Pot semblar que la nit es resisteix a l’alba
però no és així: la desitja.
Almenys en les ciutats que portem a dins,
les que s’obren a tota mena de prodigis.
Les ciutats que fugen del ferro i s’encavorquen
per resistir millor la idiòcia i la pluja àcida
que forma incontinentment.
Ciutats amb carrers que secretegen
amb les paraules més perdulàries
i els silencis que aquieten les volades
dels coloms i les converses de taverna.
Acuita l’alba i els cims s’encimbellen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!