Blocs de VilaWeb

Tenia pensat escriure sobre l’estada que farem els pròxims mesos, la família, a la caseta. Tenia pensat esmentar que hi hauria una inauguració amb alguna sorpresa, coincidint amb els 25 anys de casats que celebren els pares el pròxim 23 de juliol. Tenia pensat contar per què hem decidit anomenar-la “Vila Pipo” (calen explicacions realment?). Però, en lloc d’això, òbric el correu i, entre els missatges sobre avisos del féisbuc, sobre algunes novetats editorials, sobre la premsa i sobre etcèteres, em trobe un que resa les paraules del títol: “Premis Bancaixa – Universitat de València d’Escriptura de Creació 2011”. Serà per a informar-nos als participants quin dia és l’entrega i qui són els guanyadors, pense, però sense passar-se’m pel cap ni un moment que potser el meu nom hi siga. Per a sort i alegria meua, m’equivoque; sí que isc entre les set categories que hi havia! L’hora del Paradís ha agradat al jurat, la qual cosa té molt més valor si sabem alguns dels noms que també s’hi han presentat i que perfectament hagueren pogut ser-ne vencedors. Tal vegada estiga omplint aquesta entrada de tòpics i típics, però mai m’havia passat, en un premi com aquest. 

Diuen que ho publicaran. Doble alegria, ja que el somni de tot aspirant a escriptor -que no escriptor- és veure la seua obra (encara que aquesta no arribe a les 20 pàgines) editada. L’hora del Paradís va nàixer com una mena d’homenatge a l’home que li dóna nom a aquest bloc; la retrobada al Paradís d’una parella que sempre s’han estimat i que sé del tot segur que, allà on estiguen, s’estimaran infinitament, així com a tota la seua descendència, que s’han quedat a la terra, recordant-los, enyorant-los i, sobretot, volent-los. Moltes gràcies a totes les persones que m’heu encoratjat, que heu tingut la paciència de llegir-vos el text per a donar-me la vostra opinió i aconsellar-me què canviaríeu i què no, que em vau fer costat -amb qualsevol servici de missatgeria o en persona- en un moment tan dolorós com aquell. I moltes gràcies als pares, però, també -com no?- als iaios, que m’han sabut guiar des de casa i ara des del Paradís. Sense ells (els nostres majors), no ho oblidem, no seríem ningú. Moltes, moltes, moltes gràcies!

I, ara, toca seguir caminant, seguir aprenent dels mestres, seguir llegint i rellegint, seguir provant amb l’escriptura, seguir amb la il·lusió i les ganes de sempre. Açò és un passet més de motivació cap al desig d’aferrar-se al somni, però encara queda molta senda per recórrer, moltes hòsties per pegar-se i molta feina per fer. Gràcies a tots!