marginàlies

La parella sortí a les Rambles després d’haver esmorzat, cap a les onze d’un matí de diumenge radiant de llum però refredat. Ja hi havia gent per tot, és clar. Ella s’entreté a mirar com algunes estàtues humanes es preparen per una llarga sessió d’exhibició. Les primeres ja han fet calaix. Queda bocabadada davant la creativitat i l’efectisme de moltes i en vol fer partícip, d’aquella cosa tan vistosa, el seu home, que es limita a somriure. No llança cap moneda a cap perquè canviïn de postura, però s’està davant la del cotxe d’època amb xofer per veure si algú –tan encuriosit com ella i amb algun cèntim donador- paga a voluntat un canvi postural. En veure que ningú no s’anima, i encara menys el seu parell, tira endavant murmurant renecs.

No tenen rumb fix: han sortit a fer una volta abans d’anar a dinar d’algun arròs a la Barceloneta. Això
sí, ella voldria passar pel Portal de l’Àngel per mercadejar sabates, avui que, tot i ser festiu, els comerços tenen obert. I en ser a la plaça de Catalunya veuen un embalum a la vorera que tot d’una els fa pensar en una altra estàtua humana.

Ella, inconscientment, estreny el braç d’ell perquè acceleri el pas. En ser a poca distància s’adonen que no és un artista de carrer: és una dona que capta. Si fa no fa, però, segueix el mateix ritual: agenollada, sense dir res, i sota el cap tapat i la cara que insinua derrotada, una panereta de vímet per
recollir les almoines. No diu res, però s’agita lleument i espasmòdica. Ara és ell qui li llença la xavalla que es troba a les butxaques. “Moltes gràcies”, li diu una veu entretallada i empegueïda. No li contesten.

A cinquanta metres veuen una altra captaire, asseguda en una cadira de rodes, que parla amb una
dona. La captaire mostra les cicatrius de l’amputació de les dues cames per cridar la compassió. En passar-hi per davant, sent com la dona amb qui parla li diu que li deixa un poc de menjar i que demà tornarà amb més recapte. “Gracias, guapa” ve a ser el canvi postural que faria una estàtua humana en sentir caure una moneda.

Ja dins el Portal de l’Àngel, ella entra a una sabateria a veure si troba el calçat que cerca i ell l’espera a fora. Just a davant, un home gran toca una guitarra elèctrica seguint partitures. L’estoig de l’instrument serveix de panera. N’hi ha poques, de monedes, però el músic no es deixa vèncer per la fredor matinera. Ella surt sense haver trobat el que cerca. Ell li somriu. El riu de gent se’n du les pensades.

En acabar de sentir la guitarra elèctrica, comencen a arribar els sons de la quena i altres instruments de vent andins. Com a qualsevol altra banda de món, comenta ell. Sí, per tot els carrers almoinen, li respon ella mentre compra una participació de la rifa de Nadal.