Ací teniu l'article que vaig públicar a la secció Opinió Contundent de Vilaweb el passat 22 de març en homenatge a Obrint Pas parlant de la cançó Camins.
Caminants perduts, navegants perduts; la vella història de personatges solitaris i tristos tan present en la literatura universal que tant ens fascina. Ens fascina i sobretot ens emociona quan parem atenció a la lletra i ens descobrim a nosaltres mateixos caminant enmig de la pols com caminava el poeta, perduts però amb el rumb molt clar i sempre amb la llumeta del far a l’horitzó que ens recorda què som i on volem anar. Generacions senceres de joves que un dia varen descobrir la immensa distància entre el país que tenien i el país que volien. Una societat tancada i desmemoriada que només tenia el no com a resposta a aquells fills seus que gosaren trencar el silenci.
Si canteu en valencià ningú us farà cas, si parleu de política ningú us farà cas. I tornaven una volta i una altra a repetir les mateixes consignes velles i podrides. Obstacles i paranys que han fet dels nostres camins una odissea constant on malgrat tot no vàrem deixar mai de sembrar la terra de cançons i d’esperances. Camins de solitud i de tristos records però amb la seguretat que, com a la pel·lícula, a nosaltres sempre ens quedaria la Vall Blanca de la nostra infantesa, la vall dels nostres avis i dels nostres somnis.
I just en aquell moment, es difumina la música i se sent una veu potent que ens revoluciona l’esperit. L’instant únic i màgic on conflueixen dues generacions de caminants solitaris. Pep el Botifarra i Obrint Pas, les arrels i la modernitat, la memòria perduda dels nostres majors amb els anhels de revolta de la gent jove. A partir d’ací els camins resten oberts i és quan es desborden totes les primaveres i tot és possible. És la gran victòria d’Obrint Pas i del nostre poble i és també, és clar que sí, la xicoteta victòria que molts durem per sempre marcada als nostres cors.
Ací teniu la ponència que vaig llegir el passat 15 de març a Sanet dins del Fòrum de Ciutadania i Política, junt a un representant d'EUPV i un del PSPV. M'ha eixit una mica programa electoral, però ho vaig fer amb la idea de debatre sobre punts concrets amb la gent d'altres partits.
El fracàs total del model econòmic que hem tingut a les nostres terres basat en la bombolla immobiliària i en els grans esdeveniments és sobretot el fracàs del model neoliberal que resignava la nostra comarca a ser només una gran ciutat de vacances. Economia del monocultiu de la rajola depenent sempre dels designis del mercat immobiliari internacional. Amb aquest esquema que teníem el paper de la política municipal estava resignat a ser simples ajudants per a l'aplicació d'aquesta política econòmica en cada poble o en altres casos més minoritaris a pendre'n un paper contrari, un paper resistent en defensa del territori.
En la fase actual ens trobem un model econòmic totalment enfonsat però on continuem conservant majoritàriament la mateixa estructura política que feia possible aquell model. Les persones que majoritàriament sustenten el poder als municipis de la comarca no estan preparats per a oferir alternatives ja que la seua funció i la dels seus partits no era la d'oferir alternatives sinó la de conservar el sistema anterior. Cal doncs una renovació de persones i de partits. Una revolució social que entre altres coses pose a governar les institucions a una nova generació de veïns i veïnes, suficientment crítics i preparats que siguen capaços de ser agents actius del canvi. S'han acabat els temps en que la política era només gestió de diners públics, ara a més de gestionar transparentment i amb la major participació possible del poble, les institucions públiques han de ser inevitablement motors i planificadors del nou model.
Un nou model que haurà d'atendre als factors de sosdtenibilitat, justícia social i sobirania. Entenenent aquest darrer concepte com a sobirania política, econòmica, energètica i alimentària. (Continua)
És innegable que les properes eleccions al parlament de Catalunya desperten un interés molt superior al d'altres conteses electorals. El canvi de posicionament de CiU, després de l'11 de setembre, sobre l'estat propi posa la paraula independència en primeríssim pla de tots els mitjans de comunicació i de totes les agendes polítiques. Reconec que escoltant els discursos de Mas dóna la sensació d'estar vivint moments històrics, tant històrics com la crisi que estem patint.
Mirat fredament és evident que una part majoritària del poble de Catalunya creu que amb Espanya i sobretot amb el nacionalisme espanyol no hi ha res a fer i que cal partir palletes quan abans. I això ho saben bé a can CiU que han sabut posar Mas al mateix nivell que varen posar Pujol en el seu moment: el d'identificació total del poble amb el lider. Si les enquestes no l'erren moltíssim, serà ell i els seus els que monopolitzen els procés i els que pacten amb qui corresponga. I Llavors em ve al cap el dubte, amb qui pactaran? O amb qui ja han pactat? No em referesc a pactes postelectorals, això té el seu interés però no és transcendental, em referesc a si tot aquest afer de l'estat propi se solucionarà pactant amb els poders de l'estat espanyol algun nou tipus de relació amb Madrid o si hi haurà trencament oficial i llavors el pacte es faria amb Merkel, els poders financers i els Estats Units. (continua)
Ací vos deixe el text del parlament que vaig llegir a l'acte del Bloc Compromís de Pego per al 9 d'octubre:
Estem ací reunits per commemorar l’entrada l’any 1238 de Jaume I a la ciutat de València. Els valencians i valencianes a diferència d’altres pobles del món tenim una data simbòlica que marca el nostre naixement com a poble. El 9 d’octubre i encara que molta gent no ho sàpiga també és una data molt important per al poble de Pego. Va ser el 9 d’octubre de 1707 que el poble de Pego era arrasat per les tropes castellanes de Felip V , quan defensava a mort els furs valencians i la revolució social que volien portar el maulets a la nostra terra. Una curiosa coincidència que estaria bé que els pegolins i pegolines aprofitarem per recordar la nostra història.
La història de la revolució inacabada dels agermanats i dels maulets, dels liberals valencians del XIX, del valencianisme republicà que al nostre poble no va tindre repercussió però que es va veure reflectit en tots els hòmens i dones de Pego que van lluitar contra el feixisme per un poble més modern i més just. La història del despertar de la transició amb gent com Valerià Miralles i la seua faena per recuperar la identitat dels valencians. La història d’un poble unit en la guerra de l’aigua i la de tots els que durant aquestos anys han lluitat per la democràcia i la convivència entre els pegolins.
Els temps que vivim són conseqüència inevitable de la nostra història, d’una revolució social com la dels maulets que no ens varen deixar mai acabar. Ara els botiflers del segle XXI són la gran banca i els seus governs corruptes i submisos que ens estan arrasant sense armes, però eliminant sense escrúpols aquelles poquetes coses de les quals la nostra societat estava orgullosa, els serveis socials, el dret a una faena digna, la nostra llengua, la nostra cultura. Tot ho fan diuen pel bé del capitalisme i d’Espanya, dos conceptes que la història ens està demostrant que no donen per a més.
Quan els dos partits principals PP i PSOE s’alien per canviar la constitució i prioritzar el pagament als bancs, quan s’alien per discriminar de forma criminal el poble valencià en el repartiment dels pressupostos, només ens queda que afinar l’oïda i escoltar a través de la història els crit del general del maulets Batista Basset que alertava els llauradors valencians de no pagar ni una moneda més als poderosos. Quan Espanya no inverteix a la nostra comarca més que tres euros per habitant a l’any, a mi només em queda dir, “ Espanya ací tens els meus tres euros”.
Veig que t’ho has passat bé analitzant des de la teua òptica tot aquest afer sobre l’article que ha fet Lluís Miquel Campos parlant de l’acció del SAT i de Mercadona. Estava ací avorrit en un dia com avui de calitja sufocant, t’he llegit i m’han vingut a mi també les ganes d’aprofitar aquesta serp d’estiu per escriure unes quantes línies i gaudir, jo també tinc dret, dels plaers de la controvèrsia. Vaja per davant el meu suport incondicional a Sánchez Gordillo, al SAT i a les accions que estan duent a terme. Crec que tenen tota la raó del món, en el fons i en la forma, i el que demanen és de justícia en qualsevol racó del planeta i en qualsevol moment de la història de la humanitat. També que vaja per davant que aquest article l’escric jo sota la meua única responsabilitat i que no és l’opinió ni de Compromís (on per cert encara estic esperant que em diguen on he de pagar la quota d’adherit), ni del col·lectiu del Bloc del meu poble on milite des del 17 anys, ni, a pesar d’aprofitar-me com tu de “l’efecte cadafal”, del grup de música on cante. (CONTINUA)
Com ja sabeu la final de La Copa de futbol d'enguany més que un esdeveniment futbolístic ha estat un aparador on s'han exposat internacionalment les misèries d'aquell projecte nacional anomenat Espanya. Les declaracions dels polítics, els decibels de l'himne, els escorcolls a les aficions, les detencions i les pallisses només per xiular, la saliva podrida de la caverna mediàtica. Tot ben amerat pel dogmatisme més secular de tots els que van pensar i continuen pensant la seua nació com una reconquesta perpètua sobre aquell que és diferent. Xiular un himne és sempre una falta de respecte, és ben cert, sobretot perquè amb cada himne s'identifiquen unes personetes, totes amb el seu coret i els seus sentiments més o menys profunds. Si a més ho fa una massa de gent tan gran a través de totes les televisions del món, estem davant d'un esdeveniment polític de primer ordre, d'un impacte emocional directe a les consciències de la massa . Un territori del tot propici per ser aprofitat com a cortina de fum i esquer electoral davant la fallida imminent del sistema. Res de nou sota el sol, és veritat, el PPSOE , i també PNV i CiU, sempre s'han aprofitat de les sentiments més banals per tapar les seus vergonyes socials i també, és clar, per dissimular amb banderes un patriotisme que no han demostrat a l'hora de defensar al poble.
És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s'identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El manà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d'ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.
Fins fa quatre dies les ments pensants de l'espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l'estat haurien pogut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d'habitants de l'estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d'una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l'idioma més antic d'Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l'estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tant tancats de ment.
Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l'exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qúestions culturals quan parlem de diners el tema ja se'n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar al personal, l'atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que se'ls caiga a trossos i no en quede estaca en paret.
Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s'omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en que no caldrà xiular l'himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l'estat. Ara toca patir l'Eurocopa, espere que els eliminen prompte.
Ja era hora. Per fi hem passat el cicle electoral, és el moment d'aprofitar la serenitat que ens donen tots aquestos anys sense eleccions que tenim al davant per reflexionar sobre certes actituts i maneres de fer. És del tot evident que la nostra gent està contenta, a pesar d'haver entrat pels pèls i ser els últims en la graella classificatòria, tant els de tota la vida com els nous votants sentim que hem fet alguna cosa important enviant un diputat nacionalista valencià a Madrid. Hi ha una borsa de votants cada volta major que entén que deixar el PSOE al govern només era una forma d'allargar l'agonia del sistema i que pot ser serà millor la situació actual a la de fa quatre anys en que el que el PSPV brindava amb cava tot celebrant la derrota que acabaven de tindre en terres valencianes. Ara ja no van tant de xulos i se'ls veu baixar la cara, entre d'altres coses perquè comencen a olorar-se que l'alternativa al PP no han de ser forçosament ells.
Però la intenció del present article no és celebrar el resultat ni tant sols criticar el PPSOE. M'agradaria parlar de Compromís i per analitzar on estem vos propose que ens remuntem un any enrrere. Els quatre diputats de Compromís a les Corts ixen per la premsa i diuen que han tancat un pacte per tal de presentar-se junts a les eleccions autonòmiques. En els mesos posteriors i després d'algunes resistències a dins dels diferents partits , es tanca la proposta de coalició i el llocs d'eixida, que curiosament serien per als diputats que havien proposat el pacte. La jugada eixia bé i el resultat és el que tots sabeu. La faena ben feta al parlament, l'enfrontament directe amb el PP i el fet de saber marcar distàncies amb els nàufrags del PSOE varen seduir molta gent entre ells aquest que us parla. Estem nets, som com tu, per la felcitat de tots els dies, lemes que arriben a la gent amb la complicitat de milers d'internautes que de foma militant lluitem a la xarxa contra el feixisme i contra el desànim. La pregunta és, hi ha prou amb dir que estem nets? Quines garanties tenim que la confiança que ens donen Mònica, Enric, Mireia i companyia no esdevindrà en un futur desencís i frustració com la que experimenten actualment tants votants del PSOE? Qui s'atreveix a hores d'ara a posar la mà al foc per un polític?
A hores d'ara ja haureu vist tots les imatges del final de Gadafi. La turba embogida mostrava al món quina és la part més fosca de tots nosaltres. Algú recolzat a la barra d'un bar va comentar que tots els dictadors haurien d''acabar així, tots vàrem assentir, entre altres coses per amagar que no tenim ni la més remota idea del que passa a Líbia. Gadafi quedarà per tots nosaltres com una imatge llunyana de dolent i dictador, un rostre que amb el temps confondrem amb el d'altres il·lustres dolents oficials com Bin Laden i Sadam Hussein. Libia passarà a ser un altre país àrab del que tindrem notícies d'atemptats i desgràcies múltiples, una terra de salvatges per a l'imaginari occidental, com confirmen les imatges que ells mateixos ens cedeixen, que no podrà tirar endavant sense la nostra desinteressada ajuda per "reconstruir" el país.
Imatges d'un dictador, d'un assassí prepotent que com tots els dictadors es creia per damunt de tot i va acabar brutalment torturat i demanant pietat als seus enemics. Però per més que em quede clar el relat que m'estan venent, no puc deixar de pensar en això dels drets humans que els occidentals portem sempre per bandera, ni tampoc, encara que molts ho obliden, que la intervenció occidental contra Gadafi va ser motivada oficialment per un bombardeig aeri contra una multitud de manifestants pacífics. Un bombardeig del que a banda del que ens van contar Chacón i companyia no n'existeix cap prova, ni dels morts, ni del resultat de les explosions. Ni una sola imatge.
Vaig anar anar a la
primera reunió de la Unitat del Poble Valencià de Pego quan tenia 17 anys, poc
abans havia entrevistat a Ràdio Pego Elvira Cambrils la regidora nacionalista
d’urbanisme d’aleshoresi vaig entendre
en aquella entrevista la importància de la política municipal. A Elvira
l’havien insultada repetidament als plens i amb pintades a la porta de sa casa
perquè s’havia atrevit a impulsar un Pla General d’Ordenació Urbana fet per a
la majoria del poble i en contra dels desitjos dels grans constructors.
Després d’aquella
etapa vam vindre 8 anys ben difícils que tots recordareu en què Pego eixia dia
sí i dia també als mitjans de comunicació. Carlos Pascual va aconseguir amb les
seus formes i la seua política deixar el poble endeutat i enfrontat. En aquells
anys el Bloc va fer de punta de llança d’oposició al regim, van haver
manifestacions multitudinàries i un corrent ciutadà molt potent que demanava la
dimissió de l’alcalde, va ser l’època en que vaig ser regidor. Després del
resultat de les eleccions de 2003 el Bloc va buscar un pacte per foragitarCarlos Pascual i els seus del poder municipal.
L’any 2004 es
presenta el projecte de Pego Golf impulsat pel partit de l’actual alcalde
Carmelo Ortolà, que contava en les seues files amb el posterior trànsfuga
Eduardo Siscar que va amenaçar en repetides ocasions de trencar el pacte i
anar-se’n amb Carlos Pascual si no s’aprovava el projecte de Pego Golf fet per
un amic seu. L’assemblea del Bloc després de molts mesos de debat intern va
decidir per només un vot de diferència donar suport al projecte de Pego Golf a
canvi d’unes modificacions mediambientals que després no es van respectar. Va
acabar imposant-se l’opció de mantindre el tripartit a tota costa. Després
d’aquella decisió molts vam marxa del Bloc, i vam marxar realment enfadats.
Enteníem que això no entrava dins del que nosaltres esperàvem d’un partit com
el Bloc. A les eleccions de 2007 el Bloc va pagar car el seu suport al
tripartit i va perdre 300 vots i un regidor.
Va sonar el telèfon i vaig escoltar a l’altra banda la veu càlida i pausada de Dimas Montiel que sense massa preliminars em convidava a sumar-me a la candidatura autonòmica de Compromís, vam parlar una mica més de la campanya i de la situació del país i em va donar uns dies per pensar-m’ho. En penjar em vaig quedar uns instants congelat, amb el mòbil encara a l’alçada de l’orella com si el necessitara per parlar amb mi mateix. Li ho vaig comunicar a la meua companya Maria i li vaig dir que estava dubtós, em va contestar sense pensar-s’ho massa que no em veia dubtós que em veia molt il·lusionat, tenia raó, a qui vull enganyar, la decisió ja estava presa.
M’he passat molts anys criticant els polítics i certes maneres d’entendre la política, he conegut milers i milers de persones honestes i capacitades per tirar el país endavant que fan una feina impagable des de fora dels partits i fan que aquesta societat sobrevisca. Però passen els anys i roda i volta tornem a pegar-nos cabotades contra la mateixa muralla que cada volta es fa més enorme.
I no ens estavellem només contra les febleses seculars del nostre poble, hi ha quelcom més fort i més ben orquestrat, tot un projecte de futur neoliberal i centralista que ha adoptat la classe dominant segons la qual no som més que la platja de Madrid i el balneari d’Europa. Dins d’aquest projecte no hi ha lloc per a la diversificació econòmica, ni parlar-ne de la llengua, ni de territori, i molt menys de serveis públics, ni caixes d’estalvis, ni tan sols de les infraestructures més bàsiques. Simplement som un lloc d’esbarjo per a la metròpoli, una gran façana de cartró envoltada de suburbis totalment desconnectats i amb un règim de llibertats que és la vergonya d’Europa.
L’èxit de vegades depén d’alguna cosa més que de fer les coses ben fetes, vam aprendre en algun lloc que havíem de ser honestos, honrats, equànims, justos. Treballar dur per aconseguir allò que volíem sempre partint del respecte pels altres. Però les hores i les vides passen sense remei a tota velocitat sense que moltes vegades acabem d’entendre la relació entre el comportament correcte i les recompenses que ens dóna aquesta societat.
Furtar, extorsionar, abusar, mentir, haurien de ser comportaments totalment censurables ara i fa dos mil anys. El problema, el gran problema ve quan aquestos comportaments no només no són censurats sinó que a més són el gran exemple a seguir per una societat líder en fracàs escolar i en consum de cocaïna. El personal està tan sumament anestesiat per Messis, Cristianos, Alonsos, Roucos, Telecincos, anabolitzants i models de cul apretat que s’ha acabat creient que per ser algú en aquesta vida has de ser un triomfador, un Berlusconi qualsevol capaç d’omplir de bitllets de 100 euros l’entrecruix de les teenagers que ell decidisca, amb un gest tant simple com dir m’agrada al facebook.
I clar se senten tant guanyadors, tant en la cresta de l’onada que repetiran una i altra volta la mateixa orgia de despropòsits, presentaran el mateix president corrupte, els mateixos consellers corruptes, els mateixos alcaldes i regidors corruptes i aconseguiran el vot de tots aquells ciutadans que tenen com a meta en aquesta vida poder arribar a ser tant corruptes com els seus candidats.
Però ull, la corrupció generalitzada té un problema; estem arribant al dia en que no hi haurà prou pastís per a tant d’aspirant a corrupte com tenim. I eixe dia la caiguda cap a l’abisme será un camí sense retorn, no només per als corruptes sinó per a la societat en conjunt.
La notícia encara que esperada no deixa de ser impactant, el president de la cella i del talante diu que ho deixa, que tira la tovallola. Tots els diaris obrien el diuemenge amb la mateixa notícia, ara toca posar un altra cara, un altre cartell per al partit de la rosa. Molts d’aquells onze milions de votants que fa només tres anys van dipositar la papereta sense parar-se a pensar més enllà de triar entre Pepsi i Coca-cola, assisteixen des de fa més d’un any a una successió imparable d’esdeveniments en què el seu xic, la seua esperança per a parar als successors de Franco , passa com per art de màgia a ser el xic de Botín i de la patronal. Aquell president que bramava que no consentiria retallades socials s'ha posat a quatre potes i submissament s'ha engolit tot el que els seus amos li han manat.
Molts se setiran enganyats, traïts, desencantats i sense il·lusió per la política. Hem assistit quatre legislatures després al mateix esquema de la safanòria i el garrot que amb tants bons resultats va aplicar el gran Felipe Gonzàlez abans de caure en desgràcia. Ara manarà el PP i d’ací uns anys tornarem a veure un altre candidat del partit de la rosa que tancarà el puny i cantarà la Internacional al costat dels sindicats majoritaris. A l’hora de la veritat governarà segons els dictats dels bancs, i quan la gent es canse, caurà en desgràcia, tornarà a manar la dreta i a començar de nou.
Gira inexorable la roda de les nostres desgràcies, fins que un dia, no fóra cas, el burro es farte de pegar-li voltes al nano i embestisca amb força contra el garrot, contra la safanòria i contra totes les sues amnèsies i impotències que l’empenten a la infelicitat perpètua.
Estem acostumats a viure sense guerra, ho hem escoltat dels nostres avis i sabem que una situació de guerra és l’antítesi de la felicitat que tots busquem en la nostra existència. Podem veure la guerra per la tele això sí, fins i t tot podem enviar soldats pagats amb els nostres impostos a fer una nova guerra cada 7 o 8 anys, per a què la producció d’armes no s’ature, per arramblar amb tot el que pillem i de pas tindre un enemic exterior que sempre va bé per a que els governants d’ací desvien l’atenció dels problemes.
Però patir una guerra és una altra cosa, les bombes que cauen, morts, mutilats, refugitats etc.. pensem que això no ens passarà mai però en el fons de nosaltres sabem que si que ens podria passar.
Fa unes setmanes, abans del terratrèmol del Japó, un grup d’ecologistes van entrar dins de la central nuclear de Cofrents i van colocar unes pancartes. Imagineu que hauria pogut passar si en lloc de pacífics ecologistes es tractara d’un escamot d’elit d’una potència estrangera amb males intencions, imagineu que un grapat de B-52 peguen una passadeta per damunt de Cofrents i ens deixen un regalet per als pròxims dos milions d’anys.
Parar la guerra està en les nostres mans, parar les situacions apocalíptiques com la que es viu aquestos dies al Japó també. Podríem començar per exigir als nostres governants que tanquen la central nuclerar de Cofrents. Que la tanquen sense més. D’on traurem l’energia que necessitem? La podem traure d’energies renovables i també podem adaptar-nos a una nova situació on no podrem fer certes coses, això és un debat important però secundari, ara el que cal és tancar les centrals nuclears abans que la gent se’n torne a oblidar de quines són les conseqüències de jugar a ser déus.
Porte ja alguns mesos sense escriure al bloc , a vore si ara amb la primavera em lleve un poc les lleganyes de la letargia hivernal i torne a escriure més cosetes. Mentre ací teniu una entrevista que em van fer a valencianisme.com on em pregunten sobre moltes coses.
Al País Valencià, com a gran part
d'Europa, la gran festa de la rajola i els grans esdeveniments s'han
acabat de manera dramàtica, i als treballadors i treballadores ens ha
tocat pagar la factura. La reforma laboral contra la qual fem aquesta
vaga general és només un exemple: les retallades socials s'estenen a
tots els sectors. L'atur és molt alt, fins a un 45% en el cas dels
joves, i una generació sencera- la dels barracons i les privatizacions-
tenim per davant un futur negre com el carbó.
Els nostres
governs han decidit, però, gastar-se els diners rescatant els bancs que
ens han portat al desastre. I aquesta, usar els diners del rescat que
totes i tots els hem pagat especulant. La banca privada ha fracassat en
ser útil a algú que no siguen els seus accionistes i directius;
mentrestant, les caixes d'estalvi estan en mans de pirates com José Luis
Olivas o Rodrigo Rato, amb foscos interessos, finançant projectes
ruïnosos com Terra Mítica, fitxatges d'equips de futbol o pagant
fiances de corruptes com Jaume Matas.
Comunicat d'En Moviment
