Vaig començar-ho a pensar insistentment ahir, quan vam baixar al Refugi per veure l'exposició de diorames. I avui la carta d'una lectora publicada al líniabadalona queixant-se de TUSGSAL m'ha tornat a reiterar el mateix pensament. Amb en Lluís al cap - i al cor - inevitable aquell tòpic: si aixequés el cap! (si ho sabés, com es disgustaria i s'enfadaria!) Tant que ens va costar aconseguir-ho, i tant contents que ens sentíem del triomf...però no, no vam guanyar-ho. En realitat ens van enganyar! (segueix)
La Sala d'Exposicions El Refugi torna a ser inaccessible, perquè
aquella solució aplicada - fer un túnel per connectar-la a l'ascensor de
l'ajuntament amb el compromís d'obrir-lo per permetre-hi l'accés també
els festius- es torna inútil quan l'Ajuntament està tancat. No hauria de
ser-ho - de fet al principi no ho era - ja que existeixen guàrdies de
guàrdia, però es veu que ja no està previst que garanteixin l'accés a la
sala en el mateix horari que aquesta està oberta al públic general.
Increïble! Una forma subtil d'enganyar, de fer menys visible la flagrant
discriminació contra les persones amb mobilitat reduïda. Aparentment la
sala és accessible, cobreix l'expedient, però en realitat no ho és,
barra el pas impunement a qui no pot baixar i pujar escales. Passa massa
sovint això de l'engany en temes d'accessibilitat, en parlava fa un
temps a a primer cop d'ull pot semblar que no hi ha barreres.
És exactament el mateix engany que patim amb les rampes de TUSGASAL,
en teoria els vehicles en disposen i per tant són adaptats, compleixen
normativa. Però a l'hora de la veritat no funcionen i no garanteixen el
dret a la mobilitat. Ho sabem i ho patim per experiència pròpia, i avui
en parla la Paula Tejero a la seva carta TUSGSAL INSENSIBLE.
Aquesta companyia es gasta els diners en nous autobusos i amb millors garanties. Però de què els serveix si cada dos per tres no els funciona la rampa?
Si tant demostren amb un adhesiu enganxat d'una persona discapacitada física en cada vehicle, per què no revisen totes les rampes a primera hora del dia abans d'efectuar el servei?
Us explicaré dos casos. Un de la meva amiga Mayte i altre que és personal.
1 - La meva amiga té molts problemes quan necessita pujar a l'autobús (a qualsevol vehicle). S'ha trobat en el mateix autobús que no funcionava la rampa i el mateix xofer del mateix vehicle que fins i tot la discriminava per insistir que resolgui el problema de la rampa perquè pugui accedir. Aquesta persona tancava la porta i deixava a la Mayte al carrer, això gairebé sempre.
Un altre cas que va succeir va ser que un altre autobús, en una altra parada, tampoc li funcionava la rampa. Què va fer Mayte? Es va posar davant l'autobús per impedir la marxa. Què va passar després? Endevinin ... Li va dir el conductor que la rampa ja funciona. Què us sembla?
2 - El meu cas és semblant. També m'he trobat amb autobusos que la rampa no els funciona i he tingut la santa paciència de esperar perquè arribés el següent. Però el cas és bastant més gran. Recordo molt bé que vaig estar esperant la línia B30 a la parada del polígon de Can Ribó, va venir el primer i em va dir el conductor: --- no funciona la rampa, ha d'esperar al següent. Llavors vaig haver de fer-ho, i quan va venir el proper, va ocórrer el mateix i vaig haver de esperar al tercer autobús.
Sr Casquete, no pensi només en el seu negoci, pensi en els que pateixen diversitat funcional.
mariadolors |
dissabte, 8 de gener de 2011 | 15:06h
Recordo al principi de la campanya deixem de ser invisibles -parlo del 2002, aviat farà 10 anys! - ens vam posar molt forts en el tema dels autobusos, féiem accions directes amb la premsa seguint els nostres passos per fer crònica de la realitat - llavors no tots els vehicles estaven dotats de rampa - i vam fer una excursió a TUSGSAL - una bona colla de cadires - i ens vam reunir amb el Sr. Casquete i altres càrrecs de l'empresa. Potser caldrà tornar a fer accions de pressió directa, fer conèixer aquesta vulneració de drets, convocar als poítics per exigir respostes concretes... Si no lluitem nosaltres ningú ho farà, cal fer-se visible de debò, ser al carrer, a les parades, als Plens Municipals, i protestar per reclamar drets bàsics, com el de la mobillitat. Sense creure en promeses falses que només fan per aturar mobilitzacions!
Efectivament, amiga M.Dolors. Al REFUGI només podem accedir les persones actives i nosaltres quan ho ordeni l'ajuntament. Podrien instal.lar un ascensor a la part davantera de les escales que es troben a poca distància del carrer del Mar (on abans hi havia un quiosc). D'aquesta manera podrien accedir les que van en cadira de rodes, les persones amb mobilitat reduïda i la gent gran. Els altres només hauran de baixar i pujar les escales. Això no ho pot solucionar l'ajuntament?
mariadolors |
dissabte, 8 de gener de 2011 | 15:48h
És que ho ha de solucionar per força! En el seu moment van escollir la solució menys difícil, malgrat van haver de fer el túnel: així no calia perdre més espai per un nou ascensor ni resoldre alguns problemes tècnics, no vèiem clar el tema de la coordinació d'horaris ni el de la informació a l'usuari (com ho sap la gent que l'entrada accessible a EL Refugi és per l'edifici de ajuntament?) però tot tenia solució organitzativa. L'ajuntament no pot ara desaprofitar aquelles obres (el túnel) i mantenir la sala inaccessible, és absurd. I immoral.
Fa aproximadament un any que mitjantçant varies fotografies testimonials vàrem reclamar al consistori que es reformés el pas sobterrani del barri Manresà. L'Ajuntament no va donar importància, perquè ells no van en cadira de rodes.
Pel setembre de l'any passat van venir a l'associació tots el grups municipals per comentar principalment el tema dels taxis porta a porta i d'altres temes per resoldre. Vaig comentar al socialista senyor Serrano que la Rambla està perfecta i accessible per tothom; però els passos sobterranis no són accessibles i ans va malament anar al final de carrer del Mar per travessar i anar pel passeig marítim; i per no perdre temps seria millor que tots els passos subterranis al costat de la Rambla siguin accessibles per a tots. La resposta va ser, que això no ho podem solventar, perquè pertany a la RENFE o ADIF.
Si ells estiguessin en el nostre lloc, segur que donarien la solució. Però, és clar, ells no van en cadira i poden accedir en qualsevol lloc. Nosaltres no som res al costat d'ells.
mariadolors |
dissabte, 8 de gener de 2011 | 15:53h
Crec que en aquest tema ja s'ha vist que no hi ha voluntat i cal anar a trobar totes les forces polítiques i socials. En el seu moment vam aconseguir canviar el curs de les obres del C/Mar, i ara com ara és l'únic de tot el nostre litoral que compleix normativa...si no haguéssim actuat llavors no en tindríem cap!. Ara les rampes del Manresà fa una pila d'anys que s'han fet noves i malament - pel paviment - i l'ajunatemnt no ha contestat cap de els meves instàncies al respecte, ni dóna resposta a l'Associació de Veïns, ni a ningú. Potser caldrà agafar un dia ciment i posar-nos mans a l'obra, i entre una colla fer nosaltres l'encimentada al paviment per fer-lo accessible...hi falten altres coses, però. Seria una bona acció de denúncia i efectiva... caldrà valorar-ho!
Hola Maria Dolors, gràcies per convidarnos al teu bloc. Malauradament
encara seguim èssent invisibles, com bé dius. El problema amb que es
troben la Paula i el xicot que acompanya i que va en cadira de rodes, és
el pa de cada dia per la gent que anem en cadira i fem ús dels
autobusos de l'empresa Tucgsal. Ens queixem sovint desde la plataforma
però ningú es preocupa de posar-hi solució. Una salutació i molt bon any! Núria
mariadolors |
dissabte, 8 de gener de 2011 | 14:59h
Però hi ha un consell de mobilitat, no? Què hi diuen? I la Federació d'Associacions de Veïns? No es pot estar de braços plegats davant la vulneració de drets ciutadans. La mobilitat és un tema fonamental!
mariadolors |
dissabte, 8 de gener de 2011 | 14:56h
Crec que a Badalona, a Tarragona i arreu cal no defallir en l'ús del transport públic i malgrat el risc, seguir-hi anant, i queixant-nos, doncs si ens fem invisibles la societat ignora el problema, s'oblida que hi som. Si hi som i ens fem molt pesats, llavors és més fàcil que la insistència porti a aconseguir el que no és ni més ni menys que UN DRET CIUTADÀ!!!!. Gràcies pel teu comentari!
Sergi Alern| Adreça electrònica |
divendres, 21 de gener de 2011 | 21:23h
Suposo que tots reconeixereu el meu cognom. Avui precisament recordava una de les grans obres del meu pare que va ser aquesta lluita constant contra la vulneració dels drets de les persones amb discapacitat. Com molt encertadament comenta la Dolors potser la cosa passa per tornar a apretar fort. Ja sabem que els canals oficials són de lenta resposta, suposant que es rebi. Estic segur que de cada 10 cartes que el meu pare enviaba li responien mitja.
Jo per desgràcia mai vaig parar tota l'atenció que hauria a la feina que feia, però si que crec que la manera és la presió i la organització. Cartes als mitjans de comunicació, manifestacions, comunicats, cartes als organismes oficials, instàncies a les autoritats...
la lluita és llarga i feixuga i sempre quedarà massa feina per fer...
Vaig començar-ho a pensar insistentment ahir, quan vam baixar al Refugi per veure l'exposició de diorames. I avui la carta d'una lectora publicada al líniabadalona queixant-se de TUSGSAL m'ha tornat a reiterar el mateix pensament. Amb en Lluís al cap - i al cor - inevitable aquell tòpic: si aixequés el cap! (si ho sabés, com es disgustaria i s'enfadaria!) Tant que ens va costar aconseguir-ho, i tant contents que ens sentíem del triomf...però no, no vam guanyar-ho. En realitat ens van enganyar! (segueix)
Si tant demostren amb un adhesiu enganxat d'una persona discapacitada física en cada vehicle, per què no revisen totes les rampes a primera hora del dia abans d'efectuar el servei?
Us explicaré dos casos. Un de la meva amiga Mayte i altre que és personal.
1 - La meva amiga té molts problemes quan necessita pujar a l'autobús (a qualsevol vehicle). S'ha trobat en el mateix autobús que no funcionava la rampa i el mateix xofer del mateix vehicle que fins i tot la discriminava per insistir que resolgui el problema de la rampa perquè pugui accedir. Aquesta persona tancava la porta i deixava a la Mayte al carrer, això gairebé sempre.
Un altre cas que va succeir va ser que un altre autobús, en una altra parada, tampoc li funcionava la rampa. Què va fer Mayte? Es va posar davant l'autobús per impedir la marxa. Què va passar després? Endevinin ... Li va dir el conductor que la rampa ja funciona. Què us sembla?
2 - El meu cas és semblant. També m'he trobat amb autobusos que la rampa no els funciona i he tingut la santa paciència de esperar perquè arribés el següent. Però el cas és bastant més gran. Recordo molt bé que vaig estar esperant la línia B30 a la parada del polígon de Can Ribó, va venir el primer i em va dir el conductor: --- no funciona la rampa, ha d'esperar al següent. Llavors vaig haver de fer-ho, i quan va venir el proper, va ocórrer el mateix i vaig haver de esperar al tercer autobús.
Sr Casquete, no pensi només en el seu negoci, pensi en els que pateixen diversitat funcional.
Al REFUGI només podem accedir les persones actives i nosaltres quan ho ordeni l'ajuntament. Podrien instal.lar un ascensor a la part davantera de les escales que es troben a poca distància del carrer del Mar (on abans hi havia un quiosc). D'aquesta manera podrien accedir les que van en cadira de rodes, les persones amb mobilitat reduïda i la gent gran. Els altres només hauran de baixar i pujar les escales. Això no ho pot solucionar l'ajuntament?
Pel setembre de l'any passat van venir a l'associació tots el grups municipals per comentar principalment el tema dels taxis porta a porta i d'altres temes per resoldre. Vaig comentar al socialista senyor Serrano que la Rambla està perfecta i accessible per tothom; però els passos sobterranis no són accessibles i ans va malament anar al final de carrer del Mar per travessar i anar pel passeig marítim; i per no perdre temps seria millor que tots els passos subterranis al costat de la Rambla siguin accessibles per a tots. La resposta va ser, que això no ho podem solventar, perquè pertany a la RENFE o ADIF.
Si ells estiguessin en el nostre lloc, segur que donarien la solució. Però, és clar, ells no van en cadira i poden accedir en qualsevol lloc. Nosaltres no som res al costat d'ells.
encara seguim èssent invisibles, com bé dius. El problema amb que es
troben la Paula i el xicot que acompanya i que va en cadira de rodes, és
el pa de cada dia per la gent que anem en cadira i fem ús dels
autobusos de l'empresa Tucgsal. Ens queixem sovint desde la plataforma
però ningú es preocupa de posar-hi solució.
Una salutació i molt bon any! Núria
Jo per desgràcia mai vaig parar tota l'atenció que hauria a la feina que feia, però si que crec que la manera és la presió i la organització. Cartes als mitjans de comunicació, manifestacions, comunicats, cartes als organismes oficials, instàncies a les autoritats...
la lluita és llarga i feixuga i sempre quedarà massa feina per fer...