marginàlies

Què són aquests crits? D’on ve tanta lulea? Que calli l’al·lotada, que el cap em rebentarà. Davallau, per favor, i foteu-los dos crits perquè se’n vagin, per l’amor de Déu, que ni curar al llit les maldecapades puc! Si en Nasi fos aquí ja ho hauria resolt. Amb un xit els faria fugir. Bo era ell, per fer-se respectar sense aixecar ni la veu ni la mà. I si em veiés així d’alisa, ell que sempre em sortia a camí … Em duia així, cor què vols, cor què desitges, sense deixar-me tocar en terra. I ara què, rei meu?  Què se n’ha fet de tu i que se’n fa de mi? Tu, a liorna, mort i sepultat, i jo amb el cap ple de perdigons. Recordes quan fèiem net els barrals, que per descrostar el baixos del suc hi posàvem aigua calenta i una grapadeta de bolles de plom, i els sacsàvem de valent una bona estona? Idò així tenc jo el cap, ben sacsat i ple de perdigons que me’l reblaneixen, que me’l maten, rei meu.
Feis-me el favor de fer callar l’al·loteria! Altre lloc no tenen per espassar-se els nirvis? T’agradaven poc, aquestes quadrilles, com les deies, t’incomodaven. I manco encara quan veies passar les botelles de litre de cervesa de mà en mà. I els cigarros de marihuana… Però allò que més t’enrabiava era veure com es
rebolcaven elles amb ells, sense ni un bri de delicadesa, talment animals, i tan joves! Te’n recordes aquell capvespre de fa tres anys, que trobàrem d’aquella manera aquells dos mocosos en el buit de l’escala de la finca? Quina pena, Déu meu! Aquella al·loteta no devia tenir més de tretze anys, bragues en mà, eixancada damunt aquell estrúmbol amb els calçons damunt els genolls… Quina pena i quina peguera! Em pensava que tindries un baticor. No te’n donares compte, però a l’ull dret et sortí una fúria de sang. I encara sort que amb la gaietada que envergares a l’arrambador de l’escala els espantares de veres i només tingueren temps de donar-ho a les cames tal com anaven, que jo només tenia por que et fessin front i acabassis amb una ganivetada, que sents a dir de tot. Però després, asserenat a la teva butaca, mirant al penyal, somreies
amb aquella murrieria teva que feia voltar campanes, i com si volguessis disculpar els marrecs. Murmuraves que n’havies fet un gra massa; que els havies tractats com si fossin cans. Que, tanmateix,  la juguera té aquestes coses. I jo t’hagués inflat les galtes a pessigades. Ara el poca-vergonya eres tu, on s’havia vist mai! Tenies això, que no et cansaves de cercar caps, de mirar-ho tot de per tot. I ara no et puc
prendre el mirar. Per això d’aquest magí meu atribolat ja no en surten papallones, com em deies; en surten perdigons ensutjats.