La pluja tant menuda encara deixa amb set la terra que no és a temps de fregar-se els clivells que la martiritzen, que s’obstinen a convertir-la en ermàs mineral incapaç de salivar. Ho observa amb atenció ferrenya qui es delita llegint tankes de més de cent mil anys, com aquesta de Bisbe Henjō, Yoshimine Munesada:
Ens hem de fer lloc en el silenci i mirar qui mira el que el fa fruir, escoltar qui escolta allò que l’apaivaga, percebre nítidament la fugida lenta del moix que no aixeca ni mica de fressa, no perdre detall als pensaments profunds de la falguera, deixar entrar en els somnis qui vulguem perquè en
es ret la llum a la pua d’aigua perquè callin els ulls mentre la tinta es fa mur i es constitueix la llum freda que deixarem en herència a qui entén el silenci sense cap renou per companyia sal a l’alba tirarà la flor que fuig per desfer les cadenes d’or i escriure amb els
L’aire escampa arreu l’olor penetrant de mort palestina i el plany agònic i inaccessible d’un infant de mesos sota la runa emplomada -que es torna penyal- de qualsevol llar de Khan Yunis La criatura ha mort sense conèixer encara la paraula però bé que ha estat a temps de sentir el més pregon dolor: el
quan el rellotge de la vila toca les dotze del migdia el rupit compareix puntual per assegurar-se que la claror no reclama cap paraula en mostrar el buit on no hi fa peu la vida
déu sap que no existim que som pura quimera fruit de ventres de marbre amb el cor estranyat i esmaperdut glatint per Alps desconeguts
res i tot es belluga per poder dir que tot i res fa part del somni de la fosca que no vol ser mirada de la nit
no ens dèiem res quan calia ser expansius aleshores tot era gris i secret i la paraula no feia estada enlloc ho fiàvem tot a la vida dels altres a imaginar-nos com érem i seríem i al seu refugi callàvem i moríem
quan recordes sempre t’enganyes fas anar l’aigua de la vida que ja no és cap al molí de sang que sols has desitjat
ballem al so dels gargalls que ens escupen els sicaris de l’odi i de la discòrdia talment com si fossin bales mes de la dansa en farem trinxeres i parapets que defensaran els nostres mots de sempre irreductibles s’imposaran les paraules que diem per dir qui som als alarits dels qui ens volen fer callar
cap terra no es promesa ni venal la bellesa ai, si el cor fos d’acer no el fondria el diner
la pols conforma fils i d’ells es fa l’estopa que tancarà la boca convertida en ferida que mai no cicatritza
viure de contar somnis per tal que la rancúnia no es faci seus els dies ni s’hagin d’oferir els oblits a la vida omplir les mans de peixos i com el blat sembrar-los a la terra llaurada perquè fruiti el coral descobrir la llum més diàfana en els llibres per seguir les camades que saben
sobre el tauler d’escacs, sense peces per amotinar-se, els colors que s’escampen amb la llum somorta, el capvespre que no vol ser nit i la veu que espera el frec d’un mot
la boca, el fusell i la paraula la bala perduda que es ret als peus de qui ha armat i ordenat la matança