents
nazis europeus, hereus dels responsables de l’Holocaust i l’extermini?
Les accions que amb tant d’encert en la missió a assolir, estudia dur a terme Unitat Contra el Feixisme o la festa DIGUEM PROU d’aquesta tarda organitzada per SOS Racisme, podran fer baixar el més de 1,6 punts de pujada que va obtenir el PP després de la seva campanya obertament racista?

Aquesta és la intenció. I en una missió tan imprescindible cal no escatimar cap esforç, cap sistema. Només que les estratègies han d’estar a l’alçada del perill que combatem. I les accions, més enllà de satisfer la necessitat que sentim tots de cridar l’horror que comporta aquest avenç, han d’aconseguir l’objectiu en el territori més vulnerable: han de desarticular un vot potencialment favorable a opcions racistes i xenòfobes. I això no sempre s’aconsegueix des de la denúncia i la confrontació pública i directa: ho saben molt bé les entitats que treballen a peu de carrer en barris on la pobresa i l’exclusió ha estat capitalitzada per les opcions xenòfobes.

Jo no tinc la solució, però sí la necessitat d’expressar aquesta alerta. De moment la intenció de desenmascarar el racisme del PP per via judicial ha resultat fallida, i el seu efecte és totalment contraproduent. Però sembla que ha fallat per un aspecte estratègic a nivell jurídic, que s’hauria pogut salvar. No ens la juguem una altra vegada, assegurem l’èxit de l’acció: no hi ha pitjor efecte bumerang que el de l’agressor convertit en víctima!

A Badalona de de l’estiu parlàvem de fer accions per desarticular rumors. Ja hi ha uns cursos en marxa, i moltes persones de les entitats apuntades per fer-los. Això serà feina de base que podrà desarticular arguments xenòfobs i racistes en les ments de persones que ara s’han encegat per les proclames d’un líder que sap jugar la carta d’esperançar als desesperats. Segurament, editar el desmentiment de rumors en pamflets a tot color que inunden alguns carrers d’alguns barris i fer-ho quan la guerra electoral ja està en marxa no ha estat el més opotú: el mateix fa mig any hauria permès una feina de base molt més útil i centrada. Ara la perversió electoralista no només li treu valor, sinó que ho utilitza a la contra…

Dic tot això, i ho dic mentre vaig a l’assemblea d’Unitat Contra el feixisme, a fer pinya, i a veure si entre tots plegats se’n treu l’entrellat. No hi giro l’esquena, al contrari! Però estem escamats, a peu de carrer, i no deixo de pensar en com trobar el com. El com eficient de debò.
I de moment no el trobo, més enllà del que reflexionava a “desenfocant l’objectiu”  i a apuntem al llarg recurregut

DONES I ASSOCIACIONISME VEÏNAL  (segueix)

DONES I ASSOCIACIONISME VEÏNAL

La pregunta me l’han fet moltes vegades: com a dona implicada en la societat civil activa, t’has sentit discriminada pel fet de ser dona?
I la resposta sempre és NO!.
Però que jo no m’hi hagi sentit no significa que  la dona en l’associacionisme no pateixi cap tipus d’estigmatització o desigualtat d’oportunitats. Sobre el paper segur que no: no crec que quedi cap organització associativa que mantingui, dins els seus estatuts, cap clàusula que signifiqui descriminació a una persona pel fet de ser home o dona. Això, sobre el paper ja ho tenim superat. Però en realitat hi continua havent un tipus d’associacionisme que segrega les persones segons la seva condició. I tot i que l’asociacionisme en clau “dona” és molt actiu i creixent, i tot i que segurament compleix funcions necessàries, em preocupa aquesta necessitat de crear espais blindats, espais exclusius per a l’associacionisme de dones. Això significa que trobariem correcte un associacionisme exclusiu per a homes? O un d’exclusiu per a persones gais? És una necessitat paral·lela o és una resposta a la manca d’espai dins les entitats mixtes, tranversals?

En l’associacionisme veïnal, per exemple, en general la situació de la dona és de deigualtat, ja que queda relegada a “temes dona”. La meva experiència és molt diferent, a la que va ser la  “meva” AV durant molts anys, l’AV del Centre, i en d’altres que conec, la dona, igual que l’home en tant que persones, té les mateixes moltes oportunitats de participar des de qualsevol espai, des de molts nivells de participació. No necessita una vocalia excluisva per a dones ni per al que alguns consideren temes de dona, perquè la dona com a veïna participa en els debats i espais de decisió referents a l’urbanisme, la convivència, la participació plural, les festes o qualsevol tema de barri. Que ha d’incloure des de la pluralitat els “temes dona”. Un estil que sembla que no és el majoritari, i en moltes entitats veïnals cal doncs un canvi per afavorir la participació de les dones en tant que veïnes. A La Pau han escollit la que ha estat la primera dona presidenta de l’AV en els seus 50 anys d’història, i aquest és un signe de normalitat i un missatge molt important de cara a les dones del barri.

La meva opinió és que si volem transformar la societat ho hem de fer plegats, homes i dones treballant junts, i que les dones han se participar en les estructures participatives del barri, i que les entitats que existeixen en clau “grup de dones” s’han d’implicar en les entitats i xarxes transversals, per fer ciutat plegades, plegats. Totes i tots, tots i totes!

On són ara tots els que defensen l’energia nuclear? On són les mesures per aturar l’impacte inabastable d’un accident com aquest, i com tants d’altres? Val la pena seguir sostenint aquest model energètic mundial que ens posa en un risc tan desproporcionat? (Aquí podeu veure la darrera hora de l’accident al Japó,  i aquí una de les poques veus d’alarma des de l’alta política, Merkel parlava d’unavis per al món, es pot llegir a l’ARA)


Perquè els estralls del Tsunami són gravíssims, però l’herba tornarà a créixer i els fills del Japó seguiran naixent. Però què en naixerà sota els estralls de la radiació? Quants càncers, quantes morts més, les properes dècades? No tinc res nou a dir, sobre aquest tema, tinc el discurs cansat, esgotat, desesperat. I em remeto al meu recordant txernòbil i el debat nuclear altre cop necessari

Volíem l’abolició dels exèrcits. I això és evident que no s’ha assolit. La fi de les guerres, de la cursa armamentista, dels pressupostos militars, la fi dels imperialismes, de les dictadures de qualsevol signe, dels règims militars. Es pot dir que som a mig camí? S’avança realment cap a aquesta transformació mundial? Potser sí. No vull ser pessimista, reconec que la revolta egípcia ha estat, en aquest sentit, una esperança. Però tampoc vull ser pueril. Aquesta és una revolució que segurament jo no veuré, necessita molt més temps i molta estratègia al darerre.

Avui fa deu anys que a l’estat espanyol la conscripció, l’obligació de servir a l’exèrcit, va quedar abolida definitivament (1). Per un reial decret del 9 de març de 2001 es clausurà definitivament la
prestació del servei militar obligatori a partir del 31 de desembre d’aquell mateix any. Només en fa deu, però ha canviat la vida a milers de joves, de famílies, a tota la societat. Arribar aquí semblava una utopia. Va ser una lluita llarga, dura, pacífica, que demostrà la força de
l’estratègia no violenta, de la desobedipencia civil. Una lluita
política basada en l’acció cívica, en una organització de base i una
capacitat de mobilització històriques en l’època pre xarxes
cibernètiques. I sobretot una demostració de la capacitat transformadora
de l’acció basada en la implicació amb el compromís personal de milers de persones.                                          (segueix)                                     
Tres idees per a aquesta celebració:

1) No oblidar la història, recent, posar-la en valor i treure’n rèdit. (tot seguit m’hi enrotllo (1)

2) Recuperar el missatge anti-militarista per al possible futur independentista del nostre país, en la línia del que s’expressa a “la mili no mola ni catalana ni espanyola”

3) Recordar que al món encara hi ha molts països, molts estats, amb servei militar obligatori, i que hi ha presoners de consciència per aquest motiu. (podeu fer un cop d’ull al mapa, que ho indica per colors)

(1)  No oblidar la història, recent, posar-la en valor i treure’n rèdit.

De la professionalització de l’exèrcit, em quedo amb una dada: l’important augment, al llarg d’aquests 10 anys, de persones implicades. (ho podeu veure aquí) i el seu pes al pressupost estatal. Queda clar que la desaparició de la mili obligatòria no ha afebleit l’exèrcit, però sí que ha comportat la desaparició d’una imposició. Hi ha qui opina que aquesta fita ha desmobilitzat i afeblit el moviment pacifista, però crec que es miri com es miri, la desaparició de la conscripció és una conquesta.

Sobre la necessitat de reconèixer la lluita duta a terme, em remeto al he escrit altres cops, a ara que fa vint anys, impunitat i reconeixement a la insubmissió, i a només es perden les lluites que no es fan (pepe beúnza), i encara uns quants més que hi ha escampats pel calaix de “món global”, però  el que més m’interessa avui és relacionar-ho amb un article molt més recent:

Fa un prop de dos mesos, quan escrivia al voltant de SORTU des de l’apunt no mataràs i condemnaràs tota violència (I) partits legals(apunt que si no heu llegit us recomano fer-ho 😉 ), vaig rebre un comentari d’en Yon, insubmís, que precisament estava col·laborant en el treball de recerca d’una estudiant, i li havia fet una síntesi que convé llegir, i que avui reprodueïxo aquí:

” Em dic Yon Sánchez i Aurtenetxea.

 
Jo vaig ser un dels insubmisos que ens presentaren davant els jutjats militars
per comunicar-los-hi la nostra negativa a complir cap servei militar ni
prestació substitutòria (20 de gener de 1.989)

Varem ser empresonats tres companys a la presó Model, i un 4art. company a la caserna del
Bruc, a Barcelona.

Els motius que originaren la campanya d’insubmissió eren de convenciment
antimilitarista, i també negar a l’estat el dret a la conscripció (forçar a
alguna persona a fer algun servei), especialment la Prestació Social
Substitutòria (PSS) al Servei Militar Obligatori (SMO) que
van intentar implantar des del Govern.

La gran quantitat d’insubmisos va provocar que el govern apliqués la llei de
forma selectiva (no podien assumir el cost social d’empresonar a tots els que
ens hi declaràvem, però tampoc podien no aplicar de tant en tant la llei, per
mantenir una certa por a la repressió)

En paral·lel, creixia el nombre de persones que es declaraven objectores pels
canals establerts per la llei (al principi l’estat volia crear un tribunal que
jutgés la consciència dels objectors!!! L’allau de sol·licituds va fer
impossible això, de facto el sol fet de comunicar la condició d’objector ja els
donava la condició d’objectors, a l’espera de ser cridats a fer la PSS)

També l’allau de reconeixements d’objectors va fer que no disposessin de places
a on fer-los fer la PSS, car, el moviment d’insubmissió va fer gran campanya de
sensibilització per que les entitats no dependents de l’estat no acceptessin
fer la PSS a les seves organitzacions, encara que algunes van rebre fortes
pressions i fins i tot retallades a les ajudes (el missatge era: si necessites
ajudes, agafa Prestacionistes, que és ma d’obra gratis, sense drets. També hi
ha casos del tipus si vols pots fer que els teus amics compleixin la PSS sense
fer res, només dient que l’han fet els hi resols el problema).

Totes aquestes facilitats, amb l’objectiu de crear una distinció entre
Objectors Reconeguts i Prestacionistes (els bons segons l’estat, donat que no
qüestionen la continuïtat del SMO ni de l’exèrcit) i els Objectors insubmisos,
que amb el seu discurs radical posen en dubte el model militarista de l’exèrcit
i la societat en general, provoca encara més dificultats a l’estat per trobar
soldats per a l’exèrcit.

Tot això conflueix a una majoria parlamentaria de dretes (PP, PNV i CiU) que
considera que el millor, per no seguir patint el qüestionament permanent del SMO
i del Model militarista, és crear un exèrcit professional, renunciant a la
conscripció.

Aquesta decisió facilita que no arribi a cada casa al moment de afrontar el
debat de la conscripció quan els mascles (fills, germans, veïns, etc…)
arriben a l’edat de 17-18 anys, tot desmobilitzant als moviments d’objectors
prestacionistes i parcialment als moviments antimilitaristes.

El Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) era el grup a on jo era militant,
era un moviment assembleari, antimilitarista, amb l’objectiu de la
desmilitarització i l’abolició dels exèrcits, condicions necessàries per
aconseguir un futur sense guerres.

Per aquest objectius el MOC promou campanyes de desobediència civil no-violenta
per
-no participar dels valors que el militarisme proclama

-no col·laborar amb els servilismes que
aquests valors alimenten

-lluitar des de la no-violència contra la
presència i proliferació militar en els diferents àmbits socials
-i treballar per a que, en la resolució de conflictes, s’avanci cap a una
societat més justa, lliure i solidària.

El MOC va promoure la insubmissió al SMO i a la PSS que sen deriva, l’educació
per la pau, el rebuig a la militarització de la dona, la solidaritat
internacional, noves alternatives de defensa i totes les campanyes de caire
antimilitarista i de resistència a la guerra.

El referent internacional del MOC és la War Resister’r
International, amb seu a Londres (WRI) www.wri-irg.org

Alguns eslògans i missatges de les campanyes:

“cap servei a l’estat, ni civil ni militar”

“cap exèrcit defensa la pau”

“tancs si, però de cervesa”

“no hi ha presó que aturi la insubmissió”

“per un futur sense exèrcits, fes insubmissió”

“hem nascut per ser lliures i no soldats”

“despeses militars per necessitats socials”

“no regalis joguines bèl·liques”

Et faig arribar alguns links, a on tindràs
altres explicacions i referències bibliogràfiques

http://www.nodo50.org/antimilitaristas/spip.php?article4415

http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_insumiso_en_Espa%C3%B1a

Cordialment,  Yon  “

Que els nostres estudiants actuals coneguin la història d’aquesta lluita és una inversió de futur, d’aquest futur sense exèrcits que perseguim.

Articles d’aquest bloc directament relacionats:

ara que fa vint anys, impunitat i reconeixement a la insubmissió,

només es perden les lluites que no es fan (pepe beúnza),

no mataràs i condemnaràs tota violència (I) partits legals

altres a  “món global”,

(1) Als diccionaris i enciclopèdies diu que va ser abolida definitivament, però tal com es pot comprovar llegint els comentaris d’aquí sota, només ha estat suspesa.

A Badalona ens proposen que avui portem una fotografia d’una dona, per rescatar-la de l’oblit.          (segueix)

Pensava en si portar la fotografia de la meva besàvia  centenària,
l’àvia Madrona, dona del Carranyo, en homenatge a les dones dels
pescadors, i als pescadors en general, que a finals del segle XIX i
principis del XX lluitàven dia a dia en una Badalona precària. Ella va
ser mare de 9 filles i la majoria d’elles van treballar a la fàbrica tèxtil de Can Giró, com
la majoria de badalonines de l’època.

També he pensat que podria escollir la iaia Antònia, una montgatina que
abans d’aprendre a llegir ja treballava a la Porcellana, i que amb tres
criatures va quedar vídua d’una parella molt estimada, i sense altra
empara, llogà una casa al C/ del Carme on rellogava habitacions als
treballadors de la Tèrmica. Es va convertir en una dona vella en plena joventut (va quedar vídua a la
trentena), que mai va deixar de lluitar i que malgrat certa amargor sabia
somriure. Amb ella retria homenatge a les dones de la guerra i
postguerra, que van tirar endavant la família llaurant el futur dels
fills amb suor i esperança de prosperitat.

Si escollís la meva mare, la
Teresa, que als 14 anys ja matinava per despatxar a Plaça i mica en mica es va anar
oblidant de tocar el piano malgrat les mans tan adequades que tenia per
fer-ho, retria homenatge a la generació de dones possibilitadores, de
gran dignitat i valentia, marcades pel catolicisme fervent i el sacrifici
familiar del ple franquisme, que van haver de projectar moltes de les
seves inquietuds polítiques i culturals i moltes de les seves causes reivindicatives mitjançant les activitats del
marit i dels fills i les filles.

Però al final m’he decantat per una tria menys familiar i emotiva, però amb certa manera també una mica personal, coherent amb la meva trajectòria, amb un dels pilars associatius, de militància, a què em vaig vincular des de l’adolescència: l’antimilitarisme, el pacifisme.

Malgrat al Casal de la Pau dels anys 70 les dones hi teníem un gran protagonisme,
vaig trigar molt a sentir parlar de Bertha von Suttner i a descobrir que hi havia precedents del pacifisme abans de la 2a Guerra Mundial, (i de fet de la 1a Guerra Mundial), més enllà de Les Troïanes. I a descobrir que entre els grans noms masculins de la història del pacifisme també hi havia hagut algun gran nom femení referent, menys conegut malgrat haver estat Nobel de la Pau el 1905, i que, de fet, la història del feminisme i del pacifisme han anat molt lligades.

La seva obra, la de Bertha von Suttner, “Deposeu les armes!” presenta amb intens realisme la vida
al front i a la reraguarda. S’hi denuncia la ideologia militarista,
l’associació d’heroisme amb virilitat i el suport que l’Església dóna a la
violència bèl.lica. La seva protagonista, Martha Tilling, alter ego de Bertha
von Suttner, pren la determinació de lluitar per la pau, tal com ho va fer
l’escriptora. Bertha von Suttner coneixia bé la mentalitat militarista i els
vincles entre el nacionalisme exacerbat i l’imperialisme i la guerra. Tot i no
abandonar mai una visió elitista i idealista del món, va comprendre que només
el diàleg i el combat contra el conservadorisme, el racisme i el culte a
l’heroi podia deturar les guerres. Va fer seves les causes del pacifisme, la
lluita contra l’antisemistisme i la defensa dels drets de les dones, a les
quals veia com les portadores dels valors –ella parlava del seu sentit comú-
que podien acabar amb les guerres.

Va ser fundadora de les associacions pacifistes més destacades del seu temps,
va participar en els Congressos per la Pau celebrats dins i fora d’Europa, va
fundar periòdics, va escriure innombrables articles, dictar conferències per
tota Europa i Nord Amèrica, a més de deixar una dilatada obra com a escriptora
de novel.les i assaigs.

La seva visió de com s’havia d’encarar la defensa de la
pau es basa en la convicció que calia crear organitzacions pacifistes fortes i
supranacionals, que la negociació i l’arbitratge de tribunals internacionals
podrien donar solucions als conflictes i que el veritable “heroi” era qui
defensava la pau i no el soldat o el militar.

Estem parlant d’una dona de finals del segle XIX i principis del XX amb un missatge plenament vigent encetat el segle XXI.

M’ha vingut a la memòria avui, mentre llegia l’article de la Marina
Llansana a l’ARA, sobre Nativitat Yarza. I he pensat que no volia deixar
passar ni un minut més sense esmenar aquell oblit literari.  (segueix)

Fa un parell d’anys vaig assistir, convidada, al lliurement de premis
dels Jocs Florals de Sant Jordi, a Sant Roc (Badalona). La comunitat
educativa d’aquesta zona, articulada en el teixit participatiu de
diferents plans comunitaris i actualment en el marc dels Plans educatius
d’entorn, celebra cada any, per Sant Jordi, un seguit d’actes literaris
i culturals que mobilitzen professorat, alumnat i famílies del conjunt
de les entitats i centres educatius, en una jornada molt participada i
celebrada. El meu paper incloïa una petita dissertació sobre la
importància dels Jocs Florals a la nostra terra, i un breu recorregut
literari enfocat a al·lentar als joves seleccionats a seguir escrivint, a
fer-se seva la literatura.

En el meu breu parlament, que es remuntava
als primers Joglars i Trobadors vaig oblidar, però, fer ènfasi en el
silenciat paper de les dones en tot aquest recorregut, menció que hauria
reforçat la feina que s’estava fent durant aquella setmana al centre
seu del lliurement de premis – visibilitzar el paper de les dones en la
història de la humanitat -, però del que jo no en tenia cap notícia. La
meva “pífia”, però, passà desapercebuda a la majoria d’assistents,
perquè encara estem instal·lats en la cultura de la invisibilització de
l’aportació femenina al relat de la història.

De l’actual cultura de la paritat em preocupa que pugui emmascarar els mèrits propis. Rescatar de l’oblit les dones que han fet història – musical, científica, política, filosòfica, educativa, literària … – és un deure, un deute. No es tracta de trobar noms per fer veure que, sinó de donar la rellevància que es mereixien i no van tenir pel simple fet de ser dones. Una altra cosa és, a més, valorar si es donen les condicions d’igualtat d’oportunitats. Però és que quan parlem de rescatar les dones de sota la llosa de silenci que la història oficial ha llançat sobre d’elles per eliminar el seu protragonisme, estem parlant de dones que ja han fet les seves aportacions a un nivell que, si haguessin estat homes, els hagués valgut un espai de reconeixement en les fites històriques.

En qualsevol camp del pensament, del coneixement i de l’acció, ens han robat un llegat imprescindible. I no és només tota la saviesa que va desaparèixer amb la crema de bruixes. És les aportacions i és també la confiança, el model que diu que una dona pot fer-ho. I que pot fer, si vol, amb un estil propi, un estil de fer que suma al conjunt de l’estil de fer de la humanitat.

I així arribem a les trobadores, les trobairitz, uns personatges de la literatura que trenquen l’esquema que acostuma a situar la dona com a subjecte passiu de les cançons d’amor i de tota la cultura medieval. Tibors de Sarenom, la Comtessa de Dia, Almucs de Castelnau, Iseut de
Capio, Azalais de Porcairagues, Maria de Ventadorn, Alamanda, Garsenda
de Provença, Clara d’Anduza, Azalais d’Altier, Castelloza, Bieiris de
Romans… Són noms que no vaig llegir mai quan estudiava literatura.

La informació que sobre elles ha publicat l’Institut Català de la Dona és molt documentada i aclaridora, i em permeto copiar-ne bona part, literalment, per si de cas l’enllaç deixés de funcionar o desaparagués la pàgina (ja se sap que, amb tanta tisorada sota el pretext de la crisi, no ens podem refiar de res…)
També és molt recomenable la informació publicada al web Els Trobadors catalans, que inclou un esment a les trobairitz i a l’amor cortès, tot i que les considera una minoria.

La informació de L’institut Català de la Dona:

“Als segles XII i XIII, Catalunya, el nord d’Itàlia i
Occitània (que era l’extens territori del que avui és França, situat
entre el riu Loira, els Pirineus, l’Atlàntic i el Mediterrani) van viure
un llarg i radiant moment de la seva història i de la història
d’Europa. Va ser la cultura de les trobadores –anomenades trobairitz
a la llengua d’aleshores- i els trobadors, una cultura la memòria de la
qual se segueix celebrant any rere any a Castelló d’Empúries, per
exemple. Les trobairitz van ser les protagonistes d’aquesta
cultura. Elles foren poetesses de l’amor cortès, que vol dir que l’amor
es cultivava, es discutia, s’escenificava, es venerava, se celebrava i
es regulava a les corts o als patis dels castells feudals de l’època.
Van ser, en general, senyores feudals més o menys riques que crearen i
dirigiren les corts d’amor, i sovint, composaren i cantaren elles
mateixes una poesia exquisida, acompanyades de joglars i de joglaresses.

Elles
–i ells també- van escriure i van cantar en la seva llengua materna,
que era la llengua d’oc, és a dir, la llengua romànica que deia sí amb la paraula oc (que deriva del llatí hoc
que significa “això”, “això és”). El nom d’aquesta llengua ha deixat la
seva petjada a la part meridional de l’Occitània que avui encara
anomenem Llenguadoc, una regió que es va prendre la llibertat de donar a
la seva terra no pas el nom d’un llinatge patriarcal sinó el d’una
llengua, una llengua apresa de la mare que allà es parlava.

Les corts d’amor de les trobairitz
o trobadores eren lloc de la política. En aquestes corts es feia una
política molt diferent a la de les gestes heroiques i violentes la
memòria de les quals ha conservat la poesia èpica medieval. El seu
compromís era amb l’amor i amb la llengua. Entenien que l’amor és la
substància de les relacions humanes i socials. Mitjançant l’amor i la
cortesia, intentaren canviar i canviaren, civilitzant-les, les relacions
entre dones i homes. Relacions que avui anomenem política sexual
i que són la matèria primera de la política. Entenien que l’amor
alimentava i desenvolupava la vida de l’esperit, orientant l’energia
humana cap a una grandesa no heroica sinó sensible o relacional. Amb el
seu trobar, que era trobar paraules poètiques per expressar
l’amor concret i proper, en la seva felicitat i en el seu patiment,
portaren la llengua materna a l’escriptura ja al final del segle XI, com
farien poc després les beguines amb l’experiència mística.

Les trobairitz
varen dirigir les corts d’amor sense lleis ni reglaments. Es varen
servir de les relacions, en particular d’un tipus de relació, corrent
entre les dones, que és la relació d’autoritat, que és diferent del
poder. Els i les amants en conflicte (de gelosia, per exemple) o en
crisis hi acudien perquè una trobadora amb ascendent, això és,
reconeguda per la seva capacitat mediadora, els ajudés a resoldre-ho.
Ella estudiava la situació concreta, sospesava amb intel·ligència els
possibles avantatges i inconvenients de la seva intervenció per als
amants i per a ella, i si feia el cas, actuava per resoldre el conflicte
o la crisis. Resten testimonis d’aquesta pràctica en un tipus de poema o
cançó trobadoresca anomenada tensó. N’és un exemple la tensó que va
intercanviar la Bona Domna amb el joglar i trobador Pistoleta, que
comença així: Bona domna, un conseill vos deman /
que m’el dones, que molt m’es grant mestier; / qu’en una domna ai mes
tot mon talan, / ni nuilla ren tan no desir ni quier; / e diguas me si
laudatz que l’enquera / de s’amistat, o enquar m’en sofrieira; / qu’el
reprovier retrai certanamen: / qui s’cocha pert, e consec qui aten.”

m

Amb la mirada posada a Egipte i l’horror en mirar a Líbia, els 30 anys del cop de Tejero signifiquen la data amb un matís de realisme universal. Avui a la ràdio escoltava als qui insisteixen en donar a tot l’episodi un caràcter d’opereta, amb maneres del segle XIX, i penso que no ens fa cap bé simular que tot plegat va ser “de broma”. No ho va ser gens.
Darrerament se’m fa difícil no fer present a tothora, per comparar-ho, el que vivíem fa 30 anys. L’any passat vaig relatar la meva vivència personal del 23F, jo tenia 20 anys. Em busco en aquell llavors – avui en Pep Mita ens hi ajuda amb el seu apunt de fent bullir l’olla –  i sé que les aspiracions polítiques per al futur del país anaven molt més enllà del que tenim ara. Del país i de molt més. Començàvem un camí sense marxa enrere, i de sobte en molts moments tinc la sensació que tornem perplexos al punt de partida, i que ells tornen a manar. Estem segurs que no van guanyar?

Som poble. Els drets dels pobles, més enllà dels estats. Al Fòrum Social Mundial Dakar 2011, CIEMEN hi aporta informació sobre el procés de les Consultes i el Barcelona Decideix. D’això i del dia a dia d’aquest Espai pels Drets Col·lectius dels Pobles us en podeu informar AQUÍ
Poble català posa’t a caminar.

Ahir Dolores de Cospedal em va fer anar a dormir de molt mal humor, amb la impotència a flor de pell. Què busquen exactament aquesta gent sinó impedir que avanci el procés de pau? (segueix)

La
contundent negativa a que una bona part de la població basca pugui
expressar democràticament la seva voluntat mitjançant el dret a vot és
exactament això; té ben poca importància les condicions de condemna de
la violència, això de fet només és l’excusa. O és que l’estatut català
apel·lava a l’ús de la violència? O és que el van respectar tot i haver
estat aprovat pel Parlament i refrandat pel poble? Si la llei de partits
permetés que un partit de l’esquerra basca pogués legalitzar-se ja no
existiria, aquesta llei s’ha fet únicament per impedir que una part de
poble basc pugui expressar-se a les urnes, aquesta és la seva única raó
de ser. I sinó, com és que altres partits que accepten l’ús de la
violència no són il·legalitzats?
I sinó com és que PP – amb la prudència còmplice de Rubalcaba – ja està
criminalitzant altre cop l’opció de l’esquerra basca? Sense terrorisme
al País Basc el PP – i PSOE? – es quedaria sense les seves armes de
destrucció massiva, els convé allargar el conflicte i que no entri en
vies de resolució.

Pascua Lama

Avui, dia 30 de gener, aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, se celebra a tot el món el dia escolar de la No Violència i la Pau. Essent dia no lectiu, les escoles ho han celebrat la setmana anterior o demà dilluns 31, i per fer-ho hi ha un ampli ventall de propostes. La Fundació per la Pau fa totes aquestes.

Tot i que trobo bé que es reflexioni amb l’alumnat al voltant de la Pau i
es vinculi a la figura de Mahatma Gandhi, tot i que trobo essencial
aprofundir en el missatge i l’estratègia de la No Violència com
a lluita i mètode de resolució de conflictes, crec que moltes vegades
les activitats que es fan als centres educatius es queden en una mostra
superficial, vistosa i en certa manera estereotipada i folklòrica
respecte la pau.
Aprendre a funcionar seguint els fonaments de la No Violència
i no confondre aquesta amb passivitat davant la injustícia són elements
que es poden aprendre durant l’escolaritat: però no dedicant-hi un sol
dia a l’any!