En els propers dies publicaré ací els tres primers capítols de la historia del grup: (I) Prehistòria (II) Orígens i (III) La Gossa està que bossa. En principi havien de ser unes senzilles notes curriculars, però com que no tinc trellat ni mesura m’ha eixit una mica més extens i per a què no vos indigesteu vos ho passe en xicotetes dosis. També podreu trobar la història del grup en poc de temps a la pàgina oficial.
He intentat ser fidel a la veritat però per descomptat he explicat i he omés allò que m’ha vingut en gana. Ací va el primer capítol, bon profit.
La idea del grup naix cap a l?any 95 quan la quadrilla d?amics de sempre (arxiu) una mica avorrits de mirar-se les cares i fumar canuts en eixir de l?institut, decideixen fer-li una miqueta de cas a Jordi i li donen l?aprovació a la seua reivindicació històrica de formar un grup. El primer que van fer va ser triar un nom, van fer una llista de 45 possibles i posats en rotgle van deliberar sobre les bondats d?un o altre , al final no els en va agradar cap.
Quan havien perdut tota esperança Rafel va exclamar ?La Gossa Sorda!?, ?La Gossa Sorda?? va ser escoltar el nom i tots a bacs pel terra rient i repetint les tres parauletes.
Es va tancar la sessió concloent que ja eixiria algun nom millor i es van prometre a ells mateixos que aprendrien a tocar algun instrument i que ja quedarien algun dia per assajar.
Van passar els mesos i allò no tirava avant, l?únic que havia posat un poc d?interés era Jordi i la resta només parlaven del grup per recordar entre rialles això de La Gossa Sorda*. Per ells era un nom estrany que no haurien imagina?t mai per a cap grup i que era el nom perfecte per al que sospitaven no era més que una dèria adolescent que no arribaria mai a cap port. Es reien d?ells mateixos cada volta que anomenaven La Gossa Sorda, construïen somnis amb la seguretat que el grup no existiria mai. Van posar el Wembley Stadium com la Ítaca a la que havien d?arribar , van inventar tota una rastrera de noms que anaven acumulant-se darrere del de La Gossa Sorda i van prometre lleialtat als principis del punk, la revolució i la marihuana. Fora de tot això ningú llevat de Jordi va fer el més mínim esforç per aprendre a tocar cap instrument.
Però a partir de l?any 96 Jordi comença a posar-se pesadet i a la resta d?amics ja els comença a seduir la idea de fer un grup. Eren moltes les hores que havien passat escoltant Kortatu i La Polla o anant a concerts d?Obrint Pas, Lilit o Gramoxone i això començava a notar-se. A més intuïen que podrien defensar les seues postures polítiques amb molta més força des d?un grup que fumant canuts pel terme. Alguna cosa começava a moure?s, Jordi aconsegueix que Dimas i Nadal es compren una guitarra i Joan trau un baix de ves a saber on.
Ja tenien tres guitarres i un baix, comencen les primeres quedades per rascar cordes, i es fa evident la necessitat d?incorporar gent externa a la quadrilla, primer per què alguns no havien complit el seu compromís d?aprendre a tocar dolçaines i bateria i després per què sent realistes ells sabien que cap dels 4 tenia la més mínima idea de música.
Així que es decideix comptar amb les noves generacions i un dia Pere apareix per casa Jordi amb la dolçaina a la mà i prova de tocar alguna cosa sobre el La, Do, Sol, Mi que insistentment matxucaven tres guitarres i un baix. Mel de Catel, el poquet que podia fer Pere amb la dolçaina era música celestial per a les seues orelletes, ipso facto va quedar apuntat al grup i amb l?encàrrec de buscar bateria. El mateix dia van decidir que tindre tres guitarres era massa i per tant Nadal s?hauria de conformar en cantar.
Un dissabte de la primavera del 97 es produeix el primer assaig formal, allí estaven Josep Nadal (veu), Jordi Oltra (guitarra), Dimas Portes (guitarra), Joan Garcia (baix), Pere Pons (dolçaina) i Marc Sendra, un amic músic que durant uns mesos va fer de bateria i els va cedir un lloc per assajar.
El setembre d?aquell any arriba al grup Salvador Bolufer que a més de semblar bon xic, ser amic de Pere i tindre certes nocions de música, tenia disponible la bateria de son tio, la bateria dels mítics Sisí Bemol. Van ser temps bastant durs en els que buscaven desesperadament un lloc per assajar a Pego, mentre Jordi i Nadal que estaven junts al pis de València aprofitaven les hores mortes per traure les primeres cançons.
A finals d?any troben lloc estable per assajar a Ca?l Benissero (Els Poblets) (foto) i per eixa època Joan marxa del grup i es substituït per Pau Cirre (Xitxo) un company de classe de Pere i Bolu, aborigen de la Vall de Gallinera i que va fer la promesa d?aprendre a tocar el baix.
Amb l?entrada de Xitxo al grup es trenca l?hegemonia generacional dels més veterans i ja eren tres contra tres. Això va fer que hi hagueren alguns conflictes però sobretot va aprofitar per a que les noves generacions posaren algunes coses damunt de la taula. Un dels debats que es va produir va ser el del nom del grup, inevitablement els més joves pensaven que això de La Gossa Sorda, no era un nom per anar a cap lloc, els més majors si fa no fa pensaven el mateix, però com que no es va plantejar cap alternativa i com que era un nom que havien interioritzat profundament, ningú es va atrevir a canviar-lo. Se?n van adonar que després de tant de temps buscant algun nom que sonara bé, el nom els havia trobat a ells, se?ls havia agarrat ben fort entre les costelles i era com una traïció a ells mateixos bandejar-lo.
Per aquestos dies de principis del 98 van decidir que el nom definitivament seria La Gossa Sorda, però encara tardarien un temps en aprendre a no baixar el cap cada cop que el pronunciaven per primera volta davant d?algú.
* Per als curiosos apuntarem que el terme la gossa sorda té el seu significat anterior a la proposta de Rafel, significat que els seus amics coneixien bé, però com que han florit per ahí diferents llegendes d?allò més interessants sobre el perquè del nom, seria una llàstima desacreditar-les contant la veritat.
