EBRI DE NÚVOLS
Ebri de tu el dia calla i es dóna al crit del vent que glaça T’escrivies descrivint l’èxode dels núvols Ets terra en mans del precipici d’ones i de foc
Ebri de tu el dia calla i es dóna al crit del vent que glaça T’escrivies descrivint l’èxode dels núvols Ets terra en mans del precipici d’ones i de foc
També pateixen les pedres quan gemega la llum en veure com els àcars envaeixen les pells exposades al tedi o quan s’asfalten les besades que no s’encarnen. I encara més quan els ganivets abandonats a la mar per l’opulència dels sàtrapes reclamen nàufrags.
aigua, guerra, memòria fugir és peremptori la ira en l’illa dels justos l’amor mort del silenci tomba de sacrificis tacte de cec que encega llavis de papallona els braços de la terra sepulcres protectors de vides assetjades la mà del temps que escriu germania en mar groga
ones que passen el forrellat miralls que enganxen un dolor entre carn i ungla contra les reixes grogues i els rostres sense espill en un indret cerclat per la solitud que clou tots els panorames dels habitants del fang que volen fer viure les ombres
La pedra neix com els arbres s’escampa com la malesa i es fa amunt sens garantir-te el cel buit que sempre espera. Els vianants tenen pressa segueixen la instrucció que mana no deturar-se per ningú que ho sol•liciti. El fanal del marginaire recorda Lili Marleen i el temps de la Dietrich que presideix els seus
El formigó no pot fer callar els morts sobre els que hem edificat els memorials de la concòrdia. De les tragèdies n’hem fet comerç i comèdia per perpetuar el poder implacable del diner que tant necessitam per fer callar les dignitats que sacsegen cementiris i conselleries. Les memòries llustren les calaveres que tant constrenyen el
Ella dorm confiada sobre una mar de núvols volant cap a Berlín on hi té qui l’espera. És massa jove encara per fer-se una idea de què és capaç la vida quan viu sense pauta.
On són l’escoda i els seus cops que cantaven la set del poble que ara llangueix anèmic lluny de la rebel·lia? Qui custodia els verducs que serraven dents i maresos, i els arpiots i els forques que forjaven revoltes? El cel no brama ni s’estremeix la terra davant qui calla els greuges i els oprobis
Brama la terra mentre l’amor atia el foc de l’enemic i afua les bèsties als cappares més adrets de la comuna. Tremeix la terra i la vida pedra anul·la la voluntat de qui fuig de les batusses de junyir-se a ulls misericordiosos. Si la sang desconfia de l’alba és perquè la vida sempre viatja tota
Obres qualsevol llibre dels que estimes, dels que t’has tatuat al sentiment, o et dónes a qualsevol de les músiques que et desballesten totes les supèrbies i de tu només en queda una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals val la pena comprometre la configuració d’un alè. I és
Les paraules són tan entremaliades com entenimentades. I feineres. I belles. I vividores. L’univers de l’home-en-pell-emparaulada condensat en un mot planeta que entendreix la galàxia
Pot semblar que la nit es resisteix a l’alba però no és així: la desitja. Almenys en les ciutats que portem a dins, les que s’obren a tota mena de prodigis. Les ciutats que fugen del ferro i s’encavorquen per resistir millor la idiòcia i la pluja àcida que forma incontinentment. Ciutats amb carrers que
Sostre d’estrelles que entotsola i no arrecera. Ciutats cremades a l’alba roja que canta la cremor de la derrota.
No hi pengen llums del sostre. En el seu lloc, teranyines en sacrifici i d’edat imprecisa retenen les històries inacabades que pampalluguegen com els diamants tocats per la llum més interessada. Raja pols, de la font dels anys, si és que la vida és semblant a l’aigua de boca. I en terra, un bosc de
Dir la mel que regalima dels llibres que redimeixen, dels somriures que es revolten dels somnis que es fan senyera. Dir els ulls de les pensades que espanten la tirania i desactiven les mines antimots i antibesades. Dir el poema de Cohen que es converteix en tenalla per retenir l’estimera d’un cos nu i declinable.