PRIMER DE MAIG
Per tot el món es va sentir aquest dilluns el clam dels treballadors i treballadores, en diferents idiomes i escenificacions, amb tonalitats totes properes al roig i reivindicacions diverses que apunten si fa no fa, a recorrer les mateixes sendes.
De tots els esdeveniments ocorreguts durant el present 1 de maig, destaquen dos fets realment inusuals:
Els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT) convocaven amb el lema "Per la pau, treball estable en igualtat", dit així i tret de context sembla que es tracte d’una proclama quasi-revolucionària, en la que s’avisa els patrons que de continuar la precarietat laboral s’acabarà la pau social i els sindicats prendran els carrers muntant barricades. Res més lluny de la realitat, la precarietat de la classe treballadora no afecta per a res els pactes de pau social signats entre la patronal i les cúpules sindicals que venen de molts anys enrere.
El lema en qüestió no parla de pau social, sinó de donar suport al procés de pau que s’ha encetat amb l’alto el foc d’ETA. Es tracta d’una actitut realment lloable de banda d’uns sindicats que tindran molt a dir en tot aquest procés, sobretot pel que fa a l’apropament als sindicats bascos (LAB i ELA) per intentar albirar eixides satisfactòries, i com no, també per fer veure a la classe treballadora espanyola que els abertzales, lluny de la imatge que han donat els mitjans post-franquistes, són treballadors/es amb interessos comuns a la resta de treballadors del món, que només demanen respecte a la decissió majoritària del poble basc.
Dit això, el que em sembla realment preocupant de l’assumpte és que una volta més els sindicats majoritaris no són més que la corretja de transmissió dels desitjos i estratègies del PSOE, que són els que dicten ara toca, ara no toca. Després de la vergonyosa actuació del duo estàtico en la campanya de referèndum de la Constitució Europea, en la que van ser incapaços ni tan sols d’explicar als treballadors/es en que consistia el text, ara venen publicitant un procés de pau en el que el PSOE ha dipositat bona part dels seus interessos electorals. Tant per a bé com per a mal se’ls veu el plumero a quilòmetres
Per un altre costat tenim la gran bomba política de la setmana, la nacionalització dels hidrocarburs a Bolivia, dictada el mateix 1 de maig pel president electe Evo Morales. És curiós observar com periodistes, professors, polítics etc.. ens havien estat enganyant tots estos anys diguent que els polítics no tenen marge d’acció econòmica, que l’economia la marcaven els mercats i que els governs havien d’acatar a la primera l’ordre dels mercats internacionals. Un indi amb cara de símpatic i bon xic ha ordenat l’exèrcit prendre els pous petrolífers i els jaciments de gas. A Madrid, Washington i Brasilia els encorbatats li ploren als seus governs de torn per a que facen alguna cosa, i ZP com no podria ser d’una altra manera es mostra preocupat pels ingressos dels burgesos que han estat matant indis totes estes dècades.
D’altra banda amb l’acció d’Evo cau una altre mite sostingut des de fa temps per la psuedoesquerra espanyola i la dreta pseudocatalanista segons el qual el nacionalisme és intrinsecament de dretes. Doncs no, ja ho veieu, més clar aigua, nacionalitzar és el contari de privatitzar, galandrans que sou uns galandrans.
Esperem que el poble puga aprofitar-se d’aquesta nacionalització i que d’ací uns anys pel primer de maig no estiguem parlant de nacionalitzacions sinó de col·lectivitzacions.
Hasta la victoria siempre, patria o muerte, venceremos.