Josep Nadal

Músic, activista social, regidor a Pego i candidat a les Primàries de Compromís a les Corts Valencianes per la circumscripció d'Alacant.

Arxiu de la categoria: Històries de La Gossa Sorda

L’ultim Heretge Nou disc + DVD de La Gossa Sorda

A la venda a partir del 24 de maig
Escolta la cançó “Apocalipsi” que hem penjat al myspace

El 31 de Juliol de 1826 va ser assassinat a
València el mestre Gaietà Ripoll última víctima de la inquisició espanyola. D’aquest
fet pren el títol el nou disc del grup de Pego, un disc que no parla del passat
sinó del present.

 

La crisi econòmica, l’integrisme religiós, el
consumisme, la corrupció política.. les velles plagues que es transformen en 11
cançons i van conformant un paisatge fosc i actual del qual només es veu una
xicoteta  llum al final del túnel.

 

La Gossa Sorda ataca de nou amb la barreja
d’estils de sempre, ska, reagge, folk rock, hard-core. Es manté la idea
d’anteriors treballs de donar-li a cada cançó allò que demana sense idees
d’estils preconcebudes; però de forma paral·lela a les lletres, el ritmes
contundents i les distorsions prenen més protagonisme. Per aquest quart disc La Gossa Sorda ha comptat a més,
amb les col·laboracions d’amics de grups com Al Tall, La Raíz, Soul Atac i l’Home de
Llanda.

 

Ha estat gravat als estudis RPM de València
pel productor Jaume Faraig i serà distribuït amb el segell de Maldito Records. A
més La Gossa Sorda
comptarà amb la nova productora Suport Produccions per a contractació i suport
logístic.

 

El disc que estarà disponible en les botigues
a partir de del 24 de maig anirà acompanyat d’un DVD amb imatges de la història
del grup, de  l’anterior gira (Saó Tour)
i de la gravació de l’Últim Heretge.

 

 

www.lagossasorda.com

www.suportproduccions.com

 

 

Final Saó Tour a Vinyols

I després de 20 mesos, milers de km i moltes experiències a
l’esquena arribem a la fi d’aquest capitol en la història de La Gossa
Sorda. N’hem tingut de tos els colors però nosaltres contents i agraits
a tota la gent que heu fet possible tota aquesta Saó, sense vosaltres
res.

El concert de Vilafranca va ser una bona manera d’anar acabant el
Saó Tour, molta gent malgrat les provocacions policials, i uns companys
de luxe dalt de l’escenari i muntant el concert.

La Saó és només una etapa del cicle i ara caldra passar pàgina,
conscients d’això ens recluim de nou als quarters d’hivern per
enllestir un nou projecte. Però abans d’això acomiadarem la Saó com cal.

El 12 de desembre anirem a Vinyols (Baix Camp) al festival Batabat, amb The kluba, Bks,
amb les Col·laboracions de Xavi Sarrià i Mario Memola i després Dj i
festa fins que ens mossegue el sol. Final del Saó Tour amb ska i bona
música a cabassos.

Amb la primavera tornarem a la batalla!

Carta Oberta a Enrique Carpi, Alcalde d’Alberic

Bentrobat Enrique, no tinc el gust de coneixer-lo però en ser vosté la màxima autoritat civil del poble d’Alberic hi han algunes consideracions que m’agradaria fer-li.

Em presente, sóc Josep Nadal veí de Pego i cantant del grup musical La Gossa Sorda que el proper 4 de juny havíem d’actuar al seu poble junt amb altres grups i solistes dins del Festalberic, festival de música valenciana que porta avant el partit Iniciativa per Alberic (IxA) que vosté coneix bé.

Sé de primera mà que els organitzadors duen més de mig any cuidant cada detall del festival per a que no hi haguera sorpreses d’última hora i tot fóra el més correcte possible. També sé que des de l’ajuntament que vosté presideix no se’ls va donar cap facilitat per poder tirar avant l’esdeveniment en un espai públic i els organitzadors van haver de suar sang per trobar un lloc alternatiu de caire privat.

Em comenten que des de l’ajuntament se’ls va arribar a demanar fins i tot una fiança de 120.000 euros i clar, pobrets com són la gent d’IxA no ho podien assumir ni en somnis. També em comenten que quan ja havien trobat un lloc privat per poder fer el concert, i després d’haver fet tones de paperassa que vostés exigien, els demanen a només 15 dies de la data prevista un informe del Col·legi d’Arquitectes. L’informe arribaria en el millor dels casos el mateix dia del concert i en eixe cas encara estaríem en espera que vostés vegeren qualsevol subterfugi legalista i suspengueren el concert quan ja estaria tot en marxa. El que hauria pogut significar un prejudici econòmic colossal per als organitzadors. Finalment IxA ha decidit suspendre el concert i tornar a intentar-ho l’any que ve.
(continua)

Vorà vosté Enrique, jo em dedique a això de la música i el fet  que em suspenguen un concert a 15 dies vista em produeix un prejudici econòmic important, igual que a la resta de gent dels grups, tècnics etc.. Com a mínim 30 persones es quedaran sense jornal gràcies a les accions del seu ajuntament. Cosa que a nosaltres acostumats com estem a pegar bacs amunt i vall tampoc és el que més ens preocupa, ens dol que passen aquestes coses però no ens preocupen els diners, que d’altra banda tampoc en són massa.

El que si que em preocupe bastant és per vosté i sobretot pel seu poble. Se suposa que vivim en una societat democràtica i que els poders públics haurien de ser els que garantiren el dret de totes les sensibilitats polítiques a expressar-se com vullguen. Pot amagar-se vosté darrerre d’enrevessats subterfugis legals, però aquestos subterfugis legals haurien de ser per a tots i no només per als seus adversaris polítics. Què creu que passaria si tots actuarem igual? Imagine vosté el dia que la bona gent d’Iniciativa per Alberic governen a l’ajuntament, creu vosté que demaran, posem per cas, 120.000 euros de fiança per poder fer processons religioses? O que li prohibiran al Partit Popular fer ús de les instal·lacions municipals per a portar a Rus a fer un miting d’quells incendiaris que tant li agrada fer?

No crec que cap d’aquestes coses arribe a succeir, estic segur els militants d’IxA ni es plantegen actuar així. Quant algú és demòcrata no pensa en arraconar els adversaris sinó en fer propostes millors que aquestos per poder guanyar democràticament. I vosté que  en pensa Enrique de tot això? es considera vosté un demòcrata ? Li agradaria que el dia  de demà quan canvien les tornes l’arraconen a vosté i al seu partit a fer actes a sa casa si és que vol fer algun acte polític?

Potser pensarà vosté que en ser del Partit Popular ja és normal  fotre als rojos valencianistes. Clar que és el que fan Rus, Camps i cia, renegar de la cultura valenciana i adquirir mètodes falangistes per actuar en el que se suposa que és una democràcia. Però ja li dic jo que m’he corregut el país de punta a punta tractant amb ajuntaments i festers de diferents pelatges que aquest no és l’únic camí a seguir i que als concerts de La Gossa Sorda han vingut alcaldes i regidors del seu partit amb la dona i els fills a gaudir de l’espectacle. Gent de dretes, tolerant i demòcrata que han encaixat les crítiques com li pertoca a una autoritat institucional i que fomenten la concòrdia entre la gent del seu poble. Crec que eixe no és el seu cas Enrique i per això estic preocupat per vosté i pel poble d’Alberic.

Enguany no es farà el FestAlberic però hi ha il·lusió de tornar-ho a intentar l’any que ve. La il·lusió per ara no necessita d’informes ni de fiances, pot moure muntanyes i fer caure governs municipals. M’agradaria que reconsiderara vosté la seua actitud i convidar-lo al concert  de La Gossa Sorda que farem el 2010 al seu poble.

M’acomiade de vosté tot esperant que les meues paraules el facen reflexionar sobre la seua funció d’alcalde que crec que a hores d’ara no la té massa clara, desitjar-li també que passe un bon estiu i que mai ningú arribe a censurar-lo per la seua ideologia.

Atentament

Josep Nadal
Cantant de La Gossa Sorda

La Gossa Sorda nou disc: Saó

Dos anys després del notre anterior cd Garrotades, i després d’una gira de 90 concerts, tenim el plaer de presentar-vos a la nova criatura.
 

Saó és el nostre tercer disc on a banda de continuar amb cançons d’ska amb dolçaina, apostem també per altres sonoritats, el reggae pren més protagonisme i apareixen també estils com la rumba i el hard-core.

 

Per aquest nou treball, hem comptat amb la incorporació de Jordi Martí (ex-Farenhate), que substitueix Xitxo al baix. El  disc ha estat gravat i produït per Jaume Faraig als estudis RPM de València, i  hi col·laboren Rodrigo de Pirat’s Sound Sistema i Marcos Úbeda i Albert Benavent vents d’Obrint Pas, DJ Chola i Borja Penalba.

 

El disc serà presentat el proper 28 de març a Pego on el grup de ragga de Barcelona Pirat’s Sound Sitema  i el grup de mestissatge de Gandia La Raiz ens acompanyaran en l’escenari. El concert està emmarcat dins dels concerts de Ràdio Pego en el quint aniversari del programa Illa d’Encanta  i està organitzat pel col·lectiu Arrels.

 

La presentació a Catalunya serà el proper 5 d’abril a Navàs (El Bages) en el marc de la la Fira de Primavera, concert organitza’t per la Colla de Geganters de Navàs.

 

Saó és l’estat òptim per a que la terra puga ser llaurada i donar fruïts. La Gossa Sorda volem contribuir humilment a la pluja d’idees i de lluites, a la tempesta ciutadana que haurà de salvar la Terra (país i planeta). Un viatge del poble a la ciutat, de la soledat de l’individu  del segle XXI a la necessitat de la resposta col·lectiva, del lament a la festa.

 

 

Escolta algunes cançons del nou disc:

www.myspace.com/gossasorda

MADRID NO ÉS ESPANYA

Acabem de tornar de Madrid, hem arribat a casa cansats i en alguns casos refredats, però amb la sensació d’haver viscut alguna cosa important aquest cap de setmana.

Tot va començar quan la gent d’Izquierda Castellana ens va convidar a participar en unes Jornades Internacionalistes per al 1 de desembre al barri obrer madrileny de Legazpi. Se’ns plantejava en aquell moment un cert maldecap ja que estem en ple procés de gravació del nou cd i des de setembre havíem interromput la gira. Finalment decidirem acceptar el repte; no havíem tocat mai en terres castellanes i Madrid és un nom que ressona exòtic i contundentment provocador dins del nostre subconscient…

El primer que sobta en anar cap al centre de la península, és que Madrid tampoc està tan lluny, només a unes 4 hores de Pego, i a banda el fet de no pagar un euro per l’autovia, animals d’AP7 com nosaltres ho havíem de notar.

Arribem a la gran ciutat i com era d’esperar ens perdem per algun lloc entre l’M30 i l’M40. Això ens dóna l’oportunitat d’assistir a un paisatge gairebé dantesc, quilòmetres i quilòmetres de terra remenada i llesta per urbanitzar, fins on els ulls abasten, tot es pols i finques de cases que s’agrupen claustrofòbicament com a formiguers, tons grisos clars i marrons dominen el paisatge. De quan en quan es veuen les restes d’algun antic jardí, gespa seca i males herbes combinen a la perfecció amb el gris constructor de la vora. Es nota la mà de d’Agurirres i Gallardons, d’Opus i Legionarios de Cristo.

Amb un cert retard arribem al CSO La Traba, ens espera la gent d’organització i el Cesc Freixas que està apunt de fer el seu concert. La Traba és un antic garatge d’autobusos de Legazpi on des què va ser ocupat s’hi realitzen diverses activitats, sobta veure només entrar les fotos del 5 últims afusellats pel franquisme, pancartes recordant Carlos Palomino i banderes de les nacions sense estat d’Europa, incloses l’estelada i la Ikuriña.

Nosaltres acabem de provar mentre una representant de la CUP fa una xerrada a una sala del pis de dalt i Cesc Freixas comença el seu recital cantant Al vent. Algú va comentar en veu baixa però no veníem a Madrid?

Cap a les 20 hores comença el concert de Diablo Cojuelo grup d’ska que a banda d’apuntar molt bones maneres, ens va sorprendre gratament amb el so de la dolçaina castellana i les seues reivindicacions revolucionàries i castellanistes. Cap aquelles hores La Traba començava a omplir-se i pels carrers dels voltants es veia molta gent acudint cap al concert.

El cas és que sense temps ni per sopar, ens avisen que ens anem preparant, que ja va la cosa. En aquell moments ens adonem que La Traba està pràcticament a vessar, i que la gent està amb ganes. A partir d’ací comença un dels concerts més especials que hem fet, primer que res ens sorprenia que la gent coneguera algunes lletres nostres i les ganes boges de ballar des de la primera cançó: tot s’ha de dir hi havia una nodrida representació valenciana i de la resta dels Països que es van fer notar.

Però hi havia alguna cosa més, és notava a l’ambient una espècie d’electricitat, de ràbia, de complicitat. A la mínima referència que vaig fer al company assassinat, se sentia retronar el Carlos hermano nosotros no olvidamos i nosaltres cridàvem com un més, i ens miràvem als ulls i reconeixíem implícitament que ens estàvem emocionant.

Acabem el concert amb l’adrenalina pels núvols i mentre desmuntem, la gent d’Izquierda Castellana fa un parlament recordant Carlos i encoratjant en la lluita contra el feixisme i un altre on parlen del dret de Castella a ser una nació respectada i no confosa amb l’imperi que és diu Espanya i on a més li cedeixen la paraula a la representant de la CUP.

En acabar el parlament va començar una d’aquelles imatges que tardaré anys en esborrar de la meua ment; 2000 persones en ple Madrid tots botant i cridant amb ràbia el Español el que no bote, amb falla reial inclosa. Em vaig fixar bé, però no vaig vore massa dissidències, botar botaven tots i sense pensar-s’ho massa.

Anem a menjar alguna cosa i ràpidament tornem per assistir a un dels millors concerts de Betagarri dels molts que hem tingut la sort de vore. La gent estava lliuradíssima i igual que hem fet sempre nosaltres, cantaven les cançons en euskera com si saberen que vol dir cada paraula.

A les 12 de la nit acabava el concert, la gent d’organització feien eixir la gent fora i es posaven a netejar el centre social i el carrer. En tot moment vam notar l’especial preocupació de la gent de la Traba per dur-se bé amb els veïns, allò estava ple de cartells demanant a la gent que fóra respectuosa.

Acabem la nit fent unes copes per Lavapiés i comentant la jugada.

Des de sempre hem tingut Madrid com a referent de la majoria de coses dolentes que li passen al nostre poble. Madrid per nosaltres sempre han estat els pijos i pseudo-pijos que venen a l’estiu a les nostres platges exigint allò de hablar cristiano, els àrbitres que li piten penals a favor de l’equip de sempre i el lloc on van la majoria dels nostres impostos.

També havíem tingut clar des de sempre que Madrid és una gran ciutat on hi ha de tot, no som imbècils, però tindre l’oportunitat de viure experiències com les del dissabte ens dona una altra perspectiva. Segurament molta gent no entendrà el nacionalisme castellà, però jo sí. Castellà és un país totalment destrossat per la burgesia i els buròcrates, els pobles castellans es moren i els joves han de marxar o quedar-se al poble i aguantar fanatismes religiosos, orgulls militars, atur o explotació laboral. Als barris obrers de les ciutats la situació no és molt millor i els feixistes fan de les seues lliurement i amb la connivència de l’estat. A més han de suportar com li canvien el nom a la seua llengua i manipulen la seua identitat per major glòria d’un imperi que no beneficia per a res a les classes populars. Per dir-ho clarament, si a nosaltres no ens beneficia ser Espanya, a ells tampoc.

A l’endemà ens alcem i abans de tornar cap a casa fem un café amb llet i porras en un bar a pocs metres d’on un militar feixista va assassinar Carlos Palomino. Al nostre costat hi seuen dos vellets amb bigotet fatxa, d’aquells que ens resultarien entranyables si fórem uns analfabets polítics, un li comenta a l’altre que el pare del Guàrdia Civil mort dos dies abans a Capbreton és de Legazpi ho diu amb orgull i no només amb orgull ho diu amb alegria, i se li ompli la boca quan diu Guardia Civil. Ja se sap com són, sempre alegrant-se per la sang vessada en nom del seu imperi.

En aquells moments pensava que me n’alegre molt d’haver descobert un Madrid diferent al dels dos fatxes decrèpits, i que tant de bo amb el nostre concert puguem haver contribuït a canviar-li a algú la imatge també decrèpita que els valencians donen a l’exterior.

Ja de tornada, dalt de la furgo, algú va plantejar que era el moment per fer-nos tots del Reial Madrid. No es va aprovar la proposta, en tot cas s’estudiarà simpatitzar amb el Rayo.

A vore si tornem aviat.

+ Info
Video Mani antifeixista homenatge Carlos Palomino 24 Novembre que la Delegació del Govern (PSOE) no va voler autoritzar.
Informació sobre mogudes a Madrid

HISTÒRIA DE LA GOSSA SORDA: (III) LA GOSSA ESTÀ QUE BOSSA

Ací va l’últim capitol de la trilogia sobre les primeres etapes del grup. Si no heu llegit els altres dos capitols abans, vos recomane que ho feu.

Sobre la continuació de la història, dir-vos que encara no la tinc escrita ni tinc la més remota idea de quan em dignaré a fer-ho, però per a a que no siga etern em pose la fita de l’any nou, o potser abans, o potser no ho acabe mai. Bon profit.

El concert d?Oliva havia marcat molt i dins del grup no hi havia massa intenció de tornar a fer el ridícul, no obstant i a pesar del sentiment de desil·lusió generalitzat opten per continuar, això sí, de moment no farien més concerts .

Aquell curs del 99/2000 va ser una llarga travessia pel desert. Hores i hores d?assaig sempre canviant d?un lloc a un altre perquè no tenien local i convencent la família de què realment anaven a assajar, quan no se?ls veia tocar per cap lloc.

Algú va tindre la gran idea que resoldria el problema del local. Compren mig fiat un generador d?electricitat i és posen a assajar entre tarongers. Era la primavera de 2000 i pels bancals de Mustalla sonava per primera volta ?La font del 4 xorros?, el solet els pegava a la cara i es sentien bé. A la setmana següent ?algú? va acostar la mistera al dipòsit del generador per comprovar si quedava gasolina i en pocs segons la gran idea es va encendre davant d?ells com una falla.

Estaven que bossaven, però com a l?estiu tot lo món viu, els va canviar la sort i en una setmana troben local i queden amb Jaume per gravar una nova maqueta.

Van gravar al nou local de la Cooperativa,, i en aquella gravació es va creuar en la vida del grup, tot un personatge, el gran Fernandet de Filets més conegut com a Piranya. El Pi era, per diverses raons, tota una institució dins de Pego i encara que per aquell temps no es coneixien massa, va aguantar totes les hores de gravació al costat del grup donant-los ànims. Va ser també el primer apologeta de La Gossa Sorda, les seues referències a Kortatu i a The Clash en presentar la maqueta per Ràdio Pego, els va fer el cul ben ample a tots.

L?edició i distribució de la maqueta eren totalment artesanals, i es movien en el cercle d?amistats. Quan van vore que anaven per les 200 còpies repartides, van aturar la distribució. Tampoc calia mostrar certes coses més enllà de la frontera de Pego. L?intent del grup de fer desapàreixer la maqueta que havien parit va ser en va, doncs anys després algú va penjar ?La gossa està que bossa? a l E-mule?.

Per a la seua sorpresa un dia els criden i els diuen que s?han classificat per a la fase final del Concurs de Rock en Valencià del Consell de la Joventut. La reacció va ser dir ?hòstia puta? i se?n van anar ràpid a assajar per aprofitar el temps.

Major sorpresa van tindre quan es van classificar per a la final. Va ser a la sala Matisse de València i quan van sentir de boca dels jurats que els guanyadors havien segut ells, van dir ?hòstia puta?.

Havien quedat bocabadats amb el concert que acabava de fer Ki Sap i no els semblava massa just guanyar, però com que tampoc estaven acostumats a guanyar res, van celebrar el premi com si fora un gol del Barça, i amb aquell xec gegant se?n van anar de festa per València.

Aquell premi inesperat els obligava a treballar més a cada assaig si no volien fer el ridícul en els concerts que se?ls venien al damunt. Entre d?altres llocs van tocar a l?Fnac de València i al Concert de Solidaritat amb els 45 detinguts de l?horta de Benimaclet, entre els quals hi havia components del grup.

Era la primavera de 2001 i quan eixien de fer-se una cassalla d?un bar de Benetússer van poder escoltar un grup de gent a qui no coneixien de res cantant una de les seues cançons. Va ser una sensació ben estranya.

(CONTINUARÀ)

HISTÒRIA DE LA GOSSA SORDA: (II) INICIS

Ací teniu la segona part de la histori(et)a del grup. Si no heu llegit la primera que està més avall, vos recomane que ho feu abans de llegir aquesta.

Per cert, això que vos conte ha de quedar només entre nosaltres, no aneu escampant-ho per ahí. Ja sabeu, hi han coses que millor que la gent no les sàpia.

Ja consolidada la formació amb bateria, baix, dues guitarres, cantant i dolçaina comencen a estructurar les primeres cançons i per aquells dies del 98 entren en contacte amb Jaume Faraig.

Jaume era per a ells tot un primera divisió de la música i el número 1 a nivell de Pego sense cap discussió. Amb Jaume van aprendre coses bàsiques sobre tot eixe món tan complicat i amb ell van fer una primera gravació de quatre cançons. 1 de gener, Que volen aquesta gent, Cassalla contra Espanya i Ska. Es van escoltar la cinta repetidament mentre al·lucinaven canelobres pensant que eren ells els que havien fet allò, van anar a sopar tots junts i van oblidar les cintes en algun calaix.

Per aquella època són expulsats del local d?assaig dels Poblets, per què segons el Benissero assajaven massa tard i els veïns es queixaven. Potser ara no reaccionarien igual, però el cas és que mentre Jordi i Nadal enraonaven de manera gens calmada amb l?empresari en qüestió, la resta van muntar la bateria enmig del carrer per oferir a les 2 de la matinada un darrer concert al veïnat molest.

Ara seria més complicat assajar per què ja no disposaven de lloc fixe i havien d?anar pegant bacs. A pesar d?això els assajos tenien una certa seguida i a principis del 99 es decideixen a fer el primer concert.

Va ser a la caseta de la platja de Dimas coincidint amb el seu aniversari. Convidats els amics més pròxims i en un espai tan tancat, se sentien amb una certa seguretat que aniria bé la cosa. I així va ser a pesar de que no estaven en les millors condicions sensorials per a tocar i a pesar de que la Benemèrita va fer acte de presència.

La primavera d?aquell any fan el primer concert oficial a Xixona convidats per l?associació Pericana. Va ser espectacular, la gent de Xixona els va deixar bocabadats, quines ganes de festa que tenien per ahí baix.

En pocs mesos vindrien alguns concerts més com la primera edició del festival Favara Explota,Gandia, La Vila Joisa, Universitat d?Alacant, l?Atxili a Pego… A pesar de que sabien que el nivell era molt baix, estaven encantats de veure?s concerts per davant i que la gent els diguera que no estava tan mal la cosa. Tot anava sobre rodes fins que arribà el fatídic concert d?Oliva.

Va ser un dissabte d?octube, van portar al concert un bon grapat d?amics, novies i coneguts, a més hi havia certa expectació entre els oliveros per conéixer aquell grup de Pego de nom tan extravagant. A partir de la tercera cançó el carrer va començar a buidar-se. Com si d?un soterrament es tractara, el públic va anar abandonant segons la relació de parentesc, primer els oliveros, després els coneguts de Pego, i seguint aquest ordre amics, novies i familiars. Allò sonava a dimonis, era evident que el descontrol amb certes substàncies abans del concert no era el camí per fer res de bo. Portaven més de dos mesos sense assajar.

HISTÒRIA DE LA GOSSA SORDA: (I) PRE-HISTÒRIA

En els propers dies publicaré ací els tres primers capítols de la historia del grup: (I) Prehistòria (II) Orígens i (III) La Gossa està que bossa. En principi havien de ser unes senzilles notes curriculars, però com que no tinc trellat ni mesura m’ha eixit una mica més extens i per a què no vos indigesteu vos ho passe en xicotetes dosis. També podreu trobar la història del grup en poc de temps a la pàgina oficial.

He intentat ser fidel a la veritat però per descomptat he explicat i he omés allò que m’ha vingut en gana. Ací va el primer capítol, bon profit.

La idea del grup naix cap a l?any 95 quan la quadrilla d?amics de sempre (arxiu) una mica avorrits de mirar-se les cares i fumar canuts en eixir de l?institut, decideixen fer-li una miqueta de cas a Jordi i li donen l?aprovació a la seua reivindicació històrica de formar un grup. El primer que van fer va ser triar un nom, van fer una llista de 45 possibles i posats en rotgle van deliberar sobre les bondats d?un o altre , al final no els en va agradar cap.

Quan havien perdut tota esperança Rafel va exclamar ?La Gossa Sorda!?, ?La Gossa Sorda?? va ser escoltar el nom i tots a bacs pel terra rient i repetint les tres parauletes.

Es va tancar la sessió concloent que ja eixiria algun nom millor i es van prometre a ells mateixos que aprendrien a tocar algun instrument i que ja quedarien algun dia per assajar.

Van passar els mesos i allò no tirava avant, l?únic que havia posat un poc d?interés era Jordi i la resta només parlaven del grup per recordar entre rialles això de La Gossa Sorda*. Per ells era un nom estrany que no haurien imagina?t mai per a cap grup i que era el nom perfecte per al que sospitaven no era més que una dèria adolescent que no arribaria mai a cap port. Es reien d?ells mateixos cada volta que anomenaven La Gossa Sorda, construïen somnis amb la seguretat que el grup no existiria mai. Van posar el Wembley Stadium com la Ítaca a la que havien d?arribar , van inventar tota una rastrera de noms que anaven acumulant-se darrere del de La Gossa Sorda i van prometre lleialtat als principis del punk, la revolució i la marihuana. Fora de tot això ningú llevat de Jordi va fer el més mínim esforç per aprendre a tocar cap instrument.

Però a partir de l?any 96 Jordi comença a posar-se pesadet i a la resta d?amics ja els comença a seduir la idea de fer un grup. Eren moltes les hores que havien passat escoltant Kortatu i La Polla o anant a concerts d?Obrint Pas, Lilit o Gramoxone i això començava a notar-se. A més intuïen que podrien defensar les seues postures polítiques amb molta més força des d?un grup que fumant canuts pel terme. Alguna cosa começava a moure?s, Jordi aconsegueix que Dimas i Nadal es compren una guitarra i Joan trau un baix de ves a saber on.

Ja tenien tres guitarres i un baix, comencen les primeres quedades per rascar cordes, i es fa evident la necessitat d?incorporar gent externa a la quadrilla, primer per què alguns no havien complit el seu compromís d?aprendre a tocar dolçaines i bateria i després per què sent realistes ells sabien que cap dels 4 tenia la més mínima idea de música.

Així que es decideix comptar amb les noves generacions i un dia Pere apareix per casa Jordi amb la dolçaina a la mà i prova de tocar alguna cosa sobre el La, Do, Sol, Mi que insistentment matxucaven tres guitarres i un baix. Mel de Catel, el poquet que podia fer Pere amb la dolçaina era música celestial per a les seues orelletes, ipso facto va quedar apuntat al grup i amb l?encàrrec de buscar bateria. El mateix dia van decidir que tindre tres guitarres era massa i per tant Nadal s?hauria de conformar en cantar.

Un dissabte de la primavera del 97 es produeix el primer assaig formal, allí estaven Josep Nadal (veu), Jordi Oltra (guitarra), Dimas Portes (guitarra), Joan Garcia (baix), Pere Pons (dolçaina) i Marc Sendra, un amic músic que durant uns mesos va fer de bateria i els va cedir un lloc per assajar.

El setembre d?aquell any arriba al grup Salvador Bolufer que a més de semblar bon xic, ser amic de Pere i tindre certes nocions de música, tenia disponible la bateria de son tio, la bateria dels mítics Sisí Bemol. Van ser temps bastant durs en els que buscaven desesperadament un lloc per assajar a Pego, mentre Jordi i Nadal que estaven junts al pis de València aprofitaven les hores mortes per traure les primeres cançons.

A finals d?any troben lloc estable per assajar a Ca?l Benissero (Els Poblets) (foto) i per eixa època Joan marxa del grup i es substituït per Pau Cirre (Xitxo) un company de classe de Pere i Bolu, aborigen de la Vall de Gallinera i que va fer la promesa d?aprendre a tocar el baix.

Amb l?entrada de Xitxo al grup es trenca l?hegemonia generacional dels més veterans i ja eren tres contra tres. Això va fer que hi hagueren alguns conflictes però sobretot va aprofitar per a que les noves generacions posaren algunes coses damunt de la taula. Un dels debats que es va produir va ser el del nom del grup, inevitablement els més joves pensaven que això de La Gossa Sorda, no era un nom per anar a cap lloc, els més majors si fa no fa pensaven el mateix, però com que no es va plantejar cap alternativa i com que era un nom que havien interioritzat profundament, ningú es va atrevir a canviar-lo. Se?n van adonar que després de tant de temps buscant algun nom que sonara bé, el nom els havia trobat a ells, se?ls havia agarrat ben fort entre les costelles i era com una traïció a ells mateixos bandejar-lo.

Per aquestos dies de principis del 98 van decidir que el nom definitivament seria La Gossa Sorda, però encara tardarien un temps en aprendre a no baixar el cap cada cop que el pronunciaven per primera volta davant d?algú.

* Per als curiosos apuntarem que el terme la gossa sorda té el seu significat anterior a la proposta de Rafel, significat que els seus amics coneixien bé, però com que han florit per ahí diferents llegendes d?allò més interessants sobre el perquè del nom, seria una llàstima desacreditar-les contant la veritat.