Josep Nadal

     M?he pres uns dies de marge abans d?escriure aquest article sobre el resultat de les eleccions, per què no m?agrada opinar de coses importants sense haver-li pegat abans algunes voltes. De tota manera, passats tots aquestos dies arribe al mateix punt que la nit de les eleccions: els resultats són tan desconcertants com previsibles.

     Desconcertants per què ens havíem fet a la idea de què ara hi havia més gent farta del PP que mai i previsibles per què és evident que la correlació de forces és de 10 a 1, des d?aquest punt de vista no estaria mal recordar que amb el 90% del mitjans al seu favor han aconseguit poc més del 50%.

     Doncs això tenim el País que tenim i és evident que el PP arrasa per què la seua ideologia arrasa socialment, l?esquerra fa temps que s?ha quedat al sofà i el fet que es presenten unes sigles a les eleccions no vols dir que l?esquerra valenciana realment tinga capacitat de res.

    Per un costat tenim que els partits polítics funcionen exactament igual que als anys 80 sense haver previst mecanismes de participació popular i d?obertura social, de vegades són poca cosa més que una gent que envia comunicats de premsa, i cada quatre anys ens demanen el vot. Si a tot açò li sumem les seues contradiccions històriques entre el que diuen i el que fan, difícilment es pot articular al seu voltant suficient il·lusió per fer possible el canvi. És paradigmàtic el comportament que han tingut els partits d?esquerres amb el Compromís alguns no n?han volgut saber res i només volien que reforçar la seua paraeta, els que en formen part han amagat la marca tot el que han pogut, a vore si amb un poc de sort no els votava ningú. Fins i tot un dirigent d?EU- Verds a la Marina Alta en un atac sobtat de sectarisme va arribar a demanar a la gent que no votara al Compromís. Amb aquestos antecedents era difícil treure un bon resultat.

    Per l?altre costat  els moviments socials no hem sabut anar més enllà de la reacció davant fets quasi-consumats, i ens hem limitat a respondre als seus atacs sense ser capaços de donar alternatives. El fet que en cada comarca del País hi hagen nuclis de gent activa combatent les polítiques del PP i per extensió del capitalisme, no vol dir necessariament que hi haja un moviment capacitat per guanyar, de fet ens limitem a resistir com podem i poca cosa més.

   Els propers mesos seran molt importants i esperem que aquesta catarsi aprofite d?alguna cosa, no ho tinc gens clar, la gent és molt còmoda i el més fàcil per als conscienciats de la situació és l?exili interior o l?eterna fugida nord enllà. Però com em deia un amic pel messenger, abandonar ara es molt pitjor que votar-li al PP, doncs això, no sigueu mitges merdes i no abandoneu, i si encara no us havíeu decidit a lluitar pel país, este serà un dels millors moments de la vostra vida per començar a fer-ho.

    Necessitarem molta reflexió, molt de treball, necessitarem redoblar esforços en tots els fronts i que entre molta gent nova, per donar idees noves i ser-ne molts més. Algú podria pensar que amb els resultats a la mà, estos del PP són invencibles, jo pense que no, simplement és que estem fent les coses mal des de fa molts anys, quan abans comencem a fer-les bé, abans ens traurem aquestes rates de damunt.

 Lluitar, crear, construir poder popular.

Ànims.

Aquest és el darrer dels articles de reflexió política que m?havia proposat d?escriure amb motiu de les eleccions d?aquest 27 de maig, espere que a partir del diuemge poder escriure d?altres coses que no siguen estrictament  política de partits. Ara  però, parlaré sobre  les eleccions a Pego.

Fa quatre anys vaig recolzar a mort la llista del Bloc de Pego per a treure de l?Ajuntament al gran dictador Carlos Pascual i als seus sicaris,  vaig recolzar la formació d?un tripartit que per només un regidor de diferència portara un nou govern a Pego, sabíem que les coses serien difícils, però innocents de nosaltres pensàvem que amb diàleg i participació ciutadana es podrien resoldre les diferències entre els tres partits que van formar pacte.

Tot això no va ser possible i en quan va eixir el tema del Pego Golf, els polítics van mirar cap un altre costat i van deixar al Eduardo Siscar, Regidor d?urbanisme fer de les seues.

Algú podria pensar que faig este article per demanar l?abstenció, però res més lluny de la realitat, faig l?article per a què aneu a votar, per a què tota la gent de Pego que creu en la democràcia particpativa i que un altre Pego és possible aneu a votar i voteu al Bloc.

M?explique:  En aquestos 4 anys han passat moltes coses, i alguns hem muntat manis, hem presentat un miler d?al·legacions i ens hem enfrontat cara a cara amb els especuladors. Amb tot això ens hem anat allunyant cada volta més dels partits del govern, entre ells el Bloc. De fet vaig asssistr a una serie de reunions junt amb altres 15 persones del poble per muntar una llista d?esquerres alternativa a Pego, però finalment vam decidir que era millor continuar treballant en els moviments socials i presionar els partits des de fora.

Ara els partits que es presenten són quatre Bloc, Psoe, Ciutadans de Pego (amb l?actual Alcalde Carmelo Ortola) i PP (amb la dona de Carlos Pacual i especuladors com Eduardo Siscar).

Val que la política és una merda i tot això, però pense que quedar-nos a casa afavoreix al PP i als especuladors, que ja tenen un nou PGOU fet segons els seus interessos i sense cap atisbe de participació popular. S?han repartit el pastís entre quatre i van pel carrer fent plorar a la gent més major amb el rotllo de què Barret està al talego. Si guanyen entraran com a gossos rabiosos a l?ajuntament i tornarem a allò de Barretros contra anti-Barreteros sense possibilitat de parlar de democràcia participativa i urbanisme sostenible.

Demane el vot per al Bloc per a què passem pàgina, per a què puguem posar damunt de la taula altres temes que no siguen sempre lo roïn que és Barret.

Algú pot pensar que demane el vot per al Bloc per una qúestió d?amistat personal, però no és així. Si ho faig és per què pense que el Bloc són els meus enemics preferits, el partit que desitge que tinga el màxim poder possible per a després apretar-los fort des dels moviments socials i evitar que els especuladors continuen destrossant-ho tot. Des d?aquesta perspectiva la posada en marxa de l?Agenda Local XXI que aquest partit ha tirat avant, és una bona manera per tal d?informar-nos, informar i després si cal, fer evident les contradiccions del sistema.

No votaré al Bloc amb la mateixa il·lusió que ho vaig fer fa quatre anys, però si amb la fermesa que el meu vot compte per aturar als feixistes i als especuladors. Ho faré amb la tranquilitat de saber que a pesar de les errades, és l?únic partit que ha tingut les nostres propostes en consideració, mentre els altres s?han rigut de nosaltres o senzillament ens han tractat de terroristes.

L?extrema dreta de Pego juga el  que potser el seu últim combat el diuemenge. A per ells.

 (per favor copieu aquest article i envieu-lo a tots els vostres contactes, gràcies)

Escric aquest article a pocs dies de les eleccions del dia 27 amb la voluntat de encomanar-vos la meua il·lusió pel canvi i sobretot la necessitat de què aquest canvi es produïsca.

El nostre país està tocat de mort, els milions de metres quadrats que estan pendents d?urbanitzar i la política de socialització de despeses i privatització de beneficis estan a punt de portar-nos a una crisi social de conseqüències totalment imprevisibles, o el que és el mateix si no fem alguna cosa al País Valencià no el coneixerà ni la mare que l?ha parit.

 Jo com molts de vosaltres desconfie dels partits polítics, no combregue amb el seu funcionament ni amb la seua lògica discursiva segons la qual si eres d?un partit és com si fores del Barça o del València, una marca a la qual defensar passe el que passe. No obstant, pense que hem arribat a una situació límit, i és totalment imprescindible posar-li uns quants pedaços al vaixell abans de què naufrague definitivament.

En tots estos anys s?han fet molts esforços des dels moviments socials per oposar-se als especuladors , per demanar una educació de qualitat i en valencià,  per  demanar una sanitat digna, una vivenda accessible i tantes altres coses per les que hem bregat milers de persones anònimes des de fora dels partits.

 Però per moltes manis que fem, per moltes al·legacions que presentem o per moltes cançonetes que cantem, al final són sempre ells els que se n?ixen en la seua,  i només hi ha una forma a curt termini de barrar-los, ni que siga parcialment, el pas: anant a votar.

 És per això pel que aniré a votar al Compromís pel País Valencià a les properes eleccions.  Aquesta papereta que representa la confluència de EUPV, Bloc, Els Verds i altres sensiblitats, és l?instrument que en estos moments tenim més a mà per invertir la situació tràgica que viu el país.

No és que cap del partits del Compromís tinga la meua confiança al 100%, de fet pense que si aconseguim tirar al PP, en poc més de mig any ja estarem criticant, i amb raó, les seues pors i les seues renúncies. Però tot i això cal avançar, hem de demostrar que tot l?esforç que hem fet durant estos anys per canviar la mentalitat d?enriquiment ràpid i venga a vivir por encvima de los demás que pregona el PP i que té tant d?èxit social té per aquestes contrades, poc a poc va perdent la partida i que les persones que diguem que un altre país és possible anem guanyant posicions.

 Els feixistes i els seus esbirros estan omplint artificialment els censos,  portant la censura a límits d?escandol i en molts llocs com al meu poble, estan anant casa per casa amenaçant d?una forma o altra per a què la gent més despistada acaben votant-los. Tot això amb la connivència de la Junta Electoral que és qui en teoria hauria de vetllar per un sufragi net.

Fins els morts aniran a votar-li al PP en questes eleccions per què ells tenen molts milions d?euros a perdre si no aconsegueixen la majoria absoluta.  És per això que vos demane a tots els que em llegiu que feu el xicotet esforç de passar-vos pel col·legi electoral el diumenge i votar al Compromís, que feu l?esforç de comentar la situació amb les vostres amistats per a què vagen a votar. Si sou menors d?edat pegueu-li la vara als vostres pares o germans majors, si penseu que els vostres coneguts no votarien mai al Compromís, veneu-los la burra per què voten al Psoe, i si són gent molt conservadora, feu-los vore que hi ha molta corrupció al PP i que el millor és que no voten.

 Cal un últim esforç de tots per enviar-los a pastar fang, se?ls veu nerviosets, i les últimes enquestes com la de Levante-EMV i la Universitat de València corroboren el seu nerviosisme. El nostre país s?ho val.

Per últim dir-vos que el canvi electoral és  per mi una condició necessaria però no suficient, siga quin siga el resultat de les eleccions espere que continuem lluitant des dels moviments socials per avançar cap al país que volem.  No m?agradria que caiguérem en el desànim si les coses van mal, i encara menys que ens dormirem en l?autosatisfacció si el resultat és positiu. La lluita es fa dia a dia, i el dia 27 toca votar Compromís.

 Ànims.

Veig que algú ha penjat en l?Avanç la informació de qué em presente a la llista del Bloc per  Benidorm. En prinicipi no havia de ser una cosa que tinguera cap trascendència però vist que hi ha gent que li interessen estes cosetes doncs ho explique i aprofite per explicar també la meua relació d?anys amb el Bloc.

El sussuït de L?Avanç em ve també al cas per dir-vos que he decidit donar el meu suport personal al Bloc de Pego i al Compromís pel País Valencià en aquestes eleccions municipals i autonòmiques i que els propers dies escriure sengles artícles explicant la meua postura política sobre la conveniència de votar a aquestes formacions.

Dir que em presente a la llista del Bloc de Benidorn simplement per què a poques hores de tancar-se el termini per presentar llistes, els companys del Bloc de la Marina ens van fer saber que els faltava gent per omplir les llistes d?alguns pobles i tant jo com Pere i altres amics de la colla vam decidir ajudar-los. M?ha tocat a Benidorm, doncs a Benidorm, lo que faça falta. Evidentment això no és més que una postura personal que vam pendre i que no té res a vore amb el grup.  I ja que em presente a Benidorm donar ànims a la gent d?allí que porta tants anys lluitant, per a què tiren d?una volta al PP i hi haja com a mínim un regidor nacionalista i d?esquerres a una de les ciutats més complicades del país.

Per als que s?hagen sorprés de que estiga tan aprop del Bloc doncs prepareu-vos per què vaig a explicar-vos la meua vida:

Als 17 anys  vaig començar a anar  a les assemblees de la UPV de Pego i des de llavors vaig anar en llistes tres voltes. Els anys 2002 i 2003 vaig ser regidor del Bloc en sustitució d?un company, vaig ser portaveu del principal partit de l?oposició a Pego durant els darrers mesos d?Alcaldia de Carlos Pascual i no me?n penedesc de res, ans al contrari me n?alegre d?haver contriubuït a que Barret perdera la majoria absoluta. Després de les Eleccions vaig estar treballant de persona de confiança per al regidors del Bloc de Pego, fins que van aprovar el projecte de Pego Golf, moment en el qué vaig dimitir del meu càrrec i com a membre del col.lectiu del Bloc de Pego. Mai he tingut carnet del Bloc.

Al mateix temps que anava en llistes i estava al col.lectiu de Pego i les Valls, vaig ser militant actiu de L?AEN-CEPC i vaig col.laborar eamb Maulets, vaig ajudar a muntar l?Assemblea de Joves de Pego i posteriorment el Col.lectiu en Defensa del Territori per tal d?oposar-nos als projectes especulatius.

No em presente a les llistes de Pego de 2007 per què pense què el meu temps dins del Bloc de pego s?ha acabat i preferesc ajudar en la lluita social sense dependre dels lligams de cap partit, no obstant, i ja vos explicaré per què, en aquestes eleccions els done suport.

Des dels 14 anys que em considere d?esquerres i independentista, el Bloc no és el partit que jo vull i tant de bo poguérem haver presentat CUPs per tot el País Valencià i plantejar un model alternatiu al capitalisme i a l?espanyolisme, explicant amb un llenguatge planer a tots els valencians i valencianes que si no fem un canvi profund anem al desastre total. Però les coses estan com estan i l?esquerra independentista encara no està prou madura per presentar-se a les eleccions ací. Vaig col·laborar amb les CUPs a les Europees penjant cartells i fent comunicats de premsa, vaig ser un dels 700 votants del País Valencià. Tenim el país que tenim i des de les meues idees faig el que puc per millorar-lo.

Un del majors plaers que he tingut amb La Gossa és poder haver col·laborat en multitud d?organitzacions i partits: Maulets, Endavant, Cajei, SEPC, Esquerra Republicana, Bloc, Escola Valenciana, Espai País Valencià etc… i en tots els llocs m?he trobat il·lusió i gent valida amb ganes de fer coses.

De tot això això l´únic que ens sap mal, i ara si que parle en nom de tot el grup, ha estat vore tanta disgregació i tants conflictes entre gent que hauria d?estar més unida. ´Tenim ben clar que una cosa és el que pense cadascú dels que som a la Gossa i l?altra amb qui s?hauria d?identificar el grup. Així doncs, La Gossa no es casa amb ningú i volem ajudar en el que faça falta a tots.

El passat 5 de maig vam viure una diada històrica, una mani multitudinària, ja voldrien tanta gent mirant la copa Amèrica, i una assistència al concert bestial. A l?endemà la columna de l?Avanç semblava un camp de batalla, tots contra tots i la caseta és meua. Vergonyós.

Espere no haver-vos cansat massa en tot este rotllo, simplement intentava que ningú s?enduga una opinió incorrecta de mi, si voleu saber com pense teniu el meu blog on escric articles de tant en tant, i si teniu alguna suggerència o alguna recriminació em trobareu quan acabem  cada concert sempre prop de la barra.

Salut.

Tinc per costum deixar el mòbil apagat durant unes hores cada dia, és com si per uns moments m?alliberara de les cadenes que em lliguen a la màquina destructiva d?aquesta societat i em sentira mínimament lliure, sense donar explicacions a ningú d?on sóc o que faig.

Tot això ho explique per a que vegeu que no tinc cap amor per aquest nou electrodomèstic que ens marca el tempo de vida diari. Tot i això és evident que ens han creat una necessitat i en el meu cas el trasto en qüestió m?és totalment imprescindible per la faena que faig.

Avui 1 de març entren en vigor les noves tarifes de telefonia pactades per les grans multinacionals del sector que ens ajusten una mica més el collar. Com a resposta ha eixit una iniciativa ciutadana que  pretén fer del dia d?avui un dia sense mòbils. La idea és que els consumidors ens mobilitzem per fer veure a les multinacionals el nostre descontent.

Han passat 10 anys des què el govern del PP amb la connivència del PSOE i altres partits van privatitzar Telefònica i van canalitzar cap a les butxaques d?un grup d?empresaris afins tots els beneficis que l?empresa pública hauria pogut obtindre de l?emergent mercat de la telefonia mòbil i  d?internet.  Recorde perfectament les mobilitzacions dels treballadors intentant aturar la privatització i com la ciutadania els va donar l?esquena. Fins i tot els més progres dels progres argumentaven que amb la privatització els que més eixirien guanyant seríem els usuaris, que la competència en el sector abaixaria els preus i bla, bla, bla…

En aquells moments, alguns ja assenyalàvem que això no tenia cap sentit i que les multinacionals farien el mateix que fan a tots els llocs, pactar els preus i que les lleis de defensa de la competència no eren més que fum de canyar. Els que dèiem això vam ser tractats d?stalinistes i coses pitjors.

Ara les mobilitzacions ja no es plantegen com a ciutadans sinó com a consumidors, com a bons xiquets que som i amants d?allò políticament correcte li demanem a les multinacionals que facen el favor de no reduir-nos més la gàbia perquè ens estem ofegant. I ells ens miraran amb paternalisme i potser fins i tot ens regalaran alguna promoció de descompte o ens donaran butlletes per entrar en el sorteig d?un mòbil.

No pense participar en aquesta broma, si voleu fer alguna cosa seriosa demaneu la nacionalització de les multinacionals de les telecomunicacions i si ho trobeu massa ?soviètic? propose una altra cosa. S?apunteu en una llista tots els que esteu d?acord amb la privatització, amb la lliure competència i amb el capitalisme, i solidàriament li pregueu a les multinacionals que la pujada de tarifes vos la apliquen a vosaltres, només a vosaltres.

     El pres basc i militant d?ETA Iñaki de Juana Chaos porta 83 dies en vaga de fam i pot morir en qualsevol moment. Els informes mèdics diuen que està en una situació de màxima gravetat i que en un període de dos o tres setmanes esdevindrà el fatal desenllaç. Malgrat aquestos informes l?Audiència Nacional ha decidit deixar Iñaki en presó preventiva, fins que el tribunal suprem es pronucie sobre el seu cas.

    Recordem que Iñaki de Juana va acomplir  la totalitat de la pena que se li havia posat per les sues accions a ETA,  en total se l?acusava d?haver participat en l?assasinat de 25 persones. Es va passar 20 anys a la trena, i segons el marc jurídic espanyol hauria de ser ja al carrer. 

     Però clar es veu que la justícia no és igual per a tots i davant la pressió de la caverna espanyolista el Ministre de Justícia Lopez Aguilar va dir que es ?construirien noves imputacions? per tal que De Juana i altres presos bascos que havien acomplit la seua pena  no eixiren tan fàcilment .

     Així doncs i  per mà del Fiscal General de l?Estat  es presenten noves imputacions, en aquest cas es denúncia De Juana per dos articles d?opinió escrits al diari Gara: El escudo i Gallizo. Finalment i després del judici mediàtic que es va muntar,  se?l condemna a 12 anys de presó .

    De Juana que ja va fer una vaga de fam que va durar 62 dies per considerar que el tenien en cadena perpètua,  en  va iniciar una altra després de l?últim judici.  Ara amb  la sentència del l?Audiència  Nacional el lligaran al llit i l?alimentaran forçadament amb sèrum, no obstant, això només retardarà en uns dies la seua mort.

     A molta gent li pot sobtar que perda el temps escrivint un article sobre una persona que n?ha matat altres 25, potser alguns pensareu que ja vos va bé que Iñaki es podrisca a la presó i si no vol menjar que no menge.  Esteu en el vostre dret de pensar el que vullgueu, al cap i la fi si del conflicte basc només sabeu la versió que donen els succecius ministeris de l?interior és normal que penseu així.

     Per la meua banda opine que Iñaki és una víctima més del conflicte que se l?està tractant amb una crueltat extrema, tal i com es va tractar a Miguel Angel Blanco a Lasa i Zabala i a tants altres. La diferència està en que jo no li done una part del meu sou a ETA per a que faça atemptats, ni tinc un carnet que diga que sóc d?ETA. Però per desgràcia estic obligat a donar-li una part del meu sou a l?estat per a què tanquen la gent 12 anys a la presó per escriure articles de premsa,  per desgràcia estic obligat a portar un document d?identitat on posa que sóc espanyol i li dec obediència i respecte a un estat que segons organitzacions com Amnistia Internacional utilitza la tortura de forma sistemàtica.  I per ahí si que no passe.

     Ja sé que segurament no valdrà de res, també sé que no està ben vist solidaritzar-se amb un etarra, però preferesc que se m?acuse de pro-terrorista a que algú pense que el meu silenci és complice d?homenets de tan poca categoria ètica com Rajoy, Alcaraz o Zapatero.

     Iñaki ha estat detingut, torturat, dispersat i finalment condemnat a cadena perpètua. Malgrat  tots els intents de l?estat no l?han fet callar, els llibres i articles que ha escrit a la presó denunciant el sistema penitenciari han tingut gran èxit de vendes a tot l?estat, i no s?ha oblidat de cap dels noms dels responsables dels maltractaments i les tortures.

     Ara, malgrat ser un dels molts presos bascos als que se?ls lleven els seus drets, ha passat a ser alguna cosa més. Si  Iñaki mor, es veuran frustrades moltes de les esperances que hem posat en el procés pau. Els amics del conflicte ho tenen clar i per això el condemnen a morir per dos articles de premsa.

    Mentre la seua imatge es repeteix milers de voltes als carrers d?Euskal Herria, continua el fred hivern colpejant a la cara. No obstant la gent ix al carrer.

     Ací silenci. Els progres i els demòcrates de tota la vida aniran a vore Salvador i li explicaran als fills que vivim al millor món dels possibles.

Aquesta dijous passat, el dia del mercat, van apareixer per Pego milers de pamflets sense signar que explicaven velles desavinences entre el sector Zaplanista del PP de Pego i l?ex-alcalde Carlos Pascual (Barret), concretament sobre els fets d?un plenari de fa 4 anys quan Barret era alcalde. Cal dir que els dos personatges dels que parla el pamflet, Carlos Pascual i Fernando Gil estan a punt de fer un pacte pre-electoral, i el pamflet té tota la pinta d?haver estat fet pel sector Campista del PP de Pego on es troba l?actual alcalde Carmelo Ortolà.

La història és escatològica i difícil de creure, però els que estàvem seguint d?aprop els plenaris d?aquella època, sabem que alguna cosa de veritat hi ha. M?he limitat a copiar al peu de la lletra un pamflet que em vaig trobar pel carrer, gaudiu del cerrilisme de la dreta pegolina, no té cap desperdici.

SR FERNANDO GIL

Hay que ver lo que usted hace, ¡cada día nos sorprende más!

¿ Ya le ha explicado al Sr Carlos Pascual lo que usted le hizo a él y a su señora (Maite Ferrándiz) en el famoso pleno del día de la cabalgata de Reyes? Sí, aquel pleno que fue maratoniano ¿ No se lo ha explicado? Pues ahora lo haré yo:

Señor Caros Pascual, sepa usted lo que sucedió aquel día, lo que hizo el que ahora es su amigo. Cuando usted suspendió el pleno para descansar y que pasara la cabalgata de Reyes, todos ustedes se marcharon del salón de plenos. Entonces el señor Fernando Gil cogió sus botellas de agua (repito, la de usted y la de su mujer) que ustedes se dejaron encima de la mesa y orinó dentro de ellas, dejándolas de nuevo en su sitio.

Les juro por mis hijos que Ustedes bebieron de aquellas botellas, y todos los que allí estábamos aun nos estamos partiendo de risa. Él dijo ?mireu, mireu que bona está l?aigua?

Señor Carlos Pascual, tanto si se lo cree usted como si no, todos los que estábamos allí sabemos que esto sucedió y éramos muchos.

Señor Gil, usted NO ES DE FIAR.

Ara que s?acosten eleccions comença a escalfar-se l?olla política pegolina, ja vos contaré més cosetes.

Portem ja uns mesos assistint a aquesta novel·leta d?embolics en que s?ha convertit l?assumpte del pacte. Es tractava a priori d?unir sota una mateixa sigla electoral tots els partits de l?esquerra i el nacionalisme del País Valencià. Semblava que tant les enquestes com el sentir de la gent que s?estima el país ho demanaven a crits. Van eixir els líders polítics al carrer el 6 de maig i van dir a la gent que estaguera tranquil·la que finalment hi hauria pacte.

 Es podria haver optat per diferents formules per tirar endavant aquesta entesa electoral. S?haurien pogut convocar assemblees de suport popular als pobles i barris per impulsar un procés democràtic, on es posara en practica la comunicació i la presa de decisions de  forma horitzontal. Això hauria democratitzat el projecte i  li hauria assegurat un bon resultat. Però evidentment opcions com aquesta només la contemplem somiatruites com jo, els partits pensen que ells ja són democràtics i si la gent vol participar que s?apunte al partit.  Potser siga massa demanar això per a partits del segle XX.

 També podrien almenys haver convocat als moviments socials i preguntar-los sobre de quina manera s?hauria de fer el pacte (programa, candidats, estratègia electoral, mecanismes de control als diputats triats etc..), els partits haurien salvaguardat la seua integritat  i del debat social iniciat s?haurien pogut extraure conclusions profitoses a més de donar-li al pacte un ressò mediàtic en positiu. 

Amb una variant d?aquesta última fórmula haurien pogut eixir alguns candidats independents consensuats entre els partits i els moviments socials més importants, que podrien haver ocupat el primer lloc de la llista per València, Alacant i Castelló. Això li hauria donat a la candidatura valors de modernitat, unitat i popularitat. I hauria aprofitat per transmetre a la gent que era un pacte pel País i no per salvar els respectius partits. Però clar, com anaven líders com Glòria Marcos, Enric Morera o Agustí Cerdà  a deixar que un moniato qualsevol els llevara el seu lloc de preponderància, després del que havien suat per pujar al cims de la seua confraria amb marges estretíssims de suport intern.

No es va optar però per cap d?aquestes línies de treball, sinó per parlar-s?ho només entre ells, sobretot entre els dos partits majoritaris EUPV i Bloc. El resultat no ha pogut ser més desastrós. Després de rependre les converses el més de setembre, estem davant d?una paràlisi total. I els problemes han vingut, com no, pel repartiment de candidats a la llista. No m?ho acabe de creure massa, però diuen que tenen el programa electoral tancat  i que l?únic que separa el pacte del no pacte és si el Bloc ha de tindre 2 o 3 diputats.

Què miserables som! tantes forces que hi ha en joc al món i ací sembla que el país se la jugue, pel nom d?un insignificant diputat. Valencianets i valencianetes, sempre fent el ridícul i arribant tard a tots els llocs. No serem capaços mai de fer res ben fet?

 Dit això, m?agradaria deixar clar que m?ha semblaT una jugada molt bruta el que ha fet Esquerra Unida, sentant-se a la taula de negociacions amb el garrot del 5% baix del braç. O siga que amb només uns milers més de vots més que el Bloc, volen que els nacionalistes es queden amb 2 diputats i  ells amb 6. Nyas coca! xupate esa Morimón. La ineptitud en l?esquerra valenciana se li presuposa, però la mala llet amb la que ha actuat EUPV després de tant de discurset amb el tema del 5% a l?estatut em fa pensar coses molt lletges.

 O siga que estem amb dos partits que es duen fatal, cada volta més mal mirats pels seus votants, que de milacre haurien de fer perdre la majoria absoluta al PP i pactar amb el PSOE de Pla, que són pam dalt pam baix igual que el PP.  Per si no en teníem prou, tenim l?experiència del tripartit a Catalunya i del pacte de progrés a les illes, on el PSOE és el garant de que les coses no canvien per a res, mentre la resta de partidets es perden en politiqueria i obliden el carrer.

 I malgrat tot, estic pel pacte…

Supose que a totes les persones que tenim el costum o el vici de dedicar una part de les hores de la nostra vida a lluitar per la nostra terra, ens passa en algun moment. De vegades veus que el temps se’ns escapa, i que les persones que ens hauríem de posar d’acord per tirar endavant alguna alternativa sembla que parlem en idiomes diferents i no avancem sinó més bé al contrari.

A mi m’ha passat aquestos dies, després d’assistir emocionat a la mani del 3 de juny, veig com per desgràcia en certes pàgines d’internet se li continua donant més bombo allò que ens separa que a allò que ens uneix.

Després de la mani del 6 de maig ja vam poder vore com la majoria de comentaris anaven al voltant del camionet que Maulets i Endavant van ficar a pocs metres de que s’acabarà la mani. Veig del tot normal que la gent comente coses que no són habituals i que critique aquells comportaments que no li agraden, al cap i a la fi si hem de fer alguna cosa de profit ho hem de fer entre tots i l’opinió de tots compta. Però no crec que siga això el que està passant, per desgràcia veig massa mala llet per ahí. No sé si darrere de la mala llet amb que s’ha tractat a l’EI hi ha alguna cosa més que desinformació. Tampoc sé si darrere del poc interés de l’EI en apropar-ser a la resta de gent que intenta donar imatge d’unitat hi ha alguna cosa més que la continuació de la dinàmica de sempre.

El que si que sé és que van ser Maulets, Endavant i alguns sectors llibertaris els primers que van donar suport a la gent de la Punta i d’altres contrades, dels primers que van mobilitzar a la gent jove pel que estava passant, quan encara no existia l’alarma social que hi ha ara per la destrucció del territori. Per tant són/som dels primers que han patit la repressió en forma de detencions, atacs policials i multes.

També tinc ben clar, que amb l’acció només de de l’EI no anem a salvar res i que el País se’ns anirà de les mans com un grapat d’aigua.

Quan hem arribat a un punt en que es planteja la unitat de totes les plataformes ciutadanes, junt a altres associacions, resulta que es senten massa veus intentant apartar d’aquest bloc a un sector de gent jove que es troba present a moltes comarques del País i amb capacitat de feina i de compromís sobradament provat. També em fa l’efecte que l’EI no ha sabut valorar quin és el moment històric en el que vivim i la importància de saber teixir aliances amb sectors socials pròxims.

Si algú a aquestes alçades del text encara no ha entés bé on vull arribar, ho explicaré més clarament. Som els que som i para de comptar, si anem a llocs com La Marina, La Safor, El Comptat, La Ribera… intentant separar entre demócratas i violentos o entre boltxeviques i mentxeviques, jo em quede a casa i em pense de muntar-me una immobiliària.

Au a mamar-la.

Per tot el món es va sentir aquest dilluns el clam dels treballadors i treballadores, en diferents idiomes i escenificacions, amb tonalitats totes properes al roig i reivindicacions diverses que apunten si fa no fa, a recorrer les mateixes sendes.
De tots els esdeveniments ocorreguts durant el present 1 de maig, destaquen dos fets realment inusuals:

Els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT) convocaven amb el lema "Per la pau, treball estable en igualtat", dit així i tret de context sembla que es tracte d’una proclama quasi-revolucionària, en la que s’avisa els patrons que de continuar la precarietat laboral s’acabarà la pau social i els sindicats prendran els carrers muntant barricades. Res més lluny de la realitat, la precarietat de la classe treballadora no afecta per a res els pactes de pau social signats entre la patronal i les cúpules sindicals que venen de molts anys enrere.
El lema en qüestió no parla de pau social, sinó de donar suport al procés de pau que s’ha encetat amb l’alto el foc d’ETA. Es tracta d’una actitut realment lloable de banda d’uns sindicats que tindran molt a dir en tot aquest procés, sobretot pel que fa a l’apropament als sindicats bascos (LAB i ELA) per intentar albirar eixides satisfactòries, i com no, també per fer veure a la classe treballadora espanyola que els abertzales, lluny de la imatge que han donat els mitjans post-franquistes, són treballadors/es amb interessos comuns a la resta de treballadors del món, que només demanen respecte a la decissió majoritària del poble basc.
Dit això, el que em sembla realment preocupant de l’assumpte és que una volta més els sindicats majoritaris no són més que la corretja de transmissió dels desitjos i estratègies del PSOE, que són els que dicten ara toca, ara no toca. Després de la vergonyosa actuació del duo estàtico en la campanya de referèndum de la Constitució Europea, en la que van ser incapaços ni tan sols d’explicar als treballadors/es en que consistia el text, ara venen publicitant un procés de pau en el que el PSOE ha dipositat bona part dels seus interessos electorals. Tant per a bé com per a mal se’ls veu el plumero a quilòmetres

Per un altre costat tenim la gran bomba política de la setmana, la nacionalització dels hidrocarburs a Bolivia, dictada el mateix 1 de maig pel president electe Evo Morales. És curiós observar com periodistes, professors, polítics etc.. ens havien estat enganyant tots estos anys diguent que els polítics no tenen marge d’acció econòmica, que l’economia la marcaven els mercats i que els governs havien d’acatar a la primera l’ordre dels mercats internacionals. Un indi amb cara de símpatic i bon xic ha ordenat l’exèrcit prendre els pous petrolífers i els jaciments de gas. A Madrid, Washington i Brasilia els encorbatats li ploren als seus governs de torn per a que facen alguna cosa, i ZP com no podria ser d’una altra manera es mostra preocupat pels ingressos dels burgesos que han estat matant indis totes estes dècades.
D’altra banda amb l’acció d’Evo cau una altre mite sostingut des de fa temps per la psuedoesquerra espanyola i la dreta pseudocatalanista segons el qual el nacionalisme és intrinsecament de dretes. Doncs no, ja ho veieu, més clar aigua, nacionalitzar és el contari de privatitzar, galandrans que sou uns galandrans.
Esperem que el poble puga aprofitar-se d’aquesta nacionalització i que d’ací uns anys pel primer de maig no estiguem parlant de nacionalitzacions sinó de col·lectivitzacions.

Hasta la victoria siempre, patria o muerte, venceremos.

El cas és que eren les 9 del matí del diumenge passat i em trobava amb uns amics a un pis de Benimaclet continuant la festa, quan de sobte vam sentir rebombori al carrer, cridadissa de xiquets i música de banda. Com que ja portàvem unes quantes hores de festa i se’ns havien acabat els recursos per continuar-la vaig decidir assomar-me al balcó a vore que es coïa pel carrer i si de cas baixar a esquadrinyar .
Hi havia com unes 150 persones, i pel que vaig deduir per l’estàndard i pels brusons es tractava de fallers; que collons feien dues setmanes després de falles tornant a la mateixa? la veritat, ni ho sé ni m’importa. Anaven aplegant-se tots al Carrer Emili Baró, tot just davant de nosaltres i cadascú prenia el seu lloc, els xiquets i presidents davant, els músics darrere, i alguns més majorets controlaven els cantons com si del servei d’ordre d’una mani es tractara . Van esperar a que arribaren tots i al senyal del president de la falla van començar els músics a tocar i la resta de la gent a botar i a bramar això tan conegut de "maricón el que no bote".
Em vaig quedar de pedra no només per la frase en sí, sinó sobretot per l’èmfasi que li posaven, semblava com si un exèrcit d’homosexuals estiguera a punt de prendre la ciutat de València i anaren a sodomitzar tots els falleros.
No va ser una frase més, de fet va ser l’única que vaig sentir mentre la comitiva s’allunyava.
Em vaig quedar uns instants pensant que aquells xiquets i xiquetes que cridaven això tal i com els seus pares els ho havien ensenyat serien majoritàriament els malparits del dia de demà. És aquesta l’educació que una part important de la societat dóna als seus fills, el nul respecte a la llibertat dels altres i la marginació i repressió de les diferències.
Desconec si això seria producte de les drogues adulterades que deixen els nostres falleros sense neurones o simplement estaven assajant per portar els xiquets a vore el Papa, el cas és que em vaig recordar del Komando Anti-Fallas i em va tornar el somriure a la cara.

Ja estem ací, sembla que hem arribat a un altre punt on la història s’accelera i l’immobilisme deixa pas a l’esperança , a la mobilització i també als temors.

Estem davant d’un nou escenari que s’ha anat construint després d’anys d’acostament, distensió i contactes amb blindatges a prova de bomba, banyera i electrodes.

L’esquerra abertzale ha entés que era el moment i aposta per una solució dialogada on el poble tinga sempre l’última paraula.

Otegui i altres portaveus abertzales són a la presó per fer política i l’organització armada es declara en alto el foc permanent, resulta evident que ja no s’imposen les lògiques militars i que hi ha confiança en el poble per solucionar el conflicte.

És a les mans del PSOE no boicotejar el que decidisca la societat basca, no em fie d’ells ni d’ací al cantó, però ara que el procés ja ha començat no els en queda una altra, o el procés va bé o el PP se’ls menja.

De tota manera mane qui mane a Madrid, dóna la sensació que la societat basca comença a estar suficientment madura per veure que tard o d’hora s’haurà d’apostar fort per la independència.

Ens han tingut dues setmanes de campanya continua a tots els mitjans, sembla que ara ja no hi ha prou en presentar un enemic flac i barbut que saluda a les càmeres des de ves a saber on , ara cal que odiem tots els musulmans . El context en el qual tenen lloc les protestes violentes sembla que no té cap importància en el debat. Només es parla d’uns moros intolerants que no respecten un pobre dibuixant danès que ha fet un dibuix de Mahoma.

Els Occidentals som les víctimes en aquest sainet del xoc de civilitzacions, tenim una cultura i un sentit del civisme tant alt que no podem conviure amb pobles arcaics com els que professen la religió de l’Islam. Ells posen els morts i nosaltres ens rebolquem en la superioritat cultural.

I ací la censura com a sistema de vida. Ningú se sorprén ja de que silencien la manifestació de Barcelona d’un milió de persones o de que li censuren un cartell a Pot de Plom. Els Zaplanes, Polancos i Fungairinhos ho tenen tot controlat per a que li continuem pegant voltes a la sénia sense ni tan sols imaginar-nos que pot haver alternatives. I al mateix temps que et peguen varades al llom et xiuxiuegen a l’orella " els moros volen matar-te, els bascos volen matar-te, els catalans volen robar-te…"

És l’acudit fàcil i recurrent que he de suportar cristianament quan venen aquestes dates, es veu que és del tot inevitable resistir-se a fer-me la brometa. Amics i coneguts de qualsevol sexe, edat, ideologia o nivell d’estudis passen del colpet a l’esquena a amollar-me frases del tipus " ja arriba el teu dia" o pitjor encara em comparen amb agents de la CIA com el Pare Noel.

El cas és que amb una garbera d’anys a l’esquena ja he aprés a desarmar el meu interlocutor fent-li vore la poca originalitat de les seues ocurrències.

L’origen etimològic del meu cognom sembla bastant evident i fa referència al naixement de Jesús de Natzaré , i per extensió al dia de l’any triat per la cúria vaticana per celebrar la seua festorra anual. D’aquesta manera esborraven sense massa tensions les festes d’hivern romanes en honor a Saturn i d’altres del nord d’Europa que es feien per aquestos dies.

Com sabeu els Nadals estem repartits per tots els Països Catalans. El cognom de polítics i esportistes famosos donen testimoni de l’extensió de la nissaga, potser el País Valencià siga el lloc on menys n’hem arribat.

Un volta vaig coneixer un Nadal del Vallès que em comentava que en la seua tradició familiar es deia que els Nadals procedíem dels jueus catalans. Vaig comentar-li este aspecte al meu professor del CAP l’entranyable mossén Pere Riutort i escarotat em digué que això era impossible, que Nadal es refereix a la Nativitat del Nostre Senyor i no pot ser que hi hagen jueus pel mig. Anys després amics meus amb certes nocions d’història em comentaven que no era tan descabellada la teoria del Nadal del Vallès si tenim en compte que molts jueus conversos com Lluís de Santangel adoptaven cognoms de molt de fervor catòlic per esborrar les seues arrels impures.

Siga com siga, en aquestes dates on la bèstia capitalista mostra la seua cara més desvergonyida , no és mal moment per recordar el best-seller literari en qüestió i imaginar-se que si haguera de naixer un mesies contemporani ho tornaria a fer a Betlem, seria una xiqueta palestina que en complir els 16 anys s’omplirà de bombes i es llençarà contra les noves legions romanes del Sahal.

I per acabar desitjar-vos bones festes recordant la pancarta que se’ls va colar un any als responsables de la censura de TVE a les festes majors d’Iruña " Pasatelo bién y gasta poco, E.T.A. te desea unos felices San Fermines".

Doncs això, Bon Nadal.

.

Portava uns mesos pegant-li voltes a això de fer un bloc, però com la meua familiaritat amb la ciberagitació és bastant tardana i tinc la mania de deixar les coses importants per a la setmana que ve, fins ara no m’havia decidit a donar el pas.

Pots d’spray que deixen els dits tacats, pamflets que no entren per baix les portes per què estan mal plegats, programes de ràdio censurats pel bé de la convivència immobiliària, concerts a centenars de Km etc.. de totes les formes d’agitació que he tastat, aquesta de llogar un bloc és la mes burgesa de totes, o si ho preferiu per a no flagel·lar-me tant, diré la més còmoda.

Evidentment ni renuncie a les altres formes de lluita (que ortodox m’ha quedat), ni crec que per pagar-li 100 durets al mes al ti Vicent vullga dir que el que dic siga menys alternatiu, rojo-separatista o punki que qualsevol altre.

El cas és que tinc un joguet nou, i tinc intenció d’emprar-lo per a gaudir que no per a jugar. Això de que em coste unes perretes i que l’audiència potencial siga qualitativament molt alta m’obliga a recordar-me a mi mateix les dues paraules més repetides en la comunicació materno-filial tin trellat.

El trellat o la serietat que em demane no és la de l’auto-censura, ni tan sols la de mesurar el contingut de les paraules per no ofendre la sensibilitat de certes ànimes càndides , simplement em demane una miqueta de disciplina a l’hora d’anar omplint el bloc de continguts i intentar que la majoria siguen de producció pròpia.

Escriure per escriure’m a mi mateix, assajar per assajar-nos que deia Joan Fuster. No vaig a parlar de mi, però ja em coneixereu els que no em coneixeu.

Passeu-se de quan en quan per ací a llegir les meues cabòries i si em ratlle molt m’ho digueu.

Salut.