Els cavallets han obert però per fer net, no per colcar-hi. En aquella hora matinera els seus clients són a l’escola, a quatre passes del parc que acull l’atracció. En Lluc, l’amo, a punt de jubilar, fa el repàs preceptiu de cada dia. A banda de treure llustre a totes les peces, canvia algunes bombetes
Ai, Bernat, no tens remei, remugava el ca, en Lenín, dotze anys, negre com la pega, desclassat, fermat –és un dir: una baga testimonial fa les funcions de fermall- a la farola de davant el Bar Nessuno. En Bernat farà els setanta-cinc dilluns que ve i en fa molts que està maridat amb la seca,
Nas per nas, drets davant la balconada que s’obre a l’avinguda i amb tota la sang als ulls, Ell i Ella s’escridassen i es dediquen insults de distints calibre. No hi ha temps ni espai per al parpelleig. El nadó, sopat i net, dorm en el bres, damunt el sofà, esguardat de prop pel ca,
Ja no ha estat a temps de poder escollir un seient de finestra. El temps li basta, sempre, però de vegades uns comptes fa l’ase i altres el traginer, i no guanya per ensurts. Ara, per un d’aquests excessos atrevits de confiança, li ha anat d’un pèl no trobar-se amb el vol tancat. Ha de
Farà noranta anys el mes que ve i cada dia, a punta de sol, se’l veu prendre la camada que mena al bosc. Hi va a cercar records conservats en ambre, com els trilobits. Sap millor que ningú que l’edat depreda la memòria, que s’escola pels intersticis de les vivències retingudes i ho fa tot
Es tornà a despertar amb la vella melodia de l’ocarina enganxada a la peresa. Aquell primer de març, París clarejava amb una gelor trepanant. Es rentava la cara cantant per ell la cançó terrosa que, com cada pic que el despertava, el retornava amb tots els estris de baixista a la vila que deixà a
La parella sortí a les Rambles després d’haver esmorzat, cap a les onze d’un matí de diumenge radiant de llum però refredat. Ja hi havia gent per tot, és clar. Ella s’entreté a mirar com algunes estàtues humanes es preparen per una llarga sessió d’exhibició. Les primeres ja han fet calaix. Queda bocabadada davant la
Què són aquests crits? D’on ve tanta lulea? Que calli l’al·lotada, que el cap em rebentarà. Davallau, per favor, i foteu-los dos crits perquè se’n vagin, per l’amor de Déu, que ni curar al llit les maldecapades puc! Si en Nasi fos aquí ja ho hauria resolt. Amb un xit els faria fugir. Bo era
Hi feia bon estar a Ses Lleonardes. Hi anaren de bon matí, abans que les roques es convertissin en estenedors grollers de gent en multitud, renous, tovalloles tan enormes com estridents, para-sols de propaganda, bosses estibades de no se sap què, geleres portàtils amb aigua i cervesa, xancletes aperduades, síndries per refrescar, tauletes per fer
L’amo en Pere frega la setantena d’anys i té una finqueta a muntanya on hi fa aus de corral i ovelles per passar gust i l’estona. I per afegir quatre cèntims a una pensió de ca magre, diu, perquè gaudeix d’un retir miserable de pagès. Des que enviudà fa set anys, amb els fills casats,