miozz mirades

En veure’l disfressat amb el seu uniforme carregat de medalles i les seves maneres aparatoses per un instant vaig pensar que potser era El Burot. No fora res d’estrany que els organitzadors d’El Joc de Badalona aprofitéssin un espai de lloança a l’amor i a la cultura com ho és Sant Jordi per fer proselitisme d’aquest fantàstic joc que culturitza els jugadors tot desvetllant l’amor per la ciutat. I amb aquesta febre de recreació històrica que ens ha agafat a Badalona tampoc seria res d’estrany passejar el personatge més enllà de la festa final del joc. Però no, no era El Burot. Portava un estravegant uniforme, sí. I gorra, tot i que se la treia per deixar-la als nens. S’intentava fer el simpàtic per dissimular el seu tarannà autoritari, i repartia regals. Però no era El Burot ni tampoc un personatge de ficció recreat per a la festa. Era real. I aquí ve una pregunta ben complicada de respondre: què hi fa un policia real captant infants per a la seva parada no literària ni cultural, en un acte central de la Diada de Sant Jordi? (segueix)

Bé, de parades ni literàries ni culturals n’hi havia d’altres, que tampoc s’entén gaire, tot i que ocupar Francesc Layret per estendre l’espai més enllà de la Plaça de la Vila va ser un bon encert. Algú ens haurà d’explicar per què es barrejaven parades associatives amb parades comercials que res tenien a veure amb el llibre i la rosa. Però sobretot algú haurà d’explicar què hi pintava una parada de la Guàrdia Urbana en un acte cultural dedicat a la Diada de Sant Jordi.

Hi ha diverses hipòtesis:

– potser intentaven fer les paus amb els comerciants d’orígen extra comunitari a qui persegueixen obsessivament, i difonien el missatge subliminal de que no tot el que ens aporten “els foranis” és dolent. (sinó, com s’explica que els xupis que repartien fóssion xinesos)

–  potser volien simbolitzar l’actualització del Cavaller Sant Jordi, amb la seva espasa convertida en metralleta, el seu escut modernitzat i el seu casc convertit en una gorra o casc objecte de desig infantil. Grafiar les fotografies dels nens amb gorra o casc i converti-les en una xapa és tan llaminer com els xupis. Una activitat força cara, per cert, un malbaratament de diner públic gens adient ni exemplar en temps de crisi. Perquè, el cavaller Sant Jordi de quina banda estava? va alliberar al poble d’un Drac ferotge, sí… I en aquest cas, si la policia simbolitzava el Cavaller, de qui se suposa que ens defensava? Qui és el Drac en aquest conte?

Podria seguir amb les hipòtesis iròniques, però em fa mandra.

Només quatre dades per acabar de definir el paisatge:

L’Estat, aquest estat que ens escatima els recursos i ens treu drets socials amb l’excusa de la crisi, té contret, gràcies a Aznar, un deute militar, una bombolla militar com ho anomenava l’ARA en el seu titular de portada ahir. ” La despesa militar que s’arrossega des de l’època d’Aznar, que compromet el pressupost de l’Estat fins al punt d’obligar el ministeri de Defensa a pagar 27.365 milions en comandes pendents per als pròxims 13 anys, ” 

I, evidentment, les retallades als pressupostos militars són ínfimes comparades amb les aplicades a EDUCACIÓ i CULTURA. Com s’ho fa el govern per evitar una revolta davant d’aquest despropòsit: NORMALITZAR_HO, fer-nos creure que és normal i inevitable.

Posar la Guàrdia Urbana amb les seves armes al servei dels jocs d’infants en el paisatge cultural de la ciutat és una estratègia per anar-nos acostumant a trobar normals la seva prioritat en l’escala ciutadana, una estratègia per fer-nos més tolerants davant l’abús i davant les NO RETALLADES en àmbits de seguretat i control, contra les cada cop pitjors retallades en àmbits educatiu, cultural, social, juvenil…

Potser es pensaven que anaven disfressats de Cavaller Sant Jordi, però per mi simbolitzaven el pitjor drac.

( I que consti que tinc molt respecte per la tasca de la Guàrdia Urbana i pels homes i dones que hi treballen fent d’agents, quan la seva tasca està al servei de la ciutadania, que és moltes vegades. Però hi ha coses que són una altra cosa, i això no em mereix respecte)

 

AMB L’EXCUSA DE LA CRISI

 

Que bé li ha anat a aquest govern tenir una crisi que serveixi d’excusa i tapadora per poder destruir conquestes socials i polítiques pròpies d’una  democràcia progressista! En quatre dies i a còpia de decisions ràpides i desconcertants s’estan carregant l’estat de dret llaurat amb molt d’esforç i consens, aconseguit amb el compromís i la lluita de milers i milers de persones. I s’estan posant en circulació despropòsits que ningú s’hauria atrevit ni a plantejar si no fos que la crisi sembla donar una cobertura de justificació infinita.

I què fem davant l’abús? No ens podem quedar quiets mentre es desmantella un sistema mínimament  democràtic que avançava, després d’una Guerra Civil i una Dictadura, cap a una major coherència amb la Declaració dels Drets Humans. Els canvis polítics i ideològics que s’amaguen darrere cada cop de timó perpetrat per, suposadament, sortir de la crisi, ens estan dibuixant un present i un futur d’involució que ens trasllada a moltes dècades enrere. Tornem cap un govern totalitari, centralista, autoritari, obertament benefactor de privilegis per a uns pocs en perjudici dels drets i deures  de la majoria social. La reforma laboral ha certificat el primer gran pas d’aquesta involució, i ara, la proposta de reforma del Codi Penal la certifica. Un exemple definitiu: es pretén il·legalitzar, castigar com a delicte, la Resistència Pacífica (la Desobediència No Violenta). El control i vulneració de la llibertat personal i social que comportaria una modificació d’aquest tipus, fa poc era inacceptable i totalment impensable de defensar des d’una Democràcia Europea del segle XXI. Però l’actual govern de l’Estat Espanyol la impulsa sense passar vergonya, disfressats de normalitat.

 

I a nivell local ja tenim el terreny preparat per aplicar aquesta reforma abans que s’aprovi. També amb pretesa i amable normalitat, l’aposta per una política de seguretat basada en el desmesurat control policial i l’eliminació d’espais urbans que conviden a relacionar-se i conviure (es van eliminant bancs de carrers i parcs per privar la gent de seure, i s’ha començat a eliminar alguns consolidats carrers per a vianants) va transformant el nostre paisatge urbà cap al d’una ciutat uniformada, armada, una ciutat amb escenes difícils de reconèixer sense transportar-se a un fosc passat que pensàvem haver superat. Sumat a la caça de bruixes contra determinats models d’intervenció ciutadana que fan alguns moviments associatius, ja tenim dibuixat un esbos del futur que ens espera si no aturem aquesta ocupació. Ells són aquí entre nosaltres, canta en Llach. I nosaltres, nosaltres on som?

 

Em llevo amb un moviment de cotxes a la NII semblant al dels matins festius no estiuencs, i això em fa pensar que la vaga està començant amb èxit. Dels dos tallers de cotxes veïns un té la porta ben tancada i l’altre treballa amb normalitat. Penso, doncs que aquest sigui el signe: dret a fer vaga i dret a no fer-ne, i dret a complir serveis mínims estipulats. Però hauria preferit veure totes les portes tancades, i tancades per decisió pròpia, no per por als piquets. Aquesta no és una vaga més. També m’hauria agradat que al meu institut la seguís el 100% del claustre. Perquè aquesta no és una vaga com moltes altres. I és cert que estem molt cremats pels tripijocs dels sindicats, i que aquests tampoc ens representen. I que a nosaltres, treballadors normals, sí que ens descomptaran un bon pessic del minvat sou per haver-nos sumat a la vaga. I que potser sí que al segle XXI ja li pertoca trobar altres fórmules de lluita més eficaces. Però són certeses que no valen com a excusa, avui no. És massa gran el què passa, massa gros. Massa decisiu. Massa fort.

De bon matí sempre que puc llegeixo el portal Vilaweb, i hi busco l’article del Partal. Aquesta vegada, abans de fer-ho, l’article ja m’ha arribat per diverses bandes. Val la pena difondre’l, m’hi sumo. Així no podem seguir. Per això jo avui faig vaga, i espero que aquesta no sigui una vaga més. Espero que sigui la vaga, la vaga que marca un punt d’inflexió perquè… així no podem seguir! (llegiu-lo!)

Les catàstrofes, les guerres, i els conflictes de qualsevol tipus, mai ens arriben ni ens són igual de llunyans o propers si només els llegim a la premsa o si hi tenim vincles directes. És el cas de tot el que està passant a Síria, i concretament a Homs. Més enllà de la magnitud i de la significació política del conflicte, inscrit amb sang en aquest mapamundi d’injustícies i atrocitats que massa sovint ens fa abaixar la mirada, conéixer una família badalonina que és d’allà m’hi apropa i me’l fa sentir des d’una vessant molt més empàtica. Aquesta és la resposta que em feia fa pocs dies el meu amic de Síria – un jove que va arribar a Badalona en plena adolescència i que ara estudia a la Universitat – quan li vaig preguntar per la seva família a Homs… (segueix)

Aquesta era la notícia que amunciava la nova manifestació, després dels greus incidents de la setmana passada, per una actuació violenta de la policia, i en què els estudiants valencians es disposaven a sortir de nou al carrer per protestar contra la violència i per demanar més recursos per a l’ensenyament públic. Aquesta nova concentració que es va fer fer davant l’IES Lluís Vives de València, a les 14.45, amb l’objectiu de tornar a tallar el trànsit al carrer de Xàtiva. I ja sabem com va  acabar.
Ara, amb els llibres com a encertat símbol carregat de força, les protesten creixen i creixen…

«La llengua del nostre pensament i de les nostres emocions és el nostre bé més preuat. El plurilingüisme és el nostre aliat per vetllar per una educació de qualitat per a tots, per fomentar la inclusió i per lluitar contra les discriminacions.»

Extracte del missatge de la Sra. Irina Bokova, Directora General de la UNESCO

(segueix)

En entrar al basar regentaat per una família xinesa jo, com faig sempre, m’adreço a tothom en català. I si hi ha algú jove – avui un nano d’uns nou anys – el saludo amigablement, li pregunto com li va a l’escola, li demano que m’ajudi en alguna consulta i li demostro que també sé parlar, una mica, la seva llengua. “Nihao ma?” I ell riu satisfet. Quan dic això tothom – els adults de la botiga – es gira amb un somriure d’orella a orella, els sorprèn molt agradablement que jo, una autòctona de Badalona, els dirigeixi uns mots d’acollida en xinès (total només he dit Hola, què tal, com estàs?) i immediatament intenten explicar-me que el fill fa molt poc que viu aquí i de català només en sap “una mica”.Però en sap força, molt més que no pas jo xinès…

Avui, dia de la llengua materna, i m’informo que l’ Associació per a les Nacions Unides a Espanya en col·laboració amb l’ Institut Linguapax i el Centre UNESCO de Catalunya ha elaborat un Informe sobre el Dia Internacional de la Llengua Materna on es parla dels avantatges del pluralisme
lingüístic i es pretén reflexionar sobre els tòpics que encara dificulten la normalització lingüística. A Catalunya, el respecte pels drets lingüístics individuals, diu l’ informe “ha de ser compatible amb la voluntat de mantenir el català com a llengua d’integració social tal com es fa en situacions semblants a altres països avançats en el camp de les polítiques lingüístiques com Suïssa o Canadà i cal celebrar també l’accés a les llengües més properes com el castellà i el francès com un enriquiment i avantatge de l’ educació plurilingüe”. I l’accés a les llengües d’orogen de la ciutadania nouvinguda, afegeixo jo

Aquest estiu a Almoster, després d’una de les clàssiques conferències d’Arcadi Oliveras sobre la crisi, un dels assistents va demanar-li perquè ell, amb aquestes idees tan clares i  documentades que té sobre la crisi a nivell mundial i sobre les solucions per superar-la, i amb la seva capacitat de diàleg, no es feia polític i intentava governar. I no ho deia amb ironia, era una pregunta-proposta sincera, que diferent seria tot si algú com Arcadi Oliveras pogués governar…
(segueix)

I no a Catalunya o a Espanya, ni tan sols a Europa, sinó al món sencer. Era una expressió de desig motivada per la impotència que genera escoltar a qui veu tan clares les solucions però no té espai per impulsar-les. Era com el desig per tenir un rei del món bo i capaç, aquell personatge imaginari dels nostres jocs d’infant. Un líder que governés el planeta ” des de dalt” amb justícia i bondat.

M’ha vingut al cap tot pensant en la reforma laboral. I en les retallades i els pressupostos de la Generalitat que s’aproven dimecres: no podem desvincular-los de l’ordre mundial establert, però aquest ordre tampoc pot ser l’excusa per no voler modificar-los!

Un ordre mundial establert que sembla governat realment per algun rei a l’ombra, un autèntic rei del món amb tot el poder, un rei  tirà i despòtic, a qui no li importa veure sotmesa en la injustícia i morir de fam, misèria i maltractaments a la majoria de la seva població.

De vegades, en moments de desesperació i impotència davant aquest ordre mundial establert jo també sento aquest desig irrealitzable però imaginable d’un govern mundial bo i just que acabés amb les desigualtats estructurals i promogués un nou ordre mundial basat en la justícia social i els Drets Humans. Una mica com als dibuixos animats on hi ha herois salvadors del planeta que lluiten contra els qui volen fer-nos mal. I guanyen. Imaginar que persones com Arcadi Oliveras fórméssin part d’un govern mundial és investir-les d’un poder màgic que no tenen però que transmeten, i és imaginar que si suméssim tots els cervells, consciències i voluntats que van en aquest camí ens en sortiríem. La proposta-clam que feia el senyor a Almoster em va connectar amb els jocs de rol que tan sovint hem practicat i promogut des del pacifisme. Ens consciencien i ens demostren que les coses podrien ser diferents, que un altre món sí que és possible…però com ho hem de fer per arribar-hi? Aquí ens perdem, perquè sempre som David contra Goliat. I una cosa és jugar, i l’altre la realitat.

És com en el joc de repartir el pressupost per conscienciar sobre la monumental despesa militar que fem cada dia. Ajuda a sensibilitzar i gratifica el paper de “si jo manés”. Ho he fet amb els alumnes i he quedat impressionada de la satisfacció amb què han pres les seves decisions i les han argumentades: com si afectéssin de debò! El que no sé és si algun dels nostres polítics hi havia jugat mai a aquest joc, pel que es veu diria que no, o si van fer-ho no van deixar que els afectès la consciència. És un joc totalment inútil des del punt de vista de modificar o transformar els pressupostos, però jugar-hi és una gran satisfacció. I sensibilitza. (ho vols provar tu? Fes una partida de DISTRIBUEIX EL NOSTRE PRESSUPOST)

És el que ens passarà dimecres quan ens tanquem als instituts o ens manifestem al Parlament. Serà com aquest joc. A part de la satisfacció de jugar-hi no en traurem res més. Bé, sensibilització, sí. Però hauria de ser prou forta i durar prou com per modificar la intencioó de vot en les properes eleccions. I igualment no votem per influir en les grans decisions que governen l’ordre mundial. És tan lent aquest camí de la transformació per “sota”… S’aprovaran els pressupostos, seguirem amb les retallades als serveis públics  i la reforma laboral tirarà endavant tal com és. Pessimista? Desanimada? Deprimida? Doncs sí, avui ho estic una mica. O força!
La màxima “pensa globalment i actua localment” és la que segueixo, la de que les petites transformacions són les que mouen els grans canvis, sí, la de la força de l’estat d’opinió, la força del poble unit, i sé que és vàlida. Però quan després d’haver avançat tornem tan enrere és lògic aturar-se a pensar que això no té sortida. O la té massa difícil.
Res, un pic de realisme que m’ha inundat de desànim!

LLIBERTAT DE CULTE RELIGIÓS, UN DRET

 

Estem en un estat de dret, i a la nostra ciutat hi governa un alcalde que aparentment està a favor de l’estricte compliment de la legalitat. Dic aparentment perquè en el cas de la legalitat que garanteix la llibertat de culte religiós l’alcalde ha intentat saltar-se les normes com si fos un ciutadà incívic, ell que tant parla de perseguir l’incivisme…

Això de les religions i dels rituals de culte pot agradar més o menys, però el dret a practicar-los amb llibertat és un Dret Fonamental reconegut per les Nacions Unides en la Declaració dels Drets Humans, i   recollit en diversa legislació: Article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans; Articles 18 i 27 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics; Article 14 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant; Article 9 de la Convenció Europea dels Drets Humans; Article 16 de la Constitució Espanyola; Article 42 de l’Estatut de Catalunya; Punt 3 del Pacte per a la Convivència i el Civisme de Badalona signat per tots els grups polítics municipals l’any 2007.

Actualment hi ha una normativa clara de com han de ser els locals per tal que siguin aptes per a les pràctiques religioses, i si compleixen els requisits, legalment no hi ha cap excusa per impedir-ho, sigui quina segui la religió o religions a què donin servei. 

Gràcies a l’oposició, en el darrer Ple Municipal de l’any 2011, es va impedir que un dret fonamental emparat per una legislació de tant consens i vàlua fos vulnerat en una ciutat com Badalona. La moratòria que pretenia aprovar l’alcalde era un atac a la llibertat de culte que hauria privat d’aquest dret fonamental a molts ciutadans, i a entitats com l’associació Al-Furqan, que ha complert amb escreix tota la normativa vigent que li ha estat reclamada, i que a més, a través dels seus representants, està molt vinculada a moviments socials i cívics de la ciutat.

Badalona va estar a l’alçada aturant aquella moratòria, si bé és lamentable que el propi alcalde s’atrevís a plantejar-la. Encara que fos  per escenificar, davant el seu electorat, una justificació, la seva postura de rebuig a un dret i a una legalitat és inadmisible, i no lliga amb el tarannà de fer bandera de la persecució de tots aquells que no compleixen les normes i els deures. I sobretot no va d’acord amb la idea de convivència entre creences i religions diverses: fins i tot algunes  esglèsies catòliques ofereixen espais per a les oracions musulmanes,  I és que les diferents religions, entre elles, tenen moltes més coses que les fan properes que no pas coses que les allunyen…

Falten pocs dies per ser Nadal i la notícia que Badalona frena una moratòria que hauria trepitjat els drets fonamentals de llibertat de culte a molts dels nostres conciutadans és la millor felicitació rebuda. I el millor regal!
Això de les religions i dels rituals de culte potser pot semblar, vist des dels no creïents i en ple segle XXI, un anacronisme i/o  una pèrdua de temps. Però per als creïents – de la religió que sigui – és una necessitat espiritual, individual i col·lectiva. I aquesta necessitat és un Dret Fonamental reconegut per les Nacions Unides en la Declaració dels Drets Humans (precisament fa poc, parlava del/ la ddd) I el que està clar és que si el Dret val per a unes creences ha de valer per a totes les altres…
(segueix)

La fotografia és de la sala d’un centre de culte catòlic, a Badalona, que no té cap inconvenient en cedir l’espai als veïns i veïnes musulmans per tal que hi practiquin els seus rituals oratoris. Veïns i veïnes musulmans que no tenen cap inconvenient en practicar els seus rituals oratoris en una sala d’un centre de culte catòlic. I és que les diferents religions, entre elles, tenen moltes més coses que les fan properes que no pas coses que les allunyen…

Com tan bé expressava la plataforma Badalona som totes i tots en el seu comunicat de premsa, jo també he confiat que l’ajunatment de la meva ciutat “no permetrà que un dret fonamental emparat per una legislació de tant consens i vàlua no sigui reconegut en una ciutat com Badalona”  (en relació a l’atac a la llibertat de culte que es pretenia pepetrar). I em satisfà que l’oposició hagi respòs a l’alçada, i el ple municipal hagi dit NO!, si bé és preocupant que el propi alcalde s’hagi atrevit a plantejar-ho . Encara que hagi estat per escenificar, davant el seu electorat, la seva postura de rebuig, es tracta del rebuig a un dret i a una legalitat absultes.

El comunicat de premsa, reflex de la preocupació de la societat civil badalonina per l’anunci, ve a tomb per la informació apareguda als mitjans, segons la qual l’alcalde pretendria aplicar la moratòria (també més informació aquí) contra els centres de culte, potser esperant, com va fer Torramedé a Salt, guanyar temps davant l’anunci d’una modificació d’aquesta llei, anunciada per part del Govern de la Generalitat.

Aquesta pretensió de moratòria ha arribat fins al PLE MUNICIPAL, on no podia haver passat altra cosa que la que, afortunadament, va passar: va ser aturada. Era d’esperar en primer lloc perquè és el que pertoca a la coherència pròpia de totes les forces de l’oposició, que a més formen part de Badalona som totes i tots, i era lògic que actuéssin en conseqüència als principis subscrits. Però és que a més, en el cas de CIU, no fer-ho hauria estat renegar de la política defensada a l’anterior legislatura. Política clarament a favor de la llibertat de culte a la ciutat. De tot plegat n’ha parlat avui Xavier Rius a El Periódico, en el seu article repetint guió amb les mesquites.  , on se’n fa una anàlisi en profunditat. A l’article no es fa menció de la posició de la societat civil badalonina expressada per via de la plataforma Badalona Som Totes i Tots, potser perquè la pressió d’aquest altaveu no ha modificat un posicionament polític que segur que estava ja clar a priori. Però em sembla important tenir-la en compte i posar-la en valor, justament pel valor afegit que aporta, com a consens de la societat civil.

Badalona som totes i tots funciona amb comissions i grups de treball altament participatius, plurals, que fan feina de fons, proactiva. I la comissió jurídica i la comissió de llibertat de creences tenien els deures fets de fa molt temps.

Badalona som Totes i Tots exigeix respecte pels drets fonamentals dels ciutadans. La plataforma confia que l’ajuntament no aprovarà la moratòria contra els centres de culte

La plataforma Badalona Som Totes i Tots, davant les informacions aparegudes als mitjans de comunicació sobre una possible moratòria d’obertura de centres de culte a la ciutat, vol expressar el seu convenciment que l’alcalde, com a màxim representant de Badalona, vetllarà pel compliment d’un dret fonamental com és el de la llibertat de culte i en cap cas permetrà que es vulneri un principi reconegut per la següent legislació:

–         Article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans
–         Articles 18 i 27 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics
–         Article 14 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant
–         Article 9 de la Convenció Europea dels Drets Humans
–         Article 16 de la Constitució Espanyola
–         Article 42 de l’Estatut de Catalunya
–         Punt 3 del Pacte per a la Convivència i el Civisme de Badalona signat per tots els grups polítics municipals l’any 2007.

Confiem que un ajuntament que ha fet bandera de la persecució de tots aquells que no compleixen les normes i els deures, no permetrà que un dret fonamental emparat per una legislació de tant consens i vàlua no sigui reconegut en una ciutat com Badalona.

L’associació Al-Furqan, una de les entitats que es veuria afectada per aquesta moratòria contrària als drets fonamentals esmentats, no només ha complert amb escreix tota la normativa vigent que li ha estat reclamada, sinó que la mateixa entitat, a través dels seus representants, està molt vinculada a moviments socials i cívics de la ciutat com la mateixa plataforma Badalona Som Totes i Tots.

Estant com estem a poc dies de celebrar Nadal, la notícia que Badalona frena una moratòria que hauria trepitjat els drets fonamentals de llibertat de culte a molts dels nostres conciutadans, me la prenc com a la millor felicitació rebuda! Iel millor regal!

A una bona amiga que va venir al nostre país fa pocs anys li han ben espatllat els plans. I li han complicat molt la vida. En comptes de que l’amic que serà la seva parella vingui “il·legalment” com fa tanta gent, ella ho ha previst tot, han fet tots els tràmits correctament, i per quan ell arribi ja té feina contractada i té pagada la matrícula per als estudis. Però li han denegat el permís.

A un bon company de lluites acusat de desobediència a l’autoritat li han desestimat les al·legacions. Al mateix moment en què es produïen una sèrie de delictes per part d’un nombrós grup de gent (un acte racista de PXC, sense permisos) i davant la passivitat policial – la policia present no va reprimir sinó protegir l’acte delictiu -, ell, postulant pacífic de l’antiracisme, va rebre el pes de la llei.

Hi ha una tendència malaltissa de les estructures del poder, de l’administració pública, per castigar el civisme (civisme = zel pels interessos comunitaris) i per premiar l’incivisme. Passa també amb el frau fiscal, i amb tota la fiscalitat sencera. És com quan busques aparcament (segueix)

En el món dels que es mouen en cotxe per la ciutat i pretenen aparcar a l’espai públic, en superfície, hi ha dos perfils bàsics de conductors: els que busquen un lloc destinat a l’aparcament , encara que hagin de pagar, i els que deixen el cotxe on els convé, sense preocupar-se de si molesta. Dels del primer grup, la majoria van directament a un espai expressament destinat a l’aparcament i paguen per deixar el seu vehicle correctament col·locat. Els del segon grup  ocupen, incívicament, espai que no està destinat a l’aparcament. Els uns no molesten a ningú, cooperen amb el bé comú, i a sobre paguen per fer-ho. Els altres no respecten el bé comú, entorpeixen el pas de vianants i vehicles, sovint sembren el caos, i a sobre els surt de franc. Sobre els primers, els cívics que no molesten i paguen, cau tot el pes de la vigilància (zona blava o verda) i al més mínim error (un desajust en el càlcul de la previsió horària, una confusió de color…) són estrictament castigats, sense possibilitat d’escapatòria. Les penes són econòmiques, i algunes vegades, malgrat el vehicle no entorpeixi res, s’aplica la retirada amb grua acompanyada d’una desproporcionada multa. Contràriament els incívics, els dels vehicles que ocupen impunement i gratuïtament voreres, carrers amb prioritat per a vianants, carrils de la calçada, parades de bus o fins i tot guals privats, estan subjectes a una vigilància molt menor, mínima, i la probabilitat que acabin pagant una sanció és ínfima. És una possibilitat ocasional, perquè no sigui dit.
Dins del primer grup, també hi ha el conductor que busca aparcar correctament en alguna de les poques places públiques que són gratuïtes. Aquest ni paga ni molesta, però ha d’invertir molt temps i esforç per aconseguir-ho.

Més o menys és el que passa en el món de la fiscalitat. Els cívics que ja paguen són controlats i paguen més, si cal. Als incívics que no paguen – i que són els que tenen més diners – no els controla ningú. Quan el govern parla d’aplicar mesures per controlar el frau fiscal, es refereix a incrementar la vigilància sobre els cívics que ja paguen, o sobre els cívics que “aparquen al lloc correcte però no s’ajusten al preu del tiquet”(és com incrementar els vigilants de la zona blava). Però no parla de fer pagar als que no ho han fet mai. Als que veritablement deixen de contribuir al bé comú. Aquests segueixen essent un món a part.

Tampoc sento parlar de que facin tornar els diners als qui han fet fraus. Als funcionaris que no han comès cap delicte els controlen la nòmina i els substrauen part del seu sou. En canvi, a Millets i companyia, els expropien? Els obliguen a retornar allò robat? No, sovint, ni tan sols els castiguen.

Crec que a aquesta societat, a aquest sistema administratiu, li cal una profunda reflexió i una profunda transformació en el seu concepte de civisme, i en com n’aplica el control. La trista moda de les ordenances de civisme n’ha pervertit totalment el concepte i ha capgirat l’ordre de prioritats. Hem entrant en una cursa de despropòsits que a més de les conseqüències immediates, educa (o deseduca) la ciutadania cap a actituds anticomunitàries.

Em rebenta haver d’anar a buscar el cotxe al dipòsit i pagar la caríssima multa de la grua per haver confós una zona verda per una zona blava, o haver de pagar una quantiosa multa per no haver pogut anar a renovar el tiquet – de vegades hi ha emergències! -, quan, a quatre passes, hi ha cotxes que es passen hores ocupant carrers on està prohibit aparcar, i molestant, impunement. És el mateix que haver d’anar a declarar per fer crits antifeixistes quan els enrgúmens que criden crits racistes – il·legals! – gaudeixen d’impunitat i protecció. O ser desnonat d’un pis hipotecat que no pots pagar per estar a l’atur mentre el director del banc que et va animar a fer la hipoteca s’ha apujat el seu sou un 40%. O que et rebaixin el sou, o et retallin els drets socials, mentre les grans fortunes i els grans defraudadors o corruptes conserven el seu patrimoni. I tot plegat és tan absurd com que un ciutadà del món, un ser humà, se’l catalogui d’il·legal i se’l maltracti, se li privin drets, per no tenir uns papers que la mateixa administració posa totes les traves possibles per evitar que s’obtinguin.

Algú hauria d’aturar aquesta follia.

Ahir, deu de desembre, era el dia dels drets… humans.

Aquesta és una Declaració que m’agrada rellegir sovint: L’Assemblea General proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans com l’ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d’assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l’esperit, s’esforcin a promoure el respecte d’aquests drets i d’aquestes llibertats mitjançant l’ensenyament i l’educació, i assegurar amb mesures progressives d’ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen…. (segueix)

El preàmbul també m’agrada recuperar-lo:

Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món;

Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans, n’han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l’adveniment en el futur d’un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana;

Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l’ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l’opressió;

Considerant que és també essencial de fomentar l’establiment de relacions amistoses entre les nacions;

Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l’ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i que s’han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d’una més gran llibertat;

Considerant que els estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals;

Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i d’aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d’aquest compromís,

Però sobretot m’agrada ressaltar sempre l’article 30:

Article 30
Cap disposició d’aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.

Sovit penso en la gran sort que els nostres avantpassats, fa 63 anys, tinguessin la lucidesa d’impulsar aquesta Declaració, i en la gran desgràcia que comporta que aquests plantejaments continuïn essent bandejats per la majoria. Ara, sense dubte la declaració va obrir un camí de no retorn, i malgrat els incompliments flagrants, és un camí que tenim la responsabilitat d’obligar a fer seguir.

Per cert, val la pana repassar OBSERVATORIS. Aquí un de força complet .

Què té la monarquia que fins i tot sembla que el 15M la respecta? On és el crit indignat en contra d’aquesta institució anacrònica que manté a costa dels nostres impostos privilegis i desigualtats en nom de costums gens democràtics? Tímidament, després de proposar-ho a la plaça en diverses assemblees locals, la incorporació dels privilegis monàrquics a la llista dels privilegis a combatre va formar part, de forma no destacada, d’alguns manifestos i documents del moviment indignat. Però no ha arribat a formar part – com tampoc la reducció de despesa militar – del document que funciona actualment com a full de ruta, el de les demandes de mínims.  Document que, en canvi, aporta propostes molt concretes i coherentsi en contra les desigualtats. El tema causa controvèrsia dins el propi moviment, com s’expressava des del portal indignado.org  el juny passat, La Casa Real no indigna a nadie (segueix)

“Porque no es justo que la clase política mantenga semejante ritmo de vida a costa del pueblo. Que gracias a la falsa democracia imperante en nuestro país hayan establecido su chiringuito sin que nadie pueda hacer nada para remediarlo. Pero me llama poderosamente la atención que dentro de la vorágine mediática ocasionada apenas se haya hecho mención a la institución que indiscutiblemente lidera esta práctica parásita consistente en vivir a cuerpo de rey con el dinero de los contribuyentes. Me refiero, cómo no, a La Casa Real.”  Hi estic totalment d’acord. Sobta que la contundència que es fa servir contra els privilegis dels polítics i els banquers (en aquest cas contundència verbal, si més no) no s’extengui als de la monarquia. Aquest tema sembla que segueix rodejat d’un cert tuf a tabú fins i tot en cercles des d’on s’empenyen canvis i transformacions socials totalment incompatibles amb un règim monàrquic!

M’indigna la monarquia i m’indigna que la monarquia no indigni a tothom qui creu amb la necessitat d’eliminar privilegis per aconseguir la igualtat de drets i d’oportunitats, m’indigna que no indigni  a tothom qui creu amb la democràcia real (veritable), i m’indigna que no indigni a tothom qui defensa una persecussió ferotge de privilegis i fraus en el món polític. M’indigna la monarquia i aquesta mena de protecció còmplice que els regala la societat. Una protecció que no sempre és pueril: actualment les anàlisis d’experts de per què cal “salvar” la monarquia enfront l’extrema dreta, com a garant de la democràcia em desconcerten…

L’Arcadi Oliverars, persona respectada pels seus coneixements i radicalitat de plantejaments socials i polítics, ha parlat sovint contra la monarquia, ha  posat l’accent en la corrupció i els negocis bruts de la monarquia, pagats pels ciutadans, i la il·legitimat de la institució monàrquica tant utilitzant arguments democràtics com des de l’argumentació monàrquica, que tampoc dona la legitimitat a l’actual monarquia espanyola. Partint de la deslegitimització de tota institució monàrquica, Arcadi Oliveras arriba a posar exemples de monarquies, com la noruega, que tenen un comportament més decent i humil vers la societat, rebutjant privilegis reials com el de viure al palau reial o el de desplaçar-se amb cotxe oficial (per viure en un pis i desplaçar-se amb metro). Però no sé trobar la contundència de les seves conferències reflectida en els objectius de la  lluita indignada. I se’m fa estrany. I aquest detall, i el de com va costar poder parlar del Dret Universal de l’Autodeterminació dels Pobles, i de la dificultat per incloure la critica a la despesa militar com a eix rellevant, són detalls que m’han obert escletxes en la confiança plena en aquesta nova forma de lluita que, no ens enganyem, ha estat un esclat d’esperaça molt transformador. Jo segueixo pensant que cal sumar indignacions, i per mi la indignació contra la monarquia és perfectament sumable! M’indigna la monarquia i m’indigna que no indigni a la majoria d’indignats!

Finalment, un record inevitable. Fa anys, quan el rei va venir a Badalona a inaugurar el Teatre Zorrilla i jo hi estava convidada per ser presidenta de l’AV Centre de Badalona, i em vaig negar a anar-hi, em vaig sentir dir de tot. Recordo l’orgull i la satisfacció dels veïns, dels comerciants, dels altres presidents d’entitats… tots (o la majoria) estaven cofois i és aquesta complicitat complaent amb la monarquia el que crec que forma part d’un substrat molt arrelat, contra el que cal lluitar. Passa com amb el masclisme: massa gent l’accepta com si fos natural!

Hi ha economistes que diuen que hi ha alternatives… a qui interessa no escoltar-los, i que aquestes alternatives no es difonguin?

Transmeto la informació que m’arriba sobre el llibre HAY ALTERNATIVAS, i també el pròleg de Noam Chomsky, després de fer-ne una traducció ràpida.
El llibre, que ha tingut dificultats per ser editat amb normalitat, és dels economistes  Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa.
De moment només exieteix en versió castellana, no n’he trobat cap traducció a altres idiomes.
(segueix)

“Fa un parell de mesos, l’Editorial Aguilar, va mostrar el seu interès per publicar
el nostre llibre HI HA ALTERNATIVES. Propostes per crear ocupació i benestar a
Espanya, que ens va prologar Noam Chomsky.

Quan ja s’havia concretat com a data de publicació el llibre el 19 d’octubre
i s’havia començat la seva promoció en la web d’Aguilar i en
llibreries, els editors ens van comunicar que l’empresa desitjava retardar-la
sense una altra explicació pel mig, la qual cosa ens va obligar lamentablement a
desestimar la seva publicació en aquesta editorial. Es confirmava així el difícil
que resulta difondre a Espanya, en els moments en què són més necessàries
que mai -com ara en període pre-electoral-, idees alternatives al
pensament únic que predomina en el debat polític i social.

Per solucionar aquesta situació hem optat per oferir la nostra obra
gratuïtament en format pdf a través de la xarxa i en una nova edició
impresa en Edicions Sequitur que, amb la col·laboració de ATTAC Espanya, s’ha
arriscat a publicar ràpidament aquest llibre que estarà en llibreries
al preu de 10 euros a partir del 31d’octubre.

Tenim la ferma convicció que solament fent que la ciutadania sàpiga
el que de debò està succeint en la nostra economia i divulgant les
alternatives que existeixen a aquesta aguda crisi del capitalisme podrem sortir
d’ella amb més ocupació i benestar social, com vam demostrar en aquest llibre.

Per això cridem a divulgar aquesta versió en pdf, a estudiar-la i difondre
les seves propostes i demanem a tots els lectors que es converteixin ells i
elles mateixes en distribuïdors del llibre una vegada que es trobi imprès.

Contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic que
imposen els poders econòmics, financers i mediàtics defensem la
pluralitat i la llibertat de pensament coneixent i difonent el
pensament crític.

Pots descarregar el llibre gratuïtament aquí
Web d’Editorial Sequitur

El pròleg de NOAM CHOMSKY

El 1978 el president del sindicat més poderós dels
Estats Units, Douglas Fraser, de la federació dels treballadors
de la indústria de l’automòbil United Auto Workers
(UAW) va condemnar els “dirigents de la comunitat empresarial”
per haver “escollit seguir en aquest país la via de la guerra de classes
(Class war) unilateral, una guerra de classes en contra de la
classe treballadora, dels aturats, dels pobres, de les
minories, dels joves i dels ancians, i fins i tot dels sectors
de les classes mitjanes de la nostra societat “. Fraser també
els va condemnar per haver “trencat i descartat el fràgil pacte no
escrit entre el món empresarial i el món del treball, que
havia existit prèviament durant el període de creixement i
progrés “en el període posterior a la Segona Guerra Mundial
conegut comunament com l’ “edat daurada” del capitalisme
(D’Estat).
El reconeixement de la realitat per part de Fraser va ser
encertat encara que tardà. La veritat és que els dirigents empresarials
i els seus associats en altres sectors de les elits dominants
estaven constantment dedicats a una sempre present
guerra de classes, que es va convertir en unilateral, només en una
direcció, quan les seves víctimes van abandonar tal lluita.
Mentre Fraser es lamentava el conflicte de classes s’anava agreujant,
i des de llavors ha anat assolint uns enormes
nivells de crueltat i salvatgisme als Estats Units que, en ser
el país més ric i poderós del món i amb major poder
hegemònic des de la Segona Guerra Mundial, s’ha convertit
en una il · lustració significativa d’una tendència global.

Durant els últims trenta anys el creixement econòmic
ha continuat-encara que no al nivell de l’ “època daurada” -, però
per a la gran majoria de la població la renda disponible ha estat
estancada mentre que la riquesa s’ha anat concentrant,
a un nivell aclaparador, en una facció de l’1 per cent
de la població, la majoria dels executius de les grans corporacions,
d’empreses financeres i d’alt risc, i els seus associats.
Aquest fenomen s’ha anat repetint d’una manera o
una altra a nivell mundial. Xina, per exemple, té una de les desigualtats
més accentuades del món.
Es parla molt, avui en dia, que pel fet que
“Estats Units estigui en declivi” hi ha un canvi en les relacions
de poder a nivell global. Això és parcialment cert, encara que
no vol dir que altres poders no puguin assumir el rol i la
supremacia que ara tenen els Estats Units.
El món s’està convertint així en un lloc més divers
en alguns aspectes, però més uniforme en altres. Però en tots
ells hi ha un canvi real de poder: hi ha un desplaçament del
poder del poble treballador de les diferents parts del món
cap a una enorme concentració de poder i riquesa. La literatura
econòmica del món empresarial i les consultories als
inversors súper rics assenyalen que el sistema mundial s’està
dividint en dos blocs: la plutocràcia, un grup molt
important, amb enormes riqueses, i la resta, en una societat
global en la qual el creixement-que en una gran part és destructiu
i està molt desaprofitat-beneficia a una minoria de
persones extraordinàriament riques, que dirigeixen el consum d’
aquests recursos. I d’altra banda existeixen els “no rics”, l’enorme
majoria, referida en ocasions com el “precariat” global, la
força laboral que viu de manera precària, entre la qual
s’inclou mil milions de persones que gairebé no arriben a sobreviure.
Aquests desenvolupaments no es deuen a lleis de la naturalesa o
lleis econòmiques o altres forces impersonals, sinó al resultat
de decisions específiques dins d’estructures institucionals
que els afavoreixen. Això continuarà, tret que aquestes
decisions i plans es reverteixin mitjançant l’acció i mobilitzacions
populars amb compromisos dedicats a programes que
abastin des remeis factibles a curt termini fins a altres
propostes a més llarg termini que qüestionin l’autoritat il · legítima
i les institucions opressives entre les quals resideix el poder.

És important, per tant, accentuar que hi ha alternatives.
Les mobilitzacions del 15M són una il · lustració inspiradora
que mostra què és el que pot i s’ha de fer per no continuar
la marxa que ens està portant a un abisme, a un món
que hauria d’horroritzar a totes les persones decents, que serà
fins i tot més opressiu que la realitat existent avui en dia.
NOAM CHOMSKY
Boston, agost 2011

Quan es parla de violència contra la dona d’una banda sovint penso que s’hauria de parlar de la violència contra les persones, potser violència domèstica, per emmarcar-ho en un context general que inclou la violència de persones contra persones, em un àmbit de relacions familiars o personals. Perquè no existeix només contra la dona: violència i maltractaments en la privacitat de la vida familiar, contra els menors, contra els vells, contra els més febles… contra homes i contra dones. De pares a fills, de fills a pares, entre membres de la parella, entre germans…discriminació, desigualtat d’oportunitats, relacions de poder, domini i submissió, personalitats desaquilibrades sense contenció; manipulació, crueltat física o/i psíquica… existeix més del que ens pensem rere la pretesa normalitat de moltes llars, portes endins. I no diferencia sexe. La poden exercir i patir tant homes com dones.  (segueix)

És una violència força silenciosa – fins que és fatal i irreversible – que  reclama atenció per poder-hi posar remei, especialment alarmant quan les víctimes són infants, nois i noïes en construcció. Però d’altra banda està absolutament justificat dedicar atenció específica a l’extremadament destructiva i mortífera violència generada per la ideologia masclista. I aquí les víctimes són principalment les dones, amb un índex de mortalitat per sobre de qualsevol altre dels maltractaments domèstics universals. No oblidem que fora de l’àmbit domèstic la principal font de violència, destrucció i mort és el bel·licisme, forma de resoldre els conflictes que alguns experts relacionen directament amb la cultura masclista. Encara que amb el mateix objectiu, en alguna casos s’ha buscat el nom més genèric com és el cas d’anomenar-ho violència de gènere, però des d’un punt de vista ideològic ressaltar l’aspecte masclista aporta una crítica directa a aspectes que van més enllà i que perduren en la nostra societat (concepció patriarcal, etc)

Demà és el dia per reflexionar-hi, (i no oblidem que les morts de dones en mans de les seves parelles o ex parelles no s’atura) en motiu de la commemoració, cada 25 de novembre, del “Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona”. El Dia Internacional contra la Violència vers les dones va ser aprovat per la Assemblea General de les Nacions Unides a la seva resolució 50/134 el 17 de desembre de 1999, i se celebra anualment cada 25 de novembre, en memòria de les germanes Mirabal.

Es fan molts actes, i a Badalona la gent de la CUP ofereix avui mateix, dijous 24 de novembre, a les 19h,30h la taula rodona “La violència masclista, avui”. Es comptarà amb la participació de 4 ponents:
– Maria Cané (Psicòloga i membre del col·lectiu Lilith)
– Rosa Bertran (Advocada i membre del col·lectiu Lilith)
– Imma Violant (Educadora social i membre del Casal Carme Claramunt)
– Vero Ramilo (Treballadora social i sexòloga)

Una taula rodona que s’albira molt interessant, i que és d’aquelles que tots voldríem poder deixar d’organitzar ben aviat. La xacra de la violència masclista és un dels indicadors de fracàs social i cultural més punyent que arrosseguem les societats.