Josep Nadal

Portem ja uns mesos assistint a aquesta novel·leta d?embolics en que s?ha convertit l?assumpte del pacte. Es tractava a priori d?unir sota una mateixa sigla electoral tots els partits de l?esquerra i el nacionalisme del País Valencià. Semblava que tant les enquestes com el sentir de la gent que s?estima el país ho demanaven a crits. Van eixir els líders polítics al carrer el 6 de maig i van dir a la gent que estaguera tranquil·la que finalment hi hauria pacte.

 Es podria haver optat per diferents formules per tirar endavant aquesta entesa electoral. S?haurien pogut convocar assemblees de suport popular als pobles i barris per impulsar un procés democràtic, on es posara en practica la comunicació i la presa de decisions de  forma horitzontal. Això hauria democratitzat el projecte i  li hauria assegurat un bon resultat. Però evidentment opcions com aquesta només la contemplem somiatruites com jo, els partits pensen que ells ja són democràtics i si la gent vol participar que s?apunte al partit.  Potser siga massa demanar això per a partits del segle XX.

 També podrien almenys haver convocat als moviments socials i preguntar-los sobre de quina manera s?hauria de fer el pacte (programa, candidats, estratègia electoral, mecanismes de control als diputats triats etc..), els partits haurien salvaguardat la seua integritat  i del debat social iniciat s?haurien pogut extraure conclusions profitoses a més de donar-li al pacte un ressò mediàtic en positiu. 

Amb una variant d?aquesta última fórmula haurien pogut eixir alguns candidats independents consensuats entre els partits i els moviments socials més importants, que podrien haver ocupat el primer lloc de la llista per València, Alacant i Castelló. Això li hauria donat a la candidatura valors de modernitat, unitat i popularitat. I hauria aprofitat per transmetre a la gent que era un pacte pel País i no per salvar els respectius partits. Però clar, com anaven líders com Glòria Marcos, Enric Morera o Agustí Cerdà  a deixar que un moniato qualsevol els llevara el seu lloc de preponderància, després del que havien suat per pujar al cims de la seua confraria amb marges estretíssims de suport intern.

No es va optar però per cap d?aquestes línies de treball, sinó per parlar-s?ho només entre ells, sobretot entre els dos partits majoritaris EUPV i Bloc. El resultat no ha pogut ser més desastrós. Després de rependre les converses el més de setembre, estem davant d?una paràlisi total. I els problemes han vingut, com no, pel repartiment de candidats a la llista. No m?ho acabe de creure massa, però diuen que tenen el programa electoral tancat  i que l?únic que separa el pacte del no pacte és si el Bloc ha de tindre 2 o 3 diputats.

Què miserables som! tantes forces que hi ha en joc al món i ací sembla que el país se la jugue, pel nom d?un insignificant diputat. Valencianets i valencianetes, sempre fent el ridícul i arribant tard a tots els llocs. No serem capaços mai de fer res ben fet?

 Dit això, m?agradaria deixar clar que m?ha semblaT una jugada molt bruta el que ha fet Esquerra Unida, sentant-se a la taula de negociacions amb el garrot del 5% baix del braç. O siga que amb només uns milers més de vots més que el Bloc, volen que els nacionalistes es queden amb 2 diputats i  ells amb 6. Nyas coca! xupate esa Morimón. La ineptitud en l?esquerra valenciana se li presuposa, però la mala llet amb la que ha actuat EUPV després de tant de discurset amb el tema del 5% a l?estatut em fa pensar coses molt lletges.

 O siga que estem amb dos partits que es duen fatal, cada volta més mal mirats pels seus votants, que de milacre haurien de fer perdre la majoria absoluta al PP i pactar amb el PSOE de Pla, que són pam dalt pam baix igual que el PP.  Per si no en teníem prou, tenim l?experiència del tripartit a Catalunya i del pacte de progrés a les illes, on el PSOE és el garant de que les coses no canvien per a res, mentre la resta de partidets es perden en politiqueria i obliden el carrer.

 I malgrat tot, estic pel pacte…